Detall intervenció

Júlia

Intervenció de: Antari | 24-01-2018

No sé qui ets però pateixo per tu, dormo poques hores i em desvetllo amb facilitat. Penso en quin nom t’identifica, en què deus estar pensant dins el teu embolcall protector. Intento buscar una senyal que em digui que estàs amb mi, m’impaciento i el temps s’escola lentament.

Sé que algun dia faràs el teu camí, com jo he anat fent el meu, però desitjo compartir amb tu tots els moments que pugui. Vull ajudar-te a ser forta, feliç i despreocupada, m’agradaria que fossis el que vulguis ser.

Avui m’has donat un cop suau quan m’he acostat a tu, espero que no signifiqui que em rebutges, tan sols intento buscar allò que sigui millor per tu. Intento calmar el meu estat de nervis escoltant Vetusta Morla, t’agrada? A mi m’anima alhora que em relaxa, m’agradaria tant poder invitar-te a un concert dels seus, són pur magnetisme. Pren atenció, és la meva cançó predilecta: “La mosca en tu pared”. Tan de bo algun dia em xiuxiuegis que vols que segueixi amb tu...

Mirant les onades mentre el sol s’amaga a l’horitzó, faig un viatge retrospectiu per recordar totes les etapes que he anat assolint fins arribar on estic ara. La balança està equilibrada: decepcions i objectius acomplerts es compensen. És el moment just per esperar la teva arribada.

Respiro, et tinc als meus braços. Nou mesos d’ansiosa espera per viure el moment més important de la meva vida. Benvinguda, Júlia. Has fet desaparèixer el nus permanent que tenia clavat a l’estómac, amb un dolç somriure.

Relaxa’t, petita. Gaudeix de la brisa del mar i de les notes musicals que ens acompanyen, ara ja estem junts. Mentre vulguis, seré la mosca que t’observarà sense jutjar-te.


Respostes

  • RE: REPTE CLÀSSIC DCLXXIV - LA CALMA
    aleshores | 19/01/2018 a les 10:58
    O sigui, keep calm and... participem!
  • L'estona fora de la ment
    Mena Guiga | 21/01/2018 a les 20:16
    Fa fred, al balcó, si hi surt i no es queda dins la cambra, rere els vidres... que no és el mateix, no serveix.

    Avui, que gela. Però ha d'escalfar l'ànima contra el neguit de la ment.

    Sap que ho ha de fer, s'hi va avesar, nit darrere nit. A vegades s'hi està més (una hora?), a vegades menys (més de mig minut?), en funció de la temperatura, de la climatologia, en funció de la ment bellugueta, en funció de l'imprevist que per això és imprevist i talla costums.

    La crida esdevé magnètica, necessària, fonamental. Va començar amb la inèrcia d'haver de complaure aquell gat tigrat inquiet que cada nit demanava de marxar a fer el tronera per les teulades (excepte quan el temps no el plaïa). No sabia dir-li que no. Ni ho volia.

    Mirant el felí com gaudia lliure, sentia una mena de felicitat. Llavors li va venir d'asseure's sobre dos coixins amb les cames plegades com els indis, l'esquena recta contra la paret d'obra vista i contemplar el cel. El cor gradualment li bategava més a poc a poc, el rostre se li relaxava. Somreia amb distensió, notava una invisible abraçada, la respiració s'alentia. Arribava un moment màgic en què s'havia desprès de tot i l'entrada de la sensació de gran calma, de pau atàvica, l'amarava.

    Va aprendre a assolir aquell estat en aquell espai que passà a irreemplaçable. El plaer d'ometre les agitacions que el dia comportava l'omplia, es tornava vici de menester i fins i tot hauria assegurat que el titil·lar dels estels feia una musiqueta entranyable, acollidora, regeneradora, que engolia sorolls molestos de televisors, xerrameca de veïns, motors d'avions que traçaven bretxes al firmament. Aconseguia retrobar-se amb el seu ser veritable, etern. La tranquil·litat que la fusió amb l'univers comportava, aquella integritat, contribuïa a fer assolir el gaudi de la serenor.
    Avui està a punt de nevar. El gat fa dies que no ha tornat. Inspira profundament, intentant que el melic s'enfonsi molt. I surt al balcó, el vici sa ho reclama. S'hi està poc, un poc que esdevé molt: apaivaga el dol -el gat no tornarà-, assossega la pena. Tancats els ull, veu l'animal gronxant-se en la lluna. Li pica l'ullet? I una llum de molt endins s'eixampla.

    Accepta, expira, es desaferra del patiment. Assoleix la plenitud de la tranquil·litat. El millor exercici de la vida després de l'amor.



    Mena
    • RE: L'estona fora de la ment
      Mena Guiga | 04/02/2018 a les 15:52
      Música per a la calma:

      https://www.youtube.com/watch?v=y5tcbD5in7k
  • Memento Mori/ Linkin Park
    allan lee | 22/01/2018 a les 13:26
    One More Light, Linkin Park:

    https://www.youtube.com/watch?v=t97rfv12bdw


    Memento Mori

    El mag Merlí, al príncep Valiente:
    "Buscas la paz de tu corazón? Pobre joven! Tan sólo una tortuga dormida conoce la paz."
    Hal Foster


    S'ofega la seva veu entre les altres veus ja agotades. La palla fina i el plomissol del niu inútil no li dónen calor, ni l'esperança que la mare tornarà. Convertit en un farcell de ossets i ulls blans que tanquen l' una, i l' altra parpella, els àcars diminuts i enfollits mosseguen, xuclen debades, entre la pèll i els canons punxents que mai seran plomes. Agonitza el poll d' un fred immens, com els germans.
    La mare va morir, com moltes d'altres, amb el cap o el pit trencats per bales de balins. De plom va caure sobre les gàbies de gallines o al terra entapissat de deixalles, i allì fou rematada, si encara alenava, per les mans que duien l'escopeta: les potes apretades entre els dits, el capet desnucat contra una ferralla. Un pardal, i un altre, i molts més. A la nau d'engreix els pardals no hi són benvinguts, car es mengen el ranxo dels pollastres. Però una hora disparant i encertant afarta qualsevol tirador.

    I en somnis em burxa aquesta magnífica punteria de molt temps enrere. Sento els acudits i cóm rèiem, esquitxos de caçador. Se m'ennuega la gola i un mal rovellat de filferro de punxes m'estripa la tràquea. L'estèrnum muta en un insecte dur i enorme, que enfonsa potes i ovopositor al lloc informe que ocupa el cor, aquest bastard, que va permetre l'oblit de la bondat. M'ofega la veu el delicte comés, entre les altres veus ja agotades; ni la raó ( érem inconscients) ni les ganes d'oblidar ( fa tant temps ) ni l'intent de reparació ( arrós pels ocells ) no aturen aquest malson que retorna.

    Quan el mal es torna insuportable, assajo un crit que és un sospir, que em desvetlla i em colpeja i m'obre el pas de l'aire cap a la carcanada. Respiro, la pell amarada, els braços entercs.

    Ja prou, ja prou, diu quelcom que tinc a dins. Ja has sofert prou, diu aquesta veu mentidera, com si l'expiació fos acomplida. I se'm permet la calma.

    La calma, bé. La distracció, la distància. La treva.


  • RE: REPTE CLÀSSIC DCLXXIV - LA CALMA
    aleshores | 23/01/2018 a les 09:01
    La calma que precedeix la tormenta

    Allò tenia menys durada que el castell de cartes que la meva neta ensulsia no ben bé està construït, en pic el veu dret i l'estomoeix d'un cop.
    Així veig ara jo aquell moment de la sínia en que el catúfol és dalt i sembla que hi persistirà, que calcigarà l’aire, si de cas, però ja no caurà, romandrà per sempre suspès en mig del cel, per tota l’eternitat, com en les fotos sèpia.
    la vida però impertorbable desgranava el seu desencís, la seva veritat, el seu mecanisme, la seva acció demolidora de carcasses, que creiem fixes; d'escenaris amb els quals ens convencíem de la nostre engany.
    Era per tant un estat de pre-catastrofe el que no veiem al davant.
    Però tot feia presagiar, si ho haguéssim mirat amb deteniment, el que vindria. No es podria al·legar el sempre fals lema de “keep calm and ...whatever”: no es podia mantenir ja una calma impossible.
    Després del dia de sol i calçots vindria el moment de pagar l'àpat i el núvol etílic ens marxaria de cop .
    Sucàvem el calçot com si res no hagués de passar mai, suspesos en la cistella dalt de la sínia.
    De bones ploraríem i de males sortiríem esperitats de la nostra limitació: no havíem cregut que la vida era sacrifici i algunes mínimes gotes de plaer. Però així era. Creguérem que podríem satisfer les nostres ambicions i es quedaven a mig camí. Maldàvem per ser aquella persona que ens havíem i ens havien marcat i no érem sinó una ombra del que volíem ser.
    Quantes hores faltaven per a que despertéssim del nostre somni adolescent que ja havíem fet durar massa?
    El realisme potser no ens va venir sinó encomanat per la nostra aparella qu havent decidit abans i sense tants prejudicis afrontar ja el seu futur i el nostre abans que ho sabéssim i li haguéssim d’agrair.
    Darrera el porró que generós regava la nostra gola i boca, en aquesta darrera missa adolescent que oficiàvem, el darrer xarrup, s’alçava ja el futur de debò: aquell en que hauríem de reconèixer els nostres misèries: “keep calm and be adult my friend”. Estiguis tranquil tot i que hem renunciat a allò directament impossible.
    Ara ho percebo amb claredat quan veig les fotos de la calçotada i recordo els moments significatius: aquella frase (que indicava escassetat de contacte físic amb la parella, aquella caiguda d’un fill provocada per la incertesa, el dubte, …aquella blancor de rostre que denotava ja un esgotament físic i emocional.
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCLXXIV - LA CALMA
      aleshores | 31/01/2018 a les 09:20
      cançó del matí encalmat (Raimon)
      https://youtu.be/-nNduxcfvkc
  • Júlia
    Antari | 24/01/2018 a les 11:29
    No sé qui ets però pateixo per tu, dormo poques hores i em desvetllo amb facilitat. Penso en quin nom t’identifica, en què deus estar pensant dins el teu embolcall protector. Intento buscar una senyal que em digui que estàs amb mi, m’impaciento i el temps s’escola lentament.

    Sé que algun dia faràs el teu camí, com jo he anat fent el meu, però desitjo compartir amb tu tots els moments que pugui. Vull ajudar-te a ser forta, feliç i despreocupada, m’agradaria que fossis el que vulguis ser.

    Avui m’has donat un cop suau quan m’he acostat a tu, espero que no signifiqui que em rebutges, tan sols intento buscar allò que sigui millor per tu. Intento calmar el meu estat de nervis escoltant Vetusta Morla, t’agrada? A mi m’anima alhora que em relaxa, m’agradaria tant poder invitar-te a un concert dels seus, són pur magnetisme. Pren atenció, és la meva cançó predilecta: “La mosca en tu pared”. Tan de bo algun dia em xiuxiuegis que vols que segueixi amb tu...

    Mirant les onades mentre el sol s’amaga a l’horitzó, faig un viatge retrospectiu per recordar totes les etapes que he anat assolint fins arribar on estic ara. La balança està equilibrada: decepcions i objectius acomplerts es compensen. És el moment just per esperar la teva arribada.

    Respiro, et tinc als meus braços. Nou mesos d’ansiosa espera per viure el moment més important de la meva vida. Benvinguda, Júlia. Has fet desaparèixer el nus permanent que tenia clavat a l’estómac, amb un dolç somriure.

    Relaxa’t, petita. Gaudeix de la brisa del mar i de les notes musicals que ens acompanyen, ara ja estem junts. Mentre vulguis, seré la mosca que t’observarà sense jutjar-te.
  • Llimonada glaçada.
    lisboa | 24/01/2018 a les 23:53
    L'home pàl·lid escull una de les taules més properes a la sorra i s'asseu sense pressa. Vesteix pantalons curts i una samarreta estampada, molt acolorida, plena de lloros i motius amazònics. Porta una gorra amb visera i unes ulleres fosques de marca cara. Podria ser un turista estranger de mitjana edat, potser anglès o qui sap si nòrdic. Però és català, de Barcelona de tota la vida. Indolent, mira les noies que, mig nues i estirares com a sargantanes, entomen la calor aclaparadora d'un agost rotund mentre va fent glops curts de llimonada. Mai beu alcohol, perquè sap que les drogues són una debilitat que no es pot permetre. El sol crema, calcina, els cossos escampats per la sorra. Observa el cel blau que tot ho empastifa; unes tímides boirines l'emblanquinen, sembla com si estigués barrejat amb semen brut i estèril, pensa sense poder-ho evitar. Semen d'éssers desesperats, violents i tristos, consumits en l'aspror agre del sexe carcerari. L'home sacseja el cap amb un deix de disgust —voldria ser capaç de matar els records—, i treu un smartphone de la butxaca, es posa uns auriculars i comença a escoltar "Nothing compares to you". La veu trencada, tràgica, de la Sinéad O'Connor el relaxa. Gairebé s'adorm. Amb els ulls mig clucs mira les noies més properes que, en una dolcíssima demostració de pudor escolar, es posen el sostenidor del bikini per anar a banyar-se, i recorda com, fa un parell de dies, al bordell de carretera, una ninfa d'Europa de l'est no va aconseguir excitar-lo, malgrat la submissió mercenària que li va oferir. Pagar va ser un error humiliant. El soroll del mar difumina les converses de la gent a la platja, i l'home pàl·lid torna a endormiscar-se. Sap que la submissió que l'excita no és la de pagament, és d'una altra mena: és la que es produeix després de la lluita, la que s'atorga amb l'horror espès de la derrota absoluta. És aquesta la que busca, és aquesta l'única droga que es permet consumir. L'única que encara el fa trempar. I l'aconseguirà aquesta nit. Coneix l'hotel on s'estan les noies de la platja, coneix on els agrada anar de festa. Augmenta el volum de la música, "nothing compares to you", insisteix, plorosa, l'andrògina Sinéad. I ell compara les putes de l'altre dia amb les seves sirenetes núbils i no pot fer altra cosa que donar-li la raó: no hi ha punt de comparació. Respira profundament l'aire calent i salobre, fa un glop llarg, glaçat, de llimonada i gaudeix del moment. S'adona que no té pressa, que si no és avui, serà demà. Calma. I perquè no? Al cap i a la fi, està de vacances.
  • Com havíem sommiat...
    Jere Soler G | 27/01/2018 a les 17:48
    Ens allunyàvem de l'avern tots dos a la mateixa hora; quan els meus capellans ens deixaven sortir al jardí i les seves monges pregaven les vespres.
    Ens trobàvem bosc enllà, imaginant que habitàvem un altre temps i que trepitjàvem un paisatge més lliure. Ens rèiem, per no plorar, de l’infern dels bisbes, de la castració vital que els dominava, de la presó d’or de la qual ni podien ni volien sortir. Maleíem una estona la por amb què ens torturaven, i ens preguntàvem quina mena de déu podia permetre que uns miserables ens governessin la vida i ens desfiguressin el valor de les coses senzilles. Teníem catorze anys i havíem llegit els llibres prohibits dels països lliures. Sabíem del cert que existia una pàtria amb la terra roja, a on hi bufava un zèfir càlid que arrossegava pilotes de branques que sallaven per un desert gairebé mai trepitjat. Parlàvem d’anar-hi, de començar de zero en algun llac perdut, de cremar la roba i ballar sota la Lluna, de contemplar-nos nus sense una hora que marqués la fi dels instants escadussers de les trobades d’ara, d'aprendre a fer allò que els grans anomenaven pecaminós i que nosaltres sabíem que no ho era, de sentir que ningú no ens dibuixava els déus, ni ens forjava les cadenes invisibles de la resignació.
    Després de parlar de tot això, de fer-nos petons com els de les pel·lícules, de plorar de contents, i de tristesa alhora, de mirar-nos als ulls i sentir que tot valia la pena només per aquestes estones, tornàvem a la nostra presó fosca de sotanes i d’hàbits, al temps medieval dels esclaus de la doctrina, i comptàvem els instants que quedaven per la trobada de l’endemà.

    Tot va canviar el dia que ella em va dir que la farien monja, que havia de ser així perquè l’amo del seu pare, que era el principal benefactor del convent, ho havia decidit; faltaven vocacions i se l’enduien al cor de Castella. Li vaig preguntar que quantes vides hi havia, que quantes vegades es moria, que quants cops es podia cometre l’error de llençar la vida. Em va contestar amb la mirada, i no vaig haver de preguntar-li res més. La calma de les nostres trobades ens va emplenar la vida, i vam caminar desert enllà fins a creuar la frontera. A la mar de color de plom d’un port que feia ferum de quitrà, un mariner borratxo ens va dur a Austràlia. I vam trobar el desert de la nostra calma.
    I avui, quan fem l’amor sota les estrelles, quan ens banyem nus al gorg d’aigua calenta i reposem damunt la roca vermella, quan mirem els nostres fills créixer lliures en una terra que fa olor de fang i es vesteix de silenci, la calma s’encén amb la intensitat de la vida, i gairebé no pensem en res més, perquè som Terra com havíem somniat, com somniem encara.

    Annex: Com havíem sommiat
  • Ínterim (o (Des)Gràcies))[Bitàcola #530]
    deòmises | 01/02/2018 a les 18:37
    Arribo a casa després de recórrer a bon ritme els carrers deserts, il·luminats per la groguenca llum dels fanals. He plegat deu minuts enrere i ja tinc ganes de retrobar el caliu de la llar. Giro la clau dins del pany amb compte per no fer massa soroll. No m'agradaria despertar cap de les petites, que dormen des de fa un parell d'hores llargues. En obrir la porta, m'embriaga l'aroma agradable d'espècies, les restes odoríferes del sopar de les tres, que potser podré tastar si me n'han reservat. Fa tantes hores que he endrapat qualsevol cosa que un ressopó mai no és malvingut...

    Em trec la jaqueta, la bufanda i la boina i, sense encendre el llum, només ajudat per la claror que entra del carrer a través del finestral del menjador, les deixo al seu lloc. Amorteixo les passes en dirigir-me cap a l'habitació de les nenes; se'ls ha descuidat la làmpada de l'escriptori: no l'apaguen mentre s'adormen i, quan Morfeu les abraça, no queda ningú conscient per prémer l'interruptor. Les beso a la galta i al front i els acaricio els cabells, que desprenen una olor de xampú i de mascareta condicionadora, cítrics i fruits rojos i camamilla en els seus caps d'infant calmat, inquiet i esmolet a parts iguals. Les recol·loco i les acotxo perquè, durant la matinada, el descens de la temperatura no les refredi ni es despertin adolorides per la mala positura. Passo revista a tots els peluixos perquè cap d'ells no quedi desplaçat de la germanor que, nit rere nit, els vincula a cada petita. Ja puc apagar el llum, que ja han desaparegut tots els perills i les consegüents pors.

    A les palpentes, ressegueixo la capçalera i el marc de la porta, retrobo l'envà que separa la cambra de la quitxalla de l'habitació de matrimoni. El joc de penombres dibuixa la silueta del llit i fa aparèixer el contorn del seu cos sota la vànova, que s'alça rítmicament al compàs de la seva respiració pausada. El sento als capcirons en aterrar-hi amb delicadesa. Localitzo el turmell, el panxell i agafo el camí cap al genoll i la cuixa i m'aturo en la càlida rodonesa del gluti i reprenc la senda fins a arribar a la fondalada de la cintura i als primers indicis de les costelles. Acosto el rostre a la seva orella i li xiuxiuejo un ja sóc aquí, vida meva, que és audible sols per a nosaltres dos. Es deixondeix lleument i els seus llavis s'entreobren per rebre el petó que ens retroba.

    Li ensumo el coll i hi reconec el sàndal i els nards, la tarongina i la grosella, les reminiscències de Gabrielle a la seva pell que m'embriaguen i em sedueixen. I agraeixo, en la calma del jaç, haver arribat, una vegada més, al port que m'alberga i que m'esborra les desgràcies pretèrites. Entre t'estimos murmurats al bell mig del silenci, la beso sense pressa i, en l'ínterim del seu son, un somriure plàcid em premia la solitària arribada.


    d.
  • L'amor
    gypsy | 03/02/2018 a les 21:00

    L’aigua com la font primigènia, el so, la vida endins expandint tots els àtoms de qualsevol matèria. Fins i tot, la matèria morta, no orgànica. La pols, les pedres.
    La dualitat de la carn, al servei del cos. El cos com a vehicle per l’emoció. L’únic amb sentit veritable. L’emoció. El record d’un tacte és el tacte?

    Després de tants anys amagant-se, tenint por, tenint terror de no haver respirat amb més força. Por d’ofegar-se en l’oxigen, en l’excés d’oxigen, de puresa de l’emoció. Por de la no contaminació. Del sentir a pèl, sense filtres. Por de morir en l’ensurt. Encara fuig. Només existeix, quan s’escriu i abandona la crisàlide de persona, i s’endinsa en una pau que sembla real.

    Després del dolor, la calma. La calma sona bé.

    Un dia més.

    Lluita per omplir la buidor del seu dolor petrificat, capturat com en una fotografia. Capturat el dolor en aquell cos de dona insignificant. El dolor és en si mateix? O necessita la carn per existir? Altre cop el cos. El vehicle per a tot. Respira fluixet, vol anular la que és a dins. Vol que no senti d’aquella manera. Es construeix una mica cada dia. Al damunt de l’altra, per ofegar-la.

    L’aigua hi és arreu. Sempre.

    Sentir sense raciocini, sense explicacions ni causes. Tocar la mà d’algú i sentir la seva energia que es barreja amb la seva. L’important és sentir. Sentir-ho tot en la quietud, sense haver de dir res. Sentir la pluja també. Elevar l’estat de consciència fora del cos, transmutar la pell i l’ossada.

    En la desesperació, es desintegra pausadament, sense fer soroll. Com les flors, en silenci. Devota en l’art del no existir, en existir de puntetes, saltar al buit, com un ocell. Sentir el silenci i la natura. La connexió primera, l’energia del tot.
    Relliscar en una pau efímera, però pau, al capdavall. Què més vol? Tot és un camí on hi ha figurants, homes i dones com ella. Qui són? També estan sols quan tanquen els ulls. La màgia es produeix quan pots connectar amb algun d’ells. Només uns segons.
    Després, només queda el record. Els records no són la veritat. La veritat és l’instant. Allà, en tres segons. I la resta de la vida, la pot passar rememorant aquells segons d’autenticitat. I desitjant tres segons més, només tres.

    Finalment, la pau sorgeix de l’acceptació i de l’oblit.



    https://www.youtube.com/watch?v=NVatsoE7XdY




  • El passeig
    Anna Sant i Ana | 04/02/2018 a les 09:40
    A aquesta edat fins i tot la memòria té el seu horari. Es recolza en la meva falta de son i deixa anar un record, amb unes imatges desenfocades i amb unes lliçons de “potsers i de si aleshores” molt més nítides que els seus paisatges. Les nits basteixen emocions, a vegades massa fortes per la feblesa del meu cos. Aleshores una tristesa esdevé impotència com una tedresa fa sorgir la llàgrima esticta del que ja no podrà ser. Tanmateix, també em visiten nostàlgies i alegries. O una senzilla emoció indescriptible nascuda d'una contemplació, d'una pausa de la vida.

    Un horari marcat i estricte del meu cos, com anar al lavabo, o emprenyar-me perquè triguen a dur-me el dinar. Desprès que els records m'hagin infectat el sérum nocturn, em llevo encara fosc per a passejar el meu cos farcit de les emocions abandonades per l'insomni. Surto al passadís, amb la seva artificial calma badallant i inicio el meu passeig fins la finestra tintada d'un escarniment de gelada. Una dona parla per telèfon a la porta d'una habitació, agafant-se la barbeta, com si volgués anorrear el xiuxiueig de la seva veu. Per la porta oberta, veig la flassada inflada pel cos de la seva mare. Quan es desperti començarà a cridar un odi contra tots. El lleu parlar de la seva filla, com un cansament, potser només és una eina per a fugir de la seva rutina hospitalària.

    Odi, nostàlgia, amor, tendresa... les emocions deixen anar el seu baf per les portes obertes, o mig closes. O pels porus dels petits sorolls, aquell respirar fort, aquella aigua, aquest plor, el timbre que et crida, infermera de passes ràpids, també amb les teves preocupacions. Demà, a la nit, quan entris al teu torn i vinguis a prendre'm la temperatura, et preguntaré com li ha anat a la teva filla. Si aprova marxarà a la Xina, i la teva ànima es barallarà contenta de l'exit i poruga del comiat. Jo n'he fet tants de comiats, alguns amb alliberament. Amb culpa, però podem respirar després.

    Vaig lligant les meves emocions als sentits que em colpegen al meu passeig. Deixo anar la nit, mica en mica. A la finestra el sol va arrencant la humitat del vidre. Una porta tancada es comba adolorida, rere s'amaga un amor immens, un amor que ha pujat tots els esglaons de la tendresa. M'hi aturo una estona, respirant fort. Unes passes més i arribaré al meu destí. La finestra ja cridant llum.

    Un paisatge de ciutat cada dia més llunyà. Quin cansament sento en arribar-hi.

    Cada dia trigo més en el meu passeig. Rere meu ja ha començat el torn del matí, i han començat el relleu d'acompanyants. Soroll i moviments. Tornar serà dir uns quants “bon dies”. Arribar a la meva cambra amb l'esmorzar ja a la petita taula. Després sí podré dormir. Amb la calma d'haver lliscat pels records, per les emocions. L'oblit també posseeix el seu horari.


    https://youtu.be/g9OFI1cjBbA

  • RE: REPTE CLÀSSIC DCLXXIV - LA CALMA
    Galzeran (homefosc) | 05/02/2018 a les 00:39

    Gràcies a totes i a tots.

    Demà vespre comentaris i veredicte

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.