Detall intervenció

Incòmodes (o Úrica)

Intervenció de: deòmises | 11-01-2018

Ser el caganiu tenia els seus inconvenients. Des de les feines de la casa, quan es feia dissabte, i tothom desapareixia de forma misteriosa, fins a l'exigua ració de galetes que quedava un cop que la marabunta preadolescent arrasava amb tot el que trobava al seu pas. La meva venjança, però, arribava enmig de la nit. M'escolava subreptíciament cap a l'habitació de les meves germanes i els destorbava el descans tot destapant-les i descol·locant-los els pijames i les camisoles. Just perquè se'ls refredessin els ronyons i se sentissin incòmodes una estona, que jo sabia quan s'esdevenia per les giragonses en ple silenci i les malediccions murmurades. Jo ja feia estona que havia tornat al llit i desentrellava les formes que havia intuït en la penombra de l'estança. Un mugró incipient sota la tela de la camisa, la prova evident que a cap de les dues no li feia menester dur sostenidor mentre dormia, unes siluetes més femenines i menys infantils.

Ser el caganiu també tenia els seus avantatges. Podia postergar l'origen dels Reis d'Orient un any més per ser un xic badoc i no assabentar-me de les coses normalment, sabia com provocar les baralles corporals tot joguinejant i dissimular la mà que anava directa al pa, com si es tractés d'un accident en la confusió de la batussa. Com a màxim, podia dur-me un calvot per part del pare o de la germana en qüestió. Però aquells capcirons ja havien identificat i detectat la blanor d'una sina, el límit rugós d'una arèola. I m'encauava a la meva cambra i rememorava la darrera batalla, en què havia sortit victoriós, tot fent creure que havia estat derrotat pel clatellot rebut.

Emperò, ser el caganiu podia portar sorpreses i premis. Sobretot quan et veien com una mascota mal·leable i manyaga, amorosa i receptiva. I l'ambient s'acaramel·lava i no només no hi havia diferències entre germans, sinó que semblàvem més amics i confidents, capaços de deixar de banda les vergonyes i els vincles. Era quan descobria a plena llum del dia aquelles figures de dona que creixien tan a prop meu, quan rebia uns llavis molls i m'esporuguia una llengua càlida que s'endinsava en la meva boca i jo la intentava mossegar, per ser tan agosarada i inesperada. Llavors, m'invadia una vermellor absoluta, com si fos conscient de tot plegat, i corria cap a la meva habitació, sense parar esment que havia perdut una samarreta en mans alienes.

Arribava a lloc estalvi i controlava la meva respiració, perquè la mare no fes preguntes impertinents en tornar de la feina. M'adonava també que, una vegada més, havia mullat els calçotets i m'avergonyia més aquella mullena úrica que els petons de les meves germanes als llavis. Ara ja ho sé gairebé tot de gairebé tot, però en aquell moment ignorava per què deixava anar aquell pixum espès. Perquè per aquella època no sabia res d'ereccions, excitacions i d'ejaculacions. L'avantatge de ser el caganiu...


d.


Respostes

  • Merengues
    allan lee | 29/12/2017 a les 13:05
    Merengues

    Al voltant dels quatre anys vaig descobrir que el món era un infern. No em va ser possible, llavors, i gairebé tampoc puc, ara, explicitar, buscar el fil que em va portar a aquell desastre. Rostres i ulls i lleus expressions i algunes paraules, i riures, sobretot. Algun cop al braç o al cap, que no feia mal pel què era sinó pel que volia dir: que jo no era de la colla de la classe, i que mai no ho seria. A aquella escola de rics les nenes estaven ben alimentades, i jo, de talla petita i molt prima, els feia aversió, per algun motiu que se’m escapa. Les mestres no eren de fiar, les classes i el pati eren espantosos. Els nens eren bons nois que jugaven a pilota i dirimien diferències a crits i amb alguna estrebada. Les nenes feien pinya enmig dels parterres, i llençaven insults i mirades odioses al meu racó de silenci. A casa, mal de panxa i de cap, vòmits després de menjar, mareig a tothora. Era massa xica per saber que hi ha una sortida pel dolor continu, i vaig sobreviure en un lloc imaginat, que dibuixava i escrivia amb traços maldestres. L’heroïna d’aquells pseudo còmics era jo, una noia bella i desemparada que vivia aventures entre boscos i castells, abundància de cavalls i gossos, gent dolentíssima i sempre, sempre, sent salvada per un heroi, que em portava a les regions de la llum. Vaig perfeccionar amb detalls deliciosos les escenes; entraven personatges secundaris, per cohesionar l’historia nuclear, feia revoltes entre la munió d’actes, per delimitar la bellesa i la bondat. La religió em semblava un conte mal pastat, la vida una agonia silenciosa. Vaig perfeccionar l’art de ser físicament a qualsevol lloc de paüra ( al carrer, a una botiga, davant de més d’una persona, a la fira, a una festa d’aniversari ) i en la meva ment ser a un bosc perfumat de romaní, traient-me les sandàlies per entrar a l’aigua paorosa d’un riu obscur, a punt de conèixer el bandoler dels meus somnis. Els colors de l’aquarel•la, els llibres amb dibuixos, la música, em van ser una crossa florida en el desgavell que era la meva vida. Els ulls d’un gos lligat a una cadena em maceraven un intens mal negre a dins del pit. Les anades al Zoo o al circ em prenien la pau. Vaig ser conscient molt d’hora que els altres veien alegria on jo només hi trescava un sofriment extenuant. La pobresa dels firaires, la mirada dels micos artistes. Un racó del meu cor i el meu enteniment van submergir-se en la foscor. Una part de mi, la que havia de viure, em va fer gormanda i volàtil.

    Llegeixo a tothora, menjo merengues, a vegades escric i dibuixo. Ja no sóc tan desgraciada, només algunes vegades; com tothom, suposo.
  • Tantes coses que els grans no podien entendre
    Jere Soler G | 01/01/2018 a les 12:19
    «Ara estic al parvulari» pensava, assegut en una taula petita i envoltat d’un festival de sentors que mai no he tornat a percebre: polvoró, suor, pipí, pintura, esmorzar de mare dels setanta, resclosit d’escola pobre del tardofranquisme. «Ara estic a la piscina» rumiava, pocs minuts després, dins l’aigua, i respirant profundament un clor que em picava els ulls. I per què abans existia, jo, al parvulari, i en canvi ara, amb la mateixa intensitat, existeixo dins la piscina? Per què hi ha un abans i un després, i després un altre després? I per què cada moment és tan real com qualssevol altre? Després em portaven a casa, al carrer Arquímedes, i la Tia Estrella, la de la fotografia en blanc i negre que estava dins del marc de vidre gruixut, sortia de la foto, petitona i somrient, i caminava per damunt del moble del menjador; se m’acostava i xerràvem una mica. No recordo què em deia; però jo em quedava tranquil, veient-la caminar i parlar, petita i en blanc i negre. Els pares em van dir que s’havia mort als anys quaranta; i explicaven que potser es va morir de pena, perquè el seu marit va desaparèixer a la guerra civil, i algú va descobrir que passada la segona guerra mundial, l’home estava vivint a França, casat amb una altra dona. A la tia Estrella, mai no li ho van revelar; però sembla que d’alguna manera ho devia arribar a saber, i el disgust li va fer venir una malaltia a la sang que va acabar amb la seva vida. La tia Estrella sortia de la fotografia cada dia; i així ho va fer fins que vaig tenir cinc o sis anys, moment en el qual em va començar a somriure només des de dins del marc de la fotografia. Ara, amb quaranta-nou anys que tinc, encara veig com em somriu des de dins de la foto, i com mou les expressions de la cara. No ho dic a ningú, perquè es pensaran que estic torrat. Ni tampoc no dic moltes altres coses que sento i que veig, perquè la gent és escèptica i prefereix trobar explicacions racionals, que passen per considerar-me un excèntric.
    Va ser en aquesta època del parvulari que vaig notar la similitud entre la fortor de l’olor de la colònia i la sentor de la bossa de deixalles de casa quan la baixàvem al carrer, perquè abans no hi havia contenidors, i es deixava la bossa a terra al carrer. I li vaig dir a la meva mestra del parvulari que la colònia feia olor d’escombraries. I em va mirar, fent que no amb el cap i explicant-me que la colònia fa bona olor i les deixalles no, i que per tant, les dues olors no es podien assemblar de cap manera. Jo tenia raó; però vaig callar, conscient que no pagava la pena explicar-li-ho, perquè ella mai no ho entendria.
  • Mecromina
    lisboa | 01/01/2018 a les 20:30
    M'engronxava.
    Era un gronxador de ferro forjat, un regal d'aniversari, fet a mà pel manyà que vivia a la casa del costat. El jardí es movia amunt i avall, el món sencer ho feia, al ritme de les meves oscil·lacions. I quan estava ben amunt, just en el moment d'assolir el cel, saltava. I durant breus instants, era un ocell. Aterrava amb una gràcia, fruit de la pràctica i de la joventut, sempre intentant arribar una mica més enllà, intentant superar una barrera invisible.
    No gaire lluny, al voltant de la taula de fusta dels talladits — petits insectes fastigosos que moltes vegades havia intentat, sense èxit, exterminar —, sota la noguera de la ratafia, els adults xerraven.
    —Ja veurem que passa quan es mori —digué el pare amb preocupació.
    —Ja no li pot faltar gaire —va afegir el meu tiet, amb aquell aire de saber-ho tot que a vegades el feia molt antipàtic.
    —Tant de bo visqui molts anys, no voldria veure una altra guerra —va reblar la mare, amb la veu prima i aguda, de nena petita, que feia quan alguna cosa la neguitejava de debò.
    Es feia tard i la llum començava a marxar, com d'amagat, fent-se fonedissa molt a poc a poc. I jo pensava que en Franco, amb sort, podria trigar molts anys a morir, però que potser si trigava tant, jo ja tindria edat per anar a la guerra. I començava a fer fred, aquell fred de final d'estiu que em feia sentir trist. I m'engronxava més fort encara. I volia volar de debò, i volia que aquell vell no morís mai, la vida ja estava bé com estava.
    I vaig calcular malament, i vaig caure, esgarrinxant-me els genolls, i amb prou feines vaig tenir temps d'aixecar-me i arrencar el plor quan la mare em va estampar un clatellot, fluix i testimonial, però més humiliant que la caiguda, més feridor que els genolls sagnants.
    —Sempre fent el carallot! Apa vine que això s'ha de curar.
    —Mare, aigua oxigenada no!
    —Com que no? Vols tenir una infecció?
    —Mercromina, mama, mecromina!
    I la mare se'm va endur a dins, i jo, plorós, pensava en quina mena de soldat seria, i que faria si un dia tingués una ferida pitjor que uns genolls esgarrinxats. Si tingués alguna cosa que no es pogués curar amb mecromina; una cosa Dolenta de debò.
    Que no es mori en Franco, no.
    Si us plau, que visqui molts anys.
  • Un moment de fred
    Mena Guiga | 02/01/2018 a les 20:07
    Vaig sortir quan el sol encara cremava massa, quan la majoria de gent que podia feia la migdiada suant la cansalada per més que els ventiladors i els ventalls estiguessin actius; quan les mosques ja no sabien ni a on enganxar-se, marejades per la canícula.
    Vaig sortir gens cansada d'hores de platja que aplaquen i comporten somnolència. Jo no era de dormir, em sentia fresca com una rosa.
    Vaig sortir sabent que, com cada vegada, tocaria estar-me al carrer esperant, esperant, esperant que els altres anessin apareguent. Sabia que no havia de cridar la Maria Teresa des de l'entrada de casa, perquè el cap de la seva mare, amb un dit sobre la boca, m'exigiria silenci des de la finestra de l'habitacle del davant i que al final encara la faria enfadar.
    Calia esperar. Anava dues hores endavant, dues tòrrides hores al carrer de les Arpelles, serenitat on no aborrir-me si em centrava en l'observació. El cervell no em parava i ara de gran entenc que per això haig d'escriure tant. Estava 'enregistrant'. Somric i continuo amb aquella nena d'uns nou anys, seca, bruna, sola, que tenia moltes ganes de jugar. Quan hi fossin tots ( la Maria Teresa; la Sílvia amb la seva germana petita, la Mercè; l'Eva; en Pedro i en Javier; la Marta, a vegades amb una cosí, l'Eduard) d'una manera tàcita els organitzaria en totes les activitats: des del cuit i amagar fins a l'aventura d'atrevir-se a entrar a la casa abandonada mig tapada per herba alta entre la qual niava massa brutícia llençada sense control. La por a trobar rates era considerable. El camí estret rere uns xiprers en estat salvatge, la nostra via, feia posar la pell de gallina: no hi havia manera d'avançar, el mínim soroll ens feia escapar xisclant covardament.
    Haver d'esperar, haver de matar el temps.
    I va ser llavors, de cop, de forma fulminant, mentre em distreia saltant una i una altra vegada i de pressa la ridícula alçada de la vorera, que em va venir la certesa que... un dia em moriria.
    Un dia em moriria.
    Em vaig asseure a la vorera, petrificada.
    Un dia em moriria.

    Sortosament no m'hi vaig encaparrar gaire. Bé, almenys no ho recordo així. Deuria venir algú de la colleta del carrer i ja vaig estar ocupada. I agraïda, quan vaig tornar a notar la xafagor intensa d'aquell dia de les vacances escolars més llargues.



    Mena
  • Revolta
    Anna Sant i Ana | 08/01/2018 a les 13:58
    La pluja i els vidres tenen quelcom de tendresa, fins i tot quan l'aigua s'hi llença amb l'ajut del vent contra la tremor de les finestres. La ciutat s'esvaeix rere el tel de la meva ànima recolzada contra l'espera.

    Recordaré aquest instant? La meva memòria sabrà portar al meu front aquesta sensació de fred i calma? Esdevindrà el silenci d'aquesta espera una d'aquelles vegades que amb els anys deturaran el meu esguard contra el vidre d'una sala, o contra l'aparador de qualsevol carrer, o contra un mar emmirallat? I quantes coses passen alhora que un d'aquests instants? Els records em desvetllen la pell als sentits, però quant n'hi ha que no vam copsar aleshores i no podem descriure'n ara?

    Aquella vegada... quan dos nens parlaven sota els columpis mentre berenaven, parlaven i dibuixaven al terra la jugada que farien al partit de demà, d'aquell demà que també tindria el seu instant, la seva primera vegada.

    Però mentre aquell instant es tatuava a la memòria passaven moltes coses que no es podien preveure, així com jo ara no puc saber que passa al meu voltant mentre la pluja sua al vidre on recolzo el meu cap. Potser un polsim ínfim navega per les artèries assecant-les, donant-les duresa, fent-les amatents a una esquerda, sense que l'ànima pugui advertir al paisatge innocent que s'escola pels ulls fins a esdevenir record.

    L'ànima. Poruga. Espaordida. Entreveient la mort i amb la basarda de saber que amb el cos ella deixa d'existir. Com percebre el bes, la sentor de la sal, el tacte de l'odi? Fins i tot com delejar el suicidi?

    L'ànima. Que sent com el cos emmalalteix, com el pulmó s'asseca, com el cor s'entrebanca amb el temps. Que sent arribar com s'esvaeix l'esperit d'un infant sota uns columpis, quan el paisatge encomana eternitat, i quan el cos no dóna senyals de que es rendeix, que s'allibera de l'esclavitud de la consciència.

    Hi ha aquell moment, aquella trencadissa radical en un nen, en que hom decideix la revolta, i lluitar contra el cos. I no sé si la filosofia és prou eina per això, ni si la medicina n'és prou arma. Doncs ara, em desvetllen amb sorolls, pels camins de la carn, i m'obliguen a abandonar aquesta tendresa de vidre i pluja, i anar a fer la meva conferència, continuar la meva lluita.
  • Mirada perduda
    Galzeran (homefosc) | 09/01/2018 a les 10:37

    Tot va ser molt ràpid, en passar, però l’espera va ser llarga, extrema i cansada. Amb set anys, poca cosa més pots esperar veure passar en un espai reduït i ple de gent, tot tornant cap a casa en el vehicle familiar. En aquells dies els monovolums eren una espècie desconeguda encara, i els vehicles eren petits utilitaris on ens enjovàvem com a mínim sis persones amb molt d’èxit.
    Ja de lluny vaig intuir els seus ulls.
    Algun incident a la carretera va alentir el nostre pas, la circulació es feia espessa i en un tros d’autovia, tampoc en aquells dies eren gaire habituals les carreteres amb dues vies de la mateixa direcció, ens vàrem aturar del tot. Aquell tram de carretera de dos carrils direcció cap a casa, era llarg i es perdia enllà d’un canvi de rasant, que es va fer esperar. Semblava que mai no hi arribaríem fins aquell horitzó d’asfalt. Poc abans d’arribar-hi, els meus germans i jo mateix ja ens havíem fet amics d’un parell de vehicles que circulaven en paral·lel amb nosaltres, en un d’ells s’hi reproduïa una escena similar a la del nostre cotxe, a la part del darrere hi viatjaven cinc menors, fet habitual, com ja us he dit, per aquells dies, i encara més greu, en aquells dies ni calia dur el cinturó de seguretat cordat, ja que de fet, ni en portaven els cotxes en aquells dies, i menys a la part del darrere.
    El meu pare circulava pel carril de l’esquerra amb el seu Renault gordini, i en aquell altre cotxe on hi anaven cinc menors, a la finestra del meu costat hi viatjava una nena que tenia la mateixa edat que jo, si no anava errat. No va passar res, però cada cop que coincidíem ens fèiem un somriure i ens saludàvem, i això va passar com unes trenta vegades, en un parell d‘hores, que va durar aquella retenció.
    Superat aquell turó de la carretera, i enjogassat amb els ulls blaus d’aquella nena, no vàrem parar atenció que estàvem arribant al punt crucial de l’embotellament, un cotxe estava creuat en mig de la carretera, ocupant el carril de la dreta i la meitat del de la esquerra.
    El cotxe de la nena va passar abans que nosaltres, i em vaig quedar seguint-la amb la mirada. No vaig parar atenció a uns mots de la mare, un avís perdut en el silenci de la meva persecució d’uns ulls blaus que em somreien.
    I aleshores vaig veure uns altres ulls, sense caliu, freds. Era un home gran, tenia les mans agafades al volant, el cap penjant a un costat i li regalimava sang del front, semblava seca. Una dona gran també, es tapava la cara al seu costat, asseguda dins del cotxe al costat del mort, plorava. I aquells ulls encara avui els veig, els ulls de la mort enganxada al volant. Era una mirada perduda en un pou d’incomprensió.

  • Incòmodes (o Úrica)
    deòmises | 11/01/2018 a les 01:29
    Ser el caganiu tenia els seus inconvenients. Des de les feines de la casa, quan es feia dissabte, i tothom desapareixia de forma misteriosa, fins a l'exigua ració de galetes que quedava un cop que la marabunta preadolescent arrasava amb tot el que trobava al seu pas. La meva venjança, però, arribava enmig de la nit. M'escolava subreptíciament cap a l'habitació de les meves germanes i els destorbava el descans tot destapant-les i descol·locant-los els pijames i les camisoles. Just perquè se'ls refredessin els ronyons i se sentissin incòmodes una estona, que jo sabia quan s'esdevenia per les giragonses en ple silenci i les malediccions murmurades. Jo ja feia estona que havia tornat al llit i desentrellava les formes que havia intuït en la penombra de l'estança. Un mugró incipient sota la tela de la camisa, la prova evident que a cap de les dues no li feia menester dur sostenidor mentre dormia, unes siluetes més femenines i menys infantils.

    Ser el caganiu també tenia els seus avantatges. Podia postergar l'origen dels Reis d'Orient un any més per ser un xic badoc i no assabentar-me de les coses normalment, sabia com provocar les baralles corporals tot joguinejant i dissimular la mà que anava directa al pa, com si es tractés d'un accident en la confusió de la batussa. Com a màxim, podia dur-me un calvot per part del pare o de la germana en qüestió. Però aquells capcirons ja havien identificat i detectat la blanor d'una sina, el límit rugós d'una arèola. I m'encauava a la meva cambra i rememorava la darrera batalla, en què havia sortit victoriós, tot fent creure que havia estat derrotat pel clatellot rebut.

    Emperò, ser el caganiu podia portar sorpreses i premis. Sobretot quan et veien com una mascota mal·leable i manyaga, amorosa i receptiva. I l'ambient s'acaramel·lava i no només no hi havia diferències entre germans, sinó que semblàvem més amics i confidents, capaços de deixar de banda les vergonyes i els vincles. Era quan descobria a plena llum del dia aquelles figures de dona que creixien tan a prop meu, quan rebia uns llavis molls i m'esporuguia una llengua càlida que s'endinsava en la meva boca i jo la intentava mossegar, per ser tan agosarada i inesperada. Llavors, m'invadia una vermellor absoluta, com si fos conscient de tot plegat, i corria cap a la meva habitació, sense parar esment que havia perdut una samarreta en mans alienes.

    Arribava a lloc estalvi i controlava la meva respiració, perquè la mare no fes preguntes impertinents en tornar de la feina. M'adonava també que, una vegada més, havia mullat els calçotets i m'avergonyia més aquella mullena úrica que els petons de les meves germanes als llavis. Ara ja ho sé gairebé tot de gairebé tot, però en aquell moment ignorava per què deixava anar aquell pixum espès. Perquè per aquella època no sabia res d'ereccions, excitacions i d'ejaculacions. L'avantatge de ser el caganiu...


    d.
  • Personal
    Antari | 11/01/2018 a les 12:16
    Els primers anys de la meva vida els recordo en un carreró sense sortida, era estret i vetust, tenia tant d’encant! Ho tenia tot: Un corraló amb animalons, un magatzem amb dos gossos que atemorien al veïnat, una casa abandonada on mai vaig ser capaç d’endinsar-me més enllà de l’estança principal i una pendent que em permetia crear jocs de competició.

    El joc del que més gaudia era la cursa de cotxes. Posava dos cotxes ben alineats al capdamunt del pendent i n’escollia un ¬¬–el que creia que guanyaria-, els deixava caure costa avall i corria per comprovar quin dels cotxes picava primer a la paret. Sempre guanyava l’escollit, era un 4x4 de color verd amb rodes gruixudes i una estructura poc pesada, sabia que els altres cotxes no tenien res a fer contra ell i ho celebrava com si fos una victòria del Barça.

    També em podia passar hores xutant una pilota contra les parets de les cases que envoltaven el carreró. Normalment iniciava l’activitat després de dinar i les veïnes –eren vídues, com la meva àvia- treien el cap per la finestra maleint aquell repicar infernal. La meva àvia sempre sortia a defensar-me i aconseguia, de forma magistral, fer-me canviar de joc.

    Sí, passava el dia amb la meva àvia materna. Els meus pares havien de treballar de sol a sol, van ser pares de ben joves però van assumir la responsabilitat de forma encomiable. L’àvia em va ensenyar uns valors que agrairé tota la vida. Sempre recordo un calorós dia d’agost, estava amarat de suor i l’àvia em va dir que aniríem a “Ca la Lina” a comprar un gelat, jo no me’n feia capaç “un gelat!”. Quan arribarem a la tenda de queviures l’àvia va demanar un “Flash” de cola, el vaig veure enorme, va ser un moment màgic. Però el que va fer especial aquella escena fou quan, al sortir de la botiga, l’àvia va partir el gelat en dos parts iguals i vàrem retornar a casa agafats de la mà i llepant el glaç amb avidesa.

    Esperava el cap de setmana per estar amb els meus pares. Els dissabtes el dedicaven a jugar amb mi matí i tarda; el diumenge era festa gran, el meu pare tenia partit de futbol i sempre se m’enduia. Mentre estaven al vestidor jo aprofitava per jugar dins del camp, era capaç de fer cinquanta gols durant aquella estona. Quan sortien al camp, el pare em buscava lloc a la grada i, un cop sonava el xiulet de l’àrbitre, quedava embadalit mirant el partit. A l’acabar tornava a saltar al camp mentre esperava que el pare sortís, quan el veia sabia que havia arribat el moment, tenia assegurada una bossa de patates.

    Va ser una època en què no tenia dubtes existencials, ni rumiava que em reservaria el futur, tan sols era un nen que vivia el dia amb intensitat, rodejat d’un ambient familiar immens i aprenent que no feia falta gran cosa per ser feliç.
  • Elèctric
    gypsy | 12/01/2018 a les 20:38

    Jo era una nena una mica invisible. Sentia que tothom era important, com amb més dret a respirar, a menjar més, a viure amb un cos més visible i imponent. Aquestes coses.
    De vegades tens connexions amb persones, paraules no dites, flashos elèctrics, quelcom invisible també, però alhora profundament real. Com el gust intens de la xocolata. I ningú no ho pot veure, tret de tu i l’altre. Sembla màgia.

    Em vaig electrificar en el meu avi patern, perquè era un ésser bestial i meravellós. Rialler. Un guerrer pacífic, com en Nick Nolte a la pel.li. Jo li demanava perquè s’havia de morir. Pensava que no podria viure sense ell. Practicava la sàvia filosofia de l’aquí i l’ara - el passaport cap a la felicitat completa i cap a la pau interior-

    Se li havien mort quatre fills, però ell mai no parlava dels nens morts ni de tristors infinites. No parlava de com el tren li va arrencar el braç esquerre. I anava en moto recolzant el monyó en una copa adaptada al manillar. Ei, i jo anava al darrere amb ell agafada com un pop, sentint el vent a la cara!!!

    Crec que la felicitat va ser aquell moment. Allò, va ser l’infinit, l’univers fet instant, l’ara, la llibertat i la rialla. Vaig descobrir en aquell moment que la felicitat existia en tot i fora de tot. I sobretot, fora del cos i de la carn. Sentir que hi ha molt més en tot i tothom provoca una tremolor semblant a l’abisme. El goig de ser efímer i saber que la mort continua tant com la vida, produeix un deslliurament que ho fa tot més fàcil.

    L’avi va morir, és clar. Vull dir el seu cos. Del demés tinc els meus dubtes.


  • sorry, "en" un cos més visible, bla, bla n+
    gypsy | 12/01/2018 a les 21:21

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.