Detall intervenció

la mare

Intervenció de: Atlàntida | 06-06-2011

He escrit el meu relat fora de temps, també volia participar-hi, pèro no se que ha passat que quan he acabat no ha quedat gravat, sort que l'he copiat i el posaré a la meva pàgina, cap problema, m'agradat poder-lo escriure, ara es massa tard per tornar-lo a copiar.
Gràcies per donar-me l'oportunitat de tornar a escriure desprès de molt de temps, ara ho faré mes sovint.

Àngels.


Respostes

  • Mai és tard?
    gypsy | 30/05/2011 a les 22:31

    T’escric ara que he trobat el moment i l’ànim per fer-ho. No és fàcil escriure emocions que mai no he sigut capaç de d’expressar en els anys que hem conviscut. He sentit que no ens vas estimar tant com nosaltres et vam estimar a tu. En Jaume va patir més que jo la teva indiferència. No ens ajudaves a fer els deures. Mai podies anar a les reunions de pares a l’escola ni als festivals. Tu eres una persona molt rellevant a la feina, i aquesta era la teva prioritat primera. La segona prioritat era la mare. Si la mare no hagués volgut tenir fills nosaltres no seriem al món. Això no és cap retret, pare. Però quan tens quaranta anys, dona i fills, sento que ja no puc seguir auto enganyant-me imaginant una relació paternofilial idíl•lica. Les coses van ser com van ser. Sempre vaig voler imaginar que m’estimaves i que no ho demostraves perquè l’educació que vas rebre no t’ho permetia. Ara, més aviat crec que anaves a la teva i senties per nosaltres un amor llunyà, que no es podia comparar amb la devoció que experimentaves per la mare. No es pot governar en el cor de les persones. Tu no podies estimar-nos més. Això no es tria, i per això no tens cap culpa. Volia dir-t’ho parlant-te de fit a fit, però la covardia que em corsecava m’ho va impedir. Després de trobar el coratge necessari, vaig pensar que almenys t’ho havia de deixar escrit.

    Guillem
  • A LA GALLINA CEGA........ teresa serramià i samsó
    deòmises | 31/05/2011 a les 09:34
    A LA GALLINA CEGA........ (pel meu nét Martí. Ja estem a l’estació esperant-lo!!)

    Com en un joc insòlit, em vas invitar. Sense saber-ho. Sense saber-me. I em vaig submergir en tu. Sense saber-te.
    Polissó en un vaixell de càrrega creixent. Sense bitllet ni origen. Navegava les teves aigües immersa en el teu món submarí. Insondable cosmos. Viatge sorprenent de tan vulgar.
    Termita a les cavernes submarines del teu cos. Dins una escafandre de sang i i imponderables, viatjava. Alimentada pels teus líquids amniòtics. Gestada amb ingredients de gens triats no sé per qui. No sé pas com. No sé pas d’on -laboratori secret, proveta de l’amor irracional-. Quan tu pastaves el meu jo: Franqueinstein eixit de mil ancestres.
    I aquella fou Setmana Santa de nou mesos. Sense vacances. Ni palmons. Ni palmes. I aquella fou com una mort en creu ressuscitada: el part -vés a saber!- Amb gran dolor. Cesària.
    I fou llavors quan, amb l’amarga dolcesa d’unes llàgrimes, vas pastar la xocolata del meu cos de pasqua.
    I va ser com en un joc. El joc de la gallina cega. I ulls cecs, ens vam palpar. Sense saber-ho. Sense saber-nos. -ni cara. Ni somnis. Ni juguesques-.
    I vaig amarar entre els teus braços. Barqueta del meu cos com de joguina.
    I ens vam saber. I ens vam reconèixer. I ens va caure el vel.
    I et vaig estimar. I em vas estimar.
    Per sempre. teresa serramià i samsó
  • Li deus
    Fargo | 01/06/2011 a les 00:25

    Escric aquesta carta sense saber si arribaràs a llegir-la. De fet, tampoc té massa rellevància. Només voldria saber quin motiu et va empènyer a abandonar-nos a la mare i a mi quan jo tenia dos anys. No sé ni quin aspecte tens. La mare guarda alguna fotografia teva que mai he volgut veure. No suportaria reconèixer alguna de les meves faccions en les teves. M’he sentit com un fill bastard escodrinyat amb compassió. D’altra banda, estic impossibilitat per intentar cap encontre que ens acosti. Els gens no són tan importants com pensava. En canvi, l’ambient i l’entorn que ens envolta, sí que realment ens fan ser com som. No vull saber res de tu ni de com t’ha tractat la vida. Simplement, m’agradaria que no fossis el meu pare biològic. Em revolta la teva covardia. En el temps que ens abandonares, era molt difícil tirar endavant per a una dona sola amb un marrec de dos anys. La mare ha estat valenta. M’hauria agradat poder estalviar-li els plors que li sentia a les nits quan anàvem a dormir. Tu no hi eres. Mai hi vas ser. Mai hi seràs. Per a mi sempre has estat com un personatge de conte, més que algú de carn i ossos. Tan sols t’he escrit, perquè li deus una explicació a la mare abans que es mori. Potser la consoli o la deixi indiferent, però li deus. No espero que tinguis valor per fer-ho, doncs has estat un covard exemplar.

  • Amor de mare
    joandemataro | 01/06/2011 a les 20:00
    Estimada mare,
    T’escric aquestes línies per dir-te, sobre tot, que estic bé, no pateixis per mi, i que et trobo molt a faltar. Trobo a faltar la teva veu suau, les teves dolces mans que sempre m’amanyagaven, els teus ulls plens de bondat, el teu somriure etern, l’olor del teu cos…
    Veus com tenia jo raó, mare. Sempre et deia que érem iguals: entregats, altruistes, massa prudents… Tothom deia que teníem la mateixa mirada i féiem els mateixos gestos.
    Ara, només el temps ens separa però sempre et porto al meu pensament, sempre. Recordo aquells moments de desesperació en que jo, ja de ben petit, em tancava en mí mateix i tu, només tu, sabies fer-me obrir i escoltar-me… i em guaries.
    El pare mai tenia temps per mi. Sempre fora de casa, a la feina, amb els amics, amb les seves aficions… Mai em portava al parc a jugar , com feies tu, ni em portava al riu o al camp…
    Vas ser tu qui sempre em cuidaves, m’ensenyaves les coses amb paciència i amb paraules que jo pugués entendre. És per tot això que jo t’estimava tant i t’estimo tant ara, tant que et desitjo. Per això t’he de confessar que vaig ser jo qui va matar el pare, no va ser pas un accident el que li va passar… No podia suportar la idea de pensar que et pugués acariciar, ni besar-te… No podia.
    Sé que em perdonaràs, oi mare? Estem fets l’un per l’altre. Aviat et vindré a buscar i marxarem molt lluny, on ningú ens pugui molestar I viurem junts per sempre.

    Fins ben aviat, mare estimada.
    Edip.

    La mare, després d’haver llegit la carta del seu fill, amb els ulls plens de llàgrimes i encegada per un gran sentiment de culpa, es traié la vida…
  • SAPS...?
    brins | 02/06/2011 a les 09:05
    SAPS...?

    SAPS...?

    Saps, mare, que ja s’acosta el moment de retrobar-nos...? Saps que aviat podrem explicar-nos tot allò que no vam tenir temps de dir...? Te n’anares després de perdre el combat contra la malaltia que et corsecava; quan, ja sense memòria, em preguntaves sovint: “I tu, qui ets”; quan, cos endins, em crepitava un terrible foc d’impotència...

    La primera nit que m’ho vas demanar, un martell de ferro roent em colpejà els polsos i m’estavellà el cervell...Vaig obrir la porta del porxo i vaig estibar un xiscle fort a l’aire per escampar arreu el meu dolor; l’ esgarip arribà fins a una muntanya que es retallava en un cel de blau apagat i, amb els ulls ofegats de llàgrimes, em vaig girar de nou per abraçar-te ben fort; tenia encara l’esperança que em reconeixeries, que aquella crudel malaltia tindria compassió de mi... El teu esguard, però, continuà llunyà, esmorteït com planta sense aigua. Vaig dir-te, desesperada, “Sóc jo, mare, la teva filla!” i vaig omplir-te de petons; volia esborrar, amb carícies, aquell monstre que et menjava la memòria. Tot fou inútil, però, tu ja no eres al meu costat...Tenies una mirada tan freda com la llum de l’aigua i pronunciaves mots sense sentit que et sortien dels llavis, però no del cor.

    Saps, mare, que ja és curt el temps que hi ha entre tu i jo, perquè ja em vaig fent gran...?

    Em tornaràs a conèixer… oi, mare...?
  • SAPS...?
    brins | 02/06/2011 a les 09:11


    Saps, mare, que ja s’acosta el moment de retrobar-nos...? Saps que aviat podrem explicar-nos tot allò que no vam tenir temps de dir...? Te n’anares després de perdre el combat contra la malaltia que et corsecava; quan, ja sense memòria, em preguntaves sovint: “I tu, qui ets”; quan, cos endins, em crepitava un terrible foc d’impotència...

    La primera nit que m’ho vas demanar, un martell de ferro roent em colpejà els polsos i m’estavellà el cervell...Vaig obrir la porta del porxo i vaig estibar un xiscle fort a l’aire per escampar arreu el meu dolor; l’ esgarip arribà fins a una muntanya que es retallava en un cel de blau apagat i, amb els ulls ofegats de llàgrimes, em vaig girar de nou per abraçar-te ben fort; tenia encara l’esperança que em reconeixeries, que aquella crudel malaltia tindria compassió de mi... El teu esguard, però, continuà llunyà, esmorteït com planta sense aigua. Vaig dir-te, desesperada, “Sóc jo, mare, la teva filla!” i vaig omplir-te de petons; volia esborrar, amb carícies, aquell monstre que et menjava la memòria. Tot fou inútil... tu ja no eres al meu costat...Tenies una mirada tan freda com la llum de l’aigua i pronunciaves mots sense sentit que et sortien dels llavis, però no del cor.

    Saps, mare, que ja és curt el temps que hi ha entre tu i jo, perquè ja em vaig fent gran...?

    Em tornaràs a conèixer… oi, mare...?
  • SAPS...?
    brins | 02/06/2011 a les 09:45

    Saps, mare, que ja s’acosta el moment de retrobar-nos...? Saps que aviat podrem explicar-nos tot allò que no vam tenir temps de dir...? Te n’anares després de perdre el combat contra la malaltia que et corsecava; quan, ja sense memòria, em preguntaves sovint: “I tu, qui ets”; quan, cos endins, em crepitava un terrible foc d’impotència.

    La primera nit que m’ho vas demanar, un martell de ferro roent em colpejà els polsos i m’estavellà el cervell...Vaig obrir la porta del porxo i vaig estibar un xiscle fort a l’aire per escampar arreu el meu dolor; l’ esgarip arribà fins a una muntanya que es retallava en un cel de blau apagat i, amb els ulls ofegats de llàgrimes, em vaig girar de nou per abraçar-te ben fort; tenia encara l’esperança que em reconeixeries, que aquella crudel malaltia tindria compassió de mi. El teu esguard, però, continuà llunyà, esmorteït com planta sense aigua. Vaig dir-te, desesperada, “Sóc jo, mare, la teva filla!” i vaig omplir-te de petons; volia esborrar, amb carícies, aquell monstre que et menjava la memòria. Tot fou inútil... tu ja no eres al meu costat. Tenies una mirada tan freda com la llum de l’aigua i pronunciaves mots sense sentit que et sortien dels llavis, però no del cor.

    Saps, mare, que és curt el temps que hi ha entre tu i jo, perquè ja em vaig fent gran...?

    Quan ens tornem a veure, em reconeixeràs… oi, mare...?
  • RE: REPTE DE MINIRELATS nº 2:
    NUNU | 03/06/2011 a les 12:54
    - Mercè, acosta’t: et llegiré la carta de l’Adolf.

    “Quan vivíem plegats, ens fèiem petons a tothora: de bona nit, de bon dia, en marxar cap a la feina, en tornar per dinar, a la tarda, ... al cap del dia ens acomiadàvem i ens retrobàvem aquelles tres o quatre vegades, sempre amb un petó, i un fins després, bona nit, bon dia o que vagi be.

    Ara, cada cop que ens veiem o parlem per telèfon, ens acomiadem amb un fins demà, a reveure o vindré dilluns a dinar. Però arribarà un dia, un moment determinat, un darrer instant irrepetible, en que no ens podrem acomiadar, o potser no estarem junts, no ens podrem mirar als ulls.

    Ara que estem tots be, tot i que tu en tens 90, escric, per a mi mateix, aquesta carta de comiat, per dir-te que t’estimo, Pa. Sempre has estat un referent per a mi, de bona persona, d’honradesa, de treballador, de seny, d’amor a la mare, als meus germans. Només vull tenir bons records de tu. Sempre que pots, m’ajudes, materialment, amb consells o amb una discussió. Encara que només sigui amb la teva presència al meu costat, com passa darrerament. La teva força física ha estat substituïda per la teva saviesa i la teva experiència.

    Hem de consumir intensament el temps que ens queda per gaudir l’un de l’altre, i “munyir totes les mamelles, com dius tu”.

    - Qui ho diria, eh, Mercè? Nosaltres no ens hem pogut acomiadar d'ell...
    • MASSA D'HORA?
      NUNU | 03/06/2011 a les 12:55
      M'havia deixat de posar títol...
  • RE: REPTE DE MINIRELATS nº 2:
    Materile | 04/06/2011 a les 18:50





    PARE!!

    Pare, no, papa; és així com et deia i continuaré fent-ho. Ets aquí? No t’imagines les ganes que tenia de contactar amb tu. En aquests dies de pluja no ho he pogut fer. La pluja i els núvols enterboleixen la nostra relació. Saps?, són moltes les coses que m’hauria agradat dir-te, però la precipitació del teu viatge i la meva absència ho van impedir. D’això ja en fa 31 anys; 31 anys amb l’espineta clavada. Aquelles vacances van marcar la meva vida, i la de tota la família. Jo tenia unes vacances programades i tu en tenies unes altres que no sabies com acabarien, i no ens vam trobar.

    Avui fa un dia de lluna plena, el cel està curull d’estels i sé que un d’ells, el que brilla més, ets tu. Saps?, sempre t’he estimat. T’ho he dit molt poques vegades i, quan més gran em faig la necessitat es torna urgència, no sigui que perdi el tren.

    Tu potser ens ho vas dir més vegades, però jo no ho vaig saber entendre. Vas ser un pare molt patidor, ens estimaves molt. Només un núvol molt negre va enfosquir les nostres vides: bevies massa. La vida familiar sovint era dura; no t’ho retrec... Sí, ja sé que estaves molt marcat per la guerra civil que vas patir. Vas estar a la presó condemnat a mort, per sort te’n vas sortir i ara et puc dir: T’ESTIMO!

    Avui tindràs la carta, han dit que faria molt de vent.

    Materile
  • 15 de desembre de 1938
    Englantina | 04/06/2011 a les 22:20
    Estimada mare,

    Tinc mitja hora lliure, així que aprofito per escriure-li quatre ratlles. ¿Va rebre la carta que li vaig enviar fa deu dies? En Salvador em va prometre que li donaria en mà quan se’l van endur, amb aquella febrada tan forta i aquella tos tan angoixant. Espero que arribés bé al poble, i que el doctor l’hagi pogut curar.
    Estic bé, gràcies a Déu. Encara tenim prou recursos, tot i que no ens sobra de res, i entre tots ens repartim allò que ens arriba en bon estat. En Joan de can Pastrana em va portar la seva carta, que vaig llegir amb llàgrimes als ulls, de tanta enyorança. En Joan va arribar ahir, molt cansat després dels dies d’instrucció, però satisfet d’haver-se pogut incorporar a files. És tan jove, encara...
    I vostè, mareta meva, com es troba? Em sap greu que patiu per mi. Dieu-li a la Caterineta, sisplau, que no cal que vaig cada dia a missa per mi. Encara no tenim noticies de que les tropes s’acostin, així que estarem uns dies tranquils, tot i que sols i enyorats.
    I l’oncle Ferran, encara rondina quan perd? Us imagino al vespre, fent la partida de canasta a la vora del foc... Doneu-li records, sisplau.
    Ara us he de deixar. Ens criden, potser per fer alguna vigilància.
    No podré ser-hi per Nadal, mare, però us portaré al cor.
    Rebeu una abraçada ben forta, del vostre fill que us estima i enyora,

    Claudi Maspons

  • Errors paterns
    nuriagau | 05/06/2011 a les 20:14
    Escric aquesta carta que mai voldria que llegíssiu. Us faria mal.

    M’heu estimat molt, a vegades penso que massa. Em concedíeu tots els capricis. Recordeu el dia que em sorprenguéreu amb un mòbil? A l’escola vaig ser l’enveja de tots. I recordeu que, quan el vaig espatllar, ràpidament em vàreu comprar un altre de millor? Ara que sóc adulta, me n’adono que no m’heu ensenyat a aconseguir les coses amb esforç.

    Tot i que no us agradaven els animals, em deixàreu tenir un gat. Sabíeu que me l’estimava molt. Per això, quan va morir, evitàreu que el veiés. Tampoc mai us vaig acompanyar a veure l’avi a l’hospital. He crescut sense identificar la malaltia i la mort com a realitats inherents a la vida.

    I els dies que no havia estudiat? Permetíeu que em quedés a casa justificant que estava malalta. I quan no m’agradava el menú de l’escola? Em demanàveu dieta astringent. El vostre amor feia que em justifiquéssiu i defenséssiu davant dels altres sense que pogués percebre què eren els errors i la frustració. Ara ho trobo a faltar. És molt difícil fer aquest aprenentatge quan un ja és gran.

    ...

    No em fèieu callar i escoltàveu totes les meves exigències. No em manàveu i no sé obeir. I crèieu que tot el que fèieu podia arribar a compensar el poc temps que em dedicàveu.

    M’acomiado deixant clar que aquesta carta no és un retret. Tan sols voldria conservar-la i rellegir-la si algun dia sóc mare.


  • fora d concurs i de temps, però te'l deixo igualment
    Galzeran (homefosc) | 06/06/2011 a les 00:35
    A uns pares sense nom



    “No us volíem decebre.”

    És la vella salmòdia que sempre m’ha acompanyat, com el trist cant que sobte, en un ressò de boques obscenes que em negaven les oïdes. Demà us oferirem, agraïts, la victòria per la que vàreu pugnar tota la vida.

    Ara seguint-vos les passes, l’afany per afalagar-vos m’ha mostrat un indret vital que molts creien inaccessible. En el trajecte he triat consellers erronis, però m’han dut per camins que han acabat esdevenint els correctes. Estem trepitjant Ìtaca. Esvalotats per la victòria, el futur se’ns dibuixa amb una espurna d’incertesa. Haver estat valent ja no em farà sentir millor. Sé que el dubte també us colpiria, com ho ha fet amb mi. El vostre record omplirà les àgores de silenci ennuegat. Quan es lluita per la vida, cara a cara amb la mort, saps que no pots deixar-ho estar; aquesta seria la vostra resposta.
    Tampoc us vull decebre.

    Si per un atzar els covards tornessin a vèncer, ens diran que estàvem avisats, però sols passarà si no sabem refer la hisenda dels pares. Tot té un preu, i no podem alimentar més mesells, la vella lluita té raons per deixar d’existir.
    Farem un pas més, un xic esguerrat potser, però ja n’hi ha prou de fer el boc.

    Fa cent anys, quan éreu minyons, el somni el vareu tenir a tocar de mans. Ara, us l’oferim ple de llum.

    Ha pagat la pena esperar, sols em dol la vostra absència.

    Solsona, dotze de setembre de 2114.
  • la mare
    Atlàntida | 06/06/2011 a les 00:59
    He escrit el meu relat fora de temps, també volia participar-hi, pèro no se que ha passat que quan he acabat no ha quedat gravat, sort que l'he copiat i el posaré a la meva pàgina, cap problema, m'agradat poder-lo escriure, ara es massa tard per tornar-lo a copiar.
    Gràcies per donar-me l'oportunitat de tornar a escriure desprès de molt de temps, ara ho faré mes sovint.

    Àngels.
    • On és?
      deòmises | 06/06/2011 a les 01:10
      • RE: On és?
        Atlàntida | 06/06/2011 a les 16:24
        Bon dia, no se a on va anar el meu relat, em vaig deixar el titol i quan vaig acabar vaig clicar i va desapareixer, no ho vaig poder trovar, ho posaré a la meva página, ja ho llegiràs. Gràcies, fins aviat.

        Àngels.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.