Detall intervenció

INVENTS INSÒLITS

Intervenció de: Matheu | 25-03-2008


Vaig coincidir el dimarts de la setmana passada, per casualitat, amb el meu amic Ambrosi seguint la mateixa ruta. Em vaig alegrar de trobar-lo. A l'Ambrosi el tinc des de fa temps com un més de la família. Tots dos patim de certes manies, i compartim el temps fent-nos costat mútuament. Jo intento sempre d'animar-lo, més encara des que viu sol i es troba un tant apàtic, com si l'assetgés contínuament una mena d'ensopiment.
Al moment de trobar-nos, ens vam adonar que ambdós havíem estat atrets pel reclam d'un fullet publicitari on es convidava a tots els seus receptors al "Primer Congrés Internacional d'Artefactes Recent Inventats fets a mesura del comprador".
En aquest fullet, d'una marca comercial totalment desconeguda per a mi, s'especificava àmpliament les excel·lències d'un prototip únic en el seu gènere, presentat com una primícia dins del referit Congrés.
Em va semblar entendre, al rellegir-lo detalladament, que s'utilitzava una nova tècnica (segons ells dins del camp de l'ontologia) amb la qual podia calcular-se exactament la necessitat requerida pel possible client, i coneixent aquesta necessitat i les característiques pròpies del subjecte, es fabricava un mecanisme a mesura, en tan curt espai de temps, que abans d'acabar la setmana ja podia servir-se.
En fi, vaig deduir - dintre dels meus limitats coneixements - que dits fabricants serien com una espècie de sastres, canviant solament la forma de calibrar el cos; els tradicionals solen amidar-lo ben amidat per fora, i els del fullet tindrien la gràcia notòria de fer-ho per dintre.
Mai vaig creure en invents màgics, sóc agnòstic. Però em va atreure la seva invitació, entre altres coses perquè incloïa a més a més una degustació gastronòmica gratis en el restaurant del Saló (així m'estalviava de cuinar), i al final de la jornada es sortejava un invent (per descomptat fabricat a mesura) entre tots els bitllets dels visitants.
Com els he dit, hi vaig acudir... i em va agradar el format del Congrés. Va estar molt entretingut; bé, les demostracions van resultar ser solament virtuals, però l'ampli repertori d'utilitats presentades prometia el seu. A més, el menjar va estar excel·lent. Vaig aguantar tot el dia per si finalment tenia sort en el sorteig... però no la vaig tenir....mai l'he tingut.
Sí la va gaudir l'Ambrosi, el seu nombre va sortir triat. El van reclamar immediatament per a exposar el seu desig o necessitat en públic. Després ells farien el model ràpidament a la seva justa mesura, i abans d'una setmana podria beneficiar-se de les seves prestacions.
Mai li havia vist tan apurat. Crec que la seva ment, de sobte, va quedar-se en blanc. Jo em vaig imaginar que no seria tant perquè no sabés el que li faltava, sinó més aviat perquè no arribaria a destriar quina necessitat li era més primordial... o quin enginy li resultaria més beneficiós.
Els organitzadors van estar llarga estona esperant la seva resposta. Les hostesses desfilaven ostentant el perfil bufó, en la seva missió de relaxar o entretenir l'ambient. A pesar d'això el públic estava impacientant-se.
Mentre, el meu ànim se sentia excessivament frustrat per la meva negada fortuna, i algunes espurnes d'enveja corroïen el meu interior. Per altra banda la demora dilatada del meu amic em transmetia un desfici insuportable. Així que vaig optar per marxar-me abans que ell es decidís. Total, ja rés m'atreia directament d'aquell esdeveniment. Sense més, em vaig veure prenent el camí de tornada.
Ara he de reconèixer honradament que aquella decisió brusca de marxar-me m'ha dolgut "a posteriori " en tota la meva ànima. No he pogut constatar si el resultat de l'invent ha estat l'adequat, doncs el meu amic, empipat per no esperar-lo, es va negar en tot moment a comunicar-me el desig demanat. De rés van servir les meves disculpes i la meva insistència.
Ha estat una llàstima. Va morir el dilluns a migdia, sobtadament. La noticia em caigué com una sotragada. No feia ni una setmana que en aquella mateixa hora ens trobàvem dinant plegats al Saló de l'esmentat Congrés. Aital esdeveniment luctuós ha causat un veritable enderroc dins la meva ànima.
Ahir vaig acudir al seu enterrament. Va ser una cerimònia ben senzilla. Vaig transmetre el condol de tot cor al seu únic familiar, un nebot per part d'una germana de la seva dona, ja difuntes les dues. Em va donar la impressió que el nebot no estava pas massa apesarat. Però serien imaginacions meves fora de to.
Més aquesta nit no he pogut dormir. He estat contínuament donant voltes en el llit, amb una incògnita que em corroeix profundament:
Què dimoni hauria demanat finalment l'Ambrosi el dimarts de la setmana passada en el Congrés?
I més encara: Realment hauria tingut l'èxit desitjat aquell invent?


Respostes

  • Jakub Vrahmilohník
    deòmises | 24/03/2008 a les 10:29

    Després de cuinar per a ell sol, es mostra tan apàtic com si la seva vida fos feta d'enderroc d'ençà que va descobrir la clau capaç d'anul·lar tota ontologia escrita fins llavors i la seva teoria pogués desbancar grans filòsofs com Heidegger o Kant, que havien basat llurs pensaments en aquesta branca de la metafísica.

    Jakub Vrahmilohník(*) va deixar la seva Txecoslovàquia natal per a fugir de la justícia i ja fa deu anys que viu en un estudi poc il·luminat en la ciutat de la llum, un habitatge inhabitable que quasi no li genera despeses perquè el lloguer és minso. Es pot dir que en Jakub fa un gran favor als propietaris de l'edifici en haver acceptat d'instal·lar-se allà. L'Ajuntament va darrere d'aquells terrenys des de fa temps però l'edifici ha d'estar completament buit per a permetre'n l'enderroc.

    En Jakub va amb molta cura amb tot allò que cuina. Pren mesures més que extraordinàries a l'hora d'escollir els ingredients. Meticulós, metòdic, maniàtic i exageradament perfeccionista, que frega la demència, la gent el titlla d'extravagant. En Jakub sol defugir-la i qualsevol contacte humà és supervisat pel seu subconscient, un instint animal que l'ha dut a la soledat absoluta. Malgrat el seu extrem atractiu físic, s'ha mantingut fins al dia d'avui solter i amb els mínims encontres amb dones, just per a satisfer les necessitats sexuals i vitals.

    Ja hem dit que en Jakub es mostra apàtic després de cuinar. Podríem afegir que aquesta és l'unica raó que el manté en una activitat frenètica que es frena un cop conclosa. El motiu? La seva teoria ontològica. I ara us preguntareu en què consisteix tal teoria...

    * * *


    "Ets el que menges".

    Aquesta frase martelleja dins del seu cap des de fa anys, des que els esgarips dels animals que esperen la mort li esquincen les oïdes i s'emboteixen dins del seu cap. El pare d'en Jakub és l'escorxador del poble, i aquest ofici ha estat exercit durant generacions en la seva família. Fins al punt que no se sap dir si el seu cognom és real o un renom sarcàstic al voltant de l'escorxament.

    La infantesa d'en Jakub és calma, introvertida i sense amics. Massa temps per a pensar en qüestions humanes, per a bastir la seva teoria obsessiva sobre la maleïda frase. D'on l'ha treta? La va trobar fa temps en qualsevol racó del seu cervell. Des de llavors, el àpats ja no són un plaer sinó una disciplinària selecció que rau en seleccionar ell mateix les menges. L'alimentació vegetariana no el satisfà, en un principi, però és l'única solució que en Jakub adolescent troba mentre no aprengui les arts del seu pare, orgullós en veure l'interès del jove per a continuar amb la tradició familiar.

    "Ets els que menges".

    Els passeigs solitaris a la vora del riu Berounka i les lectures de Christian Wolff, Kant i Heidegger, combinades amb Hölderlin, Nietzsche, Thomas Mann o Novalis, forgen el pensament d'en Jakub, maduren les idees que, segons confessa ell convençut, han de canviar el curs de la metafísica. Per a en Jakub, la ingesta dels aliments és l'absorció de tota la matèria de l'element ingerit. És a dir, tant la matèria física com l'espiritual. Però podrà portar a bon port la seva idea tan absurda en un principi? Podrà donar a conèixer i fer entendre la munió de quaderns manuscrits que guarda zelosament a la seva habitació, on hi ha anat perfilant millor la base fonamental de la idea?

    Aquests passeigs desemboquen en la coneixença de l'Elena Oblak(*). Amor platònic des del començament, obsessió per a tota la vida. No direm els perquès de ser inabastable l'Elena per a en Jakub perquè cauríem en tòpics i repeticions. Es poden suposar. Només direm que en Jakub pensa nit i dia en la seva frase i en l'Elena. Fins a arribar al deliri i a la pèrdua quasi total de la raó.

    "Ets els que menges".

    En Jakub comença la seva activitat com a ajudant del seu pare. Ja sap com degollar els animals per a que esgüellin el menys possible, com esmolar el ganivet per a que el tall sigui net i la sang no surti a dolls que puguin esquitxar-ho tot. Fins i tot, s'esmerça en l'art de la pesca. Així, sense tastar els animals que sacrifiquen els altres, torna a l'alimentació omnívora.

    Tothom sap els sentiments obsessius d'en Jakub per l'Elena i les seves teories extravagants són tema de murmuracions des de fa anys. Per això, quan la noia desapareix misteriosament, l'escorxador filòsof és el principal culpable. Però, abans que tot el poble arribi a aquesta conclusió, en Jakub ja s'ha fet fonedís i ha creuat la frontera a través de les muntanyes, lluny del seu país.

    "Ets els que menges".

    * * *


    Des d'aquell episodi fatídic, ja han transcorregut deu anys, en Jakub no ha trepitjat la seva terra natal, amagat del món quan l'apatia s'apodera d'ell. En intermitents aparicions per a satisfer la seva selecció alimentària, frenesia que el manté viu per a obtenir l'essència de tot allò que no pot aconseguir de cap més manera. Com ja ho va fer amb l'Elena Oblak. Encara que la seva teoria no hagi trobat un lloc dins de la metafísica o de l'ontologia i resti inèdita, ni li hagi servit per a comprendre's.

    ------------------------------------------------

    *Vrahmilohník=galant assassí, en txec
    *Oblak=núvol, en txec

    • Bruixot, potser en Jakub no salva el món, però està tocadet de l'ala... (no+)
      deòmises | 24/03/2008 a les 10:31

  • "Creences modernes"
    Ona al mar | 24/03/2008 a les 16:26

    Ja feia massa temps que durava aquella sequera d'inspiració. Les muses no estaven descansant, en realitat, semblava que havien fugit per sempre. No hi havia res que el fes sentir més apàtic que escriure per encàrrec. Sentia com les seves idees es tornaven garratibades, com es resistien a col·laborar. Qualsevol intent d'escriure sobre quelcom era automàticament criticat amb duresa pel seu subconscient. Estava angoixat per la impotència que sentia en no poder controlar els pensaments aliens. Ell sabia ben bé com i què sentia quan escrivia per ell mateix allò que li dictava el seu cor, però no podia ni imaginar què en pensaria, què li semblaria o què hagués volgut expressar qui acabaria signant l'obra amb un altre nom. A estones, es preguntava per què dimonis va acceptar escriure aquella novel·la de bojos...

    Com sigui que les paraules no brollaven del seu interior, decidí anar a fer un tomb i sopar fora de casa, perquè no tenia ganes de posar-se a cuinar amb aquell estat d'ànim, tot i que potser seria més acurat dir: amb aquella manca d'estat d'ànim definit. Tot passejant, s'aturà davant d'una llibreria i entrà per fullejar algun llibre, amb l'esperança de que li donés encara que només fos una sola idea en forma d'espurna que encengués de nou el foc de la passió per la seva feina.

    En aquell local hi havia un moviment poc habitual per un establiment dedicat a la venda de llibres i ben aviat va descobrir que estava a punt de començar una xerrada, d'entrada lliure, impartida per un "suposat" famós coach argentí. Ningú no l'esperava enlloc, ni a una hora concreta, així doncs va decidir quedar-se a la tertúlia per tal d'escoltar, de primera mà, de què anava allò del coaching que, tot i haver sentit campanes sobre el tema, encara no sabia on tocaven. Després de quasi bé dues hores de sentir com i quant de bo hi ha dintre de cadascú, i de com un procés de coaching pot ajudar a treure, aprofitar o gaudir d'allò que guardem al nostre interior, va marxar tot rumiant sobre el que allí s'havia dit.

    Un parell de dies després, mentre endreçava el seu escriptori amb la intenció de tenir-ho tot preparat per posar-se a escriure d'un moment a altre, va trobar el tríptic de presentació d'aquell coach estranger que enraonava tant i tan ràpid sobre aquest nou invent -segurament americà- dedicat a l'ontologia, a l'esport, al món empresarial i, en definitiva, a tot allò que tingui a veure amb treure el millor de cada persona en un segment concret de les seves vides: el coaching. Encara amb el fulletó a les mans, va recordar com un dels exemples que va donar l'orador era el d'ajudar a escriure un llibre... ¿I si fos veritat? - va pensar.

    ~ ~ ~ ~

    - Bona tarda - va dir en entrar a aquell despatx tan "ultra-modern".
    - Bona tarda - respongué amb un to i sonoritat estudiats, amb un somriure que el seu dentista n'estaria orgullós i, amb una encaixada de mà, que encara ara se'n ressent, continuà - Vos me vas a perdonar, pero recién llegué de Argentina y mi catalán todavía no está operativo, aunque vos podés hablarlo que yo lo entiendo y sino yo pregunto, descuida. Pero sentáte, te lo ruego, y decíme: ¿Qué puedo hacer por vos?
    A la imatge li faltava un divan, de disseny també, per tal que totes les peces encaixessin i l'escena semblés treta d'un d'aquells films d'autor. No s'acabava de creure que estigués allà assentat, davant d'un personatge tan peculiar i molt menys per demanar-li ajuda.
    - Bé... és que jo, haig d'escriure un llibre - va respondre amb inseguretat.
    - Y decíme ¿Tenés papel y lápiz? - va deixar anar amb una sonora rialla - No. Disculpáme. Fue una broma para romper el hielo. Te veo tenso. Relájate! - continuà - A ver. Decíme. ¿Cómo es eso de que "tenés" que escribir un libro? ¿Vos querés escribir ese libro? ¿Podés escribirlo? - preguntà.
    Tota aquella bateria de preguntes el trasbalsaven. No li venia gens ni mica de gust haver d'explicar-li les seves misèries a un desconegut però, estava clar que era ell qui havia anat a veure al coach i enlloc deia que fos vident, per la qual cosa potser seria millor que comencés a col·laborar.
    - Sóc escriptor. Però aquesta no serà pas una obra meva. El llibre anirà signat per qui m'ha fet l'encàrrec d'escriure una novel·la... - i després d'un breu silenci afegí - No sé per on començar. Res em sembla prou bé i sóc incapaç d'escriure més enllà d'un paràgraf.
    - Veamos. No sé qué razones te llevaron a aceptar este trabajo, pero no importa. Ahora es más importante averiguar cuáles son esas creencias que te impiden hacer aquello que más te gusta, para así poder acabar con ellas, machacarlas, exterminarlas, derrotarlas... - deia cridant, mentre anava donant un cop a la taula amb cada paraula que deia - y volver así a creer en vos como escritor, independientemente de para quién estés escribiendo! - acabà amb un somriure i una mirada realment inspiradors per qualsevol escena artística, visual o escrita...
    - Em sap greu, però crec que m'he equivocat i no li vull fer perdre el seu preciós temps - va dir, ara sí, amb seguretat mentre s'alçava de la cadira i li oferia la mà per acomiadar-se - Ha sido un placer. Buenas tardes.
    - Buenas tardes...

    ~ ~ ~ ~

    En el camí de tornada a casa, i mentre pensava en com dur a terme l'enderroc de les seves creences actuals sobre el que podia o no podia fer com a escriptor, seguia veient la "inspiradora" expressió d'aquell coach tocat de l'ala, com la llavor de la seva propera novel·la: "Creences modernes".

  • Sobreviure
    gypsy | 24/03/2008 a les 21:39

    Sí, sí, filosofar o sobreviure?.
    Viure no és sobreviure.
    Sobreviure és allò que fan tots els mortals que conec, llevar-se, dutxar-se, cuinar, menjar, treballar, follar i dormir. Basicament, ve a ser això, construir un ésser apàtic sense consciència de viure, un enderroc humà avesat a la quotidianitat i als hàbits heretats de segles passats.
    Filosofar és més semblant a viure, tot i que viure del tot és impossible, doncs no hi som tot el temps, ni quan somiem, ni quan dormim, ni quan patim desmais, baixades de tensió i de sucre. La pèrdua de consciència és quelcom meravellós, una sensació de llibertat absoluta com aquells que l'experimenten exercint l'ontologia per acotar l'ens. L'ens!, quin ens?, és igual, oi?, doncs això, la pèrdua de consciència, l'assassinat obnubilat, la borratxera dels sentits - sort que només en tenim cinc, us imagineu tenir vint sentits i cent? - i la persecució d'un mateix?, allò de les veus que et parlen dins el cap, absolutament sofisticat i pervers.
    Després, la poesia en totes les seves formes, la dels grans poetes que no són grans, només ho semblen i la dels infestes que fan poesia, pobres!, jo sóc d'aquests, però no sóc pitjor que Baudelaire ni Rilke, no!, els mots em duen per universos irreals, orgiàstics per a mi sol. Què més vull?, menjar una mica i seguir cercant la poesia.
    La poesia és la vida sencera, la lletjor és poètica, la fam, la guerra, els amants, la mort; no hi ha res més poètic que la mort, tan contundent i irascible. Un camp de batalla ple de morts és bell, tan bell com una flor que s'obre a la primavera.
    I respirar l'oxigen comptat que ens resta per viure, cada dia un poc menys, restem, restem sense desitjos. El desig és una manifestació de immaduresa, desitjar és d'imbecils, ja ho diuen els budistes, si no desitges no tens desenganys.
    Només cal observar l'entorn i la fauna d'éssers misteriosos que ens envolta, mirar la gent comprar a les botigues fent cues!, comprar barat!, hahaha, on venen ànimes barates? i poesia barata i lucidesa barata?
    Mentre em podreixo per dins, faig de normal quan vaig pel carrer i trobo persones. Em costa preguntar imbecil·litats i respondre'n però si no ho fes em tancarien amb una colla de bojos sedats que es pixen a sobre.
    No sé que és pitjor, si viure o sobreviure. El que sí tinc clar és que em suïcidaré. Estic boig, però encara tinc dignitat, què us pensàveu?


  • Reptaire trastocat
    Filalici | 25/03/2008 a les 11:08

    Em trobo apàtic. Tinc ganes d'escriure el repte, i em trobo amb un enderroc de paraules. Hi ha cap mena d'ontologia que pugui incloure aquest repte que acabo de cuinar?
  • Sóc o no sóc?
    Clar de lluna | 25/03/2008 a les 15:32

    - Sóc o no sóc? Aquesta és la qüestió. Tu ets, o no ets? Aquesta és una altra qüestió. Respiro? Sí. Tu? No. Jo estic viu, tu estàs mort. Però, per què? Respirar vol dir viure? Parlem-ne. Jo sóc i tu ets? No ho sé. Des de l'institut que em fascina l'ontologia, l'estudi de l'ens, d'allò existent i de les diverses maneres d'existir o ésser! Penso i penso, dono voltes i voltes a les coses. Finalment, m'agrada crear les meves pròpies teories, no hi ha cap filòsof que em convenci. Em diuen apàtic, inactiu, solitari i fins i tot boig. Ignorants, que no es paren a pensar, ni en un sol moment, sobre la seva existència i el per què de la mateixa! Calla, no m'atabalis. Què tenim en comú per ésser i existir tots dos, digues-me? Res? Però, tu ets i jo sóc, no? O potser només sóc jo? Al cap i a la fi, jo penso i tu no! Em pessigo i sento dolor, en canvi a tu et tallo per la meitat i ni tan sols et queixes. Però no podem negar que tots dos estem aquí i som, doncs així existim els dos. Però no puc acceptar que en el mateix nivell, o si? Podem mantenir una conversa mentre et cuino amb patates, però, en tot el procés, la teva essència d'ésser canvia, per tant deixes de ser per tornar a ser i, així, successivament. Fins on? Un cop t'hagi menjat deixaràs d'existir? Però les coses que són, no poden deixar de ser. I si portem el quid de la qüestió més enllà, hem de començar demanant-nos si la realitat existeix, doncs en aquest moment podríem ser només el fruit del somni d'un altre persona, no? Bé, suposem que sí, que existim, així podem continuar parlant. Bé, en veritat qui parlo sóc jo, doncs tu calles. Serà perquè no tens boca? Potser sí, però bé sembla que m'escoltis i no tens orelles. Enderroc de pensaments i tornar-hi. En la meva teoria, destrueixo primer de tot allò que no puc veure, o sigui que comencem per Déu, oi que no el veiem, no el sentim, no el podem tocar ni olorar? Doncs fora, no cal que ens qüestionem si és o no és, per mi, no existeix. Si continuo amb la meva teoria, no n'hi ha prou de ser o no ser, doncs em nego a acceptar que tu i jo estiguem dins el mateix sac, per tant, establiré diferents nivells: per una banda hi posaré els éssers inerts, per altre els vegetals, per altra els animals, per altre els homes, i per últim els homes com jo. Dins de cada grup, segurament, faré diferents subnivells, doncs per mi no és el mateix una pedra, que l'aire o l'aigua; no és el mateix una mala herba, que un roure; no és el mateix una formiga, que un llop; no és el mateix una dona, que un home; no és el mateix un filòsof de pacotilla, que jo. Així, a tu et posaria amb el grup de les males herbes i a mi, per sobre de tots, doncs em dedico a pensar i a buscar teories per tots! Au, cap a l'olla, que encara has de bullir mitja horeta abans no et pugui mastegar i sucar amb pa.

    - ring, ring, ring!

    - El meu subconscient em falla de vegades i sento veus dins el meu cap que em revelen veritats absolutes. Acabo de tenir una revelació que m'obliga a tornar a formular les meves teories, les que tenia fins ara ja no em serveixen. Sóc o no sóc? Jo sí, la resta, definitivament, no. Al cap i a la fi, tots es moriran tard o d'hora i, els que no, és perquè ja no tenen vida; per tant, els que no tenen vida, per mi ja no són i, els que són mortals tampoc, perquè deixaran de ser. Així doncs, jo sóc l'únic que sóc i, per aquesta raó, rectifico la meva teoria anterior i goso dir que, si l'únic immortal que pensa i existeix sóc jo, jo sóc Déu i com a conseqüència, aquest existeix i és únic. Uf, quin descans, per fi una veritat absoluta a mostrar al món, ara només em resta escriure-ho i provar-ho...

    - ring, ring, ring!

    - Au va Jordi desperta't, que faràs tard a l'escola! Tens l'esmorzar a taula.
    - Ja vaig mare! És que somiava amb el profe de filo, bé, res, vaja, un malson!

  • INVENTS INSÒLITS
    Matheu | 25/03/2008 a les 16:33

    Vaig coincidir el dimarts de la setmana passada, per casualitat, amb el meu amic Ambrosi seguint la mateixa ruta. Em vaig alegrar de trobar-lo. A l'Ambrosi el tinc des de fa temps com un més de la família. Tots dos patim de certes manies, i compartim el temps fent-nos costat mútuament. Jo intento sempre d'animar-lo, més encara des que viu sol i es troba un tant apàtic, com si l'assetgés contínuament una mena d'ensopiment.
    Al moment de trobar-nos, ens vam adonar que ambdós havíem estat atrets pel reclam d'un fullet publicitari on es convidava a tots els seus receptors al "Primer Congrés Internacional d'Artefactes Recent Inventats fets a mesura del comprador".
    En aquest fullet, d'una marca comercial totalment desconeguda per a mi, s'especificava àmpliament les excel·lències d'un prototip únic en el seu gènere, presentat com una primícia dins del referit Congrés.
    Em va semblar entendre, al rellegir-lo detalladament, que s'utilitzava una nova tècnica (segons ells dins del camp de l'ontologia) amb la qual podia calcular-se exactament la necessitat requerida pel possible client, i coneixent aquesta necessitat i les característiques pròpies del subjecte, es fabricava un mecanisme a mesura, en tan curt espai de temps, que abans d'acabar la setmana ja podia servir-se.
    En fi, vaig deduir - dintre dels meus limitats coneixements - que dits fabricants serien com una espècie de sastres, canviant solament la forma de calibrar el cos; els tradicionals solen amidar-lo ben amidat per fora, i els del fullet tindrien la gràcia notòria de fer-ho per dintre.
    Mai vaig creure en invents màgics, sóc agnòstic. Però em va atreure la seva invitació, entre altres coses perquè incloïa a més a més una degustació gastronòmica gratis en el restaurant del Saló (així m'estalviava de cuinar), i al final de la jornada es sortejava un invent (per descomptat fabricat a mesura) entre tots els bitllets dels visitants.
    Com els he dit, hi vaig acudir... i em va agradar el format del Congrés. Va estar molt entretingut; bé, les demostracions van resultar ser solament virtuals, però l'ampli repertori d'utilitats presentades prometia el seu. A més, el menjar va estar excel·lent. Vaig aguantar tot el dia per si finalment tenia sort en el sorteig... però no la vaig tenir....mai l'he tingut.
    Sí la va gaudir l'Ambrosi, el seu nombre va sortir triat. El van reclamar immediatament per a exposar el seu desig o necessitat en públic. Després ells farien el model ràpidament a la seva justa mesura, i abans d'una setmana podria beneficiar-se de les seves prestacions.
    Mai li havia vist tan apurat. Crec que la seva ment, de sobte, va quedar-se en blanc. Jo em vaig imaginar que no seria tant perquè no sabés el que li faltava, sinó més aviat perquè no arribaria a destriar quina necessitat li era més primordial... o quin enginy li resultaria més beneficiós.
    Els organitzadors van estar llarga estona esperant la seva resposta. Les hostesses desfilaven ostentant el perfil bufó, en la seva missió de relaxar o entretenir l'ambient. A pesar d'això el públic estava impacientant-se.
    Mentre, el meu ànim se sentia excessivament frustrat per la meva negada fortuna, i algunes espurnes d'enveja corroïen el meu interior. Per altra banda la demora dilatada del meu amic em transmetia un desfici insuportable. Així que vaig optar per marxar-me abans que ell es decidís. Total, ja rés m'atreia directament d'aquell esdeveniment. Sense més, em vaig veure prenent el camí de tornada.
    Ara he de reconèixer honradament que aquella decisió brusca de marxar-me m'ha dolgut "a posteriori " en tota la meva ànima. No he pogut constatar si el resultat de l'invent ha estat l'adequat, doncs el meu amic, empipat per no esperar-lo, es va negar en tot moment a comunicar-me el desig demanat. De rés van servir les meves disculpes i la meva insistència.
    Ha estat una llàstima. Va morir el dilluns a migdia, sobtadament. La noticia em caigué com una sotragada. No feia ni una setmana que en aquella mateixa hora ens trobàvem dinant plegats al Saló de l'esmentat Congrés. Aital esdeveniment luctuós ha causat un veritable enderroc dins la meva ànima.
    Ahir vaig acudir al seu enterrament. Va ser una cerimònia ben senzilla. Vaig transmetre el condol de tot cor al seu únic familiar, un nebot per part d'una germana de la seva dona, ja difuntes les dues. Em va donar la impressió que el nebot no estava pas massa apesarat. Però serien imaginacions meves fora de to.
    Més aquesta nit no he pogut dormir. He estat contínuament donant voltes en el llit, amb una incògnita que em corroeix profundament:
    Què dimoni hauria demanat finalment l'Ambrosi el dimarts de la setmana passada en el Congrés?
    I més encara: Realment hauria tingut l'èxit desitjat aquell invent?

  • Enveja
    Maurici | 27/03/2008 a les 00:08

    A la sala fa calor. L'aire condicionat no funciona, o això és el que li han dit. També li han explicat que les finestres estan tancades a fi d'evitar la polseguera de l'enderroc de l'edifici de la cantonada, malgrat que no ha sentit cap soroll en les vuit hores que porta allà dins. Tampoc ha entrat ningú a preguntar-li res; no obstant això, a la sala hi ha dos policies amb un posat completament apàtic i amb la boca segellada. Pensa que tot plegat deu formar part d'una estratègia per tal que confessi. Somriu i els diu que no cal perdre tant temps ni simular un gran interrogatori, i que no té cap problema per declarar-se culpable. Sap que hi ha milers de proves que l'inculpen. No podia ser d'altra manera després d'haver actuat d'una manera tan matussera i forassenyada. Però la ressonància del cas, les pressions polítiques i l'assetjament constant dels periodistes els obliga a prendre tota mena de precaucions. Torna a somriure quan pensa que, a més de ser la persona més odiada arreu del món, haurà de tenir protecció policial fins vés a saber quan.

    L'avorriment provoca que comenci a imaginar-se possibles titulars als diaris: "Destruïda l'esperança de la humanitat", "Un món millor... no és possible", "Guanya el mal!". Fins i tot redacta mentalment el començament d'una crònica: "El doctor Mateu Costa, científic i humanista expert en ontologia i metafísica, entre d'altres camps, candidat al premi Nobel nombroses vegades, destrueix tota la documentació física i informàtica existent sobre...". Acataria ara mateix la condemna més llarga per saber què es deu estar cuinant a les redaccions.

    Les hores passen i res canvia, amb l'excepció de la parella de policies. Físicament són diferents als anteriors, però el seu comportament és calcat. Està cansat. El bon humor que tenia abans ha desaparegut. Sap que l'ha feta grossa, molt grossa, però això no els dóna cap dret a tractar-lo (o no tractar-lo) d'aquesta manera. Sembla que li hagin aplicat la llei antiterrorista. Després de tot, no ha mort ningú i, posats a fer, el seu comportament és un exemple claríssim de la debilitat humana, aquella contra la que ha volgut lluitar juntament amb els altres sis il·lustres col·legues.

    Tots havien triomfat en la recerca per trobar vacunes que guarissin la humanitat dels pecats capitals. Tots menys ell, que no va poder suportar el seu fracàs i l'èxit dels altres.
  • No puc enviar el repte a Relats.
    Carme Cabús | 27/03/2008 a les 20:08

    Xavier, te l'he enviat al teu correu. No puc obrir el disquet (sóc a un cíber) i te l'he enviat via escàner.

    Un petonàs a tothom. Quan pugui, el penjaré aquí, al fòrum.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.