I tres relats més per repte clàssic DCLXXIII "Aquell moment"

Tres relats més que s'afegeixen als 6 anteriors.

Incòmodes (o Úrica)

Ser el caganiu tenia els seus inconvenients. Des de les feines de la casa, quan es feia dissabte, i tothom desapareixia de forma misteriosa, fins a l'exigua ració de galetes que quedava un cop que la marabunta preadolescent arrasava amb tot el que trobava al seu pas. La meva venjança, però, arribava enmig de la nit. M'escolava subreptíciament cap a l'habitació de les meves germanes i els destorbava el descans tot destapant-les i descol·locant-los els pijames i les camisoles. Just perquè se'ls refredessin els ronyons i se sentissin incòmodes una estona, que jo sabia quan s'esdevenia per les giragonses en ple silenci i les malediccions murmurades. Jo ja feia estona que havia tornat al llit i desentrellava les formes que havia intuït en la penombra de l'estança. Un mugró incipient sota la tela de la camisa, la prova evident que a cap de les dues no li feia menester dur sostenidor mentre dormia, unes siluetes més femenines i menys infantils.

Ser el caganiu també tenia els seus avantatges. Podia postergar l'origen dels Reis d'Orient un any més per ser un xic badoc i no assabentar-me de les coses normalment, sabia com provocar les baralles corporals tot joguinejant i dissimular la mà que anava directa al pa, com si es tractés d'un accident en la confusió de la batussa. Com a màxim, podia dur-me un calvot per part del pare o de la germana en qüestió. Però aquells capcirons ja havien identificat i detectat la blanor d'una sina, el límit rugós d'una arèola. I m'encauava a la meva cambra i rememorava la darrera batalla, en què havia sortit victoriós, tot fent creure que havia estat derrotat pel clatellot rebut.

Emperò, ser el caganiu podia portar sorpreses i premis. Sobretot quan et veien com una mascota mal·leable i manyaga, amorosa i receptiva. I l'ambient s'acaramel·lava i no només no hi havia diferències entre germans, sinó que semblàvem més amics i confidents, capaços de deixar de banda les vergonyes i els vincles. Era quan descobria a plena llum del dia aquelles figures de dona que creixien tan a prop meu, quan rebia uns llavis molls i m'esporuguia una llengua càlida que s'endinsava en la meva boca i jo la intentava mossegar, per ser tan agosarada i inesperada. Llavors, m'invadia una vermellor absoluta, com si fos conscient de tot plegat, i corria cap a la meva habitació, sense parar esment que havia perdut una samarreta en mans alienes.

Arribava a lloc estalvi i controlava la meva respiració, perquè la mare no fes preguntes impertinents en tornar de la feina. M'adonava també que, una vegada més, havia mullat els calçotets i m'avergonyia més aquella mullena úrica que els petons de les meves germanes als llavis. Ara ja ho sé gairebé tot de gairebé tot, però en aquell moment ignorava per què deixava anar aquell pixum espès. Perquè per aquella època no sabia res d'ereccions, excitacions i d'ejaculacions. L'avantatge de ser el caganiu...


d.
[Ben decrit i elegant en les formes, es refereix una relació fraternal que abasta un període i que no és precisament linial][Planteja la subtil, fràgil i ingènua i càndida frontera de la sensualitat en el context familiar, de manera oberta]

...


Personal

Els primers anys de la meva vida els recordo en un carreró sense sortida, era estret i vetust, tenia tant d’encant! Ho tenia tot: Un corraló amb animalons, un magatzem amb dos gossos que atemorien al veïnat, una casa abandonada on mai vaig ser capaç d’endinsar-me més enllà de l’estança principal i una pendent que em permetia crear jocs de competició.

El joc del que més gaudia era la cursa de cotxes. Posava dos cotxes ben alineats al capdamunt del pendent i n’escollia un ¬¬–el que creia que guanyaria-, els deixava caure costa avall i corria per comprovar quin dels cotxes picava primer a la paret. Sempre guanyava l’escollit, era un 4x4 de color verd amb rodes gruixudes i una estructura poc pesada, sabia que els altres cotxes no tenien res a fer contra ell i ho celebrava com si fos una victòria del Barça.

També em podia passar hores xutant una pilota contra les parets de les cases que envoltaven el carreró. Normalment iniciava l’activitat després de dinar i les veïnes –eren vídues, com la meva àvia- treien el cap per la finestra maleint aquell repicar infernal. La meva àvia sempre sortia a defensar-me i aconseguia, de forma magistral, fer-me canviar de joc.

Sí, passava el dia amb la meva àvia materna. Els meus pares havien de treballar de sol a sol, van ser pares de ben joves però van assumir la responsabilitat de forma encomiable. L’àvia em va ensenyar uns valors que agrairé tota la vida. Sempre recordo un calorós dia d’agost, estava amarat de suor i l’àvia em va dir que aniríem a “Ca la Lina” a comprar un gelat, jo no me’n feia capaç “un gelat!”. Quan arribarem a la tenda de queviures l’àvia va demanar un “Flash” de cola, el vaig veure enorme, va ser un moment màgic. Però el que va fer especial aquella escena fou quan, al sortir de la botiga, l’àvia va partir el gelat en dos parts iguals i vàrem retornar a casa agafats de la mà i llepant el glaç amb avidesa.

Esperava el cap de setmana per estar amb els meus pares. Els dissabtes el dedicaven a jugar amb mi matí i tarda; el diumenge era festa gran, el meu pare tenia partit de futbol i sempre se m’enduia. Mentre estaven al vestidor jo aprofitava per jugar dins del camp, era capaç de fer cinquanta gols durant aquella estona. Quan sortien al camp, el pare em buscava lloc a la grada i, un cop sonava el xiulet de l’àrbitre, quedava embadalit mirant el partit. A l’acabar tornava a saltar al camp mentre esperava que el pare sortís, quan el veia sabia que havia arribat el moment, tenia assegurada una bossa de patates.

Va ser una època en què no tenia dubtes existencials, ni rumiava que em reservaria el futur, tan sols era un nen que vivia el dia amb intensitat, rodejat d’un ambient familiar immens i aprenent que no feia falta gran cosa per ser feliç.
[Oda a un mon senzill i previsible amb gent que et fa feliç i et tracta com una persona i t’hi integra: també existeix i si no existís hi hauria la possibiltat que fos encara realitat, subjectivament][Va una mica relacionat amb la pràctica de l’exercici i d’un esport, com el futbol][Els grans que no deixen que els seus problemes s’encomanin]

...


Elèctric


Jo era una nena una mica invisible. Sentia que tothom era important, com amb més dret a respirar, a menjar més, a viure en un cos més visible i imponent. Aquestes coses.
De vegades tens connexions amb persones, paraules no dites, flashos elèctrics, quelcom invisible també, però alhora profundament real. Com el gust intens de la xocolata. I ningú no ho pot veure, tret de tu i l’altre. Sembla màgia.[La jerarquia familiar i com trobar-hi un lloc adequat i satisfactori]

Em vaig electrificar en el meu avi patern, perquè era un ésser bestial i meravellós. Rialler. Un guerrer pacífic, com en Nick Nolte a la pel.li[miro Internet pe saber qui és i sí li he vist pel·lícules; entenc el personatge]. [Entenc més el que dius ara que sóc avi per partida doble: hi ha coses agraïdes, però com aquesta crec que poques] Jo li demanava perquè s’havia de morir. Pensava que no podria viure sense ell. Practicava la sàvia filosofia de l’aquí i l’ara - el passaport cap a la felicitat completa i cap a la pau interior-

Se li havien mort quatre fills, però ell mai no parlava dels nens morts ni de tristors infinites. No parlava de com el tren li va arrencar el braç esquerre. I anava en moto recolzant el monyó en una copa adaptada al manillar. Ei, i jo anava al darrere amb ell agafada com un pop, sentint el vent a la cara!!!

Crec que la felicitat va ser aquell moment. Allò, va ser l’infinit, l’univers fet instant, l’ara, la llibertat i la rialla. Vaig descobrir en aquell moment que la felicitat existia en tot i fora de tot. I sobretot, fora del cos i de la carn. Sentir que hi ha molt més en tot i tothom [aquí hi aniria una coma] provoca una tremolor semblant a l’abisme. El goig de ser efímer i saber que la mort continua tant com la vida, produeix un deslliurament que ho fa tot més fàcil.

L’avi va morir, és clar. Vull dir el seu cos. Del demés tinc els meus dubtes.
[Es descriu un moment en particular dins d’un context d’identificació amb un familiar del que com a infants no coneixem més que la part millor, probablement la síntesi que es vol que per part de l’adult es vol que perduri][la forma de descriure la relació reforça el contingut per tal com mostra l’entusiasme, per algú, no precisament un guanyador, en principi, però que impertorbable acaba transmetent quelcom de molt positiu a la persona, aquella, aparentment invisible]