I sis mesos més tard...

Era una tarda d'estiu, no recordo exactament quin dia era, però si que recordo aquella insuportable xafogor. Estava gaudint del meu cafè amb gel, al bar del costat de casa. Els carrers es començaven a omplir de turistes guarnits amb ulleres de sol i gorres de tot tipus. Jo llegia el diari, el dia anterior havien trobat restes d'un mamut congelat al pol sud, i jo llegia fascinat la notícia. Sempre he sentit una estranya atracció per aquest animal, tenia els cinc sentits posats en aquell tros de diari. Però de sobte, vaig percebre un lleuger fregament a l'esquena que em va fer tornar al món real. Una noia terroríficament sensual estava intentat passar pel meu darrere, el seu objectiu no era cridar la meva atenció, simplement intentava arribar a la taula del fons pel camí menys indicat. I sens dubte allò que havia notat a l'esquena era un dels seus pits. Els meus ulls l'espiaven per sobre el diari. Immòbil, sense moure ni un múscul, observava com els seus llavis molsuts xarrupaven una i altra vegada la copa de cervesa.

Ja han passat quasi sis mesos des d'aquell dia, avui feia una mica de fred, així que he demanat un bon cafè amb llet. Als diaris ja no parlaven d'aquell increïble mamut, ullava els títols de les notícies però no hi trobava res interessant. Llavors he sentit dos copets a l'espatlla, dos cops secs i tímids. M'he girat i he vist a una dona que em somreia amb cara de por. Al principi no l'he reconegut, però aquells llavis molsuts l'han delatat. L'he convidat a seure, i quan ha passat per davant meu, he copsat aquella panxa incomprensiblement inflada. Llavors ho he entès tot, i una suor freda m'ha envaït cada petita part del cos. Suposo que tinc gran part de culpa en aquesta panxa. S'ha demanat un suc de taronja i hem parlat una bona estona. M'ha apuntat el seu numero de telèfon en un tovalló de paper i ha marxat. S'ha tornat a perdre entre la gent.

Ara estic a casa, fumant un cigar, amb el tovalló entre les mans. La porta s'obre, és la Laura, ve carregada amb les bosses de la compra. Ha arribat el moment d'explicar-li el que va passar fa sis mesos.

Era allà, davant seu, en aquell grup de teràpia. En Patric la va conèixer deu anys enrere a l'Acadèmia de francès del seu pare. Es van fer amics i van sortir durant un any. Estaven fets l'un per l'altre, el seu enamorament creixia amb el pas del temps. S'entenien bé. Tot anava de primera fins que En Patric va haver de marxar a França per uns assumptes familiars; la Victòria i ell es distanciaren fins que la relació es malmeté definitivament.

En aquell grup tots buscaven afrontar crisis personals, el clima era de confiança i això els estimulava a expressar els sentiments i aprendre els uns dels altres. La Victòria acaba de sortir d'una separació i en Patric d'una forta dependència de l'alcohol. Van iniciar una relació allà on l'havien deixat deu anys enrere, sense retrets ni explicacions. Es necessitaven, havien estat bons amics i ho tornaven a ser, percebien el desig a flor de pell i es vàren deixar endur per la passió. Després d'uns mesos, una tarda xafogosa d'estiu en Patric van sortir a passejar al Parc de Collserola. Caminaven en silenci.
-Tú… estàs bé? -li etzibà impetuós.
-No creus que tot això nostre no pot acabar bé? - Què em dius ara?
-Doncs… -callà, tenia els músculs del rostre contrets i els ulls humits- No podem continuar junts.
-Però…-sorprès l'envaí una angoixa inexplicable al pit.
-Deixem-ho aquí, abans que ens penedim, podem continuar éssent amics.
-Amics? tu vols ser amiga meva només? No, així no, sense lluitar?-digué amb veu ofegada- Però, no veus com ha millorat la nostra vida, l'alegria, la il·lusió.
-Sí, és cert, però no ens coneixem, he descobert als teus ulls, un pou profund que em fa por, com em fa por el meu, creu-me, estic convençuda que tot això només ens portarà dolor. Fingim que estem bé, però no estem bé, necessitem aire fresc, una nova mirada de la vida, la nostra història es va acabar fa deu anys. Medita-ho bé i algun dia m'ho agrairàs .
Amb veu dolça en Patric va intentar explicar-li que solucionarien els problemes junts, a mida que apareguessin i que… l'estimava amb bogeria. Però tot va ser debades. Un mur s'havia alçat entre tots dos.
Queia la tarda, fosquejava i s'acostà el moment de despedir-se, amb quina rapidesa passaven els segons aleshores.
-Ens tornarem a veure?
-Estic segur que sí. Ara ja només comptem amb l'atzar.