Detall intervenció

FEM UNA PARTIDA DE PARXIS?

Intervenció de: edelfa | 14-04-2018

FEM UNA PARTIDA DE PARXIS?

Som a la casa centenària de la mare. Té dues plantes, una xemeneia, ben ferma, surt de la teulada amb pissarra negre, a les finestres uns porticons de fusta i la façana és de pedra. És diu: CA LA MONTSE.
L’ha heretat de la seva sogre EVERILDA, és preciosa, només a calgut fer-li alguns petits arranjaments, sobretot instal·lar-hi la calefacció, allà fa molt de fred. És a la part més alta del poble.
Sempre que tenim uns dies hi aprofitem per anar-hi. Agafem el tren i el cremallera. El nom del poblet: QUERALBS.
És al pont de la Puríssima, fa un fred que pelar, està nevant, els carrers no hi ha ningú. Hem acabat de dinar i com diu el refrany: “Tot bon català té fred després de dinar”; anem cap a l’escalfapanxes que prèviament la mare s’encarrega d’atipar amb força llenya, perquè diu que així hi haurà unes bones brases, per poder fer-nos una bona torrada per berenar.
La mare s’assenta al balancí, s’ha portat el ganxet. La Neus, marxa cap a la seva habitació a fer deures que li han encomanat a l’escolà i jo, la Maria, m’assento al sofà, llegint un llibre que m’ha recomanat una amiga.
Passada una estona, veig que la mare s’aixeca i se’n va cap a l’habitació de costura i de dins de l’armari porta una capsa vella i atrotinada.
S’asseu al meu costat i crida a la nena que baixi:
- Neus, vine, que la iaia et vol ensenyar una cosa!.
- Sí, iaia, un minut!
De seguida la Neus, s’atansa a nosaltres i la mare ,ràpidament capta la nostra atenció, aspectants per saber que hi ha dins la caixa.
- Mireu, he pensat que com que fa aquesta tarda tan trista , perquè no fer-la una mica més entretinguda?
Va treure de dins aquella capsa, un preciós joc de parxís, ens va explicar que li havia fet el seu pare quan era petita. Treballava molt: era fuster, en les seves estones lliures li havia fet, com a regal pel seu aniversari. No tenia colors, però estava tallat en diferents gravats, fins i tot, les botes amb les seves fitxes. Era tota una joia.
- Que us sembla noies, fem una partida?.
- I tant!, vam dir, totes dues a la vegada
- Apa, doncs, vés a buscar aquella taula petita que tenim a la cuina, reina.
En un tres i no res, ens vam posar a jugar, el començament era avorrit, però poc a poc la tarda es va anar animant.
Mato i compto vint, tres sisos a punt d’entrar a casa, etc...
En definitiva, que sense adonar-nos va arribar l’hora de sopar. La Neus li digué:
- Iaia, quina tarda , més divertida i millor que esta fent deures!
- Ho vieu, noies?. Les iaies, sempre tenim el remei, perfecte perquè convertir els moments més avorrits en el més amens. Al cap i a la fi, les iaies també hem sigut nenes i a la nostra manera també hem jugat.




Respostes

  • RE: Repte 681: Jocs
    edelfa | 13/04/2018 a les 18:10
    acepto el repte, ara falta que t'agradi el resultat.
  • Ho sabria el vidre
    Tanganika | 14/04/2018 a les 00:04
    Les gotes de pluja, divertides, jugaven a fer curses a la finestra sense cortines de la saleta i el vidre, un pèl brut, ho agraïa. Hi veuria més, tant de dins a fora com de fora cap a dins. Va preferir, però, l'interior poblat de certa tristesa de la mitja tarda de les dues persones de l'habitacle, avorrides de la solitud de les cambres individuals, que s'havien reunit en aquella estança. L'hivern no acabava de fer net, la incipient primavera colpejava exigint la seva tanda amb ruixats intensos que obligaven-convidaven a no moure's. Els paraigües, capgirats per una ventada, ho corroboraven.

    -Si no fa sol, tenen una timidesa.

    -Sí, només una s'ha obert bé.

    Es van mirar el ram de flors senzilles, silvestres, en un gerro orientat a una llum que es feia esperar. Una, amb tot, estava badada.

    -M'encanta aquest lila-no lila. Despullem la corol·la? Hahaha!

    -Espera! Necessito animar-me. Poso música, d'acord? I estiro el primer pètal.

    'Abracadabra' de Steve Miller Band, triat per atzar, va fer que es posessin a mig ballar quan, d'una breu visita a la cuina, van reaparèixer amb unes copes plenes que en uns minuts van ser buidades.

    -Vi negre ecològic? Que ajuda més? Hahaha!

    -Els efectes...són diferents, potser. Hahaha!

    -Eco....il·lògics vols dir? Hahaha. El vi és genial!

    Un segon pètal va ser tret de lloc. Van passar a escoltar 'Riders on the storm' de The Doors, com si ho la cançó ho demanés.

    -Col·locaaaaa....

    Més líquid del raïm fermentat, van servir-se.

    -Juguem a fer flors de paper?

    -Origami? En saps?

    -En tinc minces nocions.

    Va treure folis de colors d'un calaix. No van seure per fer la feina. Amb moviments sinuosos i amb el deixar-se anar de l'alcohol ni qui donava instruccions les seguia.

    -El secret està en saber fer els plecs.

    -Espera. Un altre pètal. Canvi de música, no?

    Va tocar perquè sí 'Lay Lady Lay' de Dylan.

    -M'està quedant...hahaha...margaridoia margaridó! Nooo, això no té forma de res...

    -A mi m'agrada. Fixa't en la meva... és un card punxeta, hahaha!

    Se les van intercanviar. Més beguda. L'ampolla s'acabava. Un pètal més. I escoltar 'In the mood for love', de Umebayashi, un gaudi que elevava...elevava.

    El violí feia que giravoltessin amb grans somriures, els ulls lluents, amb desinhibida expressió corporal. Començava una tempesta, a l'exterior, i tan sols s'assabentaven del tacte del pètal -semblava una ala de papallona- amb el que s'acaronaven les galtes. Fins que el van tirar a l'aire, masegat...la boca més ràpida, amb la llengua enfora, el va rebre per menjar-se'l. Un ínfim mos.

    -Ooooh, només falta arrencar-ne un! Canvia la música...tinc ganes com de plorar.

    Va ser hàbilment escollida.

    -Jo plego, tu. Aquesta em tomba.

    Va tirar-se al sofà tou d'estampat oriental amb orles daurades i turquesa. Sonava 'Melissa', de Francis Lai. Embriagada, rebé al damunt l'altra dona també presa pel desig. No eren ganes de plorar, eren d'estimar. De petons en comptes de pètals i d'un voler perdre's entre plecs humids i flairosament tastívols...


    TGNK




  • FEM UNA PARTIDA DE PARXIS?
    edelfa | 14/04/2018 a les 12:25
    FEM UNA PARTIDA DE PARXIS?

    Som a la casa centenària de la mare. Té dues plantes, una xemeneia, ben ferma, surt de la teulada amb pissarra negre, a les finestres uns porticons de fusta i la façana és de pedra. És diu: CA LA MONTSE.
    L’ha heretat de la seva sogre EVERILDA, és preciosa, només a calgut fer-li alguns petits arranjaments, sobretot instal·lar-hi la calefacció, allà fa molt de fred. És a la part més alta del poble.
    Sempre que tenim uns dies hi aprofitem per anar-hi. Agafem el tren i el cremallera. El nom del poblet: QUERALBS.
    És al pont de la Puríssima, fa un fred que pelar, està nevant, els carrers no hi ha ningú. Hem acabat de dinar i com diu el refrany: “Tot bon català té fred després de dinar”; anem cap a l’escalfapanxes que prèviament la mare s’encarrega d’atipar amb força llenya, perquè diu que així hi haurà unes bones brases, per poder fer-nos una bona torrada per berenar.
    La mare s’assenta al balancí, s’ha portat el ganxet. La Neus, marxa cap a la seva habitació a fer deures que li han encomanat a l’escolà i jo, la Maria, m’assento al sofà, llegint un llibre que m’ha recomanat una amiga.
    Passada una estona, veig que la mare s’aixeca i se’n va cap a l’habitació de costura i de dins de l’armari porta una capsa vella i atrotinada.
    S’asseu al meu costat i crida a la nena que baixi:
    - Neus, vine, que la iaia et vol ensenyar una cosa!.
    - Sí, iaia, un minut!
    De seguida la Neus, s’atansa a nosaltres i la mare ,ràpidament capta la nostra atenció, aspectants per saber que hi ha dins la caixa.
    - Mireu, he pensat que com que fa aquesta tarda tan trista , perquè no fer-la una mica més entretinguda?
    Va treure de dins aquella capsa, un preciós joc de parxís, ens va explicar que li havia fet el seu pare quan era petita. Treballava molt: era fuster, en les seves estones lliures li havia fet, com a regal pel seu aniversari. No tenia colors, però estava tallat en diferents gravats, fins i tot, les botes amb les seves fitxes. Era tota una joia.
    - Que us sembla noies, fem una partida?.
    - I tant!, vam dir, totes dues a la vegada
    - Apa, doncs, vés a buscar aquella taula petita que tenim a la cuina, reina.
    En un tres i no res, ens vam posar a jugar, el començament era avorrit, però poc a poc la tarda es va anar animant.
    Mato i compto vint, tres sisos a punt d’entrar a casa, etc...
    En definitiva, que sense adonar-nos va arribar l’hora de sopar. La Neus li digué:
    - Iaia, quina tarda , més divertida i millor que esta fent deures!
    - Ho vieu, noies?. Les iaies, sempre tenim el remei, perfecte perquè convertir els moments més avorrits en el més amens. Al cap i a la fi, les iaies també hem sigut nenes i a la nostra manera també hem jugat.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: