Detall intervenció

I ara vindrà de la la "tanga", que concursa

Intervenció de: rnbonet | 24-11-2015

Respostes

  • La Lúcida
    touchyourbottom | 23/11/2015 a les 21:45
    La pedra de la calamarsa li servia per calmar-se. La Lúcida (així l'anomenaven, però també servia la Lúdica, pel fet d'agradar-li entretenir-se jugant) sempre en tenia a punt, conservada a la temperatura idònia en congeladors de segona mà: allà hi tenia una mà de grans petits de glaç que rient com una boja havia aplegat quan les precipitacions en regalaven a cor què vols. I ho havia fet frenètica i efervescent, omplint galledes de plàstic -encara que fossin de basar oriental i sovint de qualitat no n'esperis massa- o d'alumini -abonyetat o no. Endevinava com n'estarien de farcits, els núvols, ho intuïa dies abans. Per això posava totes les cadires de la casa en restallera, es posava dempeus en una i saltava de cadira a cadira proferint xiscles, tot i mastegant xiclet sense gust ni gràcia, fent-ne bombolles que en petar i quedar-li el rostre amb la matèria enganxifosa se la rascava amb les ungles fins a fer-se mal: diria que eren marques de gaticel·la o de rascarel·la gatosa o d'arxicadirel·la. Aquelles marques d'esgarrinxar-se a fons les taparia amb mostres de maquillatge que pidolaria al grup de teatre local quan fessin el cafè dels diumenges abans de la funció, i ho faria amb la tècnica que la relaxava i alegrava tant tant tantíssim. Tantíssim tontíssima...hahahaha. I obriria el paraigua plegable -no el deixava plegar de res, no se sabia les taules, era estúpid, castigaria aquell puto estri a l'ombra del cactus de punxes llargues de les que en penjaven merda seca enganxada a les sabates, petites coques amb què l'alimentava i que ho agraís.
    Una cadira tenia una pota fotuda, trontollava, i era damunt d'aquesta que s'hi estava una estona buscant-se una patacada que el fat no atorgava i la Lúcida insistint, renegant contra el gran déu que tenia allà mateix: la làmpada dels anys seixanta, ronyosa, amb el serrell llardós, la tela ennegrida. No il·luminava, era una fal·làcia, no salvaria res, hahahha, era una escombra caracteritzada, no l'entabanava pas! Què es creia?
    Fins que el pes del que queia quan el cel per fi s'obria i esclatava de seguida anava del bracet amb el somriure més intens de la dona que sempre s'abillava amb roba translúcida, la dona de demència transparent. O no. Que tampoc era res per a ser tancada -no, no ho estava...i si ho semblava ho semblava i prou. Aquella escombra malparida! L'enverinava entatxonant-la en un món oníric de repressió i medicaments, d'espais pulcres i esterilitzats...Sort del glaç, aquella fredor que despertava, que tranquil·litzava...i els crits tan necessaris dels qui el sentien passant de la nuca esquena avall, procedents d'una nevera portàtil que la Lúdica carretejava arreu en aquell espai on sempre era gèlid hivern...

    tyb
    • (és fora de concurs)
      touchyourbottom | 23/11/2015 a les 21:49
      • Aquí!
        touchyourbottom | 27/11/2015 a les 15:58
        La pedra de la calamarsa li servia per calmar-se. La Lúcida (així l'anomenaven, però també servia la Lúdica, pel fet d'agradar-li entretenir-se jugant) sempre en tenia a punt, conservada a la temperatura idònia en congeladors de segona mà: allà hi tenia una mà de grans petits de glaç que rient com una boja havia aplegat quan les precipitacions en regalaven a cor què vols. I ho havia fet frenètica i efervescent, omplint galledes de plàstic -encara que fossin de basar oriental i sovint de qualitat no n'esperis massa- o d'alumini -abonyetat o no. Endevinava com n'estarien de farcits, els núvols, ho intuïa dies abans. Per això posava totes les cadires de la casa en restallera, es posava dempeus en una i saltava de cadira a cadira proferint xiscles, tot i mastegant xiclet sense gust ni gràcia, fent-ne bombolles que en petar i quedar-li el rostre amb la matèria enganxifosa era un gust rascar-la amb les ungles fins a fer-se mal: diria que eren marques de gaticel·la o de rascarel·la gatosa o d'arxicadirel·la. Aquelles marques d'esgarrinxar-se a fons les taparia amb mostres de maquillatge que pidolaria al grup de teatre local quan fessin el cafè dels diumenges abans de la funció, i ho faria amb la tècnica que la relaxava i alegrava tant tant tantíssim. Tantíssim tontíssima...hahahaha. I obriria el paraigua plegable -no el deixava plegar de res, no se sabia les taules, era estúpid, castigaria aquell puto estri a l'ombra del cactus de punxes llargues de les que en penjava merda seca que havia desadherit de les sabates perquè eren petites coques amb què l'alimentava, i que ho agraís.
        Una cadira tenia una pota fotuda, trontollava, i era damunt d'aquesta que s'hi estava una estona buscant-se una patacada que el fat no atorgava i la Lúcida insistint, renegant contra el gran déu que tenia allà mateix: la làmpada dels anys seixanta, ronyosa, amb el serrell llardós, la tela ennegrida. No il·luminava, era una fal·làcia, no salvaria res, hahahha, era una escombra caracteritzada, no l'entabanava pas! Què es creia?
        Fins que el pes del que queia quan el cel per fi s'obria i esclatava de seguida anava del bracet amb el somriure més intens de la dona que sempre s'abillava amb roba translúcida, la dona de demència transparent. O no. Que tampoc patia...patia? res per a ser tancada -no, ella hi era tota, tota!...i si no ho semblava, no ho semblava i prou. Aquella escombra malparida! L'enverinava entatxonant-la en un món oníric de repressió i medicaments, de cambres i sales pulcres i esterilitzades...Sort del glaç, aquella fredor que despertava, que tranquil·litzava...i els crits tan necessaris dels qui el sentien passant de la nuca esquena avall, sí, procedents d'una nevera portàtil que la Lúdica carretejava arreu en aquell espai on sempre era gèlid hivern...
  • La mència (fora de concurs)
    Mena Guiga | 23/11/2015 a les 23:19
    -Té, una mina més de mència.
    -Au, una culleradeta més de mència.
    -Un suc de mència?
    -Unes galetes de mència.
    -Pa de mència.
    -...

    Una dona que s'havia anomenat Ann Sia i que havia passat a dir-se Dees Apren Dre
    havia mig creat la mència.

    Li havia costat déu i ajut -i desajut- aconseguir-la.

    El primer pas va ser canviar-se el nom. Arran d'aquí tot va fluir (va mig inventar aquest verb, també, en la vessant positiva-creativa) com la seda o l'organdí.

    L'ex-Ann, en un viatge a Alexàndria a veure la tomba d'una besàvia egípcia que tenia un rostres rar com de gata de faula, aquella mestra formada com era de menester fent passar la quitxalla per tubs de format global, rígids, repetitius i sobretot buits...quan va ser davant la làpida va notar un pessigolleig i ho va veure tot de color groc...i no era el sol fort d'aquelles terres. Es va desmaiar, però un vent inesperat, veu de mil deserts, que li acaronava la cara amb pèls de bigotis felins trets amb pinses d'estendre la roba li confessava que bestieses com aquella que l'escriptora aquesta ara està teclejant -quina mena de trastocada!- eren veritats piramidals, i que no li bateguessin les temples ni sués en excés, que aquells efectes no les canviarien.

    Un cop desperta va capir que més aviat havia estat massa temps adormida. Tenia set i un camell solitari que passava per allà perquè vivia l'aquí i ara li va parlar amb un idioma que sonava tan bé que no entendre'l era un gaudi. Van riure a l'uníson. Ella, enrigolada per tot plegat. La bèstia, per cortesia. La va conduir a un riu poc freqüentat, l'Inh Konphord Histma, una mica pol·lucionat per un tipus de pedra semitova que s'hi desfeia, la Ràbb Hiah.

    Van netejar un tram del corrent d'aigua, sense córrer, amb una parsimonioclàstica harmonia, i si va durar temps immemorial,s aquell fet, no es va controlar, que les dimensions còsmiques ja les tenen, aquestes coses.

    Una munió de sers coneguts i desconeguts, inhòspits i sospitosos o no, tafanejaven i comentaven. Criticaven aquella amistat del de la gepa mal engiponada -potser era cert que no sabia abillar-se bé, el dromedari, però això no calia contemplar-ho- i de la dona dels cabells ondulats i els moviments sinuosos -sines incloses- i giragonsaires. Quin coi de dansa macabra protagonitzaven?

    No n'havien de fer res res res res de res res res res.

    Estaven concentrats cridant i elaborant la menja-panacea: la mència. Pseudo-abduïts per ones de cosmogonies de vibracions superiors? Calia plantejar-se res que no fos deixar-se dur per la felicitat d'una feina ben feta, d'una no-perfecció diferent, més càlida i necessària?

    Estaven com un llum. O eren llum.

    En tot cas tot cus!- exclamaven i reien com ibis esbojarrats en època primaveral. Tot lligava i la mència va ser pastada. I era pastada al que havien imaginat.

    La mència, de textura indefinible, de sabor inconfusible però indescriptible, acromàtica i refulgent, nodridora de l'ànima al cervell, esdevindria la menja per excel·lència.

    De seguida va ser acceptada, quan un nen trist que vivia enganxat a un pupitre mirant una pissarra que no volia ser agònica i li penjava el cap vers una llibreta descolorida amb informació escollida que el minava va tastar el producte, previ permís dels progenitors, que eren un xic venedors de somnis de grau dos i enverinadors de realitats incombustibles, tot i una submissió a les darreres, i no pas per caràcter sinó per tendència viral des de feia tant tant tant massa massa massa, anterior a ells i tot.

    Els resultats sorprenents amb la presa de mència evidenciaven que calia canviar la terra si es volien llavors ben vives. Aquell nen i d'altres mostraven el talent que hagués mort, en cada vessant. Creixien amb l'art constant, l'experiència natural, el moviment...o l'engranatge es rovellaria.

    De mència, així es recorda aquell passat gloriós, on somiar-imaginar-pensar es trenaven i esdevenien corda lliure per saltar-hi a l'hora infinita del pati. Però on? Quan?


    Mena


  • I ara vindrà de la la "tanga", que concursa
    rnbonet | 24/11/2015 a les 15:49
    • RE: I ara vindrà de la la
      rnbonet | 24/11/2015 a les 15:50
      ..la de la...
      Ai! Que em torne tartamut!
  • RE:MARIA ( el rosari de l'aurora)
    rnbonet | 24/11/2015 a les 17:22
    1.-
    “Pom, pooorrrom, porroomm, pom, poom...
    “L’auroraestiendesu mantooo”. Encara és de nit fosca. Una processó fantasmagòrica s’inicia al poble.
    “Clemeeeensia, sin vós ausensiaaaa.....!"
    Les sis del matí. El ti Maro, amb el bombo tocant1.-
    -li la punta la fava i retronant-li a l’ouera i al cor, feia el sacrifici acostumat, cada dia del mes, abans d’eixir el sol. El rosari de l’aurora.
    “L’aurooora llaaama a tu pueeeertaaaa...”. I allà caminaven en buit i en filera cap un no res.
    “Santa Maria, ‘marededéu’... Ora pro nobis”, anaven resant la reata de beates, negres de fum de ciris, estretes de cintura per avall, si no fos que l’amo les cridara per un assumpte de piu i figa. Que en termes de feina no calia estalviar en un “quítame esas pakas”, com deia la murciana. L’actual encarregada del magatzem i l’actual meuca del principal cap de quadrilla del més il•lustre amo –entre quatre socis- de la societat.
    -I a tu, quin et toca?- mormola la tercera de l’esquerre, trenta anys, suposada vídua de guerra. No s’ha trobat el cos del seu marit.
    -“Santamaria”... No em toca cap! Que jo, l’entrecuix encara el guarde al meu home, so bruixa!
    -Algú remorejava que... “ora pronobis”... t’entenies amb Guillemet, el que fa dos de l’empresa.
    -Dona.... Sí que li faig “tilín”. I és que...de veritat... estic de bon veure....

    2.-
    “Porrom,pom,pom,porrom...”
    El ti Maro, dos anys després, encara estava en possessió del bombo. Aquell que ‘amenitzava’ l’aurora.
    “...que llaaaama a tu pueeeerta....”
    I la corrua de dones seguia el fil del calvari amb casetes noves, sufragades pels rics del poble, aquells que no havien sofert excessivament durant la postguerra.
    “Yelànkeldelseñor anunsió a Maria...” per mitjà de la Sefa –Josefa- anunciadora de sindicats. “Tindràs bons jornals... No et faltarà de res...” I la Maria, tres anys després de la guerra, i veient que el Toni no tornava... “He aquí la esclava del señor... Hágase en mi según tu palabra”.

    I final de pel·lícula rosa:

    Des d'aquell moment, va començar l'imperi tarongil d'exportació a les Amèriques.
    I si no s'ho creieu, demane-li al ti Mauro. O si no, a Maria. Jo, sols sóc el narrador. Així que...
  • RE: Repte Clàssic DCXVI (616): Demència
    rnbonet | 24/11/2015 a les 17:27
    "Ridiós perpétuo de la salud nostrada"!!! Que m'ho havia deixat: Subtítol de 1.- Anys d'incertesa.- Subtítol de 2.- Anys de demència..

    Si us plau, amic "déo"... ho afegiràs?
  • MARIA ( el rosari de l'aurora)[rnbonet]
    deòmises | 24/11/2015 a les 17:31
    1.- Anys d'incertesa

    “Pom, pooorrrom, porroomm, pom, poom...
    “L’auroraestiendesu mantooo”. Encara és de nit fosca. Una processó fantasmagòrica s’inicia al poble.
    “Clemeeeensia, sin vós ausensiaaaa.....!"
    Les sis del matí. El ti Maro, amb el bombo tocant1.-
    -li la punta la fava i retronant-li a l’ouera i al cor, feia el sacrifici acostumat, cada dia del mes, abans d’eixir el sol. El rosari de l’aurora.
    “L’aurooora llaaama a tu pueeeertaaaa...”. I allà caminaven en buit i en filera cap un no res.
    “Santa Maria, ‘marededéu’... Ora pro nobis”, anaven resant la reata de beates, negres de fum de ciris, estretes de cintura per avall, si no fos que l’amo les cridara per un assumpte de piu i figa. Que en termes de feina no calia estalviar en un “quítame esas pakas”, com deia la murciana. L’actual encarregada del magatzem i l’actual meuca del principal cap de quadrilla del més il•lustre amo –entre quatre socis- de la societat.
    -I a tu, quin et toca?- mormola la tercera de l’esquerre, trenta anys, suposada vídua de guerra. No s’ha trobat el cos del seu marit.
    -“Santamaria”... No em toca cap! Que jo, l’entrecuix encara el guarde al meu home, so bruixa!
    -Algú remorejava que... “ora pronobis”... t’entenies amb Guillemet, el que fa dos de l’empresa.
    -Dona.... Sí que li faig “tilín”. I és que...de veritat... estic de bon veure....

    2.- Anys de demència

    “Porrom,pom,pom,porrom...”
    El ti Maro, dos anys després, encara estava en possessió del bombo. Aquell que ‘amenitzava’ l’aurora.
    “...que llaaaama a tu pueeeerta....”
    I la corrua de dones seguia el fil del calvari amb casetes noves, sufragades pels rics del poble, aquells que no havien sofert excessivament durant la postguerra.
    “Yelànkeldelseñor anunsió a Maria...” per mitjà de la Sefa –Josefa- anunciadora de sindicats. “Tindràs bons jornals... No et faltarà de res...” I la Maria, tres anys després de la guerra, i veient que el Toni no tornava... “He aquí la esclava del señor... Hágase en mi según tu palabra”.

    I final de pel·lícula rosa:

    Des d'aquell moment, va començar l'imperi tarongil d'exportació a les Amèriques.
    I si no s'ho creieu, demane-li al ti Mauro. O si no, a Maria. Jo, sols sóc el narrador. Així que...
  • Oremus
    Tanganika | 27/11/2015 a les 00:00
    El va perdre per un senderi que tampoc no duia enlloc -o sí- i va perdre's encara més. Per això va petar taral·lirota perduda, perdudíssima, entreteniment continu de l'enteniment.

    -Oremus, on ets, Oremus on pares, Oremus del meu cor?

    I ell no responia pas.

    Aleshores ella pensava que no tingués l'oïda atrofiada. I és que havia sentit massa mots morts, sonors i buits, que li havien causat. Segur, seguríssim. Estaven igual.

    -Oreums, Oermus, Omusre...si et vario els sons, em sents?

    Cap resposta. I ella rebotint pels caminois, entre desconcertada, desesperada i desesmada.

    -Oremus, les meves paraules eren certes i veritables. Les recordes, carregades d'un pes lleuger amb el que somreies?

    -Oremus, jo no callava: perquè et quedessis. Jo era -i sóc- la teva xerrameca despullada de xaveta, incansable. El bes insadollable, desassenyat. La rebolcada incansable. L'abraçada anhelant. El gemec trasbalsador. El suspir inaguantable que esborra estreps.Oremus!

    Silenci. Suma de pau i d'infern. Restava el capvespre, sec, hostiaire. I un cel nítid, crític, cíclic. Amb un satèl·lit no tan llunat com ella. I unes estrelles que encegaven mentre feien l'ullet, sornegueres, cruels.

    -Oremus, t'amagues dins els cràters d'aquesta pigassa de la nit. Ximplet, ho sé! Et sento respirar, ets inconfusible. No goses baixar i retrobar-me? Què hi fas, tan amunt? Torna'm l'escala, no vulguis ometre cap graó per cap per cap per cap raó! No, no xiulis com vent despistaire! No dissimulis un oblit mentre t'has tornat aliè i impàvid, Oremus, encargolat com una ensaïmada dins la rodonesa de l'astre. Desastre, rebentarà, cap sastré podrà cosir-la com la fava estúpida d'un conte andersenià...no, no rebràs cap fava sent-ne el responsable, assassí de la màgia de la nit, que fores nat i anomenat Oremus, Oremus, Oremus...

    Continua palplantada sota una figuera centenària amb forats-llodriguera de rates més aviat boscanes que roseguen alguna cosa que ben podria ser un cervell mentre la dona amb la roba arnada i el rostre desdibuixat desfigura el paisatge tan clar.

    -Et sento, et sento amb cada sentit i et sento i ara ronques, expressament, per no escoltar-me. Ronques i t'esbronques a tu mateix, Oremus: saps que sóc el teu premi i el teu càstig i no pots fer-hi res!

    Aguanta la plorera salvatge, aquella dona que no es dóna per vençuda.

    -Oremus, crida'm, vull que el meu nom, Demència, arrenqui arbres i vincli canyes i ensorri castells de sorra i de pedra i fossilitzi bombolles de sabó i simplifiqui basardes absurdes amb una rialla incontenible d'energia pura deixada anar de tots els tots encadenadors. I que anem junts del bracet. Sempre perduts i mai trobats i amb el judici colgat, colgadíssim.

    TGNK



  • A deómises
    jovincdunsilenci | 27/11/2015 a les 06:16
    Hola. He fet un relat sobre el tema que proposes, però també he tingunt problemes al passar a un altre sistema de windows. No m'eixia el nombre de caracters. hara ja sí. Ha quedat prou llarg: uns 1.550 més o menys. puc enviar-lo, encara que fora de concurs?. No sé si tindré temps per reduir-lo.
  • RE: Repte Clàssic DCXVI (616): Demència
    jovincdunsilenci | 27/11/2015 a les 18:38

    A tu, mentre reinventaves i desbarataves Tots els noms, en un temps molt fosc de la teua existència, i no en tenies ni idea de com reinventar-te la vida. Aquella novel·la la portaves sempre al damunt i amb ella et senties protegida, que si el personatge podia amb el pes d’una demència sobtada, per bé que llargament cobejada al si d’un anacrònic infern dels de bombeta incandescent i condescendent, tu també podries alliberar-te del sobrepès dels teus propis dimonis interns.
    Contemplaves l’escrivent, protagonista únic, en situacions que sabies de memòria i, tot i així, seguies aprofundint una obsessió minuciosa que no anava enlloc. O tal vegada sí. Amb els ulls del pensament miraves el funcionari gris, de metòdica i enrarida existència; el seu diligent anar fent, desapassionadament, sempre el mateix, entre la penombra i els papers, rutina només trencada per algun esdeveniment puntual, si de l’atmosfera densa es desprenien bajanades aptes per narius afinades... enlairant-se des dels papers i papers que reposaven oblidats d’ells mateixos, al fons de tot.
    Allà on la llum ja no arriba, a les acaballes de la sala, l’espai creix enllà de la vida com rerefons embullat, selvàtic, i va a la deriva per deixadesa, en permanent allarg; quasi inaudible la seua remor de nau vençuda, de rovell d’espectres, de fossilitzades capes d’oblit; una pàtina de negligent abandonament dels noms els cobreix de silenci i el contacte amb una mà viva els desfaria, si no fos per la por que traspua la mort; tot i la falta d’espai, per als documents més nous, allà dins s’amunteguen tones de papers morts: però son com els peixos que habiten les fondàries abismals dels oceans i es mouen entre la negror, on les làmpades no arriben i el fil d'Ariadna no resistiria la pressió.
    Al començament de la història, a tu, el protagonista no et queia bé, però a mida que aprofundies senties el dolor de la presó que ell no podia enderrocar i t’enganxaves a un argument que, aparentment, no fluïa: pensaves que l’autor no acabaria mai de seccionar, amb minuciositat pròpia d’un Galdós més irònic i actual, jerarquies, ordres i disposicions, de les mesquineses i desficacis del Registre Civil tot; aquella vida vetusta en una casa annexa al mateix lloc de treball, separada del recinte oficial per una porta interior que no li estava permès d’utilitzar. El veies distreure’s amb un passatemps que podria semblar tafaner i només era un transsumpte del treball que feia, un ordenar cronològicament els fets que il·lustraven unes altres vides, afegir dades a les ja existents…
    Només té a casa una col·lecció de retalls de personatges famosos amb els que juga a transcendir la vacuïtat que l’envolta, a més de la dita porta prohibida i una clau oblidada que, tot just, faria servir aquella mateixa nit: una excusa l’apressava. Per primera vegada s’endinsava sol i a les palpentes en la infinitud d’aquell habitacle que, sense llum, li va semblar paorós, tan distint del que, durant anys, l’havia vist entrar des del carrer; podia notar com s’hi avançava, crepitant, el rerefons oblidat, la deixalla informe, un brunzit d’onades fregant sigil·losament el terra, a tocar dels seus passos titubants.
    No saps com has arribat fins ací, però constates el murmuri compassat, asserenat, de les ones; i creus que és de nit quan el mar no para de ressonar dintre teu, quasi com si fos un ens que volguera murmurar-te alguna cosa. D’aquesta placidesa venen glopades d’oxigen a desentumir tot un seguit d’emocions, a dissipar la boirina que no saps d’on bé, polsant una agitació de records espessos, invitant-te a recórrer quasi a les fosques l’espai del teu subconscient.
    Es pensava que era feliç així, tot sol, envoltat d’absències, de gestos que no significaven res i una col·lecció de celebrities... O, potser, no pensava res, no es permetia aprofundir fins que, per pura casualitat, aquella mateixa nit va començar a transgredir les normes establertes, a tornar-se agosarat ell que sempre havia estat, al menys pel que fa a la feina, invisible, exemplar. Sense ser un il·luminat es va anar endinsant, dia rere dia, en la seua pròpia nit obscura i prou que li costava, esperar a poder fer el seu treball de recerca sempre o quasi sempre de nit, a les fosques, d’amagat; envoltat, al treball, de mirades reprovatòries que escrutaven l’aspecte descurat; mirades que no entenien el desordre, aquesta mena de blocatge, de provocadora interferència que en ell era justament el contrari: cercar una onda que ell creia en sintonia amb la vida. Una vida que s’havia atrevit a imaginar fora d’aquell cau i que, involuntàriament, havia gosat qüestionar.
    Va aprofundint lentament però segura la superficialitat d’una dona que només és un full de paper i unes dades, les necessàries, res més que això té. Està envaint propietats privades, mal dormint, alçant sospites, apropiant-se indegudament de documents i d’expedients, falsificant acreditacions per cercar una informació que a ningú no l’importa... I tot per aquell document que li va caure a sobre aquella nit i li vingué traspaperat - entre els que precisava per actualitzar la fixa d’un bisbe- com si algú altre l’hagués posat erròniament, o alguna mà volguera jugar a fer, ara invisible ara aparent, un full de paper.
    I tu sents les passes del seu caminar solitari i ja escortat per la lluna al final d’un recorregut llarg i molt trist. Ha enfosquit i l’espai que trepitja és inabastable, infinit, ombrívol, tentacular; els documents han pres forma dins d’una realitat paral·lela que no pot controlar sense l’ajut d’un plànol, com un fil d’Ariadna una mica més sofisticat. Al final hi ha una tomba, una serenitat que pertany a una altra esfera... Hi ha la raó que l’ha fet usurpar diverses personalitats i falsificar la seua pròpia, per guiar-se com està fent-ho ara, i es com si assistira a la descomposició de l’esperança, al fracàs de la seua obstinada recerca d’humanitat.
    Però abans d’entrar com un intrús a casa d’ella, tu t’aboques al pou profund on la figura de Don José s’empetiteix de sobte i es lliura a les tenebres; el veus completament atemorit al final del tentacle que vol envair, com tants d’altres, una part de la ciutat dels vius, i és com la nau vençuda que s’allargassa en l’espai i et fa cruixir les dents, tan opressiva i compacta en la cadència imparable del seu arrastrar-se, parsimoniós i constant. Tal com el ball de llumetes que té al davant, a ritme de fado lent, envoltant, adobat amb aquella mena d'instrumentació a base d'esgarips i de colps de vent, bruscos, que pareixen no tenir una causa natural; està massa lluny de la sorollosa indolència que marca la diferència... Els ulls voldrien asserenar-se ara, i voldria guarir-se i deixar anar el seu fracàs en una volta vastíssima i atapeïda d’estels, però no pot ser. Tu no vols deixar anar el personatge i tampoc no saps si es perdrà irremeiablement; el deixes ja mig despert... i mires, ara si, una mar muda i absent, tan estranyament calma en el precís instant en que els espectres que portes a l’interior de la teua carcassa guarden silenci.
    Et descobreixes foradada, de sobte; sents com se t’escola la llum i, mentre camines, passes per aquell indret que diuen que fa por, que s’apareixen presències... Comprens que no tens el valor que cal per obrir ni una sola porta prohibida, o la que es tem, la que no voldríem que ens diguera segons quines coses; tot i tenir-ne la clau, costa molt encarar frustracions com bocins densos de dolor si creiem que mai no podrem ancorar de nou, si la llum de bateria a dures penes t’escalfa el fil trencadís i prim de la bombeta interior. Tot es desferma mentre vas arraconat il·lusions, en tant que arrossegues sentiments de culpa i esperes asseguda l'esclat intens d'una catarsi neuronal, des d'algun amagatall que no et deixa veure el cel, ni les taronges que s'oculten rere les fulles dels tarongers... Et fa por no tenir remei...; et sents morir, mentre ella s’hi resisteix i lluita per tu, i vol entrar als ulls secs, a la boca sense veu; t’abraones a la nit sense blau ultramarí, i no et preguntes que s’ha fet de la màgia, dels colors i de les rialles confiades i blanques; no veus on rau la porta d’eixida, l’espai que t’aïlle de la por intangible, la que no té rostre ni ulls, ni presència de fantasma de corredor; la que et va esgarrapant per dins quan desconeixes què es pot fer amb tanta confusió i tanta asfíxia, i comences a percebre un món desdibuixat i tèrbol, esquerp. Vols obrir la porta que du a l’acceptació i li diu que si sense més preàmbuls, però tens por. Vols deixar de morir en cada gest i albirar alguna cosa teua que no saps, allò que ningú altre no et podrà dir mai; però no hi ha instruccions, sols intuïcions. Tot està dins. Les possibilitats són infinites, com infinit és el nombre d’estels que travessen el cel cada nit, i infinits i desconeguts són els noms. Tots els noms.











    A tu, mentre reinventaves i desbarataves Tots els noms, en un temps molt fosc de la teua existència, i no en tenies ni idea de com reinventar-te la vida. Aquella novel·la la portaves sempre al damunt i amb ella et senties protegida, que si el personatge podia amb el pes d’una demència sobtada, per bé que llargament cobejada al si d’un anacrònic infern dels de bombeta incandescent i condescendent, tu també podries alliberar-te del sobrepès dels teus propis dimonis interns.
    Contemplaves l’escrivent, protagonista únic, en situacions que sabies de memòria i, tot i així, seguies aprofundint una obsessió minuciosa que no anava enlloc. O tal vegada sí. Amb els ulls del pensament miraves el funcionari gris, de metòdica i enrarida existència; el seu diligent anar fent, desapassionadament, sempre el mateix, entre la penombra i els papers, rutina només trencada per algun esdeveniment puntual, si de l’atmosfera densa es desprenien bajanades aptes per narius afinades... enlairant-se des dels papers i papers que reposaven oblidats d’ells mateixos, al fons de tot.
    Allà on la llum ja no arriba, a les acaballes de la sala, l’espai creix enllà de la vida com rerefons embullat, selvàtic, i va a la deriva per deixadesa, en permanent allarg; quasi inaudible la seua remor de nau vençuda, de rovell d’espectres, de fossilitzades capes d’oblit; una pàtina de negligent abandonament dels noms els cobreix de silenci i el contacte amb una mà viva els desfaria, si no fos per la por que traspua la mort; tot i la falta d’espai, per als documents més nous, allà dins s’amunteguen tones de papers morts: però son com els peixos que habiten les fondàries abismals dels oceans i es mouen entre la negror, on les làmpades no arriben i el fil d'Ariadna no resistiria la pressió.
    Al començament de la història, a tu, el protagonista no et queia bé, però a mida que aprofundies senties el dolor de la presó que ell no podia enderrocar i t’enganxaves a un argument que, aparentment, no fluïa: pensaves que l’autor no acabaria mai de seccionar, amb minuciositat pròpia d’un Galdós més irònic i actual, jerarquies, ordres i disposicions, de les mesquineses i desficacis del Registre Civil tot; aquella vida vetusta en una casa annexa al mateix lloc de treball, separada del recinte oficial per una porta interior que no li estava permès d’utilitzar. El veies distreure’s amb un passatemps que podria semblar tafaner i només era un transsumpte del treball que feia, un ordenar cronològicament els fets que il·lustraven unes altres vides, afegir dades a les ja existents…
    Només té a casa una col·lecció de retalls de personatges famosos amb els que juga a transcendir la vacuïtat que l’envolta, a més de la dita porta prohibida i una clau oblidada que, tot just, faria servir aquella mateixa nit: una excusa l’apressava. Per primera vegada s’endinsava sol i a les palpentes en la infinitud d’aquell habitacle que, sense llum, li va semblar paorós, tan distint del que, durant anys, l’havia vist entrar des del carrer; podia notar com s’hi avançava, crepitant, el rerefons oblidat, la deixalla informe, un brunzit d’onades fregant sigil·losament el terra, a tocar dels seus passos titubants.
    No saps com has arribat fins ací, però constates el murmuri compassat, asserenat, de les ones; i creus que és de nit quan el mar no para de ressonar dintre teu, quasi com si fos un ens que volguera murmurar-te alguna cosa. D’aquesta placidesa venen glopades d’oxigen a desentumir tot un seguit d’emocions, a dissipar la boirina que no saps d’on bé, polsant una agitació de records espessos, invitant-te a recórrer quasi a les fosques l’espai del teu subconscient.
    Es pensava que era feliç així, tot sol, envoltat d’absències, de gestos que no significaven res i una col·lecció de celebrities... O, potser, no pensava res, no es permetia aprofundir fins que, per pura casualitat, aquella mateixa nit va començar a transgredir les normes establertes, a tornar-se agosarat ell que sempre havia estat, al menys pel que fa a la feina, invisible, exemplar. Sense ser un il·luminat es va anar endinsant, dia rere dia, en la seua pròpia nit obscura i prou que li costava, esperar a poder fer el seu treball de recerca sempre o quasi sempre de nit, a les fosques, d’amagat; envoltat, al treball, de mirades reprovatòries que escrutaven l’aspecte descurat; mirades que no entenien el desordre, aquesta mena de blocatge, de provocadora interferència que en ell era justament el contrari: cercar una onda que ell creia en sintonia amb la vida. Una vida que s’havia atrevit a imaginar fora d’aquell cau i que, involuntàriament, havia gosat qüestionar.
    Va aprofundint lentament però segura la superficialitat d’una dona que només és un full de paper i unes dades, les necessàries, res més que això té. Està envaint propietats privades, mal dormint, alçant sospites, apropiant-se indegudament de documents i d’expedients, falsificant acreditacions per cercar una informació que a ningú no l’importa... I tot per aquell document que li va caure a sobre aquella nit i li vingué traspaperat - entre els que precisava per actualitzar la fixa d’un bisbe- com si algú altre l’hagués posat erròniament, o alguna mà volguera jugar a fer, ara invisible ara aparent, un full de paper.
    I tu sents les passes del seu caminar solitari i ja escortat per la lluna al final d’un recorregut llarg i molt trist. Ha enfosquit i l’espai que trepitja és inabastable, infinit, ombrívol, tentacular; els documents han pres forma dins d’una realitat paral·lela que no pot controlar sense l’ajut d’un plànol, com un fil d’Ariadna una mica més sofisticat. Al final hi ha una tomba, una serenitat que pertany a una altra esfera... Hi ha la raó que l’ha fet usurpar diverses personalitats i falsificar la seua pròpia, per guiar-se com està fent-ho ara, i es com si assistira a la descomposició de l’esperança, al fracàs de la seua obstinada recerca d’humanitat.
    Però abans d’entrar com un intrús a casa d’ella, tu t’aboques al pou profund on la figura de Don José s’empetiteix de sobte i es lliura a les tenebres; el veus completament atemorit al final del tentacle que vol envair, com tants d’altres, una part de la ciutat dels vius, i és com la nau vençuda que s’allargassa en l’espai i et fa cruixir les dents, tan opressiva i compacta en la cadència imparable del seu arrastrar-se, parsimoniós i constant. Tal com el ball de llumetes que té al davant, a ritme de fado lent, envoltant, adobat amb aquella mena d'instrumentació a base d'esgarips i de colps de vent, bruscos, que pareixen no tenir una causa natural; està massa lluny de la sorollosa indolència que marca la diferència... Els ulls voldrien asserenar-se ara, i voldria guarir-se i deixar anar el seu fracàs en una volta vastíssima i atapeïda d’estels, però no pot ser. Tu no vols deixar anar el personatge i tampoc no saps si es perdrà irremeiablement; el deixes ja mig despert... i mires, ara si, una mar muda i absent, tan estranyament calma en el precís instant en que els espectres que portes a l’interior de la teua carcassa guarden silenci.
    Et descobreixes foradada, de sobte; sents com se t’escola la llum i, mentre camines, passes per aquell indret que diuen que fa por, que s’apareixen presències... Comprens que no tens el valor que cal per obrir ni una sola porta prohibida, o la que es tem, la que no voldríem que ens diguera segons quines coses; tot i tenir-ne la clau, costa molt encarar frustracions com bocins densos de dolor si creiem que mai no podrem ancorar de nou, si la llum de bateria a dures penes t’escalfa el fil trencadís i prim de la bombeta interior. Tot es desferma mentre vas arraconat il·lusions, en tant que arrossegues sentiments de culpa i esperes asseguda l'esclat intens d'una catarsi neuronal, des d'algun amagatall que no et deixa veure el cel, ni les taronges que s'oculten rere les fulles dels tarongers... Et fa por no tenir remei...; et sents morir, mentre ella s’hi resisteix i lluita per tu, i vol entrar als ulls secs, a la boca sense veu; t’abraones a la nit sense blau ultramarí, i no et preguntes que s’ha fet de la màgia, dels colors i de les rialles confiades i blanques; no veus on rau la porta d’eixida, l’espai que t’aïlle de la por intangible, la que no té rostre ni ulls, ni presència de fantasma de corredor; la que et va esgarrapant per dins quan desconeixes què es pot fer amb tanta confusió i tanta asfíxia, i comences a percebre un món desdibuixat i tèrbol, esquerp. Vols obrir la porta que du a l’acceptació i li diu que si sense més preàmbuls, però tens por. Vols deixar de morir en cada gest i albirar alguna cosa teua que no saps, allò que ningú altre no et podrà dir mai; però no hi ha instruccions, sols intuïcions. Tot està dins. Les possibilitats són infinites, com infinit és el nombre d’estels que travessen el cel cada nit, i infinits i desconeguts són els noms. Tots els noms.















    A tu, mentre reinventaves i desbarataves Tots els noms, en un temps molt fosc de la teua existència, i no en tenies ni idea de com reinventar-te la vida. Aquella novel·la la portaves sempre al damunt i amb ella et senties protegida, que si el personatge podia amb el pes d’una demència sobtada, per bé que llargament cobejada al si d’un anacrònic infern dels de bombeta incandescent i condescendent, tu també podries alliberar-te del sobrepès dels teus propis dimonis interns.
    Contemplaves l’escrivent, protagonista únic, en situacions que sabies de memòria i, tot i així, seguies aprofundint una obsessió minuciosa que no anava enlloc. O tal vegada sí. Amb els ulls del pensament miraves el funcionari gris, de metòdica i enrarida existència; el seu diligent anar fent, desapassionadament, sempre el mateix, entre la penombra i els papers, rutina només trencada per algun esdeveniment puntual, si de l’atmosfera densa es desprenien bajanades aptes per narius afinades... enlairant-se des dels papers i papers que reposaven oblidats d’ells mateixos, al fons de tot.
    Allà on la llum ja no arriba, a les acaballes de la sala, l’espai creix enllà de la vida com rerefons embullat, selvàtic, i va a la deriva per deixadesa, en permanent allarg; quasi inaudible la seua remor de nau vençuda, de rovell d’espectres, de fossilitzades capes d’oblit; una pàtina de negligent abandonament dels noms els cobreix de silenci i el contacte amb una mà viva els desfaria, si no fos per la por que traspua la mort; tot i la falta d’espai, per als documents més nous, allà dins s’amunteguen tones de papers morts: però son com els peixos que habiten les fondàries abismals dels oceans i es mouen entre la negror, on les làmpades no arriben i el fil d'Ariadna no resistiria la pressió.
    Al començament de la història, a tu, el protagonista no et queia bé, però a mida que aprofundies senties el dolor de la presó que ell no podia enderrocar i t’enganxaves a un argument que, aparentment, no fluïa: pensaves que l’autor no acabaria mai de seccionar, amb minuciositat pròpia d’un Galdós més irònic i actual, jerarquies, ordres i disposicions, de les mesquineses i desficacis del Registre Civil tot; aquella vida vetusta en una casa annexa al mateix lloc de treball, separada del recinte oficial per una porta interior que no li estava permès d’utilitzar. El veies distreure’s amb un passatemps que podria semblar tafaner i només era un transsumpte del treball que feia, un ordenar cronològicament els fets que il·lustraven unes altres vides, afegir dades a les ja existents…
    Només té a casa una col·lecció de retalls de personatges famosos amb els que juga a transcendir la vacuïtat que l’envolta, a més de la dita porta prohibida i una clau oblidada que, tot just, faria servir aquella mateixa nit: una excusa l’apressava. Per primera vegada s’endinsava sol i a les palpentes en la infinitud d’aquell habitacle que, sense llum, li va semblar paorós, tan distint del que, durant anys, l’havia vist entrar des del carrer; podia notar com s’hi avançava, crepitant, el rerefons oblidat, la deixalla informe, un brunzit d’onades fregant sigil·losament el terra, a tocar dels seus passos titubants.
    No saps com has arribat fins ací, però constates el murmuri compassat, asserenat, de les ones; i creus que és de nit quan el mar no para de ressonar dintre teu, quasi com si fos un ens que volguera murmurar-te alguna cosa. D’aquesta placidesa venen glopades d’oxigen a desentumir tot un seguit d’emocions, a dissipar la boirina que no saps d’on bé, polsant una agitació de records espessos, invitant-te a recórrer quasi a les fosques l’espai del teu subconscient.
    Es pensava que era feliç així, tot sol, envoltat d’absències, de gestos que no significaven res i una col·lecció de celebrities... O, potser, no pensava res, no es permetia aprofundir fins que, per pura casualitat, aquella mateixa nit va començar a transgredir les normes establertes, a tornar-se agosarat ell que sempre havia estat, al menys pel que fa a la feina, invisible, exemplar. Sense ser un il·luminat es va anar endinsant, dia rere dia, en la seua pròpia nit obscura i prou que li costava, esperar a poder fer el seu treball de recerca sempre o quasi sempre de nit, a les fosques, d’amagat; envoltat, al treball, de mirades reprovatòries que escrutaven l’aspecte descurat; mirades que no entenien el desordre, aquesta mena de blocatge, de provocadora interferència que en ell era justament el contrari: cercar una onda que ell creia en sintonia amb la vida. Una vida que s’havia atrevit a imaginar fora d’aquell cau i que, involuntàriament, havia gosat qüestionar.
    Va aprofundint lentament però segura la superficialitat d’una dona que només és un full de paper i unes dades, les necessàries, res més que això té. Està envaint propietats privades, mal dormint, alçant sospites, apropiant-se indegudament de documents i d’expedients, falsificant acreditacions per cercar una informació que a ningú no l’importa... I tot per aquell document que li va caure a sobre aquella nit i li vingué traspaperat - entre els que precisava per actualitzar la fixa d’un bisbe- com si algú altre l’hagués posat erròniament, o alguna mà volguera jugar a fer, ara invisible ara aparent, un full de paper.
    I tu sents les passes del seu caminar solitari i ja escortat per la lluna al final d’un recorregut llarg i molt trist. Ha enfosquit i l’espai que trepitja és inabastable, infinit, ombrívol, tentacular; els documents han pres forma dins d’una realitat paral·lela que no pot controlar sense l’ajut d’un plànol, com un fil d’Ariadna una mica més sofisticat. Al final hi ha una tomba, una serenitat que pertany a una altra esfera... Hi ha la raó que l’ha fet usurpar diverses personalitats i falsificar la seua pròpia, per guiar-se com està fent-ho ara, i es com si assistira a la descomposició de l’esperança, al fracàs de la seua obstinada recerca d’humanitat.
    Però abans d’entrar com un intrús a casa d’ella, tu t’aboques al pou profund on la figura de Don José s’empetiteix de sobte i es lliura a les tenebres; el veus completament atemorit al final del tentacle que vol envair, com tants d’altres, una part de la ciutat dels vius, i és com la nau vençuda que s’allargassa en l’espai i et fa cruixir les dents, tan opressiva i compacta en la cadència imparable del seu arrastrar-se, parsimoniós i constant. Tal com el ball de llumetes que té al davant, a ritme de fado lent, envoltant, adobat amb aquella mena d'instrumentació a base d'esgarips i de colps de vent, bruscos, que pareixen no tenir una causa natural; està massa lluny de la sorollosa indolència que marca la diferència... Els ulls voldrien asserenar-se ara, i voldria guarir-se i deixar anar el seu fracàs en una volta vastíssima i atapeïda d’estels, però no pot ser. Tu no vols deixar anar el personatge i tampoc no saps si es perdrà irremeiablement; el deixes ja mig despert... i mires, ara si, una mar muda i absent, tan estranyament calma en el precís instant en que els espectres que portes a l’interior de la teua carcassa guarden silenci.
    Et descobreixes foradada, de sobte; sents com se t’escola la llum i, mentre camines, passes per aquell indret que diuen que fa por, que s’apareixen presències... Comprens que no tens el valor que cal per obrir ni una sola porta prohibida, o la que es tem, la que no voldríem que ens diguera segons quines coses; tot i tenir-ne la clau, costa molt encarar frustracions com bocins densos de dolor si creiem que mai no podrem ancorar de nou, si la llum de bateria a dures penes t’escalfa el fil trencadís i prim de la bombeta interior. Tot es desferma mentre vas arraconat il·lusions, en tant que arrossegues sentiments de culpa i esperes asseguda l'esclat intens d'una catarsi neuronal, des d'algun amagatall que no et deixa veure el cel, ni les taronges que s'oculten rere les fulles dels tarongers... Et fa por no tenir remei...; et sents morir, mentre ella s’hi resisteix i lluita per tu, i vol entrar als ulls secs, a la boca sense veu; t’abraones a la nit sense blau ultramarí, i no et preguntes que s’ha fet de la màgia, dels colors i de les rialles confiades i blanques; no veus on rau la porta d’eixida, l’espai que t’aïlle de la por intangible, la que no té rostre ni ulls, ni presència de fantasma de corredor; la que et va esgarrapant per dins quan desconeixes què es pot fer amb tanta confusió i tanta asfíxia, i comences a percebre un món desdibuixat i tèrbol, esquerp. Vols obrir la porta que du a l’acceptació i li diu que si sense més preàmbuls, però tens por. Vols deixar de morir en cada gest i albirar alguna cosa teua que no saps, allò que ningú altre no et podrà dir mai; però no hi ha instruccions, sols intuïcions. Tot està dins. Les possibilitats són infinites, com infinit és el nombre d’estels que travessen el cel cada nit, i infinits i desconeguts són els noms. Tots els noms.















    A tu, mentre reinventaves i desbarataves Tots els noms, en un temps molt fosc de la teua existència, i no en tenies ni idea de com reinventar-te la vida. Aquella novel·la la portaves sempre al damunt i amb ella et senties protegida, que si el personatge podia amb el pes d’una demència sobtada, per bé que llargament cobejada al si d’un anacrònic infern dels de bombeta incandescent i condescendent, tu també podries alliberar-te del sobrepès dels teus propis dimonis interns.
    Contemplaves l’escrivent, protagonista únic, en situacions que sabies de memòria i, tot i així, seguies aprofundint una obsessió minuciosa que no anava enlloc. O tal vegada sí. Amb els ulls del pensament miraves el funcionari gris, de metòdica i enrarida existència; el seu diligent anar fent, desapassionadament, sempre el mateix, entre la penombra i els papers, rutina només trencada per algun esdeveniment puntual, si de l’atmosfera densa es desprenien bajanades aptes per narius afinades... enlairant-se des dels papers i papers que reposaven oblidats d’ells mateixos, al fons de tot.
    Allà on la llum ja no arriba, a les acaballes de la sala, l’espai creix enllà de la vida com rerefons embullat, selvàtic, i va a la deriva per deixadesa, en permanent allarg; quasi inaudible la seua remor de nau vençuda, de rovell d’espectres, de fossilitzades capes d’oblit; una pàtina de negligent abandonament dels noms els cobreix de silenci i el contacte amb una mà viva els desfaria, si no fos per la por que traspua la mort; tot i la falta d’espai, per als documents més nous, allà dins s’amunteguen tones de papers morts: però son com els peixos que habiten les fondàries abismals dels oceans i es mouen entre la negror, on les làmpades no arriben i el fil d'Ariadna no resistiria la pressió.
    Al començament de la història, a tu, el protagonista no et queia bé, però a mida que aprofundies senties el dolor de la presó que ell no podia enderrocar i t’enganxaves a un argument que, aparentment, no fluïa: pensaves que l’autor no acabaria mai de seccionar, amb minuciositat pròpia d’un Galdós més irònic i actual, jerarquies, ordres i disposicions, de les mesquineses i desficacis del Registre Civil tot; aquella vida vetusta en una casa annexa al mateix lloc de treball, separada del recinte oficial per una porta interior que no li estava permès d’utilitzar. El veies distreure’s amb un passatemps que podria semblar tafaner i només era un transsumpte del treball que feia, un ordenar cronològicament els fets que il·lustraven unes altres vides, afegir dades a les ja existents…
    Només té a casa una col·lecció de retalls de personatges famosos amb els que juga a transcendir la vacuïtat que l’envolta, a més de la dita porta prohibida i una clau oblidada que, tot just, faria servir aquella mateixa nit: una excusa l’apressava. Per primera vegada s’endinsava sol i a les palpentes en la infinitud d’aquell habitacle que, sense llum, li va semblar paorós, tan distint del que, durant anys, l’havia vist entrar des del carrer; podia notar com s’hi avançava, crepitant, el rerefons oblidat, la deixalla informe, un brunzit d’onades fregant sigil·losament el terra, a tocar dels seus passos titubants.
    No saps com has arribat fins ací, però constates el murmuri compassat, asserenat, de les ones; i creus que és de nit quan el mar no para de ressonar dintre teu, quasi com si fos un ens que volguera murmurar-te alguna cosa. D’aquesta placidesa venen glopades d’oxigen a desentumir tot un seguit d’emocions, a dissipar la boirina que no saps d’on bé, polsant una agitació de records espessos, invitant-te a recórrer quasi a les fosques l’espai del teu subconscient.
    Es pensava que era feliç així, tot sol, envoltat d’absències, de gestos que no significaven res i una col·lecció de celebrities... O, potser, no pensava res, no es permetia aprofundir fins que, per pura casualitat, aquella mateixa nit va començar a transgredir les normes establertes, a tornar-se agosarat ell que sempre havia estat, al menys pel que fa a la feina, invisible, exemplar. Sense ser un il·luminat es va anar endinsant, dia rere dia, en la seua pròpia nit obscura i prou que li costava, esperar a poder fer el seu treball de recerca sempre o quasi sempre de nit, a les fosques, d’amagat; envoltat, al treball, de mirades reprovatòries que escrutaven l’aspecte descurat; mirades que no entenien el desordre, aquesta mena de blocatge, de provocadora interferència que en ell era justament el contrari: cercar una onda que ell creia en sintonia amb la vida. Una vida que s’havia atrevit a imaginar fora d’aquell cau i que, involuntàriament, havia gosat qüestionar.
    Va aprofundint lentament però segura la superficialitat d’una dona que només és un full de paper i unes dades, les necessàries, res més que això té. Està envaint propietats privades, mal dormint, alçant sospites, apropiant-se indegudament de documents i d’expedients, falsificant acreditacions per cercar una informació que a ningú no l’importa... I tot per aquell document que li va caure a sobre aquella nit i li vingué traspaperat - entre els que precisava per actualitzar la fixa d’un bisbe- com si algú altre l’hagués posat erròniament, o alguna mà volguera jugar a fer, ara invisible ara aparent, un full de paper.
    I tu sents les passes del seu caminar solitari i ja escortat per la lluna al final d’un recorregut llarg i molt trist. Ha enfosquit i l’espai que trepitja és inabastable, infinit, ombrívol, tentacular; els documents han pres forma dins d’una realitat paral·lela que no pot controlar sense l’ajut d’un plànol, com un fil d’Ariadna una mica més sofisticat. Al final hi ha una tomba, una serenitat que pertany a una altra esfera... Hi ha la raó que l’ha fet usurpar diverses personalitats i falsificar la seua pròpia, per guiar-se com està fent-ho ara, i es com si assistira a la descomposició de l’esperança, al fracàs de la seua obstinada recerca d’humanitat.
    Però abans d’entrar com un intrús a casa d’ella, tu t’aboques al pou profund on la figura de Don José s’empetiteix de sobte i es lliura a les tenebres; el veus completament atemorit al final del tentacle que vol envair, com tants d’altres, una part de la ciutat dels vius, i és com la nau vençuda que s’allargassa en l’espai i et fa cruixir les dents, tan opressiva i compacta en la cadència imparable del seu arrastrar-se, parsimoniós i constant. Tal com el ball de llumetes que té al davant, a ritme de fado lent, envoltant, adobat amb aquella mena d'instrumentació a base d'esgarips i de colps de vent, bruscos, que pareixen no tenir una causa natural; està massa lluny de la sorollosa indolència que marca la diferència... Els ulls voldrien asserenar-se ara, i voldria guarir-se i deixar anar el seu fracàs en una volta vastíssima i atapeïda d’estels, però no pot ser. Tu no vols deixar anar el personatge i tampoc no saps si es perdrà irremeiablement; el deixes ja mig despert... i mires, ara si, una mar muda i absent, tan estranyament calma en el precís instant en que els espectres que portes a l’interior de la teua carcassa guarden silenci.
    Et descobreixes foradada, de sobte; sents com se t’escola la llum i, mentre camines, passes per aquell indret que diuen que fa por, que s’apareixen presències... Comprens que no tens el valor que cal per obrir ni una sola porta prohibida, o la que es tem, la que no voldríem que ens diguera segons quines coses; tot i tenir-ne la clau, costa molt encarar frustracions com bocins densos de dolor si creiem que mai no podrem ancorar de nou, si la llum de bateria a dures penes t’escalfa el fil trencadís i prim de la bombeta interior. Tot es desferma mentre vas arraconat il·lusions, en tant que arrossegues sentiments de culpa i esperes asseguda l'esclat intens d'una catarsi neuronal, des d'algun amagatall que no et deixa veure el cel, ni les taronges que s'oculten rere les fulles dels tarongers... Et fa por no tenir remei...; et sents morir, mentre ella s’hi resisteix i lluita per tu, i vol entrar als ulls secs, a la boca sense veu; t’abraones a la nit sense blau ultramarí, i no et preguntes que s’ha fet de la màgia, dels colors i de les rialles confiades i blanques; no veus on rau la porta d’eixida, l’espai que t’aïlle de la por intangible, la que no té rostre ni ulls, ni presència de fantasma de corredor; la que et va esgarrapant per dins quan desconeixes què es pot fer amb tanta confusió i tanta asfíxia, i comences a percebre un món desdibuixat i tèrbol, esquerp. Vols obrir la porta que du a l’acceptació i li diu que si sense més preàmbuls, però tens por. Vols deixar de morir en cada gest i albirar alguna cosa teua que no saps, allò que ningú altre no et podrà dir mai; però no hi ha instruccions, sols intuïcions. Tot està dins. Les possibilitats són infinites, com infinit és el nombre d’estels que travessen el cel cada nit, i infinits i desconeguts són els noms. Tots els noms.












    A tu, mentre reinventaves i desbarataves Tots els noms, en un temps molt fosc de la teua existència, i no en tenies ni idea de com reinventar-te la vida. Aquella novel·la la portaves sempre al damunt i amb ella et senties protegida, que si el personatge podia amb el pes d’una demència sobtada, per bé que llargament cobejada al si d’un anacrònic infern dels de bombeta incandescent i condescendent, tu també podries alliberar-te del sobrepès dels teus propis dimonis interns.
    Contemplaves l’escrivent, protagonista únic, en situacions que sabies de memòria i, tot i així, seguies aprofundint una obsessió minuciosa que no anava enlloc. O tal vegada sí. Amb els ulls del pensament miraves el funcionari gris, de metòdica i enrarida existència; el seu diligent anar fent, desapassionadament, sempre el mateix, entre la penombra i els papers, rutina només trencada per algun esdeveniment puntual, si de l’atmosfera densa es desprenien bajanades aptes per narius afinades... enlairant-se des dels papers i papers que reposaven oblidats d’ells mateixos, al fons de tot.
    Allà on la llum ja no arriba, a les acaballes de la sala, l’espai creix enllà de la vida com rerefons embullat, selvàtic, i va a la deriva per deixadesa, en permanent allarg; quasi inaudible la seua remor de nau vençuda, de rovell d’espectres, de fossilitzades capes d’oblit; una pàtina de negligent abandonament dels noms els cobreix de silenci i el contacte amb una mà viva els desfaria, si no fos per la por que traspua la mort; tot i la falta d’espai, per als documents més nous, allà dins s’amunteguen tones de papers morts: però son com els peixos que habiten les fondàries abismals dels oceans i es mouen entre la negror, on les làmpades no arriben i el fil d'Ariadna no resistiria la pressió.
    Al començament de la història, a tu, el protagonista no et queia bé, però a mida que aprofundies senties el dolor de la presó que ell no podia enderrocar i t’enganxaves a un argument que, aparentment, no fluïa: pensaves que l’autor no acabaria mai de seccionar, amb minuciositat pròpia d’un Galdós més irònic i actual, jerarquies, ordres i disposicions, de les mesquineses i desficacis del Registre Civil tot; aquella vida vetusta en una casa annexa al mateix lloc de treball, separada del recinte oficial per una porta interior que no li estava permès d’utilitzar. El veies distreure’s amb un passatemps que podria semblar tafaner i només era un transsumpte del treball que feia, un ordenar cronològicament els fets que il·lustraven unes altres vides, afegir dades a les ja existents…
    Només té a casa una col·lecció de retalls de personatges famosos amb els que juga a transcendir la vacuïtat que l’envolta, a més de la dita porta prohibida i una clau oblidada que, tot just, faria servir aquella mateixa nit: una excusa l’apressava. Per primera vegada s’endinsava sol i a les palpentes en la infinitud d’aquell habitacle que, sense llum, li va semblar paorós, tan distint del que, durant anys, l’havia vist entrar des del carrer; podia notar com s’hi avançava, crepitant, el rerefons oblidat, la deixalla informe, un brunzit d’onades fregant sigil·losament el terra, a tocar dels seus passos titubants.
    No saps com has arribat fins ací, però constates el murmuri compassat, asserenat, de les ones; i creus que és de nit quan el mar no para de ressonar dintre teu, quasi com si fos un ens que volguera murmurar-te alguna cosa. D’aquesta placidesa venen glopades d’oxigen a desentumir tot un seguit d’emocions, a dissipar la boirina que no saps d’on bé, polsant una agitació de records espessos, invitant-te a recórrer quasi a les fosques l’espai del teu subconscient.
    Es pensava que era feliç així, tot sol, envoltat d’absències, de gestos que no significaven res i una col·lecció de celebrities... O, potser, no pensava res, no es permetia aprofundir fins que, per pura casualitat, aquella mateixa nit va començar a transgredir les normes establertes, a tornar-se agosarat ell que sempre havia estat, al menys pel que fa a la feina, invisible, exemplar. Sense ser un il·luminat es va anar endinsant, dia rere dia, en la seua pròpia nit obscura i prou que li costava, esperar a poder fer el seu treball de recerca sempre o quasi sempre de nit, a les fosques, d’amagat; envoltat, al treball, de mirades reprovatòries que escrutaven l’aspecte descurat; mirades que no entenien el desordre, aquesta mena de blocatge, de provocadora interferència que en ell era justament el contrari: cercar una onda que ell creia en sintonia amb la vida. Una vida que s’havia atrevit a imaginar fora d’aquell cau i que, involuntàriament, havia gosat qüestionar.
    Va aprofundint lentament però segura la superficialitat d’una dona que només és un full de paper i unes dades, les necessàries, res més que això té. Està envaint propietats privades, mal dormint, alçant sospites, apropiant-se indegudament de documents i d’expedients, falsificant acreditacions per cercar una informació que a ningú no l’importa... I tot per aquell document que li va caure a sobre aquella nit i li vingué traspaperat - entre els que precisava per actualitzar la fixa d’un bisbe- com si algú altre l’hagués posat erròniament, o alguna mà volguera jugar a fer, ara invisible ara aparent, un full de paper.
    I tu sents les passes del seu caminar solitari i ja escortat per la lluna al final d’un recorregut llarg i molt trist. Ha enfosquit i l’espai que trepitja és inabastable, infinit, ombrívol, tentacular; els documents han pres forma dins d’una realitat paral·lela que no pot controlar sense l’ajut d’un plànol, com un fil d’Ariadna una mica més sofisticat. Al final hi ha una tomba, una serenitat que pertany a una altra esfera... Hi ha la raó que l’ha fet usurpar diverses personalitats i falsificar la seua pròpia, per guiar-se com està fent-ho ara, i es com si assistira a la descomposició de l’esperança, al fracàs de la seua obstinada recerca d’humanitat.
    Però abans d’entrar com un intrús a casa d’ella, tu t’aboques al pou profund on la figura de Don José s’empetiteix de sobte i es lliura a les tenebres; el veus completament atemorit al final del tentacle que vol envair, com tants d’altres, una part de la ciutat dels vius, i és com la nau vençuda que s’allargassa en l’espai i et fa cruixir les dents, tan opressiva i compacta en la cadència imparable del seu arrastrar-se, parsimoniós i constant. Tal com el ball de llumetes que té al davant, a ritme de fado lent, envoltant, adobat amb aquella mena d'instrumentació a base d'esgarips i de colps de vent, bruscos, que pareixen no tenir una causa natural; està massa lluny de la sorollosa indolència que marca la diferència... Els ulls voldrien asserenar-se ara, i voldria guarir-se i deixar anar el seu fracàs en una volta vastíssima i atapeïda d’estels, però no pot ser. Tu no vols deixar anar el personatge i tampoc no saps si es perdrà irremeiablement; el deixes ja mig despert... i mires, ara si, una mar muda i absent, tan estranyament calma en el precís instant en que els espectres que portes a l’interior de la teua carcassa guarden silenci.
    Et descobreixes foradada, de sobte; sents com se t’escola la llum i, mentre camines, passes per aquell indret que diuen que fa por, que s’apareixen presències... Comprens que no tens el valor que cal per obrir ni una sola porta prohibida, o la que es tem, la que no voldríem que ens diguera segons quines coses; tot i tenir-ne la clau, costa molt encarar frustracions com bocins densos de dolor si creiem que mai no podrem ancorar de nou, si la llum de bateria a dures penes t’escalfa el fil trencadís i prim de la bombeta interior. Tot es desferma mentre vas arraconat il·lusions, en tant que arrossegues sentiments de culpa i esperes asseguda l'esclat intens d'una catarsi neuronal, des d'algun amagatall que no et deixa veure el cel, ni les taronges que s'oculten rere les fulles dels tarongers... Et fa por no tenir remei...; et sents morir, mentre ella s’hi resisteix i lluita per tu, i vol entrar als ulls secs, a la boca sense veu; t’abraones a la nit sense blau ultramarí, i no et preguntes que s’ha fet de la màgia, dels colors i de les rialles confiades i blanques; no veus on rau la porta d’eixida, l’espai que t’aïlle de la por intangible, la que no té rostre ni ulls, ni presència de fantasma de corredor; la que et va esgarrapant per dins quan desconeixes què es pot fer amb tanta confusió i tanta asfíxia, i comences a percebre un món desdibuixat i tèrbol, esquerp. Vols obrir la porta que du a l’acceptació i li diu que si sense més preàmbuls, però tens por. Vols deixar de morir en cada gest i albirar alguna cosa teua que no saps, allò que ningú altre no et podrà dir mai; però no hi ha instruccions, sols intuïcions. Tot està dins. Les possibilitats són infinites, com infinit és el nombre d’estels que travessen el cel cada nit, i infinits i desconeguts són els noms. Tots els noms.





















    • A deómises
      jovincdunsilenci | 27/11/2015 a les 18:55
      He enviat el tex crec que 4 vegades. Es per els canvis. Encara no controle aquest sistema. Podràs tu esborrar-los? Disculpa i gràcies. El títol és A tu

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.