Font d'inspiració

Vine, dolça noia, i et modelaré les paraules del vent,
L'argila dels meus dits per a acaronar-te el cos,
L'aigua dels besos per llevar-te els llavis de la vetlla.

Apropa't a la sínia del meu pit, on el reflex de la lluna
És moviment continu i bressa els ocells dels núvols,
On la teva boca és el reialme del desig per parlar-te.

Descalça'm, guareix-me, pentina el fullam de les branques,
I esdevindré escorça per suportar la gravetat de la Terra,
So del batec d'un cor que glapeix sense saber a qui estima.

Canta'm melodies noves, acabades de néixer i les ompliré
De mots tendres, gerds dolços per competir amb els teus ulls,
I sabré que ets l'horitzó on pondre-hi els sols que et creï.

Garlanda que em guarneix l'existència, fogassa que m'alimenta,
Dèdal per perdre-m'hi, enigma, candidesa, dona...
Vine, noia dolça, i et nomenaré musa per als meus versos orfes.

d.

Contemplo l'aigua clara
plena de la teva poesia
Endevino la bellesa de cada vers
en la seva blavor, en la seva calma.



Tanco els ulls i escolto
en un suau xiuxiueig
que em transporta als teus somnis
la dolços que ets capaç de transmetre
a través d'un simple full de paper



Navegaré en el meu vaixell
construït amb milers de paraules,
arribaré a la nostra illa,
eterna font d'inspiració.

Adéu, adéu a la poesia, al vers nocturn. A la musa, al poeta.
És hora de canviar els signes alfabètics,
La llengua, el metre, la retòrica.
Del mot renascut florirà la pell guarida
Al mínim preu d'un silenci curt, anestèsic.
És d'una seguretat gairebé tautològica,
de profecia autocomplerta, d'axioma si voleu,
que l'oblit brollarà tot havent deixat bells cadàvers
estesos al full guarnit d'arnes on dies enrere
les mans gargotejaven tota la bellesa
que insomnes ulls havien xuclat de la mateixa mare terra.

Com un vòrtex
et prenc l'aire,
sobrevisc a l'ofec
de la teva absència,

abstrec els fonaments
que et vessen en
cada gest fet mot,
tresor preuat que
em crema endins,

consumit a plom,
dins les parpelles
que et llegeixen amb
la consciència presa i
l'esperit manllevat.

Et sé meu en cada vers
que mastego afamada.

Mentre penja la lluna
en un cel de poemes,
l'angoixa es dissipa
en una calma blana,
de deler emmetzinat .