Detall intervenció

INVASIÓ, REPTE -CCCXLIV- Els comentaris

Intervenció de: Galzeran (homefosc) | 21-12-2008


Xics i xiques, en mitja hora tinc penjats els comentaris i el veredicte, com sempre al final de tots, que han estat força, set en total a litigi i la perla de fora concurs de l'Hel·lènic Glauc. Vuit relats! Heu volgut fer-me pencar, eh?
Ha estat molt difícil, realment totes i tots mereixeu el premi, fins podríem fer-ne una impressió ni que fos amb el bubbock i repartir-lo a amics i coneguts, o presentar-ho a un concurs de relats, en grup. (hi ha un que es diu "set de set", precisament. No ho dic per quedar bé, són realment bons tots els escrits presentats. Però ha de guanyar algú, i jo ja ho tinc clar, malgrat el mar de dubtes, i que he estat envaït per conclusions que no em duien a aclarir les boires de la incertesa. No crec errat el veredicte, però tot és susceptible, i tots tenim un punt de vista.

Ara, els comentaris.


Respostes

  • QUAN EM QUEDO SOL A CASA SEC I PENSO - Calderer
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 14:04

    QUAN EM QUEDO SOL A CASA SEC I PENSO

    Quan la dona i les nenes surten i jo em quedo sol a casa sec i gaudeixo del silenci. I penso. En què? Doncs en qualsevol cosa, per banal i vulgar que sigui. En les cadires, per exemple, sovint hi penso, no em feu dir per què.

    Us heu parat algun cop a observar-les? Les teniu presents? Heu vist com sempre n'estem envoltats? Com, literalment, ens envaeixen?

    Porto molts anys estudiant-les: són meravelloses però alhora estranyes i inquietants. Voler classificar-les és com llaurar en l'arena; només explicant del què són fetes ja podríem omplir un tractat: de fusta, de plàstic, d'alumini, de materials incerts, imaginatius o fins i tot improbables. I a voltes, quan ens referim a la fusta, quina poesia pronunciar amb veu alta: cedre, roure, faig, noguera, alzina, pi, castanyer, avet... I n'he vist de tots els colors possibles: negres, blanques, metàl·liques, d'un groc canari o d'un vermell rutilant.
    Si les observeu amb una mica de perspicàcia, trobareu tres elements mínims i comuns: una superfície plana, desitjablement horitzontal que anomenarem seient; unes potes, en nombre discutible i un respatller, més o menys alt però imprescindible si tractem del noble gremi de les cadires i no ens rebaixem a parlar de la plebea categoria dels tamborets. I si cal destriar bé les cadires dels tamborets tindrem encara més cura de no confondre-les amb les butaques, éssers eminentment autocomplaents, ni amb els sofàs, conformistes i burgesos.
    Deia abans que podem discutir sobre el nombre adient de potes. Però no ho farem, no cal. I és que, encara que ens van ensenyar a l'escola que tres punts no inscrits en una mateixa línia defineixen un pla i que aquest és estable per definició, l'experiència ens demostra un cop i un altre la terrible inseguretat de les cadires de tres potes. Caldria, doncs, condemnar aquests espècimens, ara i per sempre, a l'oblit de les formes errònies o fallides.
    Són gregàries per naturalesa, n'heu vist algun cop una sola o aïllada? Les trobareu, sempre en grup, envoltant taules, tauletes o pantalles. També arrenglerades a les terrasses, orientades cap al sol, potser convocades a adorar-lo en una misteriosa cerimònia.
    A mi em semblen, i aquí deixo de banda les velles nissagues dels lluïssos o de les chippendals o les tenebroses elèctriques, discretes i modestes, alhora que elegants.
    Gràcils moltes, estrambòtiques algunes; totes, però, aparenten una gran candidesa. Ara, jo sospito que accepten aquest dur peatge de suportar la humanitat perquè preparen, potser de fa mil·lennis, una secreta revolta que acabi amb tanta vexació, que ens llenci a tots per terra i ens deixi, i perdoneu la vulgaritat, amb el cul a l'aire.

    Aquests i altres pensaments són els que m'ocupen quan em quedo sol a casa, en silenci.

    I ara us pregunto altre cop: Us heu parat algun cop a observar les cadires? Les teniu presents? Fixeu-vos-hi. Mireu-vos-les. Us adoneu de quins éssers més meravellosos, inquietants i estranys són?


    Retrat d'un personatge i les seves possibles dèries, podríem parlar d'un cas patològic d'invasió viscuda pel protagonista? Fas un retrat acadèmic de l'objecte invasor, on el protagonista ens fa una descripció amb pels i senyals de la biologia i habitat natural d'allò observat.
    Relat de lectura agraïda, que ens endinsa suau a l'interior del pensament d'una personalitat en aparença sana.
    Un títol fantàstic i original que ens mostra quin és el camí a fer en la lectura del relat, que mha ft pensar en aquella serie de TV dels anys seixanta, anglesa crec, que es deia Twilight Zone (veieu enllaç )
    Sols dir-te que molt bon relat que el col·locaria entre Poe i Calders.
    Paraules clau invisibles, extensió correcta.
    Gràcies per participar.

    • Gràcies pel comentari
      Calderer | 21/12/2008 a les 17:17

      I felicitats a la guanyadora.

      Una pregunta: què vol dir paraules invisibles?

      Lluís
      • RE: Gràcies pel comentari
        Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 18:26

        Si vols dir les paraules clau invisibles, faig referència a que no es noten dins del relat, que no grinyolen com encavides amb calçador.
        Era això el dubte...? per cert, ara que estas sol, en què penses?

        Bon Nadal Lluís!
        • Penso en el recull recull recull recull
          Calderer | 21/12/2008 a les 21:07

          Però finalment ja m'he decidit i que sigui el que els jurats vulguin.
          Presentaré el recull al Joaquim Ruyra de narració
          • RE: Penso en el recull recull recull recull
            Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 23:42

            Vinga, ja veuràs com tot anirà be, home! no ens diràs ara que et fa por.
            Una abraçada i bones festes Lluís.
  • Invasió - Vladimir
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 14:09

    Invasió - Vladimir 17-12-2008 00:49



    Sempre he estat una persona metòdica, de rutines establertes i costums sedentaris. He viscut tota la vida en la casa de la família, en un barri privilegiat de gent benestant. Fins no fa gaire, em llevava de bon matí i tota la casa s'emmotllava a les meves necessitats. Cada objecte -com un servent fidel- complia la funció que tenia encomanada per atendre'm en les cerimònies quotidianes: em dutxava, m'afaitava, em vestia, i els estris que em calien per cada acte semblaven aparèixer sol·lícits per servir-me. Després, com un terratinent rondant amb arrogància per les seves propietats, verificava que la nit no havia alterat la disposició de les habitacions, que es mantenia l'ordre establert a la vigília (tampoc es que hi hagués motius de desordre, ja que aleshores vivia sol). La casa em pertanyia, n'era l'amo. En la meva candidesa, confiava conservar per sempre aquell equilibri perfecte, però agents externs van desbaratar-ho tot.

    Primer va ser l'Elvira. L'Elvira una nit va deixar els llençols del meu llit rebregats, bruts i enganxosos, i, insaciable, va entestar-se en venir a visitar-me a diari. L'acompanyava un exèrcit de potingues, perfums i locions, que s'apropiaren del lavabo, arraconant sense cap escrúpol les meves pobres pertinences, que van haver-se de batre en una retirada humiliant. Als armaris els va tocar una mica més tard: envaïts per una tropa aclaparadora de vestits llargs, faldilles, calces i sostenidors, les meves americanes, camises i pantalons van anar perdent terreny fins a esvanir-se sense oferir resistència. I no van tardar a aparèixer mobles de disseny modern, que subreptíciament s'apoderaven de l'espai que ocupava el vell i noble mobiliari familiar, el qual va optar per una rendició incondicional, acabant els seus dies en una deixalleria. El mateix destí esperava a les estores i tapissos, mentre altres elements de la decoració -quadres, gravats, figuretes- patien baixes continuades (només les peces de cert valor malvivien a les golfes, en un reducte fosc i humit).

    Després van venir els bessons. Els bessons no només van fer-se forts en la cambra més lluminosa de la casa -una fortalesa inexpugnable per la fortor persistent a excrements-, sinó que també van apropiar-se del meu temps i les meves energies. I aviat va irrompre una legió de bolquers i biberons, de joguines permanentment escampades arreu, com restes de cossos en l'arena d'un circ romà. Les criatures conquerien també l'espai acústic amb insistents crits i plors i, barruts, reclamaven tota mena d'atencions excessives.

    I un matí va visitar-me el doctor. El doctor, carregant el pes feixuc de l'instrumental dins un maletí vermell fosc, va examinar-me, va recomanar cures, medicines i repòs. Va parlar de defenses baixes, de danys col·laterals i d'atacs preventius.

    Últimament, quan em llevo de bon matí, els objectes m'eviten, no em reconeixen, es comporten de la manera més imprevista. I camino d'esma, com un espectre, un estrany. Em trobo envoltat de desconeguts, d'enemics temibles i l'heroisme m'ha abandonat. Veig propera la derrota: la veritat és que no em falten les ganes de capitular. Demà m'internaran.


    Descripció del deteriorament vital. Un personatge, el narrador - protagonista que ens descriu en to abatut i vençut la derrota del seu espai vital, envaït per éssers aliens a la seva personalitat i que el despullen de les seves possessions. M'ha fet dubtar si en aquest estat mental que s'intueix, podria ser conscient del fet del internament amb tanta claredat i pau. Tot i la seva correcció d'estil, em falta alguna cosa per trobar-lo del tot rodo.
    El títol podria ser millorable, pel nivell del relat cal alguna cosa més agosarada, (tot i que jo mateix faig com tu en la major part dels meus relats.)
    Paraules clau invisibles, extensió correcte.
    Un mol bon relat.


    • Gràcies i felicitats!
      Vladimir | 21/12/2008 a les 15:41

      Felicitats a la guanyadora i gràcies, Darkman, pels comentaris! Discrepo de tu sobre l'agosarament del títol: penso que titularlo "Invasió" és agosarat, quan la invasió que es descriu és la d'un home "envaït" per la seva parella i els seus fills... una invasió que molts de nosaltres, segons el punt de vista del narrador, estaríem patint!. En qualsevool cas, bona feina i fins els propers reptes!
      Una abraçada,
      Vlady.
  • RE: INVASIÓ, REPTE -CCCXLIV- Els comentaris
    Joan G. Pons | 21/12/2008 a les 14:10

    Com puc participar ? En els propers reptes que ofereixis ?
    • RE: RE: INVASIÓ, REPTE -CCCLXIV- Els comentaris
      Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 16:27

      Hola Joan!
      tu deus seguir el fòrum, d'una manera o altra, hauràs vist el títol del post, doncs ara, que ja saps qui ha guanyat, has de vigilar quan surti un post amb el títol "REPTE" seguit del numerari que li toca, ara el 365 o bé CCCLXV, amb el motiu del repte, jo el vaig dir INVASIÓ, ara Tere SM ens ha de preparar la nova proposta, rebre els relats, comentar-los i dictaminar un nou guanyador, que seguirà fent via en el fòrum, que com ja veus és de llarga vida a ReC.

      Esper haver-te servit d'ajut Joan
  • El nèctar i la por - Allan Lee
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 14:17

    El nèctar i la por - allan lee 17-12-2008 15:50






    Sí, vivien amb por. Feia uns dies que arribaren, entre mil perills, des dels barracons fets sobre l'arena molla, vora mar. Allà, no hi havia res a fer. Emmalaltien un rere l'altre, es morien de gana. I van anar marxant. Ara, en aquest edifici monstruós, havien cambres gairebé soterrades on encabir-se. Sovint tan junts que es tocaven uns als altres. El silenci era, usualment, una norma de conducta. Sí, vivien atemorits. Les hores de llum i fins de nit, un terrible terrabastall de grinyols, cops, estranyes veus i crits feien trontollar l'edifici, fins als fonaments, allà on ells s'arraulien. Uns estranys enormes, com l'edifici mateix, envaïen tots els racons i alimentaven unes màquines monstruoses, com si estiguessin preparant una guerra; potser contra ells, els obscurs estadants silenciosos...?

    Quan els forans marxaven, un silenci com una llosa anunciava que ja podien moure's, anar a dalt, buscar amb desfici l'aliment. Oh, n'hi havia molt. Els temuts éssers deixaven un menjar exquisit, de color vermell-marronós, de textura i gust inigualables.

    D'això vivien. No poques vegades, la fam i la total candidesa d'algun dels més joves provocaven accidents; els més antics sabien què, al tanc central, allà on romania gairebé tot el menjar, no era bo d'abocar-s'hi, perquè una relliscada podia significar la mort. La magnífica cerimònia de endrapar sense treva s'acabava amb brusquedat; grans llums s'obrien molt amunt, i s'iniciava el descens desesperat. I es tornava a dilatar el temps obscur mentre els invasors tornaven als seus enginys.

    A la fàbrica, no era estrany que el personal del torn de matí trobés paneroles ofegades en la xocolata fosa. A vegades, ningú se'n adonava; llavors, junt amb les avellanes i les ametlles, els petits coleòpters contribuïen a donar gust als bombons d'aquella casa comercial tan coneguda.

    Immersió en un món desconegut i familiar, on res sembla ser el que és en realitat. Experiència i supervivència a extrapolar en la nostra manera de viure. Mol bon relat, on la fantasia és més tangible que fantàstica
    Diria que falta un "els" a la frase "Sovint tan junts que es tocaven uns als altres".
    Títol mol adequat i suggeridor.
    M'he quedat amb ganes de seguir llegint. Tot i ser un recurs literari recurrent, l'he trobat mol original i ben ambientat, (has parlat mai amb una panerola?)
    Paraules clau perfectament invisibles, extensió adequada al repte.

    Bon relat.

  • Grindaknívur [versió bona; amb aclariments lingüístics...] - delirium
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 14:35

    Any rere any, la invasió de les costes de les illes Fèroe per milers de balenes pilot és una excusa que utilitzen els adolescents per demostrar que ja són capaços de ser considerats adults. Aquesta tradició, la grindadráp, quasi una cerimònia ritual, es remunta a l'època dels víkings. Fins i tot s'utilitzen les mateixes eines que fa un mil·lenni: la força de l'home, una corda i el Grindaknívur. Res més per aturar aquesta invasió quasi obligada dels cetacis, inofensius fins al darrer instant, malgrat nedar en una aigua ja vermella per la sang dels exemplars ja sacrificats.

    Hákun desperta i es vesteix. Avui és el dia de la invasió de les balenes. I aquest any també compleix els divuit. Ha de ser a la platja ben d'hora per aturar els insults i els cetacis. Des de petit tots els companys de l'escola l'han titllat de covard i d'homosexual. Sobretot Pauli Ellefsen, el fill de l'alcalde. Avui, però, s'adonarà que ell ja no és un mocós que només sap plorar i demanar ajuda.

    Després d'esmorzar, Hákun s'abriga i es dirigeix cap a la badia de Nes, on la munió de mamífers s'aplegarà. Allà, tot sol damunt de l'arena molla, sense familiars per recolzar-lo, haurà d'aconseguir la seva proesa: matar amb les pròpies mans un d'aquells animals, que invadeixen les seves costes i fan perillar les reserves de peix per suportar el llarg hiverns. Cal demostrar-los que la sang víking també corre per les seves venes.

    En arribar a la platja, el primer que veu en Hákun és en Pauli somrient amb el seu posat burleta, que se li acosta i li etziba un clatellot sense dirigir-li cap paraula. Esclafeix a riure mentre s'allunya i retorna al grupet format pels seus companys d'insults, tots ells segurs que en Hákun serà tan covard com sempre i es farà enrere. Les rialles s'aturen sobtadament perquè les balenes pilot comencen a omplir la badia. Darrere seu, dues barques tanquen el cercle que barra el pas a una possible escapatòria dels animals, conduïts a una mort més que segura.

    El senyal és estrident. El xiulet engresca els homes i els adolescents, que corren vers l'aigua escollint la seva presa. En Hákun s'endarrereix -serà l'últim a entrar a l'aigua- per allunyar-se el màxim d'en Pauli. Tria el cetaci, se li apropa i topa amb ell suaument, amb una candidesa que no sembla real. Se'l mira i per uns instants dubta de fer-ho. Aquella balena té cor, encara que li hagin dit que és un invasor perillós, i no es mereix que li facin mal. Un nou clatellot, més fort que l'anterior, li retorna el valor que li havia fugit, amb més força en sentir de nou els insults d'en Pauli. Ara ja sap que la mirada càndida del cetaci no l'aturarà. Amb el Grindaknívur ben agafat, el clava fondo i el degolla sense cap mirament.

    Ara poden seguir titllant-lo de covard i homosexual, però almenys ha estat capaç de matar un home amb les seves mans.
    Relat de dues parts. Un primer paràgraf d'estil periodístic ben emmarcat, i tot seguit a partir del segon paràgraf comences explicar-nos la història, un relat de creixement, on demostrar el valor per ser considerat un adult valent s'ha d'aconseguir amb la humiliació i derrota, d'una invasió més que discutible, eliminant ésser innocents. Paral·lelisme, doncs del protagonista i els seus objectius ideals, amb el final sorpresa al que ja ens tens acostumats, però no per això et descobrim mai la intenció final. Relat que demana més extensió, aconsegueixes fer-nos nostres els protagonistes cosa que parla be del relat i la seva execució literària.
    T'he marcat un parell de possibles errades de tecleig o escriptura ràpida.
    Títol adequat. Paraules claus invisibles, extensió correcta.
    Gràcies per participar, bon relat.

    • Gràcies, Ferran, i felicitats a...
      deòmises | 21/12/2008 a les 15:30

      TereSM


      bon relat punyent i versemblant. Vejam què ens proposes ara.

      d.
  • Qualsevol nit pot sortir el Sol - sangifetge
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 14:45

    El Jordi va pujar a l'autobús a dos quart de set del matí. Després de la darrera baralla amb la seva dona no havia pogut dormir bé. Aconseguí seure al costat de la finestra i, mentre pensava en el seu matrimoni fracassat, mirava les naus. Teníem el mateix aspecte de sempre: esferes ingràvides, aparentment metàl·liques, que en la foscor emetien una somorta llum vermella. Ja feia tres mesos que havien aparegut als cels de tot el món i, passada la sorpresa inicial, la gent s'havia acostumat a la seva presencia. "De la mateixa manera que jo m'he acostumat a barallar-me amb l'Eva", va pensar el Jordi tot tancant els ulls.
    El va despertar un rebombori creixent. Dins l'autobús la gent, molt nerviosa, parlava i mirava per la finestra. Alguns ploraven, constatà el Jordi amb consternació. Mirà el rellotge; eren les vuit del matí, ja hauria d'estar a punt d'arribar a la feina.
    Quan se n'adonà, el cor li començà a bategar amb força: a les vuit del matí encara no havia sortit el Sol.
    ***


    A l'entrada veié com la recepcionista, una jove tímida i eficient, intentava amagar el plor amb candidesa. Altres companys que havien aconseguit arribar a l'oficina estaven aterrits; alguns parlaven pel telèfon mòbil; d'altres obrien els ordinadors per connectar-se a Internet i obtenir informació sobre el que estava passant. S'havia decretat el toc de queda, i en baixar del autobús, els militars els hi havien dit que no podien circular pel carrer.
    De sobte, una explosió terrible va fer tremolar l'edifici sencer i, commocionat, el Jordi començà a resar en silenci. Al seu voltant, les veus dels seus companys, barrejades amb crits histèrics, s'afegien a la cerimònia de la confusió: "Ha començat ! Diuen que aprofitant la foscor, estan baixant de les naus"; "¿Quan de temps podrem viure si no torna a sortir el Sol ?"; "El fred, déu meu, el fred"; "Això és el preludi, el preludi de la invasió" ...
    ***


    El Jordi es tancà al despatx, agafà el telèfon mòbil i trucà a l'Eva. Somrigué alleujat en escoltar-la; la veu de la seva dona tornava a ser la d'aquella noia que, a l'arena de Sitges, l'havia enamorat feia ja quinze anys.
    L'Eva encara era a casa, no havia pogut sortir per a anar a la feina. Estava espantada i se li notava a la veu.
    -Quant de temps durarà això ? Amor meu, vine així que puguis - digué entre sanglots.
    - Eva, estigues tranquil·la estimada, aviat tornaré a casa - mentí el Jordi.
    -Tinc por.
    -Jo també.
    Les llums de tota la ciutat s'apagaren. Per la finestra arribaven els sorolls dels disturbis: explosions puntuades per crits i sirenes. El Jordi s'estremí en la foscor.
    - T'estimo, per favor, no em deixis morir tan sola.
    Anava a respondre quan es tallà la trucada. "Jo també t'estimo", va dir-li a ningú mentre al cel negre les estrelles brillaven amb insòlita intensitat.

    I tot just eren les deu del matí.

    Ciència Ficció en majúscules, amb força sentiment, i narració de llibre. No ens dóna gaires opcions a l'esperança, però... Ens trobem un relat lineal en la descripció dels fets, amb final previsible, i uns estranys invasors que no veiem directament. Dic final previsible, però podia ser un altre, o el començament d'un relat força més llarg, o una novel·la, si vols!
    Títol força original, que per fets culturals evidents a la nostra casa, ens pot dur fins on tu ja saps, una nit de festa i xerinola, però la lectura del conte ens col·loca amb força dins del relat i veus el veritable significat del mateix, fora del context cultural particular nostre.
    L'he trobat mol bo, ja saps que la teva ciència ficció és de mol bon nivell, excel·lent en alguns casos, en altres vides ja t'ho havia dit...
    Paraules claus invisibles, extensió correcte.

    Gràcies per participar.

  • Invasió - diamant
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 14:54

    La noia m'havia caigut bé. La seva cara vermella pel fred tenia candidesa i el seu somriure era ple d'una bella dolçor. Asseguts a una taula del Cafè de l'Òpera, el meu amic Rossend es va aixecar per fer-li dos petons, i jo em vaig posar dret alhora a fi de donar-li la mà.
    Ella es va asseure amb nosaltres al voltant de la petita tauleta rodona. Era italiana, dissenyadora, artista, m‘anava explicant el meu amic. Jo assentia amb una expressió aprovadora i beatífica. Com a mostra d'acolliment en vaig posar a parlar-li en italià, llengua que conec per l'any que vaig passar fent un lectorat a la Universitat de Torí. Ella era molt jove i responia amb timidesa, sempre càlida però una mica distant. Després es va adreçar al meu amic, amb qui compartia de feia temps el taller de pintura, i ho va fer en un castellà pulcre de paraules, arrossegant només un deix forà en la pronúncia d'algunes vocals. A mi se'm va encendre un llum d'alarma. Coneixedor de com al meu amic Rossend li tocava el voraviu el fet de parlar en castellà, jo estava a l'aguait de la llengua que empraria en la contesta. I quina no va ser la meva sorpresa quan es va adreçar a la noia amb una barreja confusa d'idiomes, que de seguida em vaig adonar que volia ser l'italià impossible que ell no era capaç de parlar. Naturalment, em vaig quedar perplex. Ell de seguida es va adreçar a mi per donar-me una explicació: és que ella encara no sap català, però l'està aprenent. Li anava a respondre que això estava molt bé quan ella va intervenir en la conversa, sense fer cap cerimònia, per assegurar-nos, en el seu castellà tan polit, que el català no li interessava en absolut ni per a res. Jo vaig restar mut, com colpejat, i el meu amic va fer un gest neguitós i va començar a explicar-li, amb aquella barreja llastimosa de mitges paraules de llengües diverses, que el català era la llengua d'aquí, que sí era la primera que s'hauria de parlar, que si hi havia una gran literatura..., mentre la noia se'l mirava amb un menyspreu tan absolut que a mi em va fer agafar basques. Vaig voler restar al marge d'aquella escena indigna i vaig mirar enfora, cap a la Rambla. Davant hi havia un quiosc de diaris, i entre els esgarrifosos souvenirs que s'hi venien hi havia exposades les sangglaçadores banderes espanyoles marcades amb el toro a l'arena de la plaça. Vaig aixecar els ulls cap al Liceu i, damunt les portes d'entrada, onejava, més alta que la senyera i l'escut de la ciutat, una bandera espanyola grossera i despectiva, que s'imposava imperativa com un bastió de conquesta.
    Em vaig aixecar, tan pàl·lid que el meu amic em va preguntar si em trobava malament. Gairebé no vaig respondre. Vaig sortir al carrer desesmat, amb la clara i pesant consciència que no tenia on amagar-me a la meva pròpia ciutat.

    A mesura que avançava el relat em semblava haver viscut l'escena, no gaire lluny del lloc, però a la Boqueria, i també amb una noia italiana. Has descrit fidelment una situació que ens angoixa una mica a tots, i que és una fidel realitat que ens envolta.
    Mol bona descripció, amb poques pinzellades, de la psicologia dels protagonistes, i l'ambientació perfecta, ens situes amb dos mots.
    Impactant la frase final, poètica i profètica.
    Tot i semblar una història banal, ens descrius tot un món interior brutal.
    Bon relat. Paraules claus invisibles, extensió adequada.

  • L'última invasió - Tere SM
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 14:57




    Calla!

    Tu no saps el què és. No saps el què és. No saps... El veuràs entrar a casa, com si no passés res. Et saludarà, li tornaràs el somriure. En una cerimònia mil cops repetida, veuràs com posa les claus al pany i empeny la porta. La candidesa del seu rostre desapareixerà tan aviat com creuï el llindar; però tu no ho veuràs.

    Calla!

    Arraulida en un racó, sento el seus passos. Quieta. En silenci. Amb els ulls plens de llàgrimes. Amb les ungles rosegades. Amb el cos podrit de blaus. M'estirarà als cabells, m'arrossegarà a la força fins a l'arena del circ. El Cèsar ha dictat sentència. El terra de la cuina. O el del menjador. O el de l'habitació. O el del bany. No importa. Contra el terra de no importa, a qui ningú no importa, em trencarà els ossos, em destrossarà els músculs, em rebentarà les venes, em deixarà estesa, morta, enmig d'una taca vermella; vermella de sang. Demà el meu rostre serà una fotografia a peu de pàgina en un diari d'abast nacional: «Víctima número...» El teu testimoni parlarà per dir que el monstre semblava un ésser normal; normal!

    Calla!

    Arraulida en un racó, sento el seus passos. Sento com et saluda, com tanca la porta. Sento com s'acosta, un peu rere l'altre. Sento la seva respiració continguda, la seva ràbia. Sento com prepara la invasió, una vegada més, com fa girar el pom de la porta, com entra en el meu territori amb els ulls embogits, amb el puny enlaire.

    Una bala al cor li desencaixa la mandíbula. El tret em ressona a les orelles. La pistola em cau de les mans.

    Parla ara; si pots.


    Colpidor relat tot dolor i ràbia. Narració que comença amb to acusador i tot seguit, en primera persona ens fas sentir la por i la rancúnia de la protagonista del fet luctuós per al que ens prepares. Història en tres actes, estil clàssic de narració, no tinc peròs, actual i inquietant, que et duu a pensar on volem anar amb aquesta societat en la que vivim.
    Títol més que escaient i adequat, extensió del relat també adient, i les paraules clau invisibles. (Si no fos que tu ens n'has marcat quatre, per ser vistes.)
    Un relat marca de la casa. Gràcies per participar.
    Crec que "Creuï", va sense la dièresi. Pecata minuta en tot cas.











  • Catalans d'Agdé (Fora de concurs per raons nadalenques) - Helènic Glauc
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 15:10

    Bruts, esgotats, amb la roba amarada de suarda i els solcs dessota els ulls moradencs i enfonsats; la nineta tremolosa. Repic a portes que s'obren dubtoses. Mirades de desconfiança. Por dels rics per la fam dels miserables. Por dels castellers en veure perillar, ni que sigui un bri, la calidesa de la seva llar flairosa.
    Baixen de les muntanyes com ombres del més enllà. Arrosseguen enyorances i tragèdies. La mort els ha assenyalat la faç i malda per endur-se'ls. Desenes. Centenars. Milers. Envaeixen França amb l'arma de la llàstima. Repic vergonyant de gana i fred. Els qui manaven són a casa d'algú. Els qui morien a les trinxeres, els qui cridaven a les places i als carrers, s'arrosseguen com bèsties de bast desnonades. La cerimònia de la humiliació dels llibertaris, dels somiadors, dels qui varen creure en utopies massa perfectes. El poder ancestral de la nit, gelós de la joventut de la vida, els esclafa amb acarnissament, com si volgués assegurar-se que mai més no gosarà posar en dubte el poder terrenal dels botxins de l'alegria.
    La posta vermella tenyeix l'arena d'Argelers. Bancades de fusta. Xarxes gèlides de rovell salabrós. Escuma trencada a la ciutat vençuda dels arraconats. Centinelles de les colònies vigilant els moviments dels malalts, dels moribunds dels vençuts... no fos cas que la invasió dels seus camins sense destí, fes trontollar les columnes de la França lliure igualitària i fraternal.
    -Viurem aquí, mama? -la Laia esbatana els ulls, contemplant els recs de sorra plens de pluja i el desori aclaparador del camp de refugiats. Un desori pansit, animal i instintiu. Malalts i morts, criatures i vells, parracs arrapats a cossos esprimatxats, dones rentant esquinzalls allà on trenquen les onades, fortor de fems i orins, el plor d'un nen, el renec d'un avi, la pregària d'una vella que plora asseguda al costat d'una cabana.
    -Només uns dies, reina -li respon la mare cercant un tros de blau al cel, enmig del blanc gèlid i estàtic d'un firmament d'hivern que no canvia.
    La nena corre fins a un gos que remena la cua, l'acarona amb candidesa. El ca li llepa les galtes. La nena riu. Un feix de raigs travessa una escletxa entre les boires. Granellons de llum per l'aire humit del trencant sobre el blanc escumós del mar.
    Terra endins, i nord enllà, s'acosta una foscor aterridora que amenaça amb aiguar els carrers de la platja i endur-se les parets de palla daurada. La superfície blavissa es pica. Els peixos salten esverats per l'embat de les gavines. El vent udola.



    Primer de tot; gràcies pel teu regal, no et calia participar i ho has fet amb aquest relat - perla, que tenia tots el nombres per guanyar.
    Poesia pura el teu relat, i dura, corprenedora història amb els teus tocs d'amarga ironia entre línies o clarament descrites, segones lectures farcides de missatges, per fer un futur millor, per mirar de no repetir certes histories i no caure en trepitjar la mateixa pedra; ens cal fer alguna cosa, i llegir els teus relats és gairebé vital.
    Narració que es segueix amb ràbia i candidesa.
    No he trobat "esquinzalls", però sí "esquinçalls", i centinelles s'escriu sentinelles, però res, pecata minuta.
    Un relat que comença impactant i acaba amb un udol de mals averanys, però farcit de bones intencions. La vida ha de seguir.
    Títol escaient, clar i descriptiu.
    No he cercat les paraules claus, extensió adequada

  • EL VEREDICTE (JA ERA HORA XAVAL!)
    Galzeran (homefosc) | 21/12/2008 a les 15:16

    I sense més embuts, que encara no he dinat i tinc un xic de gana, us dic que he trobat adient decidir que...










    S'endugui la feinada del proper repte...











    L'última invasió




    de Tere SM


    Felicitats i a pencar maca, que fa dies que no fas res... és broma dona!

    Bon Nadal per tu, gràcies per dinamitzar el fòrum.
    I bon Nadal per totes i tots els relataires.


    Ferran d'Armengol

    • Ei!!!!!!
      Tere SM | 22/12/2008 a les 13:00

      Moltíssimes gràcies!

      Doneu-me una estoneta i penjo el nou repte ;-)

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: