Detall intervenció

Guarir i gaudir (fora de concurs) (no sé si el demanat va ben bé per aquí...)

Intervenció de: touchyourbottom | 12-12-2016

Inconscient, malaltís, hostil, maltractador, castrador, castigat...

Estava farta de llegir-li i escoltar-li l'ús reiterat d'aquells mots i tot ple que hi tiraven.

-Ja m'ho sé! Prou, ja m'ho sé.

Però ell tenia una bretxa massa ampla. Quin fil subtil la podia cosir i guarir?

-He llegit allò de no llencis les teves escombraries a la galleda del veí o quelcom així. Fragments terapèutics que reboten pel carallibre dels collons.

-Tant et costa dir-li fèeeeis i dels ovaris? Tens raó: sona imbècil i jo ja estic tarat, però d'una altra manera. Nooo, no estic tarat. Em conec. Tu no em creus, oi?

Però hi havia una bona tirallonga de 'jo' (jos) d'ella que sí, que el creien. I l'apreciaven. Passaven a estimar-lo, segur.

-Mentre tu ho sàpigues, és la teva certesa. Jo sóc una altra persona.

Desitjava donar-li amor, perquè n'hi calia. Hores callades. Esborrar-li un pretèrit de rebuig, d'exclosió. Li veia la vena genial i el que els altres pensessin se li anava enfotent.

-Qui té rareses troba qui en té. Amb un aire anomenat afinitat que les recull en alegre espiral.

El groc de les moreres al desembre alimentava somriures tímids i lluitava contra discursos que havien nafrat aquella ànima. La bellesa de mots contraris que li diria i repetiria, l'antítesi, esdevindrien amor i la vida seria una altra cosa. Un nou tram...per a ambdós. Perquè, al final, no es destriava ja qui ajudava a qui.




tyb


Respostes

  • RE: Repte clàssic DCLXIII: L'escriptura nafrada
    Bonnie & Clyde | 12/12/2016 a les 11:48
    Clyde
    • RE: RE: Repte clàssic DCLXIII: L'escriptura nafrada
      Bonnie & Clyde | 13/12/2016 a les 13:33
      Allò demanat no va per enlloc més enllà de l'escriptura, sigui aquesta en converses.

      Clyde

  • Guarir i gaudir (fora de concurs) (no sé si el demanat va ben bé per aquí...)
    touchyourbottom | 12/12/2016 a les 16:40
    Inconscient, malaltís, hostil, maltractador, castrador, castigat...

    Estava farta de llegir-li i escoltar-li l'ús reiterat d'aquells mots i tot ple que hi tiraven.

    -Ja m'ho sé! Prou, ja m'ho sé.

    Però ell tenia una bretxa massa ampla. Quin fil subtil la podia cosir i guarir?

    -He llegit allò de no llencis les teves escombraries a la galleda del veí o quelcom així. Fragments terapèutics que reboten pel carallibre dels collons.

    -Tant et costa dir-li fèeeeis i dels ovaris? Tens raó: sona imbècil i jo ja estic tarat, però d'una altra manera. Nooo, no estic tarat. Em conec. Tu no em creus, oi?

    Però hi havia una bona tirallonga de 'jo' (jos) d'ella que sí, que el creien. I l'apreciaven. Passaven a estimar-lo, segur.

    -Mentre tu ho sàpigues, és la teva certesa. Jo sóc una altra persona.

    Desitjava donar-li amor, perquè n'hi calia. Hores callades. Esborrar-li un pretèrit de rebuig, d'exclosió. Li veia la vena genial i el que els altres pensessin se li anava enfotent.

    -Qui té rareses troba qui en té. Amb un aire anomenat afinitat que les recull en alegre espiral.

    El groc de les moreres al desembre alimentava somriures tímids i lluitava contra discursos que havien nafrat aquella ànima. La bellesa de mots contraris que li diria i repetiria, l'antítesi, esdevindrien amor i la vida seria una altra cosa. Un nou tram...per a ambdós. Perquè, al final, no es destriava ja qui ajudava a qui.




    tyb
    • RE: Guarir i gaudir (fora de concurs) (no sé si el demanat va ben bé per aquí...)
      Bonnie & Clyde | 13/12/2016 a les 13:35
      Aghh. M'he equivocat. T'he respost adalt.
      El teu relat és adient al repte. L'escriptura taca les converses i pensaments

      Clyde
  • Com un viatge a Nafraescripturilàndia
    Mena Guiga | 13/12/2016 a les 23:49
    Els adjectius l'enfonsaven en el seu reialme ple de característiques inacabables. I se'n delia...sí? Si eren excel·lents, agosarats, sensuals, acolorits, dolços, abraçaires, exòtics,...Fotuda cosa: no eren una botiga on escollir. Fora perquès i els que es presentessin.
    Els noms l'estiraven i volien ser subjectes i complements directament directes o el que fos o, si canviaven de parer, no volien res d'analisi des de l'hemisferi esquerra del cervell, tan lògic, tan masculí. S'emprenyaven perquè ells no eren matemàtiques i els verbs deien que les seves accions en el temps (el temps!) no havien d'estar subjectes a definicions que més aviat semblaven insults:
    -Tros de perifràstic!
    -Cara de plusquamperfet!
    Reia, pensant-ho.
    Però aleshores els adverbis li expressaven que tot era en la ment i que es tornaria de ment dement. Pesats! No: pesadament, bojament, progressivament, descaradament, irremissiblement.
    Estimava els adjectius per la prosa poètica i per la vida quan somreia. Ara que...el 'quan' dominava. I el 'com'. I llavors les interrogatives feien serralada. S'aplegaven, feien pinya de pes brutal, les paraules, l'envaïen amb estructures més i més complexes coordinades i subordinades i j hi era subjugat o descoordinat i no trobava suborns per desubordinar-me. El cap li rodava i alhora esdevenia gesta prohibida. L'escriptura manava i menava. Era un gaudi viciós, un desig irrefrenable, una passió imparable...i ell tarat, trastocat, atrotinat. Una amalgama caòtica que el pressionava i l'esclavitzava.
    No podria deixar mai allò. El lletraferidisme atípic no tenia cura. Era vici vitalici. Desfici. Poca cosa tenia una solta i una volta que la comprensió comprés i es quedés. El rebuig d'un seny més mediocre havia esborrat els senderis de les aprovacions ídem.

    I si escrivia, per tancar de forma tallat -tot i que recurrent- aquell desastre de relat del tema 'Escriptura nafrada', que la persona 'prota' (queda com 'pillar' o 'finde'...no comments), queia del llit i es fotia una santa catòlica i apostòlica hòstia contra un bell terra de rajola hidràulica de casa d'herència d'avis paterns? I que matava un pobre peixet de plata que s'atipava de residus microscòpics de caspa i brutícia diversa? Sí. Un final de bellesa indescriptible, la mort del lepisma d'argent (oh, quin títol per a una òpera magna menjant magrana!)...I la persona responsable de l'autoria de tant desvari s'amagaria sota les faldilles d'una Menina (a Melilla no) i tindria més al·lucinacions que un peyoter o un ayauasquer o un mariamariamarié.
    I, colgats sota vels de protecció -literària o perversa- els mots s'inflaven, vencedors.



    Mena
    • 'desubordinarm-se' (i no amb '-me'). Toc de retoc.
      Mena Guiga | 13/12/2016 a les 23:54
      • RE: 'desubordinarm-se' (i no amb '-me'). Toc de retoc.
        Mena Guiga | 13/12/2016 a les 23:56
        'de forma tallaNt' (i ja no reviso més) (que l'escriptura és renafra).
  • Yh Khona (fora de concurs ) (i fi d'aportacions de les trigèmines)
    Tanganika | 14/12/2016 a les 13:23
    -Les teves cartes perfumades al final em feien venir arcades. I el mots com de mel de color fanal de cap al tard quan els de la brigada permeten que s'engegin. Enllumenat públic.

    Aquella relació que estava tallant havia estat amor arxiromàntic. Una ficció. Un malson occidental. La bellesa havia esdevingut inespecial.

    -Ara m'adono que no eres tu, sinó el que havies après dins un engranatge que fa fàstic.

    Ella, Yh Khona -com es feia dir- el sentia parlar com qui sent ploure. Es mirava les ungles de porcellana i passava una mà pel jersei de llana fet a mà per una dona pobra a qui havia pagat menys del que calia i si hagués pogut encara menys.


    -Estimava una il·lusió mediocre i egoïca.

    La Yh Khona va començar a fumar, encara callada. Pensava en com plorar, però cap llàgrima volia aparèixer. On trobar com? Li era impossible obrir el mòbil i buscar-ho a 'Best beloved Fèmines'.

    -Bé...-va començar a parlar-...eeerrr....com et deies?

    Ell es va aixecar, dolgut per la pròpia estupidesa. I va marxar, com una ànima en pena paradoxalment profundament alliberada. Un somriure inesperat va dibuixar-se-li al rostre, en un no res. Amb tot, li va fer ràbia girar-se i donar-li les gràcies per la presa de consciència. Però es va tombar i li va dirigir una mirada, un silenci analític que fos ple de paraules tan clares que ella, dins el món on vivia, captés. Qui sap si l'ajudaria a guarir-se.

    Doncs no. Era encara al banc, sota una acàcia de plàstic, amb el gos de fashiongree amb extensions de cabells de dones índies...i estava lligant amb un sexy encarregat forestal que li acabava de comentar que quin perfum més embriagador. I ella li havia demanat l'adreça...per unes cartes úniques que el farien estar al cel. Com sempre feia, al cap i a la fi i a la fi i al cap.


    TGNK

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: