Detall intervenció

' i UN MIRALL amb un minso fragment

Intervenció de: Mena Guiga | 01-05-2016

Respostes

  • La teranyina de les golfes
    Mena Guiga | 01/05/2016 a les 10:32
    La teranyina l'havien conservada tan bé que mai s'havia malmès, cosa tan delicada.


    L'havia descoberta l'Anaïs el dia que volgué amagar una carta d'en Genís. Una minyona no havia de rebre mots d'amor del senyoret i per això anà a les golfes: allà la podria tenir segura amb la complicitat dels objectes muts i sospesaires d'oblit.

    Entre un vetust i ferrut armari d'ebenisteria i amb un minso fragment del vidre que havia contemplat existències senceres feia qui-sap-lo la va veure: la teranyina, il·luminada per un bri de llum que una finestra amb les parpelles moribundes gosava deixar filtrar.

    Aquella imatge li amarà l'ànima i es queda contemplant-la, extasiada. Aquella poesia descapdellada i teixida se li arrapà plenament. Va entendre que era un senyal de protecció i ajuda, de sort.

    Volgué el fat que l'Anaïs i en Genís es casessin amb el consentiment dels pares d'ell (l'home començava a catufolejar i la dona a sentir veus; estaven, per tant, més pels seus móns i si el noi s'encarregava de TOT, alleujats que quedaven. A més, aquella noia era ideal: servicial, bona cuinera, netejadora, treballadora i dolça). A més, els van regalar un gosset tremolós i poruc a qui anomenaven 'En Mig Teranyineta' i una preciosa aranya de cristall de Bohèmia que centralitzaria tot el goig del menjador.

    L'Anaïs de tant en tant pujava a la cambra de sota la teulada a intensificar l'atracció que sentia per aquell obra d'un aràcnid que mai va trobar. Estranyament, la teranyina s'anava ampliant i va passar a ocupar mitges golfes. Tot element que hi havia la idolatrava, silentment. Eren somriures de pau i satisfacció.

    La filla de l'Anaïs, la Damaris, tingué la mateixa dèria que la mare. La teranyina, que aleshores englobava tres quarts de les golfes, la fascinava.

    La neta de l'Anaïs, l'Amaris, indefectiblement adorà aquella obra d'art gran com la cambra on s'exposava.

    El dia que l'Anaïs va sentir que moriria va demanar d'anar a veure per darrer cop aquella sublimació de goig. Els homes eren fora, a jugar a la botifarra al cafè dels prou rics i dels encara no pobres.

    En obrir la porta la teranyina ballà amb un vent que no venia d'enlloc. Una pluja sobtada sota sostre va amarar-la. Les gotes preses lluïen astralment i es va sentir una música de potes fregant-se entre elles. Aparegué l'aranyassa amb un davantalet de floretes i una expressió de feliç castanya casolana.




    El tros de mirall conserva aquella escena del dia que les tres dones van tornar allà on pertanyien.


    • (fora de concurs, que m'he passat de mots)
      Mena Guiga | 01/05/2016 a les 10:32
      • ' i UN MIRALL amb un minso fragment
        Mena Guiga | 01/05/2016 a les 10:33
        • Aquí (disculpeu)
          Mena Guiga | 01/05/2016 a les 10:39
          La teranyina l'havien conservada tan bé que mai s'havia malmès, cosa tan delicada.


          L'havia descoberta l'Anaïs el dia que volgué amagar una carta d'en Genís. Una minyona no havia de rebre mots d'amor del senyoret i per això anà a les golfes: allà la podria tenir segura amb la complicitat dels objectes muts i sospesaires d'oblit.

          Entre un vetust i ferrut armari d'ebenisteria i un mirall amb un minso fragment del vidre que havia contemplat existències senceres feia qui-sap-lo la va veure: la teranyina, il·luminada per un bri de llum que una finestra amb les parpelles moribundes gosava deixar filtrar.

          Aquella imatge li amarà l'ànima i es queda contemplant-la, extasiada. Aquella poesia descapdellada i teixida se li arrapà plenament. Va entendre que era un senyal de protecció i ajuda, de sort.

          Volgué el fat que l'Anaïs i en Genís es casessin amb el consentiment dels pares d'ell (l'home començava a catufolejar i la dona a sentir veus; estaven, per tant, més pels seus móns i si el noi s'encarregava de TOT, alleujats que quedaven. Aquella noia era ideal: servicial, bona cuinera, netejadora, treballadora i dolça). A més, i encara 'tocant-hi', els van regalar un gosset tremolós i poruc a qui anomenarien entranyablement 'En Mig Teranyineta' i una preciosa aranya de cristall de Bohèmia que centralitzaria tot el goig del menjador.

          L'Anaïs de tant en tant pujava a la cambra de sota la teulada a intensificar l'atracció que sentia per aquella obra d'un aràcnid que mai va trobar. Estranyament, la teranyina s'anava ampliant i va passar a ocupar mitges golfes. Tot element que hi havia la idolatrava, silentment. Eren somriures de pau i satisfacció.

          La filla de l'Anaïs, la Damaris, tingué la mateixa dèria que la mare. La teranyina, que aleshores englobava tres quarts de les golfes, la fascinava.

          La neta de l'Anaïs, l'Amaris, indefectiblement adorà aquella meravella tan gran com la cambra on s'exposava.

          El dia que l'Anaïs va sentir que moriria va demanar d'anar a veure per darrer cop aquella sublimació de goig. Els homes eren fora, a jugar a la botifarra al cafè dels prou rics i dels encara no pobres.

          En obrir la porta la teranyina ballà amb un vent que no venia d'enlloc. Una pluja sobtada sota sostre va amarar-la. Les gotes preses lluïen astralment i es va sentir una musiqueta encisadora de potes fregant-se entre elles. Aparegué l'aranyassa amb un davantalet de floretes i una expressió de feliç castanya casolana.




          El tros de mirall conserva aquella escena del dia que les tres dones van tornar allà on pertanyien.
  • Bosc endins
    touchyourbottom | 01/05/2016 a les 18:02
    Es van perdre pel bosc, les dues noies de setze anys. Havien volgut fer baixar l'àpat copiós: xai, botifarra, ceba escalivada, amanida, llescarres de pa amb tomàquet i el no parar de traguejar vi, tot compartit amb els dos amics en un espai a tocar d'una masia que llogava taules i graelles i que estava força de moda. Faltaven les postres, que les farien al restaurant de la casa: pastís de gerds i un cafè. Per tant, calia encetar més gana, que allò era una delicatessen casolana que no sovintejaven. Sort que pagava un d'ells, perquè havia estat el seu aniversari.

    La Maite i la Lídia seguien, de bon començament, el camí que, progressivament, anava prenent un cert desnivell. Era primera hora de la tarda, protagonitzada per un tipus de silenci somnolent i pausat entre clapes de llum i ombra que alzines, pins i garrofers -sobretot- projectaven amb deliri, de ben segur, d'esdevenir poetes naturals.

    Aviat en van tenir prou. No duien rellotge i no sabien quant feia que havien marxat. Tocava tornar, van acordar. Però desfer l'avançat els feia mandra, molta. Volien rapidesa. I se'ls va acudir de baixar bosc a través, seria divertit. Com boges, rient -l'efecte de l'alcohol perdurava- ho anaven duent a terme. Fins que...


    ...els va semblar que no sabien on eren. Allà on miressin tot es mostrava molt igual, fractal. No sabien orientar-se. Suades i extenuades i no tenien més opció que seguir.

    Com per art d'encanteri van aconseguir arribar a una zona més plana que destil·lava humitat pregona.Un camp de falgueres gegantines, com extirpades de l'antigor, per fi estripava la monotonia paisatgística. La Maite i la Lídia van quedar parades i bocabadades: per accedir-hi calia travessar una colossal teranyina que semblava teixida amb llanes de diferents colors de to exagerat. De cop, la presència d d'una aranya camaleònica, vinguda de l'espai, cosa que s'esdevenia només cada 333 mil·lenis, els va fer saber que només se'n sortirien amb la seva ajuda, a canvi xuclar-los una part del cervell.


    Vint minuts més tard les dues noies apareixien en un càmping prop de l'àrea de picnic. Havien seguit una veu orientadora: havia resultat ser la del cantant 'Manzanita' que tenien posada per a animar el turistam. Amb esgarrinxades de dalt a baix, fruit d'una fugida entre esbarzers,

    A la cuina del restaurant, mentre un treballador sol·lícit les curava amb esperit de vi, ploraven. No era de dolor. Era d'alegria, perquè a partir d'aquell dia tenien...més ànima.

    tyb
  • Molta Tula (fora de concurs)
    Tanganika | 01/05/2016 a les 19:27
    Aquella dona aranya, la més sexy mai coneguda, era capaç de fer teranyines amb la roba íntima i que el client les travessés si volia aconseguir-la, mentre ella reia a cor què vols: havia amuntegat una munió de peces de blonda i seda amb transparències - en tenia una extensa col·lecció- i mentre l'home intentava passar per la primera n'anava teixint més, amb celeritat i ritme, el mateix que l'excitació que mostraven tots dos (ella amb excelsa teatralització). Allò prometia...i sí: el deixava ben esterniat! I volent repetir, que d'allò es tractava.

    Ella es dia Tula (reducció necessària de Taràntula) i l'usuari Oleguer, Octavi. Ovidi, Obduald o qualsevol altre que comencés per aquella vocal sinònima de gran admiració, la que ella es mereixia i per la que cobrava tarifa fixa i sense dret a copulacions de descompte. Amb tot, feina no li'n faltava, per més que hi haguès l'exigència d'ella -única dèria permesa- del nom començant amb O (si no era el cas es rebatejaven i llestos).

    I van passar un parell de lustres força llustrosos i megaextraarxisuperultrateranyinosos, farcits de kamasutrades i suades, de fluïds i gemecs, de molles de catre a fer punyetes i de desgast físic...


    ...desgast físic...decadència...


    Un dia va trobar-se l'armari buit de res que no fos el corc insistent que estressava la fusta. Alguna envejosa li havia pres la indumentària, qui sap si per emular-la...de mediocres i vils n'estava l'infern farcit, prou que ho sabia. Li van guspirejar els ulls aràcnidament, de ràbia. Precisament havia gastat tots els diners en adquirir les darreres creacions més atrevides, primorosament elaborades a la Panamània més indecent. Li havien costat un ovari de la cara -s'enrigolava dient-ho- i s'havia quedat sense ni un cèntim. L'encarregat del prostíbul, que aquell dia estava de mala llet -la prenia desnatada i de marca grisa- la va fer fora. Va al·legar, sense cap delicadesa, que la Tula ja era gallina vella -aranya vella!- i que no rendia. En el seu lloc havia col·locat una dona ximpanzèïca, que era molt flexible i desparasitaire, amb uns morros agosarats a dalt i a baix i que tenia ja llista d'espera (amb un increment d'exdiputats, butxacaplens, que feia feredat).

    La Tula va quedar glaçada fins a la medul·la. No. No ho consentiria. Un pensament la va dominar i el va dur a terme: abraonar-se sobre aquell cabró i injectar-li tot el verí que es desconeixia i que per ovaris havia de tenir. El va deixar petrificat. El van posar fent maco a l'entradeta -bé, fent lleig- per tal que la gent hi pengés els preservatius obsolets i amb els anys esdevingúes una pornomasterpiece que, és clar, la Tula, qui va passar a regentar el local, se n'atribuïria la creació, que l'art és economia i que aranya que no pica no mama (o com es digui).

    TGNK
  • La lliçó
    Rubba Bertanero | 07/05/2016 a les 04:44

    La llum que feia el darrer tronc llençat a la llar de foc, dibuixava les sil.luetes de dos homes, sentats l'un davant de l'altre.

    El més jove, Josep Mallofré, reclinat lleugerament cap a l'home de més edat, el senyor Masclans, i en actitut d'atenta escolta cap a les paraules del seu tutor, es disposava a descubrir el secret millor guardat d'un gran seductor.

    Seguidament, en un tó monòton, i amb veu greu, començà la seva llicó:

    - Aquest cap de setmana serà ideal. La casa queda buida de servents, i la senyora serà sola. Tindràs el camí expedit pel que ara t'haig d'explicar. En tot moment has de preservar el codi, és el que marca tota l'acció. Per a gent com la "Senyora", els signes són importantíssims, només una lleu sospita sobre tu, i tot se'n va en orris.

    Hauràs de ser calmós i pacient,deixar que es confii, si es confia, la presa cau. Parla-li amb respecte, educació, lentament, molt lentament, mirant-la als ulls, sempre fixa als ulls, deixant espais de silenci entre paraules, prenent-te el temps que calgui, no hi ha pressa, no tenim pressa. La gent com la "Senyora" mai tenen pressa. Fés que s'adoni que la mires com una dona, observant-la, fent-la sentir observada, àdhuc desitjada. Fés-ho, i, en un moment donat, quelcom farà que ella es fixi en tu.Creu-me, serà així!

    Aquell cap de setmana, la vídua del Senyor Baldí, queia rendida als peus del galan Josep Mallofré, fill adoptiu del Senyor Masclans. L'estratègia de la teranyina havia funcionat.
  • RE: Repte DCXXIX (629): Teranyines [rnbonet+d.]
    aleshores | 09/05/2016 a les 10:40
    Teranyina interior model imperi

    Les teranyines dominaven aquell paisatge, per dins i per fora. Mentre, en pantalons curts de “terlenka”, sonaven preteses (no autèntiques) músiques modernes i avançàvem a palpentes per conèixer el nostre futur.

    Si ens haguessin posat les músiques autèntiques les hauríem rebutjat, ens les amorosien i semblaven posar-hi trossos de protesta digerible. I, per tant, creixíem en la teranyina, interior; en la malaltia pròpia dels inhòspits racons plens d’escombraries, mentre maldàvem, il·lusos, només en desfer-nos de les gruixudes teles d’aranya evidents als nostres ulls.

    Descobríem, doncs, a les palpentes l’aparença de la netedat del mon, una aparença, en contrast, que podia ser estranyament i superficial neta. Però no!, el nostre mon de catacumbes i foscor no ens abandonava en l’interior, molt més difícil de netejar per la seva naturalesa amagada, intrínseca i especial.

    I hagués estat potser més senzill del que semblava resoldre aquell enigma que ens dominava, alguns ho feren, potser amb ajudes : tal vegada només hagués fet falta una mica de determinació i de flexibilitat, però renoi!, quines paraules més boniques dites ara i no quan estàs cobert de la llefiscosa tela de l’aràcnid.

    Vam descobrir els fusells i els greixàvem; vam jugar amb ells a guerra d’amagat: encara hi eren com fantasmes enteranyinats. Vam recórrer runes del passat i fer escalada en les parres i “jugar amb” i “assassinar a” animals. I a descobrir perilloses passions allà on comença, i a avall, la cintura: amb por i desig: teranyina que mai acabàrem de desprendre de les nostres mans i cossos.
  • Consciència (o Càrregues i fal·làcies)
    deòmises | 10/05/2016 a les 09:09
    Arribo a casa. Localitzo el mòbil i connecto la wifi. Mentre intento desprendre'm de la primera peça de roba, sona l'avís de recepció d'algun element al dispositiu. Prioritzo la comprovació del que serà un correu publicitari per davant de la comoditat. Aprofito també per revisar les aplicacions de les xarxes socials. Els missatges que he tramès abans de sortir cap a la feina han estat rebuts i llegits, segons les miniatures de la imatge d'usuari al xat de facebook i el doble tick blau als missatges de whatsapp. Premo les dues icones, alternativament i aleatòria, i m'espero una estona més per si el marge de sincronització ha de ser més ampli. Però no hi ha cap resposta, ni tan sols una exigua emoticona, a aquesta tramesa massiva.

    Sense camisa i encara amb els pantalons de la feina, teclejo un missatge sec i intimidatori; el copio per trametre'l a tothom qui ha ignorat la meva salutació anterior. La càrrega de retrets és elevada, tot i que les gracioses cares de disgust que hi afegeixo suavitzen el to enutjat del text redactat. Hi esmerço ben bé una hora, entre l'enviament i les pertinents constatacions de recepció o no, perquè no hi hagi excuses possibles ni inventives que sabré fal·laces. Tot seguit, apago el senyal wifi i finalment em canvio de roba, amb la consciència alleujada, sabent que sempre sóc jo qui endega la comunicació amb els amics, els coneguts i els saludats.

    Al bar de sota de casa, demano un cafè amb llet i llegeixo el magazine d'ahir diumenge. “Què ens està fent l'smartphone” resa la portada, massa fosca pel meu gust. Les set mans que hi apareixen tampoc no ajuden al conjunt. “Collonades”, penso mentre topo amb paraules com empatia, relacions familiars, dispersió o identitat. “Què sabran aquests periodicastres de relacionar-se?”


    d.
  • La teranyina
    Vicent Terol | 10/05/2016 a les 23:02
    «Vosté té una teranyina al cervell», m’havia dit el metge.

    Segons les explicacions del facultatiu, es tractava d’una teranyina xicoteta on quedaven atrapats alguns pensaments nocius. El fet que aquests romangueren allí m’ocasionava un lleuger dolor unit a intermitents dificultats d’atenció.

    —No és greu. Tampoc habitual, en realitat. En qualsevol cas, solen desaparèixer en poques setmanes. Procure dur el cap descobert i bega molta aigua.

    Vaig seguir aquestes indicacions, esforçant-me en ingerir més aigua de la que la meua set demanava. Tanmateix, amb el pas dels dies, els meus símptomes van anar a més: el dolor era més intens i patia acusats episodis de pèrdua de concentració.

    Dues setmanes després, vaig tornar al metge, qui em va examinar amb deteniment. Molt seriós, em va parlar:

    —La teranyina es fa més gran. Li plantejaré una solució en dues fases, però l’assumpte és delicat. El seu cas és molt estrany.
    —L’escolte –vaig dir compungit.
    —Primerament haurà de menjar aranyes, tal com fan a Cambodja, per tal d’eliminar els pensaments atrapats...
    —Sí...?
    —Però, així, la teranyina podria engrandir-se. He de ser franc.
    —Aleshores?
    —La segona fase consistiria en uns intensos exercicis respiratoris que, a poc a poc, la desfarien.

    Vaig eixir de la clínica confús, sense estar segur de voler sotmetre’m a aquell pla d’acció. Una vegada a casa, assegut al sofà, vaig veure una aranya xicoteta de color negre amb taques roges que, lentament, pujava per la meua cama dreta. La vaig observar amb simpatia i ella em va somriure. Hui forma part d’una extensa col·lecció, que cuide amb estima.

    Pel que fa a les molèsties, aquestes van desaparèixer gradualment a mesura que em vaig anar recloent a l’apartament acompanyat de les meues precioses aranyes, amb les quals puc dir que sóc una persona molt feliç.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.