Detall intervenció

I més.

Intervenció de: Jere Soler G | 14-12-2017

El so del metall quan es tanca de cop. La clau que gira al pany i les passes que s’allunyen. La riallada esquerpa del discapacitat empàtic. L’escopinada a la raó i a les paraules. La repressió dels mots. L’artesania de la por. L’orfebreria de la crueltat. La mentida al poble. La puntada de peu repetitiva i cíclica a la bancada de fusta. La cornamenta que escomet el vers. La ceguesa emocional de l’abduït pel poder. El bram del violent. L’infant sol al pis i orfe de pare. Les esposes tancades a la presó de la incertesa. La disfressa de l’hipòcrita. El somriure de cera de l’escombriaire de persones. La llengua esmolada de la manipuladora. La nit rere les reixes quan el fred forada. El silenci del temps als pobles esborrats. Els diners que silencien l’Europa de les tavernes i dels cafès. Els diners glaçats als discs durs dels ordinadors dels bancs. Les cases buides. Les portes esventrades. El negre del pou de rere els ulls quan l’absolut és la norma. El plor de la nena quan viu a la vorera en complir-se la legalitat vigent. El càstig general. El «no vas al lavabo» perquè ho dic jo. La disciplina que es recupera del magatzem de les eines rovellades. El «Qué dice tu DNI?». La boca mig oberta, i els ulls a mig camí entre l’odi i la burla. La irresponsabilitat jurídica per dret de naixença. La imputació del creador de idees. La impunitat del saquejador de famílies. La barba i la boca de la hiena quan respira la ruïna moral de la seva existència fallida. Les branques i els nius que no acaben de caure. Un nen que plora. El poeta mort en un banc de Cotlliure. El Liceu de Lleida esfondrat per les bombes. La mirada de la Krystyna Trzesniewska. El camp d’Argelers. Les dones rapades de la revenja franquista. La cabra, la cabra, la puta de la cabra. El pobre que vota al ric explotador i que estossina al més pobre per fer content al ric. Les files de dos en dos. Les bates de ratlles. La resignació de la dona espantada. La renuncia a la vida per a la supervivència. La por. L’olor de perfum pujat de Pedralbes amunt. La renuncia a l’esperança. La mar bruta. El cos demonitzat. La nuesa prohibida. El groc proscrit. Les cassoles denunciades. La crítica perseguida. El pensament retallat. La voluntat menyspreada. La llibertat il·legalitzada. L’escola dirigida. La televisió intervinguda. El ramat esporuguit. Les cunetes i els cossos colgats. El porpra que abraça el monstre. La ignorància. El gris. L’uniforme. Les finestres tancades i l’olor de resclosit. El camí de bosc asfaltat. El passeig marítim a la platja verge. L’embaf de joguines en un Nadal orfe. La cadira buida. El vertigen del no ser. La ràbia del tirà. La nit de la pàtria. «La mare una desferra, la casa i la neteja». I més.


Respostes

  • Valtrejant en Vuitdesón
    allan lee | 05/12/2017 a les 19:18


    Valtrejant en Vuitdesón, m’arrascasso a les tràpides d’espanystàtica en sigiril i cavtel.litat. Cavtel.la, com a les senticències maraputardes de la ignominiosarda Tiribuna Contàntica de la Impuneputarda, que carquitralla i pega i no sabe de rasssones más que la filla dels matxos a mí la Legión, però l’animaló guarnit quina culpussa té, la cabra, digo. I quina tindría, culpa dic, la Saesd’ arrimada i Albiano de la Riba gerxa, i el dit i reputadat hijode Rajó, Marinasso de las QuatroCaspas, mugriento carcamal de los filillos que embafàren la vida d’homes i mariscada, allà a los mares del sur, ni un recuerdo para ellos.
    Esquivatxo els isetes, enumerats a l’animalari: ni carn, ni fong, ni pèl ni escata, mudables en esgargamell i ballarines, finto l’arcaldissa, aclamo en veus de cant els ferits i els batlles i els estibadors i els Traiperos més valents que l’ocasió ha fet el lladre, el lladre de cartel.les i somnis i veus i ponts florits d’argelaga, bec profussament pel fred que glaça el cel.lo gegant d’encatinar cartes tunejades als mesàfors i als pals i a les cantonades de la ciutadeta: Llibertat pels presos sense culpa, llibertat pels que ens han arrabassat.
    Fons carrer enllà, la Pútrida Comitiva, sobre toros sagnants, aucells escamarlats amb corones guarnissades de podridura, m’encalcen, em volen llevar la veu i qui sap si la biblioteca petita que estimo. Birlo l’espadat, m’arrassico al cor de tarda, llegeixo veus flamenques, repasso Tintíns mil voltes més.
    M’ennuego de tiribulació, escridasso, canto, escric als marges de les fulles grogues, de totes les llibretes grogues del món, declamo, pobra, vella, estripada pàtria. Oh, sí. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCLXXI (672) - INJUSTÍCIA
    aleshores | 08/12/2017 a les 22:11
    Intel·ligència artificial
    Aquells pares eren del tipus científic i van adquirir una aplicació per a mòbil que detectava situacions de gelosia. Reconeixement facial, captura de l’estat d’ànim de l’usuari de l‘ordinador,...semblava que també podria funcionar amb la gelosia, que relacionaven amb la injustícia.

    El seu objectiu era molt ben intencionat: que en nàixer la segona filla, la titular fins aleshores, pugués evitar-se i no patís situacions d’injustícia que li creessin gelosia extra. Què millor que un programa fet amb intel·ligència artificial que tan bons resultats don a en altres àmbits?

    I allà sobre la faula del menjador s’estava el nostre programa de mòbil escanejat l’àmbient sonor i visual. En cerca de possibles situacions que aboquéssin a la nostra pacient de dos anys cap a la gelosia malaltissa amb la seva germana de poques setmanes i a aquesta a una desafecció larvada contra ella.

    Ara quan m’ho expliquen els meus pares per enèsima vegada encara ric, tot i que sóc experta en “aprenentatge profund”. Injust és romandre sense força, sense reserves. Injust és no poder accedir a la diversió, a l’escalf dels pares. I no era el meu cas. Que et deixin sol és injustícia, aquell moment de incertesa que acompanya al cansament dels que ens han d’ajudar, i que pot ser molt llarg. I no era el meu cas.

    Tanmateix, en entrar al saló i trobar-me amb l’àvia amb la germaneta, als braços, diuen que em vaig quedar paralitzada: ès injust que no em pugin a mi a coll: fa tan poc que vaig nàixer: ho digué, segons l’àvia, amb l’expressió, perquè encara no parlava. Però m‘havia quedat aturada al mig del menjador. No sabia que volia dir injustícia ni gelòs, però l’avia era meva del tot i no m’agradava que em prenguessin el lloc.

    El mòbil no va detectar res, és clar: tot era en ordre segons ell, potser tenia raó, no havia passat res destacable, però tanmateix hi havia gelos. El programa es devia fer ja un embolic quan en marxar els avis, segons diuen, vaig demanar (també per gestos) que no s’enduguessin a la meva germaneta: que es quedés amb nosaltres tres, no volia per a ella el que no volia per a mi.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCLXXI (672) - INJUSTÍCIA
    aleshores | 11/12/2017 a les 08:28
    Intel·ligència artificial
    Aquells pares eren del tipus científic i van adquirir una aplicació per a mòbil que detectava situacions de gelosia: reconeixement facial, captura de l’estat d’ànim de l’usuari de l‘ordinador,...i situacions d’injustícia que portessin a la gelosia.

    El seu objectiu era molt ben intencionat: que en nàixer la segona filla, la titular fins aleshores, pogués evitar-se i no patís situacions que estimulessin la gelosia. Què millor que un programa fet amb intel·ligència artificial que tan bons resultats dona en altres àmbits?

    I allà sobre la taula del menjador s’estava el nostre programa de mòbil escanejant contínuament l’ambient sonor i visual en cerca de possibles situacions que aboquessin a la nostra pacient de dos anys cap a la gelosia malaltissa amb la seva germana de poques setmanes i a aquesta a una desafecció larvada contra ella.

    Ara quan m’ho expliquen els meus pares per enèsima vegada encara ric, tot i que sóc experta en “aprenentatge profund”. Injust és romandre sense força, sense reserves. Injust és no poder accedir a la diversió, a l’escalf dels pares. I no era el meu cas. Que et deixin sol és injustícia, aquell moment de incertesa que acompanya al cansament dels que ens han d’ajudar, i que pot ser molt llarg. I no era el meu cas.

    Tanmateix, en entrar al saló i trobar-me amb l’àvia amb la germaneta, als braços, diuen que em vaig quedar paralitzada: és injust que no em pugin a mi a coll: fa tan poc que vaig nàixer: ho digué, segons l’àvia, amb l’expressió, perquè encara no parlava. Però m‘havia quedat aturada al mig del menjador. No sabia que volia dir injustícia ni gelós, però l’avia era meva del tot i no m’agradava que em prenguessin el lloc.

    El mòbil no va detectar res, és clar: tot era en ordre segons ell; potser tenia raó, no havia passat res destacable, però tanmateix hi havia gelós. El programa es devia fer ja un embolic puix que quan marxaven els avis, segons diuen, vaig demanar (també per gestos) que no s’enduguessin a la meva germaneta: que es quedés amb nosaltres tres, no volia per a ella el que no volia per a mi. Per què m’hauré dedicat precisament als temes de l’aprenentatge automàtic?
  • I més.
    Jere Soler G | 14/12/2017 a les 23:45
    El so del metall quan es tanca de cop. La clau que gira al pany i les passes que s’allunyen. La riallada esquerpa del discapacitat empàtic. L’escopinada a la raó i a les paraules. La repressió dels mots. L’artesania de la por. L’orfebreria de la crueltat. La mentida al poble. La puntada de peu repetitiva i cíclica a la bancada de fusta. La cornamenta que escomet el vers. La ceguesa emocional de l’abduït pel poder. El bram del violent. L’infant sol al pis i orfe de pare. Les esposes tancades a la presó de la incertesa. La disfressa de l’hipòcrita. El somriure de cera de l’escombriaire de persones. La llengua esmolada de la manipuladora. La nit rere les reixes quan el fred forada. El silenci del temps als pobles esborrats. Els diners que silencien l’Europa de les tavernes i dels cafès. Els diners glaçats als discs durs dels ordinadors dels bancs. Les cases buides. Les portes esventrades. El negre del pou de rere els ulls quan l’absolut és la norma. El plor de la nena quan viu a la vorera en complir-se la legalitat vigent. El càstig general. El «no vas al lavabo» perquè ho dic jo. La disciplina que es recupera del magatzem de les eines rovellades. El «Qué dice tu DNI?». La boca mig oberta, i els ulls a mig camí entre l’odi i la burla. La irresponsabilitat jurídica per dret de naixença. La imputació del creador de idees. La impunitat del saquejador de famílies. La barba i la boca de la hiena quan respira la ruïna moral de la seva existència fallida. Les branques i els nius que no acaben de caure. Un nen que plora. El poeta mort en un banc de Cotlliure. El Liceu de Lleida esfondrat per les bombes. La mirada de la Krystyna Trzesniewska. El camp d’Argelers. Les dones rapades de la revenja franquista. La cabra, la cabra, la puta de la cabra. El pobre que vota al ric explotador i que estossina al més pobre per fer content al ric. Les files de dos en dos. Les bates de ratlles. La resignació de la dona espantada. La renuncia a la vida per a la supervivència. La por. L’olor de perfum pujat de Pedralbes amunt. La renuncia a l’esperança. La mar bruta. El cos demonitzat. La nuesa prohibida. El groc proscrit. Les cassoles denunciades. La crítica perseguida. El pensament retallat. La voluntat menyspreada. La llibertat il·legalitzada. L’escola dirigida. La televisió intervinguda. El ramat esporuguit. Les cunetes i els cossos colgats. El porpra que abraça el monstre. La ignorància. El gris. L’uniforme. Les finestres tancades i l’olor de resclosit. El camí de bosc asfaltat. El passeig marítim a la platja verge. L’embaf de joguines en un Nadal orfe. La cadira buida. El vertigen del no ser. La ràbia del tirà. La nit de la pàtria. «La mare una desferra, la casa i la neteja». I més.
  • El germà gran
    Galzeran (homefosc) | 15/12/2017 a les 16:45
    "El germà gran"

    La justícia està corrompuda, ho sé i en conec el resultat, sols jo puc fer-hi alguna cosa. Sols acceptar que ha estat un honor ser el seu company fins avui. Camino decidit, cap cot ara, mirant-me les puntes de les sabates, brillants de xarol. Hem realitzat un exercici genial, segons la nostra interpretació dels fets. Ella respira feixuga, però es mostra altiva, amb el pit inflat, caminant decidida també. De fet, és ella qui camina davant, tal i com manen els cànons d’estil, ha de fer qui mana.
    El jurat comença a discutir les valoracions per jutjar qui dels dos mereix seguir endavant en la nostra tasca. Ella domina l’escena, com la Paulova un dia. Jo sols sóc la titella, sense ella no vaig enlloc.
    Fins aquí hem fet una parella magnífica, però els nostres camins es separen, sols un dels dos pot seguir. M’aturo, ella em mira seriosa. Hem de caminar fins la marca, però jo no vull arribar-hi, no voldria acabar aquesta relació així i d’aquesta manera. He arribat a estimar-la, malgrat la seva fredor constant, envers a mi. Sols soc aquella persona que l’ajudarà a superar aquest enrenou, però conec les intencions del jurat i he albirat amb antelació els resultats. Els punts juguen a favor meu. He d’evitar aquesta conseqüència, jo soc part del problema, ella una artista que mou enveges. És a ella a qui han de deixar seguir en el joc, pot guanyar, jo sol no passaré de la propera ronda.
    El jurat em mira, clavat a poques passes de la línia establerta. Ella baixa el cap, acatarà el resultat, veu per on vaig, i sap que no puc fer-hi més, l’he ajudada en allò que he pogut, d’ara endavant haurà de lluitar sola. Han dictaminat els jurats. Passa ella.
    No seria just que jo seguis a la casa i ella acabés al carrer.
    Miro al cel, el gris plom d’avui em farà un gran comiat.
  • Víctimes (o Conseqüències)
    deòmises | 16/12/2017 a les 12:14
    El pas de l'huracà ha deixat un paisatge de desolació que esborrona. Fa dies que no surt al carrer, però des de la finestra s'adona de la situació actual. No vol fer-ho, això de ser vista a plena llum del dia. Prefereix que segueixin afegint-la en la llista de desapareguts i morts. Potser el temporal no hagi estat tan injust com li semblava d'un primer moment, sinó que li hagi ofert una nova vida. Només fugiria a l'exterior per escapar d'aquesta pudor insuportable de carn putrefacta, però també s'hi respira aquesta fortor. Tota la ciutat ha estat sembrada de cadàvers i de queviures, que es fan malbé ràpidament. Ella té la sort d'un rebost ben assortit. S'assegura per enèsima vegada que la clau continua penjada del seu coll, tot aprofitant la cadena d'or fent-la servir de clauer improvisat, junt amb la resta. És de les poques coses que ha pogut salvar de les seves minses pertinences.

    És conscient que hi ha un abans i un després, que la vida no serà igual a partir d'ara. Però està acostumada a lluitar, a batallar per tot, a tirar endavant, malgrat les inclemències. A l'escola, a l'institut, en el festeig i en el matrimoni. No serà un vent desbocat qui la faci rendir. S'espolsa la nostàlgia dels anys transcorreguts, a la recerca de les engrunes de felicitat esparsa, i engrapa el penjoll dringadís. És fàcil localitzar la clau de l'osca a l'anella, un senyal que li ha permès obrir-se camí inclús en absència de llum. Efectua un parell de voltes al pany i la porta ja no és un obstacle per al rau-rau que l'atabala des de trenc d'alba. Abaixa els graons a cegues i aferra tres barretes energètiques i un bric de llet; puja les escales de nou i tanca a corre-cuita. La ferum és increïble dins de l'estança i, si perllonga l'obertura, té por que l'habitatge s'empudegui més encara.

    Endrapa com un lladre aquest esmorzar frugal, mentre fulleja el llibre que la imbueix darrerament. A la fi, no hi ha res que la destorbi en la seva lectura. Ni els crits del seu marit ni les incursions de les patrulles de salvament que, barroerament, entraven a totes les llars per localitzar ferits i supervivents i cossos sense vida. El rebost, però, com un búnquer subterrani, els ha protegit de ser detectats. Les cortines corregudes i les persianes mig abaixades han fet la resta. Com que la il·luminació artificial no està restablerta, no és un problema que arribi la nit. Només ha d'ajaçar-se més aviat que de costum i llevar-se més d'hora. Pel que fa a l'assumpte del seu marit, ja trobarà la forma de desempallegar-se d'aquella còrpora que es podreix entre llaunes de conserva en aquell soterrani. El cop mortal a la nuca serà dissimulat pel seu estat de descomposició i pels efectes de l'huracà. Tants anys de maltractaments i de vexacions s'han liquidat en un tres i no res. No hi ha mal que per bé no vingui...


    d.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCLXXI (672) - INJUSTÍCIA
    transparent | 17/12/2017 a les 01:28
    no em puc queixar pas, oidà!

    Deixeu que demà me'ls llegiré un altre cop i el cinquè que ara veig penjat, i dilluns us en dic alguna.

    Moltes gràcies, a l'avançada, a tots els qui heu participat, ja sabeu que un de vosaltres ha de guanyar!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: