Detall intervenció

La parella perfecte

Intervenció de: liudmila | 23-05-2011

Aquest dia, quan ens varem trobar a la platja per la primera vegada, vaig entendre que estem fets un per l’altre. No importava la diferència d’edat que ens marcava. Aquest sentiment fort, era la primera vegada a la meva vida que em vaig sentir... Sentir, viure tot en la plenitud.
El primer contacte amb tu. La frescor, calidesa i humitat... la vent ens acompanyava amb el seu esperit lleuger.
Des de llavors, tu em vas portar per tot arreu i gràcies a tu he pogut recórrer tot el món... Sempre estaven junts i tu sempre m’acompanyaves, cuidaves en el temps de les tempestes... Eren els meus anys més preciosos de la vida.

Ara estic vella, abandonada i sola, a quatre palmes de tu... Només la brisa ens connecta a vegades i em fa recordar del passat. Potser era una error enamorar-me de tu, qui hi és sempre i jo, qui tinc la vida tan curta...

O no, no està tot perdut encara: aquests nens que juguen a la platja, posen la fang per tapar els meus forats de la fusta, i volen... Quina il•lusió! Em volen fer servir per arribar a la petita illa al costat. Un altre cop em podré sentir les teves onades, fresques, càlides i humides, suaves, com el teu amor... No hem pogut arribar al destí: els forats s’han obert, els nens han saltat i marxat, nedant cap a terra, deixant-me tota sola amb tu... Però jo estaré amb tu per a sempre...


Respostes

  • Tot escoltant la natura- joan G Pons
    joandemataro | 18/05/2011 a les 09:08
    La LLUNA de juny ha penjat un cartell suggerent: “Us, espero, humans, a la platja”.

    La SORRA MULLADA de la platja coneguda pels humans i trepitjada, també fa la seva crida: “Acosta’t estimada, estimat, tens espai per sentir-me”.

    També s’escolta la MAR SALADA bellugadissa i sorollosa que invita: “Deixa’t acaronar i nota la meva presència pel teu cos”.

    I aquella BARCA plena d’il•lusió, matinera, que abans de que surti el sol, s’endinsa a la mar envoltada de xarxes manipulades pel pescador que cerca omplir-les per subsistir.

    El SOL s’ho mira tot des de molt amunt, contemplant a la Lluna, a punt de desaparèixer, eixugant part de la SORRA MULLADA, donant calidesa al so de la MAR SALADA i acompanyant a la BARCA il•lusionada del pescador.

    I també donant la benvinguda, projectant les seves ombres, a uns humans que s’acosten a la platja, agafats de les mans amb una tovallola penjant de les seves esquenes.

    El so de la Natura combina amb la pau del silenci que aquells primers humans que han arribat, ofereixen i en gaudeixen.

    Hi ha sons. No hi han sorolls. Hi han sensacions. No hi ha neguits. Hi ha AMOR.

    I la Lluna des de molt lluny, i la Sorra Mullada i la Mar Salada i la Barca i el Sol, reben i donen l’Amor dels Humans.
  • Sexe a la platja ( fora de concurs)
    joandemataro | 18/05/2011 a les 12:37
    La vella lluna alluenta , encisadora, al bell mig de la negror, com un reflex movedís, fent-li al sol la gara-gara ; jugant a fet i amagar.

    Confident , entremaliada, pica l'ullet als amants i els envia fletxes d'amor tot encenent el desig. I la mar, sa bella amiga, ja nota la seva presència i tot sacsejant ses aigües li dóna la benvinguda i abraçant el seu reflex li regala suaus carícies. Les estrelles, petitones, l'acompanyen admirades i fent alegres pampallugues li segueixen l’aurèola fins que comença l'albada.
    I la parella d'amants entrellaçats de la mà, descalços , per la platja caminen protegits per les cingleres. Mentre ràfegues de brisa s'escolen pels blancs vestits, que translúcids insinuen els desitjos dels dos cossos que s'anhelen posseïr. I enjogassades es mouen entre les pells i el lli, com llengües vivífiques els freguen, despertant excitacions que es propaguen amb calfreds pels cabells i els bescolls, per les esquenes, pels mugrons, pels seus instints i els posen de punta la pell. I els sexes ja plens d’aromes, que es cerquen , creixen sota la llum de la lluna i es troben allà on la mar llepa la terra humida, que aguanta les envestides, insaciables de passió.
  • Amor a la platja- Teresa Serramià
    joandemataro | 20/05/2011 a les 19:24
    Amor a la platja

    I hi vaig posar el peu nu. Sense cap por. I hi caminava. Primer a trontolls. Esgarrifats. Després corria. Xopa de felicitat. Regalimosa tota.
    I aquell impuls creixent em corprengué. I m’hi vaig endinsar. I m’hi allunyava. Nedant. Submergida del tot en el miracle encès i encegador. I ells, indiferents. Tots. Ho ignoraven. -Sé caminar! Dins teu!, pensava. Al fons d’aquestes teves aigües seques d’arena llagrimosa-
    I entre la gent indiferent, i els castells de sorra edificant-se, vaig travessar merlets, muralles i encanteris. Fins que, de sobte, horroritzada, me’n vaig adonar: no sabia on era.
    Llavors, s’enterbolí el dia. Les ones, revoltant-se, s’estriparen en crits llampaguejants. I l’aire s’estremí en un impuls terrible, immens, d’angoixa desfermada. I es va desencadenar la gran tempesta.
    Del mar eixiren monstres i serps apocalíptiques. Bavejant sang. Sang i desferres. Però, entre les mans, de cop, impactant, em va caure una llàgrima. I em va mirar. I era una perla. Llavors, vaig alçar el cap. I ella, dolçament, m’esguardava. I amb el somrís tan dolç, va rescatar aquella meva barqueta de paper, mig enfonsada. I tot s’il•luminà.

    Un gran prodigi! Teresa Serramià i Samsó
  • Només un petó- Averrois
    joandemataro | 20/05/2011 a les 19:26
    Era de nit, el remor de les onades ressonaven, rítmiques i harmonioses dins del meu cap. La festa que feina una estona havia deixat en plena eufòria encara es deixava sentir en el meu estómac. Vaig tancar per un moment els ulls agenollat de cara a la negror que feia intuir que allà mateix hi havia tot un mar.
    De sobte es va fer el silenci, no sabia si obrir els ulls. La nit sense Lluna havia tancar al meu voltant les seves ales. Vaig esperar i vaig notar un suau vent que m’acaronava la cara. Res de sorolls, res d’onades. De cop vaig obrir els ulls...Davant meu hi havia una claror que per un moment em va deixar enlluernat. Poc després, acostumat, la vaig poder veure. Era meravellosa, el seu cos s’alçava per sobre de les petites onades que no gosaven tocar-li els peus. Els seus cabells daurats amagaven un rostre bell, quasi angelical i va ser llavors quan em va mirar...Agenollat tal com estava vaig veure com suaument s’apropava fins a on jo era i agafant-me les mans em va fer enlairar. El meu cor el va robar en aquell instant i ens fonguérem en un llarg, humit i càlid petó...Vaig tancar els ulls i el remor de les onades es va tornar a escoltar. No volia obrir-los sabia que ella havia desaparegut.
    Cada nit hi torno, cada nit tanco els ulls, cada nit encara puc recordar els seus llavis, però ella no hi és...
  • Amor impossible
    Englantina | 21/05/2011 a les 09:47
    Es movia sinuosa, sense presses, seguint el ritme de les onades, com qui que no vol la cosa. Portava molts dies fixant-se en ell, sense atrevir-se a abordar-lo.

    Ell era a les roques, com cada dia. Semblava voler-se torrar al sol matiner, gronxat per la suau cadència de les corredisses de l’aigua, que es movia cap a la platja per després tornar enrere lleugerament...

    Al peu d’aquelles roques, ell se la mirava de reüll. Ja feia dies que la tenia clissada, i li intuïa les intencions. Era bonica, certament, però molt poc dissimulada. Aquells moviments gairebé hipnòtics no el confondrien. Ja n’havia tingut prou, d’experiències d’aquestes. Es mantindria impassible, i cautelós.

    Ella es va apropar molt, potser massa, i l’espantaria.... Va donar-se la volta, com qui vol tornar a marxar, només perquè ell la pogués contemplar pel darrere. Sempre havia presumit de tenir un bon darrere, així que es va esplaiar especialment en els seus moviments seductors.

    Ell va saber que aquell era el moment. Havia d’escapar, perquè la veia massa segura de si mateixa. Sabia que en qualsevol moment aquella medusa bonica però perversa el rodejaria amb els interminables i llarguíssims tentacles verinosos. I un pop només en tenia vuit, de tentacles, així que no tenia ganes d’entrar en una baralla fatigosa on, molt probablement, ell tenia totes les de perdre.

    Va escapar ràpidament, tentacles ajudeu-me, mar endins.

    I la medusa va haver de buscar-se una altra presa, perquè aquell pop tan atractiu no va tornar mai més...
    • Amor impossible (aquest és el bo)
      Englantina | 21/05/2011 a les 11:02
      Es movia sinuosa, sense presses, seguint el ritme de les onades, com qui no vol la cosa. Portava molts dies fixant-se en ell, sense atrevir-se a abordar-lo.

      Ell era a les roques, com cada dia. Semblava voler-se torrar al sol matiner, gronxat per la suau cadència de les corredisses de l’aigua, que es movia cap a la platja per després tornar enrere lleugerament...

      Al peu d’aquelles roques, ell se la mirava de reüll. Ja feia dies que la tenia clissada, i li intuïa les intencions. Era bonica, certament, però molt poc dissimulada. Aquells moviments gairebé hipnòtics no el confondrien. Ja n’havia tingut prou, d’experiències d’aquestes. Es mantindria impassible, i cautelós.

      Ella es va apropar molt, potser massa, i l’espantaria.... Va donar-se la volta, com qui vol tornar a marxar, només perquè ell la pogués contemplar pel darrere. Sempre havia presumit de tenir un bon darrere, així que es va esplaiar especialment en els seus moviments seductors.

      Ell va saber que aquell era el moment. Havia d’escapar, perquè la veia massa segura de si mateixa. Sabia que en qualsevol moment aquella medusa bonica però perversa el rodejaria amb els interminables i llarguíssims tentacles verinosos. I un pop només en tenia vuit, de tentacles, així que no tenia ganes d’entrar en una baralla fatigosa on, molt probablement, ell tenia totes les de perdre.

      Va escapar ràpidament, tentacles ajudeu-me, mar endins.

      I la medusa va haver de buscar-se una altra presa, perquè aquell pop tan atractiu no va tornar mai més...
  • SI ÉS QUE SONA IGUAL, ESCOLTA...
    Joanet1965 | 22/05/2011 a les 20:44
    El panxarrut miop i fumador de Ducados aguantava estoicament la verticalitat del sol del migdia a pet d'ones. Una única concessió a la supervivència: cobert de vellut negre, amb una corbata de llacet que l'ofegava, només es permetia els peus descalços dins l'aigua intermitent. Banyistes, fondistes i estraperlistes varis se'l miraven sense contenir el riure cruel. Però ell, allà, palplantat, aliè al top less desacomplexat de matrones menopàusiques i als acords edulcorats i estridents dels xiringuitos, fonent-se com un gelat. Què l'havia dut a aquella posició? Res no permetia albirar-ho rere les lents que s'enfosquien al sol despietat. Hi havia qui, tot interpretant un somriure enigmàtic, es decantava per l'evocació d'una infància llunyana i feliç, d'estrelles de mar i de barrets de palla. Però no va haver-hi temps ni tan sols espai per a més conjectures. El cor, aventurem que castigat pel menjar insà, pel tabac negre nacional o per les preocupacions insolubles, va acabar dient “pues hasta aquí hemos llegao, jefe”. L'endemà, el becari de torn va redactar un breu intitulat “Amor a la platja” quan volia haver dit “Ha mort a la platja”. La culpa? De cap manera l'escolaritat deficient. El corrector ortogràfic de l'ordinador!
  • La parella perfecte
    liudmila | 23/05/2011 a les 09:51
    Aquest dia, quan ens varem trobar a la platja per la primera vegada, vaig entendre que estem fets un per l’altre. No importava la diferència d’edat que ens marcava. Aquest sentiment fort, era la primera vegada a la meva vida que em vaig sentir... Sentir, viure tot en la plenitud.
    El primer contacte amb tu. La frescor, calidesa i humitat... la vent ens acompanyava amb el seu esperit lleuger.
    Des de llavors, tu em vas portar per tot arreu i gràcies a tu he pogut recórrer tot el món... Sempre estaven junts i tu sempre m’acompanyaves, cuidaves en el temps de les tempestes... Eren els meus anys més preciosos de la vida.

    Ara estic vella, abandonada i sola, a quatre palmes de tu... Només la brisa ens connecta a vegades i em fa recordar del passat. Potser era una error enamorar-me de tu, qui hi és sempre i jo, qui tinc la vida tan curta...

    O no, no està tot perdut encara: aquests nens que juguen a la platja, posen la fang per tapar els meus forats de la fusta, i volen... Quina il•lusió! Em volen fer servir per arribar a la petita illa al costat. Un altre cop em podré sentir les teves onades, fresques, càlides i humides, suaves, com el teu amor... No hem pogut arribar al destí: els forats s’han obert, els nens han saltat i marxat, nedant cap a terra, deixant-me tota sola amb tu... Però jo estaré amb tu per a sempre...
  • EL FAR
    Materile | 23/05/2011 a les 17:16

    EL FAR

    Quan l’Andreu va néixer, tots sabien que la seva vida ja estava escrita.

    Els seus pares vivien en un far d’un poble de la Costa Brava que abans ja havia estat del seu avi patern. L’amor a la mar, a la platja , els havia portat a viure en llibertat i reclosos en aquella torre llarga. La platja era per a ells la llibertat absoluta i la torre, el seu refugi. L’Amor regnava a la platja i a la torre.

    Una tarda, quan no feia ni fred ni calor, ni picava el Sol ni brillava la Lluna, va néixer l’Andreu, a la platja, en terra ferma però acompanyat pel cant de les ones que li anaven a donar la benvinguda. El seu matalàs va ser de sorra cobert per una tovallola blanca que el protegia del contacte amb la sorra.

    Va créixer entre aigua i terra i va estimar les dues coses. Aviat es va familiaritzar amb la feina de faroner, ajudava el seu pare i sabia el poder que tenia la mar. Sabia quan la mar s’enfurismaria i trauria tota la seva ràbia per atacar la torre i els vaixells.

    Es va casar amb la filla d’un pescador i molt aviat van tenir un fill que havia de seguir la nissaga.

    Els capítols de la seva vida es repetien en el seu fill, que també va néixer a la platja.

    L’andreu reposa a la mar que el va abraçar i en guarda els seus secrets.

    Materile


  • Amor de sorra ardent
    Toni Arencón Arias | 23/05/2011 a les 22:36
    Amor de sorra ardent, miniaturitzada en l'onzè retrat vetllat per un somni d’insomni surrealista. A l'ombra de la vela blanca d'una barca marinera. En la intimitat d'una cala daurada, banyada pel foc d'una canícula sense repòs. Només pell i besades. Llavis i besades. Mans i besades. Una abraçada estremida i tempestuosa. Sense treva, els besos, sense treva. Un gest prohibit, xiuxiuejant a cau d’orella un amor de filigrana i escuma de ventre i mar d'immensitat. Sense culpes ni esperances. Ni vidres entelats de records ni rancúnies subjugades. Ni oblit. Tampoc oblit. Només pell i besades. I sospirs. I el cel despentinat, esgarrapat de graffitis de cotó. Fregant la llàntia meravellosa d'un geni mandrós. Llavis i besades. Submergits de follia desbordant. Llavis humits de mar i de desig. I del vaivé furtiu de les ones. I del so trencat i fugitiu del lament de les roques indiscretes. Sumant adjectius que s'afegeixen a la brisa i s'adhereixen al goig substantivat de l'horitzó nu d'espurnes. En el punt just on es creuen el cel pervertit i la terra alienada, i tots els blaus de la meva paleta de versos i colors que trenca i que destrossa la prosa arcana i egoista dels adverbis de temps i moviment, i que només gira sense retorn al ritme compassat que marca la música embriagadora de l'univers d'estels dels teus besos humits de foc de sorra ardent.
  • Menjaré cues de pansa
    Vladimir | 24/05/2011 a les 15:46
    De primer vaig fixar-me en la dona: una bellesa que es passejava per la riba amb un banyador cenyit. La coneixia, estava segur que la coneixia! Cada gest m’era familiar: aquella mirada obliqua, o la manera de gratar-se el clatell quan reflexionava tot parlant pel telèfon mòbil, o el moviment expansiu de deixar caure el cabell cap endavant –com una cascada– i després assecar-lo enèrgicament amb la tovallola; reconeixia també les inflexions de la seva veu, dolça i autoritària alhora; i, encara més sorprenent, recordava el seu nom –Sílvia– i detalls íntims que no hauria de conèixer. Els seus fills –dos nens rossos, de pell pàl•lida i pigada– es capbussaven entre xiscles i empentes: vaig endevinar els seus noms abans de sentir la mare que els cridava (“Genís! Oriol! Veniu de seguida!”). Per què m’eren tots tres tan familiars? Mnemòsine, ajuda’m!

    Assegut a la gandula del costat, els espiava amagat darrere un diari obert, i em delectava en l’espurneig del sol en les natges de la Sílvia, els regalims d’aigua que es ramificaven sobre la pell i els recollia l’acordió daurat del ventre. No sé què va delatar-me, però al migdia ella va acostar-se’m amb un aire de familiaritat inesperat: “Anem a dinar?”, va preguntar-me. El to era tan convincent –els nens ja saltaven al meu voltant: “Som-hi papà!”– que no vaig oposar-m’hi i, atabalat, vaig seguir-los.

    “Et trobes bé?”, va preguntar-me la Sílvia mentre dinàvem. Era molt bonica, i els nens, encantadors. Vaig somriure: “És clar, amor meu”.
  • Pàgines tèbies
    deòmises | 25/05/2011 a les 01:20
    Desperto davant de la platja, a recer de l'onatge, i contemplo on l'aigua bat contra les roques, on les gavines xisclen missatges als núvols, que no sé desxifrar. I sento pau. Pel que m'envolta, perquè ets al meu costat i el teu cos és un oasi de calma fonedissa, fugissera, com el silenci.

    A trenc d'alba callo i ets dona i sal marina, tendresa, i abraço l'aire que esdevé brisa dins de l'espera, el respir que serà calitja demà. I m'adono que t'estimo, que m'arrencaria el cor si no pogués sentir a frec de pell el teu batec, que l'enderroc és l'estat més pròxim al sentiment d'abandó quan no hi ets.

    Desperto, i l'alegria de l'horitzó és herald de la joia d'existir, d'abastar el teu cos nu amb la mirada, sense esforç ni impediments, sense traves ni selves interiors. I desvelo el camí cap a la font del teu ventre, cap a la flor tèbia que guareix la sequera i la solitud, la set i la fam, l'insomni. Vora la mar.

    A trenc d'alba, la mà et descansa damunt dels llençols, suaument, i t'escolto la respiració pausada, abans de despertar en aquesta ja nostra platja.

    Llavors és l'instant precís en què comença el dia per a mi...

    Regirant les restes del naufragi, vaig descobrir aquesta prosa, entre els fulls quasi intactes d'una llibreta, al costat del jove ofegat. La mar també té la seva cara hostil. Aquí la deixo, transcrita totalment, per si la destinatària d'aquests mots en reconeix l'autor.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: