Help amb la plantilla i la contrasenya!!!!

DIES DE PLUJA

El dia, escamat com un seitó, esperava pluja.
A la taula d’aquella senyora de cabells groguencs, les petúnies donaven un toc de color a aquell dia erm de sol. Dintre el got, el te de cardamom vessava les aromes que prohibia a l’exterior la falta de pluja. Un rotllo de papers de cuina i un fanalet, on hi havia desada una espelma, eren els fragments de blanc que podien conjuntar amb el cel platí de fora. Però no eren ben bé de la mateixa tonalitat –pensava ella – mentre feia treballar els dits-.
A ella li agradaven els dies despullats, aquells dies en què has d’agafar un paraigua o, en cas que no en portis vigilar, no quedar xopa o, molt pitjor encara, estalviar-te quedar-te bòrnia per un atac de la barnilla d’un paraigua aliè.
Li agradava sortir a plaça aquells dies. Sols una estona i, de bon matí, quan els carrers encara no estaven calçats. Aleshores, una vegada fetes les compres del peix, la carn, la verdura i la fruita s’afanyava, malgrat el seu pas petit i lent, a acomodar el cos dins els braços de la butaca i posar-se a fer ganxet.
No recordava ni els anys que feia... La seva mare li havia ensenyat el treball mesurat d’uns instants de constància, paciència i ordre en la vida. Ara, que ja feia vint-i-cinc anys que li faltava la mare, recordava perfectament aquelles instantànies d’aprenentatge de les dues.
Recordava la vivesa dels ulls loquaços de la mare, la força penetrant de la mirada que ho entenia tot, i el tacte dolç amb què reclinava les mans sobre les de la Teresa per ensenyar-li bé l’ofici. La Teresa era ben petita quan va aprendre a cosir. Potser la memòria, a mesura que ens acostem a la mort, aconseguia encerclar la vida -pensà. Potser la vida i la mort no són més que cercles i el destí consisteix a adonar-se’n sense creure-hi.
La Teresa rumiava que, a mesura que s’havia anat fent gran, més certeses havia abocat a la brossa. Als seus trenta, pensava guardar dintre seu un contraargument per cada raó, una resposta per cada pregunta, una creença per cada desemparança. Avui, la Teresa, als seus setanta-cinc anys, vivia descalça.
Als quaranta anys, va decidir ocupar-se d’ella. Mitigar els efectes que l’entorn li causava i vestir-se amb la roba que li esqueia més: la naturalitat. Va ser aleshores quan la seva devoció per fer tapets de ganxet decaigué. Semblava que, després de trenta anys –si fa o no fa- de dedicar-s’hi, la vida li repetia la mateixa pel•lícula. Com en l’etern retorn de Nietzsche, la seva vida semblava haver-se enllaunat.
No trigà però a interessar-se per la literatura, la filosofia i tot allò que li aportava un coneixement vivencial. S’adonà que ella era una mar de constel•lacions, que les persones també ho eren i que juntes formaven una simfonia irrepetible i única. La vida prengué una rellevància insospitada fins aquell moment per ella.
Els seus vincles, les seves accions, les seves mirades, la seva comprensió sentia que caminaven, corrien, s’alentien, s’escoltaven per la vida. La vida de la Teresa cosia fils de cor a cor i parlava amb veu dolça, menuda, vital, però amb una veu que ressonava amb ella.
Sonà el timbre de l’intèrfon. De seguida s’adonà que s’equivocaven, però, una vegada més, la curiositat se li va acostar de puntetes i a cau d’orella li digué:
- Queda’t i escolta aquesta conversa –
I ho va fer.
- M’estireu els cabells. Deixeu-me!!! – cridà una veu femenina-.
En aquell moment, aquell dia, que havia escalonat un reguitzell de grisos al cel, començà a amarar-se d’aigua i més aigua: cubells d’aigua queien del cel. Un cotxe de l’ambulància s’havia parat feia estona a la porteria de la Teresa. Ella, espantada pel renec provinent de l’intèrfon, ho veié quan tragué el cap per la finestra.
Veié com s’enduien aquella nena joveneta que, quan es trobaven a l’ascensor, teclejava incansablement el seu telèfon.
La Teresa baixà les escales corrents, més de pressa gairebé del que l’edat li permetia. No sabia ben bé per què. Baixava guiada per una intuïció que li deia:
- Teresa, pots fer-hi alguna cosa. Pots ajudar aquesta noia.
Arribà a peus de casa seva i la noia seguia cridant talment com una criatura embogida. Al voltant de la noia, la seva mare provava envà de calmar-la. El pare anava i tornava de l’apartament i recollia fragments de la vida d’aquella noia: la seva roba, el necesser, llibres...
Aleshores, la Teresa sentí per primera vegada el nom de la noia.
- Elena, prou! – digué sa mare-.
- Mare, mare, maaaaaaaaaaaare!!! – exclamà l’Elena fora de sí i començà a plorar.
La Teresa vacil•là. No sabia com ajudar i la premonició d’abans semblava errada en aquells moments delicats per a aquella família. No pogué evitar sentir-se com una forastera que furgava en la intimitat dels altres. Se sentí com una passavolant que mira l’interior de les cases il•luminades i topa, aleshores, amb una mirada hostil. De moment però, no havia trobat cap mirada hostil –es tranquil•litzà en veure com els infermers s’acostaven a la noia i l’acaronaven.
Se la van endur i la Teresa aquella nit va dormir confusa. L’endemà, la intuïció que podia ajudar l’Elena la reconfortà, mentre mirava pels finestrals de casa seva com el matí s’arreglava per ser dilluns. Quedava molta feina per fer.