Detall intervenció

La primera odisea d'Ulises.

Intervenció de: Rafel Ginard Suñer | 18-07-2006


No podia capgirar el rumb cap a l'emarcador, tot i que el suggerent cant de les sirenes em deixava palplantat.


Respostes

  • O sigui... repte només per a Llicenciats
    Gemma34 | 18/07/2006 a les 05:26

    Ni faltes d'ortografia, ni puntuació erronea.

    Brrrr... I això que el tema mola molt!! jejejeje


    Gemma34
    • bah bah...
      foster | 18/07/2006 a les 10:36

      No tergiversem les coses...només demano anar amb compte i una repassadeta, un corrector...
      Ho sento, però no puc evitar-ho, sóc sincer...
      Si llegeixo "Ella a anat..." no sé què llegeixo...
      En fi, que ningú s'ho prengui malament, jo en faig i moltes, de faltes, però crec que tots plegats ens hem d'esforçar per corregir-nos i millorar...

      hehe...cola?

      foster

      I Gemma35...repta, si et plau!...(movent el culet, si pot ser...agahahaaahhaaaa)

      i bon dia, bonica!


  • Perepunyetes de lletres… i de ciències.
    jordi domènech i arnau | 18/07/2006 a les 20:05

    Si la vida d'algú gira 360º, es queda exactament com estava, matemàticament girar 360º i no fer res, és el mateix…

    • hahaha...jordi domènech...
      foster | 18/07/2006 a les 20:33

      touché!

      bonatarda i fins dissabte, espero...
      foster
  • La primera odisea d'Ulises.
    Rafel Ginard Suñer | 18/07/2006 a les 22:13

    No podia capgirar el rumb cap a l'emarcador, tot i que el suggerent cant de les sirenes em deixava palplantat.
  • Carambola (a quatre bandes)
    Bruixot | 20/07/2006 a les 00:57

    Ell estava al bar, com cada matí. Mig adormit, es mirava la noia que servia el cafè, i es preguntava què portava a algú a fer de cambrera. Feia tard a l'embarcador, però aquell dia no en tenia ganes, de córrer.

    Si hagués marxat en aquell moment, tot s'hauria capgirat. Hauria anat a agafar el metro i hauria contemplat esgarrifat com una noia es llançava a les vies just en el moment de passar el tren. Però la seva mandra el va salvar de veure-ho, i de somiar-hi per dies i dies.

    El fet és que es va quedar, i, dos minuts més tard, una dona de la quarta edat li va tirar el tallat per sobre amb un cop del paraigües que duia sota el braç.

    Ell es va aixecar, es va quedar palplantat davant de la barra mirant incrèdul com la camisa que abans era blanca ara era de color cafè amb llet.

    La cambrera, suggerent, li va oferir d'anar darrera la barra, per netejar-se. Potser us imagineu el que va passar, però feu malament, perquè el que va passar no és el que us penseu. Ella li va donar un spray per netejar i el va deixar allà tot sol.

    Mentre a fora es sentien les sirenes d'una ambulància que es parava just davant de l'entrada del metro, ell intentava treure's la taca. Cansat, va decidir tornar a casa a canviar-se la camisa.

    Anava caminant, capficat per si algú veia la taca, i no es va adonar que venia a tota velocitat l'ambulància que portava la iaia que li havia tirat el tallat per sobre, que havia tingut un atac de cor al veure saltar la noia davant del metro.

    Va creuar el semàfor despistat, l'ambulància el va envestir, i va anar a espetegar als peus de la cambrera, que, cansada finalment de perdre el seu temps amb clients que sempre es queixaven, havia decidit d'anar a viure a Nova Zelanda.

    La cambrera, davant d'aquella escena, va decidir que era una cosa del destí, i va tornar a entrar al bar.
  • De vegades el destí escolta
    angie | 20/07/2006 a les 11:35

    Solia mirar la seva fotografia mentre li demanava que li expliqués fil per randa tot el que feia un dia qualsevol, del matí al vespre; era una manera de participar de la seva vida, encara que els allunyés un munt de kilòmetres. D'aquesta manera podia imaginar-la quasi sense error, amb una precisió gairebé mistèrica, podent-li atribuir fets concrets.

    Avui la veuria per primer cop després de quatre mesos. L'esperava palplantat a l'embarcador de Sausalito, ple de mariners que capitanejaven embarcacions de somni. Somrigué dibuixant l'escena a la seva ment.
    Ella era una actriu de renom i ell tan sols era un pobre periodista d'un diari local, amb dos fills al seu càrrec, intentant capgirar la seva fortuna per poder-li oferir els luxes als quals estava acostumada. Mai li havia proposat deixar la seva feina però és el que desitjava fer i encara no sabia com. Decidí pensar en una altra cosa. Volia esvair-se de qualsevol pensament trist, ben aviat tornaria a veure-la.
    I si en tot aquell temps ella hagués decidit deixar-lo?. Li semblava impossible. Creia en ella i en el que la seva dolça veu li deia a l'altra banda del fil telefònic cada nit. A més a més, ella li havia comunicat les ganes que tenia de compartir els propers dies amb ell i de donar-li quelcom que guardava amb cura des de feia setmanes.

    La veié arribar. Avançava lenta i el saludà aixecant la mà. L'oreig de la badia feia voleiar la seva faldilla i regalà una suggerent imatge a la seva impaciència. Ja no podia esperar més i anà a trobar-la. Ella s'aturà a unes passes d'ell i es dugué les mans a la panxa.
    - Teníem moltes ganes de veure't - digué amb llàgrimes als ulls. És una nena.
    Un dels motius que fins aleshores els havia separat, la responsabilitat d'estar prop dels fills i vetllar-los, fou aquell migdia d'hivern, el que la decidí a abandonar un destí que no era el seu.

    • RE: De vegades el destí escolta (definitiu)
      angie | 20/07/2006 a les 11:47

      Solia mirar la seva fotografia mentre li demanava que li expliqués fil per randa tot el que feia un dia qualsevol, del matí al vespre; era una manera de participar de la seva vida, encara que els allunyés un munt de kilòmetres. D'aquesta manera podia imaginar-la quasi sense error, amb una precisió gairebé mistèrica, podent-li atribuir fets concrets.

      Avui la veuria per primer cop després de quatre mesos. L'esperava palplantat a l'embarcador de Sausalito, ple de mariners que capitanejaven somnis flotants. Somrigué dibuixant l'escena a la seva ment.
      Ella era una actriu de renom i ell tan sols era un pobre periodista d'un diari local, amb dos fills al seu càrrec, intentant capgirar la seva fortuna per poder-li oferir els luxes als quals estava acostumada. Mai li havia proposat deixar la seva feina però és el que desitjava fer i encara no sabia com. Decidí pensar en una altra cosa. Volia esvair-se de qualsevol pensament trist, ben aviat tornaria a veure-la.
      I si en tot aquell temps ella hagués decidit deixar-lo?. Li semblava impossible. Creia en ella i en el que la seva dolça veu li deia a l'altra banda del fil telefònic cada nit. A més a més, ella li havia comunicat les ganes que tenia de compartir els propers dies amb ell i de donar-li quelcom que guardava amb cura des de feia setmanes.

      La veié arribar. Avançava lenta i el saludà aixecant la mà. L'oreig de la badia feia voleiar la seva faldilla i regalà una suggerent imatge a la seva impaciència. Ja no podia esperar més i anà a trobar-la. Ella s'aturà a unes passes d'ell i es dugué les mans a la panxa.
      - Teníem moltes ganes de veure't - digué amb llàgrimes als ulls. És una nena.
      Un dels motius que fins aleshores els havia separat, la responsabilitat d'estar prop dels fills i vetllar-los, fou aquell migdia d'hivern, el que la decidí a abandonar un destí que no era el seu.

  • Cercle
    Joanra | 20/07/2006 a les 13:27

    Palplantat en front l'embarcador, acomiadant-la: així em vaig veure a mi mateix, com si avancés unes passes i em capgirés per mirar-me.

    Una vida quedava enrera. Moltes hores compartint somnis, suant llençols, imaginant un futur millor del que era, contínuament, el present. Fent bombolles de sabó en un planter de cactus. Construint castells de cartes davant la mar de l'Empordà.

    I ara, jo estava sol, l'illa plena d'habitants, malgrat això jo, sol. Sol davant el mar on ara es dibuixava una ratlla d'escuma blanca, com si ella deixés anar molles de pa per trobar el camí de tornada. Però no hi hauria tornada: ens havíem esgotat.

    Caminava mirant-me els peus. Em tragué les espardenyes per sentir la terra. Les pedretes del camí em ferien les plantes, petites gotes de sang ja eren seques darrera meu. Em vaig ficar dins el bosc, pins i alzines m'ombrejaven. Segué a terra per desclavar-me petites pedres i pinassa que començaven a produir-me un mal insoportable.

    Una ombra s'aturà davant la meva. Uns peus miraren els meus. Unes ungles petites, pintades d'un suggerent rosa, es mogueren empeses pels dits, graciosament.

    "Tu també has perdut la vida?", vaig sentir. I una joia inexplicable, i inesperada, m'omplí els pulmons.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.