Detall intervenció

Gràcies, Anaïs, per refrescar la convocatòria!

Intervenció de: Carme Cabús | 29-01-2013

Un milió de gràcies!


Respostes

  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 241
    Carme Cabús | 23/01/2013 a les 16:15
    Podeu veure la imatge més completa a: http://s26.beta.photobucket.com/user/evabusom/media/ghett00_zpsfc005ad6.jpg.html?sort=3&o=12#/user/evabusom/media/ghett0_zpsff1ac8a8.jpg.html?sort=3&o=13&_suid=135895398753105550589116229017
  • Camins d'oblit
    gypsy | 23/01/2013 a les 22:07

    Miro al voltant i només veig estupor en tots els rostres que m'acompanyen i una por indecisa clavada en cada cos dels que caminen sense saber on van. Alguns encara tenen esperança de retrobar als seus en aquesta gernació humana. Jo he perdut la meva filla de cinc anys i no la veig en l'esguard de cap infant. No vull seguir endavant sense ella. Els soldats són robots hermètics. Ens empenten com si fóssim bestiar, ens apallissen davant de tots. La humiliació en un circ espontani. Observo els homes més joves. No entenc perquè no es revolten. I aquest pobre infant que avança sol deu haver perdut els pares. M'atanso a ell i li agafo la mà, com si fos la meva petita Maria. Ploro mentre faig el camí de la tenebra. Si pogués morir ara mateix ho faria, però hi ha ulls que pregunten arreu en silenci. Per morir cal certa intimitat, tot i que ja he vist com han matat a dos homes que es revelaven contra els soldats. Dos trets al cap i una rialla estrambòtica. Els cossos a terra, esventats per l'horror de la resta. Aleshores, és quan la por et penetra. Qualsevol cosa per sobreviure. Jo sortiré fugint i faré que em matin. No, no puc. I si trobo la Maria? la meva nina dolça, de trenes rosses i cara pigada. M'arrapo al nen i ell se m'abraça fort.
    Pugem a un tren camí de la boira. Un somiqueig pertorbador i tristíssim es fa seu tot el vagó. Quants rostres per l'oblit, quants cors que bategen avui i ara. Som els vençuts del demà. Tenim nom, tenim famílies perdudes en algun lloc. No oblideu que varem existir. No oblideu que la meva filla duia trenes i tenia la cara pigallada. Es deia Maria.
  • Camins de l'oblit (millor aquí)
    gypsy | 24/01/2013 a les 04:05

    Miro al voltant i només veig estupor en tots els rostres que m'acompanyen i una por indecisa clavada en cada cos dels que caminen sense saber on van. Alguns encara tenen l'esperança de retrobar als seus en aquesta gernació humana. Jo he perdut la meva filla de cinc anys i no la veig en l'esguard de cap infant. No vull seguir endavant sense ella. Els soldats són robots hermètics. Ens empenten com si fóssim bestiar, ens apallissen davant de tots. La humiliació és un circ espontani. Observo els homes més joves. No entenc perquè no es revolten. I aquest pobre infant que avança sol deu haver perdut els pares. M'atanso a ell i li agafo la mà, com si fos la meva petita Maria. Ploro mentre faig el camí de la tenebra. Si pogués morir ara mateix ho faria, però hi ha ulls que interroguen arreu, en silenci. Per morir cal certa intimitat, tot i que ja he vist com han matat a dos homes que es revelaven contra els soldats. Dos trets al cap i una rialla estrambòtica. Els cossos a terra, esventats per l'horror de la resta. Aleshores, és quan la por et penetra. Qualsevol cosa per sobreviure. Jo sortiré fugint i faré que em matin. No, no puc. I si trobo la Maria? La meva nina dolça, de trenes rosses i cara pigada. M'arrapo al nen i ell se m'abraça fort.
    Pugem a un tren camí de la boira. Un somiqueig pertorbador i tristíssim fa seu tot el vagó. Quants rostres per l'oblit, quants cors que bategen avui i ara. Som els vençuts del demà. Tenim nom, tenim famílies perdudes en algun lloc. No oblideu que varem existir. No oblideu que la meva filla duia trenes i tenia la cara pigallada. Es deia Maria.


  • Quan passa (fora de concurs)
    Mena Guiga | 27/01/2013 a les 14:09
    Quan l'ésser humà perd conciència i prefereix ser l'animal i involuciona cap el mal, embrió que alimenta amb riallada sinistra i que creix.
    Quan fa servir el cervell per marcar diferències i menystenir perquè sí, que separa el Superior i l'Inferior i el primer engoleix i decideix qui existeix.
    Quan braços i mans no abracen ni saluden, sinó que se saben preparant un adéu dels que criden en silenci un gran PROU i un QUÈ ESTÀ PASSANT.
    Perquè es troben immersos en un malson que cap pessic en cap llit calent i tou atura ni desperten en els colors del que hauria de ser el món.

    Mena
  • Gràcies, Anaïs, per refrescar la convocatòria!
    Carme Cabús | 29/01/2013 a les 14:02
    Un milió de gràcies!
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 241
    T. Cargol | 30/01/2013 a les 12:30
    Petals

    Potser al teu voltant
    s'ha fet el silenci
    al bell mig del brogit.

    A la lleganyosa matinada,
    la veu enrogallada de l'àvia
    t'ha fet llevar
    amb paraules hermètiques
    estranyes que anotares.

    I potser molts nanys desprès
    et miraràs aquesta foto
    com un dels que et lliurares
    d'aquell destí fatal,
    produït per homes
    en un moment banal,
    com el del tret al cap
    l'extracció de queixals d'or
    de la boca del mort,
    o els buidat de butxaques del cadàver.

    La foto, però, sempre serà igual:
    el moment que la ma
    plena de pètals de roses
    comença a obrir-se en l'aire
    sense deixar-los anar del tot
    per a que el vent se les endugui,
    els petals de les persones que estorades
    ens miren.
  • Diàspora pròpia (o Cornucòpia)
    deòmises | 30/01/2013 a les 18:16
    Europa trontolla, igual que les idees dins del meu cap?
    Cal lluitar per ideals i il·lusions malgrat que signifiquin
    La mort, la foscor, la memòria en el record amnèsic
    De qui trenca vidres o dispara contra homes, indistintament?

    I escolto crits i mentides, escopinades i fel de qui sap
    Que els seus ulls mai no oblidaran la barbàrie ni el turment,
    Ni els munts de cabells, sabates, i cerca el seny analgèsic,
    Que no es troba enlloc, en accions vergonyants que el dignifiquin.

    Europa es trasbalsa, i aquesta diàspora és inevitable, pròpia
    I obligada, una ensenya que voldran esborrar de la Terra
    Quan la sang encara clami i reclami justícia per a sis milions?

    I busco en els meus somnis la primavera exacta, la Cornucòpia
    Que ofereixi la pau i la calma al món, les males intencions
    D'un dement que neda contracorrent, a l'empara de la guerra.



    d.
    • Diàspora pròpia (o Cornucòpia)--->petita esmena...
      deòmises | 30/01/2013 a les 18:23
      Europa trontolla, igual que les idees dins del meu cap?
      Cal lluitar per ideals i il·lusions malgrat que signifiquin
      La mort, la foscor, la memòria en el record amnèsic
      De qui trenca vidres o dispara contra homes, indistintament?

      I escolto crits i mentides, escopinades i fel de qui sap
      Que els seus ulls mai no oblidaran la barbàrie ni el turment,
      Ni els munts de cabells, sabates, i cerca el seny analgèsic,
      Que no es troba enlloc, en accions vergonyants que el dignifiquin.

      Europa es trasbalsa, i aquesta diàspora és inevitable, pròpia
      I obligada, una ensenya que voldran esborrar de la Terra
      Quan la sang encara clami i reclami justícia per a sis milions?

      I busco en els meus malsons la primavera exacta, la Cornucòpia
      Que ofereixi la pau i la calma al món, les males intencions
      D'un dement que neda contracorrent, a l'empara de la guerra.



      d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: