Habitació vacant

gràcies preciosa pels teus afalacs immerescuts en el meu cas. Tot i que saber que algú li agrada allò que escrius, ja es motiu suficient per seguir escrivint.

petons admirats per ser com ets!

:)

El meu xiquet és l'amo del corral i del carrer, de son pare i de sa mare i de la flor del taronger...

I també és capaç de travessar una ciutat sencera per estar-se vint minuts amb mi de xerradeta. No hi ha fermall que empresone l'amor que li tinc. La meua amistat és un sí categòric que em fa estimar to el que ell s'estima. L'última cop que el vaig veure, estava tan gua-pís-sim que em vaig quedar embadalida. Amic de primera divisió, antítesi d'allò mediocre, com el partit del Barça que qualsevol dia veurem plegats al Nou Camp...
Doncs clar que és en Joanet, collons!

"La bellesa és una cosa difícil i severa que no es deixa atrapar així com així". Ho va dir Balzac. Maleït sigui, va pensar, quanta raó tenia en expressar aquesta afirmació categòrica.

La model restava estàtica i en silenci. La llum de la cambra era l'adient per assolir aquell gest embadalit i orfe d'afectacions sobreres, aquell esguard perfecte que tenia davant dels ulls. Només calia un fermall que sortís del seu pinzell i encerclés aquell instant, empresonant-lo per l'eternitat.
En un moviment convulsiu va passar el polze per la paleta matisada plena de tons i mentre carregava de color el pinzell, va sentir una pruïja que li pujava per l'espinada en veure aquells tons de color, d'una falsedat revoltant. - Un esforç, un esforç i ho tindré - pensava. Sucant el pinzell fervorosament, aplicant una veladura blavosa, tres pinzellades més, només tres, i seria possible fer circular l'aire pel coll d'aquella pobra dona, que ben segur s'ofegava dins l'atmosfera espessa de la tela. Ara, el setinat lluent que hi havia posat sobre els pits, expressava la gràcil suavitat d'una pell de noia. El secret inexplicable de donar vida a les figures no es podia verbalitzar.

Es va enretirar del llenç, ara sí, semblava una nova pintura, un esclat de llum el travessava. A la fi hi havia una lleu aparença de veritat en la seva madona. L'ombra és tan sols un accident, només la distribució de la llum dóna l'aparença al cos, pensava satisfet.
S'acostà novament i les formes prenien relleu, sentia l'aire com hi circulava per tot el quadre.

De cop, un afligiment sobtat l'aclaparà, mirant la pintura. Hi va copsar l'antítesi del que veien els seus ulls, la natura hi fugia, s'escapava novament. Només el Sol és un digne pintor de l'univers. Dubtava de la seva obra. Va reprimir un crit endins, gairebé un plor, mentre acomiadava a la model, dient-li que estava cansat, dissimulant la impotència que sentia deguda a la mediocritat que en sorgia del seu talent. On era l'art?, perdut, desaparegut. La madona però, era dins el seu quadre, restava sepultada per la seva incompetència, però hi era, no feia gaire que l'havia vist. Hi havia vida, tan sols hi mancava una mica més de veritat.

Es va asseure abaltit a la cadira, es mirà les mans acolorides i esclatà, ara sí, en un plor catàrtic i sostingut, mentre abjurava per sempre del desig de capturar la bellesa de la vida en moviment.

El missatge és breu però concís, d'una claredat categòrica. La notícia de la ràdio l'agafa quan es disposa a sortir en direcció al Cafè, on hi passa les tardes entre partides de mus amb els amics de tota la vida. Tanca la porta lentament però ferma. Sap que la cita d'avui quedarà anul·lada. L'afer permetrà saltar-se la rutina per un dia. A més, ja té una edat per ser sermonejat per vells xacrosos com ell.

Recorre el passadís de nou, cap a la cuina. La Gertrudis frega els plats del dinar i s'estranya de trobar-lo palplantat i embadalit a la llinda de la porta: -Avui no tindrem partida -pronuncia ell per respondre aquella mirada indagadora. Quatre paraules justes, com les de la notícia, que segueix sent ampliada amb més detalls. La Gertrudis no replica mai en Gabriel; és la seva esposa i cal que es mostri submisa. La deixa endreçant els fogons i torna a l'habitació de matrimoni.

Dins de l'armari busca el vestit dels funerals i dels casaments. Gris neutre, que no indica ni alegria ni dol, camisa blanca, corbata negra llisa, fermalls daurats als punys. Són obsequi dels seus amics, que van combatre al seu bàndol durant la Guerra Civil. D'això ja fa molt, però encara viu esclavitzat per les consequències de ser fidel a la República. Ara és l'antítesi d'aquell jove lluitador i emprenedor, resignat a la derrota i sotmès al jou dels vencedors. Necessita afaitar-se i ranqueja fins al bany, degut a l'artrosi i a les seqüel·les dels treballs forçosos de la Repressió.

Davant del mirall i amb el tors nu, treu la brotxa, la pastilla de sabó i la Gillette de doble fulla mentre s'omple la pica amb aigua freda. El pare li va ensenyar a afaitar-se així i no ho ha canviat mai. És un home de costums, diu qui el coneix i l'ha tractat des de sempre, i amb els anys ha accentuat més aquest aspecte. També és una excusa per descórrer el fermall dels records. La seva infantesa feliç, la seva adolescència al front, els anys de fam i misèria posteriors, d'esclavatge i de malaltia mentre buidava de roca aquella muntanya maleïda, la incerta recuperació de la llibertat, vigilat d'aprop pels grisos... I la Gertrudis sempre fidel, al seu costat, pujant els seus fills. Fins al dia d'avui.

Quan acaba d'afaitar-se, s'aplica el massatge per la zona tosa. Li cou, però és part del ritual. Es ruixa amb colònia fresca el pit i les aixelles, es pentina el cabell canós i curt. I es disposa a vestir-se. Cada moviment és parsimoniós, amb una elegància categòrica malgrat la seva edat. Pausadament agafa les peces de roba del galant de nit, on les hi ha deixades amb cura, i es vesteix sense presses. De l'armari del rebedor, en treu la gavardina, se la posa i se la botona. -Marxo, ara torno, Gertrudis -de nou quatre mots, que són respostes amb un gest del cap.

Matí fred però assolellat. Som a finals de la tardor, és normal. A mig trajecte, en Gabriel compra el diari i es deixa embadalir per la seva portada. La notícia l'ocupa quasi per complet i el seu rostre és seriós, l'antítesi d'allò que sent per dins. Ranqueja però no agafarà cap taxi. Només ha de caminar deu minuts fins a la seva destinació. Allà se cerciorarà que la notícia no és falsa. I surt del quiosc.

És 20 de novembre de 1975. Matí fred però assolellat a Madrid. En Gabriel es dirigeix cap al Palacio Real amb el diari sota el braç i les mans a les butxaques de la gavardina, per veure la capella ardent de l'amo dels seus darrers quaranta anys subjugat per la mort. Abans que ell, un sotmès anònim.

d.

Barcelona Vs. Zamora
Subjugat per la seva sensualitat, al noi de Zamora li queia la baba per l'Agnès, la clàssica filla de la petita burgesia barcelonesa, avesada a vendre la seva persona, a imposar-se mitjançant delicats protocols verbals i no verbals, perfeccionats durant centúries a la capital catalana front a ruda sinceritat pagesa, a fi d'afermar el poder personal; una acumulació de gestos, entonacions, paraules, roba, actituds, … procediments tots ells en els quals era mestra i que la convertien en una desitjable, adorable, elegant, estilitzada, llunyana deessa, encarnada en una, en aparença, fràgil, bellesa de somriure segur, atraient i un xic pervers.

Així la veia el nostre indefens amic samorà, poc avesat a les falses aparences burgeses i més a prop de la franca realitat camperola, per això, a la seva primera indicació i sense pensar-s'ho li va anar a cercar un cafè al bar de la facultat, embadalit, com seguint un estrany automatisme intern, categòric.

L'estol de somriures, mitges frases, actituds agosarades, argumentari precís i un respectable domini de si mateixa la feien semblar la més determinada, reptadora i subtil de les dones, a qualsevol, i més a un home del terròs samorà, potser en aparença saludable i fort però, internament, impressionat per la capital, apocat, sumís, indecís i irremediablement embogit per la confosa sensualitat de l'Agnès.

Temps més tard es retrobaren a la mateixa feina; ella ja era responsable d'un departament on va ingressar un cop acabat els estudis; la seva fama de persona intel·ligent però imprevisible, canviant, voluble, de vegades frívola, en suma un pel tirànica, ja s'havia estès pel departament. L'havia trobat atraient, com sempre, més madura, però de presència encara més imponent; a això contribuïen la roba, el perfum, els colors elegants i foscos que li agradaven. En saludar-la, havia notat que aquell dit polze que ja aleshores en l'època d'estudiant tenia pelat o amb l'unglà arrodonida, ho seguia estan - potser encara més -, era un signe distintiu de la seva persona, que amagava ara amb ungles postisses. (Se seguia mamant el dit!?: no podia ser!)

L'informe que duia sota el braç aquell matí no era, ni molt menys un exemple de solidesa, podia ser contradit en diversos extrems, tenia punts febles, descobribles, sens dubte, per l'esmolada intel·ligència de la cap i posat en qüestió amb el seu llenguatge estudiat, melós però punyent sempre.

La seva rialla de distints registres: simpatia, menysteniment o simple afectació per no dir res i fins i tot adulació, en certes circumstàncies, era una arma poderosa: què no l'havia vist fer allà amb un sol gest o una innòcua paraula! Avui podia tocar-li a ell! En certa manera, havia de reconèixer que per inversemblant que semblés això l'excitava, se sentia lligat de peus i mans sense massa escapatòria.

Aleshores, es va produir un fer casual però oportú, una trucada; es va aixecar des de darrera de la taula on hi havia el seu portàtil personal engegat i mig obert; podia intuir-se una certa fragilitat , grapejant el fermall del vestit, incomprensible és cert - en aquell moment -. Va aturar la conversa i es va dirigir a ell: Ves a fer un cafè i torna si us plau d'aquí uns minuts, ah! i porta-me'n una a mi també, gràcies, macu! Va dir amb un somriure una mica forçat.

Quan va haver deixat el cafè sobre la taula al costat de l'ordinador, la cap no havia tornat; no va poder evitar de llegir un trot del missatge de la pantalla: no podia creure's el que llegia: aquell ximple ben plantat de la facultat encara era a la seva vora - ella ja estava casada - Allà el teníem!, ho veia per la signatura.

Després cursileries: "Sin ti no soy nada" -una cançó de ploramiques -.
El terme "Succubitus felix" encapçalava una foto - semblava de la pròpia cap - amb poca roba però tota negra, ajupida. I seguia "Once a woman has let the cat into the bag,..." (J. Joyce),... que n'era de llegida! O pedant!

Decebut, pel descobriment de la seva supeditació a un guaperas, antitesi del talent, va decidir d'immediat buscar-se una nova deesa: menys frágil que aquella !

Si sabés escriure, mare, redactaria una carta en paper bonic per explicar-te com enyoro la teva veu cada matí, i la tèbia escalfor dels teus braços,i la teva cara embadalida mentre t'explicava qualsevol peripècia. Et diria com trobo a faltar el contacte dels teus dits aspres d'aigua freda i sabó quan m'esbullaven els cabells, i la teva rialla sempre a punt d'esclatar.

Si tingués un quadern, mare, dibuixaria els teus ulls, i els camps llaurats, i els meus peus nus corrent pels solcs que ha deixat l'arada, mentre voleio el meu estel màgic fet de roba vella i de bastons. Desaria els fulls sota el coixí per que alimentessin d'il·lusions la freda i solitària nit.

Si tingués veu, mare, cridaria ben fort fins fer emmudir el martelleig eixordador d'aquestes màquines infernals, que no paren mai de cosir piles i piles de roba amb somnis de criatures.

Si tingués esperança, mare, bastiria una cuirassa amb el record del meu cos estès al sol, de la carícia de vent a les galtes, del xipolleig de l'aigua i del fang infinit de l'època de pluges, allà on va quedar colgada l'alegria.

Si tingués forces, mare, arrencaria a córrer per cercar l'ànima que em manca des que el pare la va malvendre per quatre rals, enganyat per venedors de castells de fum que em van posar el fermall.

Si pogués entendre què em passa, mare, fugiria d'aquest cau sorollós d'infantesa captiva, abandonaria el terror que s'apodera de mí, encara que hi emprés la vida.

Però no sé escriure, ni tinc quadern. No em resta ni un fil de veu, ni un bri d'esperança, i ja he esgotat totes les forces.

Aquí he après l'únic que m'és categòricament indispensable, saber fer repunts ben rectes i idèntics en una peça rere l'altra, amuntegant-les fins fer una muntanya que algú anirà buidant mentre les poleix també una rere l'altra, bastint una altra muntanya consecutiva. I així passen les hores i els dies.

Ignoro on sóc, i quí sóc, tot just una nena de nou anys. Una entre la multitud de canalla que viu i treballa aquí. Som simples mecanismes d'una degradant maquinària.

Si tingués futur, mare, lluitaria i, potser més endavant gosaria expressar els sentiments i ordenar uns pensaments que ni tan sols poden ser reals, però el futur es va quedar al poble, antítesi de la garjola que ara m'acull. La única diferència entre avui i demà serà la mida, el color i el gruix de la peça de roba que esperarà per ser repuntada. Faré anar el mateix pedal, faré avançar la tela i la trauré quan estigui llesta. Res més. Ni paraules, ni jocs, ni mirades, ni consol. Ulls cansats, capes de pell que s'assequen, durícies als meus dits menuts i al meu cor, ferides incurables dels fils com ganivets, a les mans i al que em resta de dignitat.

Si tingués fe, mare, confiaria que algú ho sabria, que un ésser bondadós ens deslliuraria d'aquesta presó, i després podria aprendre a escriure aquests mots i escampar-los. Però el món és cec i qui ho veu, desvia la mirada cap a un altre lloc. Ceguesa i mudesa interessada que ens ha robat la infantesa i ens esguerrarà tota la vida. I és que les nostres vides no són res, ànimes esclaves, minúcies.