Detall intervenció

Estimat David

Intervenció de: crow6 | 07-07-2011

Estúpid estimat, has anat massa enllà, i el deixo: abjuro, oblido, m’allunyo, dels teus petons, la teva pose, els teus ulls buits de nen perdut. Com un foll de follia trista em vaig penjar del teu alè i les teves mans, dels teus llavis de marbre i fruita fresca. No va ser un bon començament, no: als urinaris, contra la paret, olorant deixalles d’altres. Però vas tornar-me un animal; la teva pell em va deixar exhaust. Després, millor: un troç de carn, a casa meva. Carn selecta adobada d’espígol i marinada, pel gormand que era jo. Vaig saber com era estar dins teu, però no hi va haver manera de seguir-te una conversa. Et vaig donar el què tinc més a mà, la meva verga. Suplicis i llàgrimes de gelosia. Aquell gegant panxut, què li vas veure? Què et va donar més bo que jo?
Estimat David, només ets una marca fina al meu coltell de cow-boy.


Respostes

  • David: la pell del marbre
    teresa serramia | 07/07/2011 a les 10:01

    amb un cisell flamant potser
    feriren la mirada
    marbre esculpit, glaçat
    pell erta
    eixit del fons del fons d’aquell misteri
    entranyes de silenci

    no hi ha límits ni barreres
    pels teus ulls
    ni per l’impuls
    amb que et dotà el creador furtiu

    espai enllà
    temps enllà
    ens setges, ens penetres
    impactant
    ens interpel•les:

    què hi ha en l’enllà del més enllà?

  • Estimat David
    crow6 | 07/07/2011 a les 11:57
    Estúpid estimat, has anat massa enllà, i el deixo: abjuro, oblido, m’allunyo, dels teus petons, la teva pose, els teus ulls buits de nen perdut. Com un foll de follia trista em vaig penjar del teu alè i les teves mans, dels teus llavis de marbre i fruita fresca. No va ser un bon començament, no: als urinaris, contra la paret, olorant deixalles d’altres. Però vas tornar-me un animal; la teva pell em va deixar exhaust. Després, millor: un troç de carn, a casa meva. Carn selecta adobada d’espígol i marinada, pel gormand que era jo. Vaig saber com era estar dins teu, però no hi va haver manera de seguir-te una conversa. Et vaig donar el què tinc més a mà, la meva verga. Suplicis i llàgrimes de gelosia. Aquell gegant panxut, què li vas veure? Què et va donar més bo que jo?
    Estimat David, només ets una marca fina al meu coltell de cow-boy.
  • Mutació
    Ogigia | 10/07/2011 a les 15:19

    En el gest d'ira
    el monstre assenteix.

    Sents la multitud a la plaça?

    La torsió d'atacar
    —monstre o vèncer—
    tensa l'aire
    amb còdols de sang.

    Ves-hi, escup, odia, venja't...
    Fins i tot la Venus dels Pitti
    està expectant.

    Deixa per la nit càntics,
    dones al teu llit,
    sacrificis de gràcia
    a un déu cruel.

    Ara ves-hi, sigues monstre
    i arranca el cap
    enderrocat.
  • Gràcies, deo
    Carme Cabús | 11/07/2011 a les 13:22
    Ets un sol que s'irradia damunt de tot relatsencatala. I m'encanta.
  • Ua petiteta aportació fora de concurs
    Carme Cabús | 11/07/2011 a les 13:34
    Escolta, Goliat

    No ens venceràs perquè sigui gegant
    la teva força bruta desfermada.
    Entre els rulls del meu poble hi és vibrant
    el seny d’un déu: la intel•ligència clara.
  • RE: RPV 177 Un tal DAVID
    rnbonet | 11/07/2011 a les 15:47

    Amb mirada tensa i expressius ulls
    -que es miren de gaidó el confiat gegant-
    esguardes l'infinit de més a esquerre
    i t'encomanes al déu d'aquell teu poble.

    Identitat de pedra pesada i alhora fràgil,
    cor de vidre obscur, cos de marbre blanc
    fet per dits que no són teus, sinó del mestre;
    molsuts els llavis, va i arrufes celles.

    I penses en allò que fou possible
    -perpètua imatge d'un desig complit-
    creuant camins de vida i existència
    en el món que batega a l'altra banda.

    I preparada la pedra dins la fona
    la quimera et trepitja amb veu sobtada
    i s'esberla la veu de la matèria ingràvida
    en bocins microscòpics de paper de bíblia.
  • Delícia pètria
    deòmises | 11/07/2011 a les 17:45
    Sotja el sol i sabràs com vèncer
    El cingle fet carn i ossos i ulls,
    Que llança damunt teu els traülls
    D'una caterva que, com el gegant, no pensa.

    Pedra contra la mola, toca el foc
    I crema'l amb la força de la brisa
    Només, amb l'ajut d'un cel que s'allisa
    Travessat per un cap enorme com un roc.

    Albira l'alba clara que comença
    I desterra del teu cor la temença
    I la sofrença, perquè et mou la ment.

    Marbre de les delícies, esvelt, jovenívol,
    Sotmet a la teva fona el poble planyívol
    Que confia la seva sort a la buidor ingent.



    d.
    • Delícia pètria (aquí més ben pentinada)
      deòmises | 11/07/2011 a les 17:46
      Sotja el sol i sabràs com vèncer
      El cingle fet carn i ossos i ulls,
      Que llança damunt teu els traülls
      D'una caterva que, com ell, no pensa.

      Pedra contra la mola, toca el foc
      I crema'l amb la força de la brisa
      Només, amb l'ajut d'un cel que s'allisa
      Travessat per un cap enorme com un roc.

      Albira l'alba clara que comença
      I desterra del teu cor la temença
      I la sofrença, perquè et mou la ment.

      Marbre de les delícies, esvelt, jovenívol,
      Sotmet a la teva fona el poble planyívol
      Que confia la seva sort a la buidor ingent.



      d.
  • Esplet de roca
    Xantalam | 11/07/2011 a les 23:29

    El pes del cel sobre la testa
    de pedra, l’enderroc d’una tempesta
    en les ones del cabell,
    un lleu moviment pendular als ulls,
    la quietud tibada dels llavis,
    el nus del temps en cada escletxa oberta.
    L’entrecuix, l’entrecella, l’entrellat...,
    oh,tensió obscura, clivella
    la basarda! Ressona la bellesa
    pètria en l’esplet de roca.
    Memòria rígida i furient,
    atura l’instant sempitern!

  • Tu ets l'home
    angie | 12/07/2011 a les 13:32
    Gira el coll i mira'm,
    m'amaga la teva ombra,
    nu i pur et contemplo
    a tothora.
    Tremola l'aire
    en tocar ta parpella,
    balbuceja en arribar al pit
    amarat de lluna plena.
    Em cerques a l'esquerra
    mentre m'adormo damunt
    l'espatlla dreta,
    i el joc perla la galta;
    la sang flueix,
    tan sols resta latent,
    immòbil,
    esperant el bes a la boca
    i el suspir que et falta.


    angie
  • RE: RPV 177 DAVID
    - | 13/07/2011 a les 00:21

    Se que estic fora de termini (passen uns vint minuts), aixi que l'envio fora de concurs, perque la imatge m'agrada molt, i m'hi he posat ara, a correcuita. :)


    Seràs pedra

    Com podria jo, tan sols un home,
    vèncer allí on ningú abans ha reeixit?
    Com podria jo enfrontar, un home sol, tan negra fúria?
    Tinc tan sols una fona a les mans nues,
    molt coratge i ferm esperit.

    Es l’abisme qui ha forjat tals criatures,
    mes no seràs tu un altre Hipòlit traït per Fedra,
    doncs és teu el gest precís que enfonsarà aquesta torre,
    i ho faràs, sí, i estaràs sol, però per fer-ho
    esdevindràs home de pedra.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.