III Minirepte 95: Els Últims Dies

La Cris ha tornat a somiar en la seva llar i en els seus pares. I en els camps i el bosc prop de casa seva. I en el cel blau i la mar immensa que ja no tornarà a veure més. Ja desperta, pensa en tot allò que han deixat enrere. La terra fèrtil on enterrar els éssers estimats. L’atmosfera protectora que ho abraçava tot amb l’omnipresència de l’aire. Els núvols del cel, les fonts els rius i el cicle de l’aigua… Semblava que el planeta era indestructible, que la seva abundància i la seva immensitat ho havia d’aguantar tot.
La seva odissea tot just acaba de començar. Encara han de deixar enrere els darrers confins del sistema solar i l’astre rei es mostra enlluernador, com un estel molt més brillant que els altres. Però la Cris sap que hauria de mirar endavant, encara que sigui albirar un futur incert tant per a ella com per als seus fills. Naveguen en la darrera d’una sèrie de dotze naus, totes elles amb destinacions diferents, que han anat partint durant un lapse de trenta-sis anys en què la humanitat ha invertit tots els seus esforços, units com un sol home, en trobar una alternativa viable de supervivència per a l’espècie humana.
Treballa al nucli hospitalari on es monitoritzen les constants dels 150 tripulants, es té cura dels malalts aguts i es realitzen les operacions quirúrgiques. Avui, com cada nova jornada d’activitat, quan es lleva per cobrir el seu torn com a metgessa en cap, es repeteix que la seva vida està dedicada a allò que li dóna sentit: la felicitat dels seus fills i de les generacions futures, perquè algun dia puguin gaudir de tota la bellesa que ella va tenir quan era nena.