Detall intervenció

(fora de concurs per incontinència verbal. I no hi ha pastilles contra això)

Intervenció de: Tanganika | 28-07-2016

Respostes

  • A la neu ( he passat per aquí i no he pogut evitar penjar aquest petit relat meu, encara que només sigui pel teu comentari. Crec que s'adapta del tot al repte però com que no és original el penjo fora de concurs )
    lisboa | 25/07/2016 a les 18:20
    El sol m'enlluerna. Allà sota petites espurnes de plata fan pampallugues damunt la neu. El fred em crema les galtes i el nas. Per protegir-me em tapo la cara amb les "bragues" i una bafarada d'alè càlid m'entela les ulleres de sol. El telecadira és de quatre persones, però només m'acompanya un home que, amb el rostre completament amagat, sembla tenir encara més fred que jo. És tard i l'estació està a punt de tancar. “En trenta minuts tot això tornarà als seus amos, nosaltres no som més que uns visitants eventuals”, penso impressionat per l'entorn. Les cadires del davant estan buides, darrere només n'hi ha una d'ocupada, també amb dos esquiadors. Me n'adono que tinc ganes de baixar i tornar amb la dona i la filla que m'estan esperant al cotxe. La sensació de solitud que m'envaeix em sembla tan natural com el fred, com la neu que ens envolta.

    Quan el telecadira s'atura no m'espanto, no és cap fet extraordinari. El desconegut i jo quedem penjats; el vent ens gronxa i oscil·lem sobre un paisatge superb, al mig del no res. Un esquirol creua com un llamp una pista d'esquí deserta i desapareix dins l'ombra d'un avet que, sòlida i opaca, ressalta nítidament dibuixada sobre la superfície nevada.

    Només queda el Silenci puntejat pel tènue xiulet d'esporàdiques ratxes de vent.

    I de sobte: soroll. El soroll sord e inconfusible d'una baralla. Un crit agut que trenca l'aire glaçat. Em giro i veig com de la cadira del darrere, un dels dos esquiadors cau a plom. És una caiguda lletja, embarbussada. “Déu meu!” crido mentre el cos impacta contra la neu. “Ho ha vist?” li pregunto a ningú. I és aleshores quan la realitat s'esquerda, es fon com una prima placa de gel sota l'escalfor de l'estiu. L'altre esquiador, l'acompanyant del què ha caigut, es treu els esquis amb un parell de moviments felins i salta. Però aquesta caiguda és molt diferent, aquesta és gràcil, controlada. És el salt d'un depredador. Aterrit, no puc apartar els ulls dels dos cossos caiguts: l'un inert amb els esquis posats, desmanegat, estès al bell mig d'una neu cada cop més roja; l'altre al damunt, alimentant-se'n.

    “Déu meu! ha vist això?”, torno a repetir sense esma.

    “Sí”, respon el monstre.

    Giro el coll per mirar-lo; ja s'ha tret la gorra i les ulleres que li tapaven la cara. “No cridaré”, em prometo a mi mateix. Noto com l'escalforeta de l'orina se'm gela al damunt de les cames, de l'entrecuix. Molt a prop, algú xiscla com una criatura. “No sóc jo”, penso mentre intento aixecar la protecció per saltar de la cadira.

    “No sóc jo”.
  • Uf, el fred mai m'ha agradat gota. No sé pas si podré elaborar res. A vegades passen, aquestes coses!
    Mena Guiga | 25/07/2016 a les 20:17
    • vaja ....
      lisboa | 27/07/2016 a les 15:23
      espero que la teva sorprenent falta d'inspiració no tingui res a veure amb el meu petit relat ! ... és dolent però no tant ..... :(
      • No és això...
        Mena Guiga | 27/07/2016 a les 16:22
        És clar que presentar cosa ja feta no s'hi val massa, ni fora de concurs. On són les energies i la renovació, les noves paraules i idees? L'esforç volgut amb ganes? Al repte hi ha d'haver això, també. Un relat carpe diem en el món de les neurones vives.
        Que el relat fora de concurs condicioni...home, si va de fred no cal aire condicionat.
        Bé, el jutge normalment accepta i comenta els fora de concurs, que en sóc assídua. O sigui que mutis i la gàbia sota zero. Lo reboli: com va, la revitalització? ;)

        • em sap greu ...
          lisboa | 28/07/2016 a les 09:45
          Ja no puc esborrar-lo, va ser un impuls, però com va dir un rei español: no tornarà a passar.
          • RE: em sap greu ...
            Mena Guiga | 28/07/2016 a les 14:50
            Ai, quin embolic! El 'no tornarà a passar' és ben sobrer. Jo només animava a penjar un relat fresc i no de la calaixera dels guardats, que no està pas prohibit. En cap moment condemno aquesta iniciativa. Només, repeteixo. intentava fer que el coco treballi i en creï un de nou. Que no és cap obligació, és clar.
            Ni esborarr ni punyetes.
            Espero haver-ho aclarit. i els reis que vagin perdent corones i que vagin a netejar bàters (grossos, com per a culs d'elefants). :)
            • RE: RE: em sap greu ...
              Mena Guiga | 28/07/2016 a les 15:07
              Ara he vist el relat d'aprofitar energies renovades! No, si al final m'hauré de dedicar a la política apolítica. (no en aquest món). ;)
  • RE: RepteDCXXXIV (634): Hipotèrmia
    rnbonet | 26/07/2016 a les 16:26
    Redéu! M'has deixat glaçat!

    Veurem si em recupere prenent el sol.

    Au!
  • RE: RepteDCXXXIV (634): Hipotèrmia
    rnbonet | 27/07/2016 a les 16:16
    CONILLETS A AMAGAR

    -Gelat, gelat- diu la cosineta, desfigurant la veu.

    I jo, només d'imaginar-me-la, d'un gèlid baixer se'm torna un calent ben llest.I no és per a menys. Un xic grassoneta, ho és. I també rossa pigosa, amb unes bones defenses de pitram i un culet que ens diuen 'mossega'm'. Quinze anys ben portats. I ganes de jugar a jocs de descobriment del propi cos i del meu.

    La cambra és excessivament gran. Un embalum de mobles, unes bales de palla amuntanades, uns quants sacs d'arròs, panolles i melons penjats al sostre dificulten la trobada del conillet. Intente guiar-me per l'origen de la veu i imaginar-me on és. Ella ho sap; Jo també. Però canvia de lloc, en silenci, cada vegada que em dona una pista d'on està.

    -I ara?- faig. I òbric les orelles i aguante el respirar.
     No tan gelat. Una mica més calentet!-I fa una rialleta
    Això ja ho sé. La sang em bull. I una part del meu cos apunta amunt, cap el nord dels mapes.

    Descobert l'amagatall i en això que estem fent provatures de calent, va i escoltem sa mare cridant ben fort:
    -Milietaaaaaa!

    S'ha trencat el bull. Hipotèrmia total.
  • Lluny ( amb energies i renovació, dedicat a la Mena )
    lisboa | 28/07/2016 a les 11:30
    Entaforar-se dins d'un neoprè sembla un exercici de masoquisme. I aprendre surf a la meva edat si he de jutjar per la cara de la filla i la dona, fa riure.

    La teoria és ràpida, quatre conceptes i al mar! Després de dues hores, una de classe i una per lliure, estic cansat i ja entenc la necessitat del neoprè: a l'aigua, l'escalfor s'escapa del cos insidiosament.

    Una onada s'apropa, la noieta que sura al meu costat l'agafa, jo no hi sóc a temps. Esperaré a la següent, penso. Però ja no hi ha més onades, estic massa lluny. Em poso a remar però cada cop estic més lluny.

    Miro cap a la platja i m'espanto.

    És aleshores quan el fred m'engrapa. El fred del pànic. Tot és inútil: me'n vaig, m'allunyo. Quan enviaran algú?, la meva dona aviat veurà que en passa alguna. A qui avisarà?, la platja és petita i pot accessible. Estic fotut.

    No remo per no esgotar-me mentre espero ajuda. Reso per veure algú, una barça, un windsurfista. Algú. Però només hi ha el mar, cada cop més fosc, més aspre.

    S'amaga el sol i el fred em mata. Estirat damunt la taula, intento controlar els tremolors. Si rellisco, no podré tornar a enfilar-m'hi. Serro les barres, tanco els ulls.

    No em fa falta tenir-los oberts per saber que la platja i la vida són cada cop més lluny.
    • per cert ...
      lisboa | 28/07/2016 a les 11:32
      No cal dir que me'n vaig sortir. ;)
  • Pastilla blava
    Tanganika | 28/07/2016 a les 16:14
    Ella era una dona amb gairebé tots els seixantes i ben posats, sobretot en el somriure. Ell, un home a mitjos setantes amb massa fantasmes al cap. Feia temps que es coneixien. Quan ella es va divorciar i havent facturat la filla major d'edat a l'Austràlia més pregona amb o sense nòvio, va poder disposar de molt temps per a guadir d'una estimulant llibertat.
    Es van trobar no pas per casualitat en un bar de tapes ben destapat, com el vestit d'ella. Es coneixen de feia anys, però només eren amics. Amb tot, hi havia un què especial que els feia estar a gust sempre que es propiciava un encontre grupal. Però aquella vegada estaven sols. No calia dir que els encantava.

    Amb força entrebanc, ell, vençut per unes copes de vi, li va dir fluixet que era forçosament pastillablava-addicte. I ella, víctima de les mateixes copes, li va fer saber que no s'ho creia. Que caldria assegurar-se que no li calien gens ni mica.

    Hi ha petons i carícies i mots que maten perquè aviven un desig que destrueix medicacions torracolloneres.

    A partir d'aleshores, aquella parella es deixava anar amb grans kamasutrades un mínim de tres cops a la setmana, a l'apartament de la dona, un segon segona sense segones.

    Estaven molt a gust junts. Quan els horaris els ho permetien anaven a esmorzar, algun cop a dinar. Parlaven sense avorrir-se i sacsejaven un potet amb una pols blavosa: la de les pastilles triturades, per irrisòries. Esclataven a riure! El que pot fer una passió autèntica!

    Ella li havia fet recuperar-se de la disfunció i ho aprofitaven i així van estar ben bé un lustre.

    Es podia dir que aquella relació era factible i que calia normalitzar-la. Ell, però, era casat. I era pare i avi. Li costava decidir-se. Ella insistia i a vegades s'enfadava. Si era l'amor de la seva vida!

    Quan ella no va poder més va fer-s'ho venir bé per fer assabentar-se a la muller d'ell de l'affair. Allò obligava l'home a escollir.

    I com no volia ser privat de veure els néts, va continuar com estava. La viagra picava l'ullet, picardiosament malparida.

    La dels seixanta i mitjos setanta a aquelles alçades va quedar de pasta de moniato. De resultes, de les emocions tancades, patia hipotèrmies cíclimament, com si hagués recuperat una menstruació rara. Va haver d'emigrar a una zona tòrrida del planeta.


    Però continuava tenint-hi fred.

    TGNK
    • (fora de concurs per incontinència verbal. I no hi ha pastilles contra això)
      Tanganika | 28/07/2016 a les 16:15

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.