Estima'm

En Deric estimava la vida amb els colors que portés. Es llevaba i el gat li saltava al llit i li explicava què havia somiat. L'animal s'estava quiet i tranquil escoltant-lo. Cada dia feia igual i mai no se'n cansava.

En Deric havia nascut sense extremitats. No sabia què és picar de mans, xutar una pilota, trepitjar fulles seques o herba tova, abraçar. I molt més, massa més.

En Deric, curiosament, no es queixava de les seves mancances. Gens ni mica. Era feliç i un exemple per a molts.

Li van proposar animar als altres. Hi ha tanta depressió avui en dia, tantes frustracions, tant inconformisme,...

En Deric era portat a instituts, escoles i centres cívics i es mostrava a la gent com era. Enlairat en una taula, aquell home de cap a trenta anys, ajudat per una extensió de carn, un múscul indefinit, es recolçava a la superfície i avançava fent una mena de saltironets. Els assistents sobretot s'emocionaven i molts àdhuc ploraven en veure com aquella persona de sempre mutilada fos tan positiva. Aleshores entenien que tots els seus problemes eren ben poca cosa i que no sabien agrair el que tenien. En Deric va haver de superar que algú es rigués d'ell o s'esgarrifés i l'anomenés 'monstre', però va reaccionar amb somriures i humor.

En acabades les xerrades molts l'abraçaven i podia sentir el que era. Va fer molts amics .Admiraven l'esforç i la disciplina del dia a dia que ell es veia obligat a tenir per mantenir-se fort i sa. I a ell no l'importava gens que s'hi comparessin si això era per a un bé.

En Deric un dia es va enamorar i va ser correspòs. Ella el va abraçar, es van besar i ell li va entregar el seu cor que no tenia cames ni braços, com el d'ella i com el de tots.


Mena
_______________________________________________________________Aquest relat està inspirat i dedicat a una persona que realment és així i actua així i que buscant 'no arms no legs' (més o menys) pel senyor google es pot trobar. Tota una lliçó i, no obstant, mai estem contents.

- No! una altre vegada tu? ... vull que hem deixis en pau! Si et plau que tinc quaranta-tres anys com perquè hem vagin al darrera d’aquesta manera! No creus que ja no som adolescents?
Dites aquestes paraules va penjar el telèfon i va continuar escrivint a l’ordinador teclejant amb energia. es deia a si mateixa. Feia mesos que havia conegut aquell home d’ulls marrons i mirada penetrant despatxant a la floristeria de la seva mare. Simplement havien entaulat breus converses que s’havien tornat en una obsessió persecutòria, per part de l’home, iel qual “invadia” la seva intimitat. El que no entenia era com havia aconseguit el seu número de telèfon i la seva adreça. < segur que la mare li deu haver explicat amb pèls i senyals la meva vida> pensava tota preocupada < menys les meves cames, com sempre! Mai explica a la gent que té una filla discapacitada>, < la veritat és que té atractiu... però no pot ser, és impossible que puguem relacionar-nos com dues persones normals. Jo no crec en l’amor i a més si suma que no sóc normal: per tant a fregir espàrrecs...>.
Arribades les vuit del vespres ja estava cansada, i com que portava unes nits que havia dormit malament va decidir anar-se’n a descansar sense menjar res. La Núria era una dona madura, que no creia en l’amor i sempre s’havia considerat lletja i desastrosa en conjunt, fet que no ajudava a les seves dificultats físiques i psicològiques.
- Mare, hem pots passar les crosses? Les he deixat al costat de la llarg de foc...
- Com? Hi què hi fan allà? Ja saps que el metge et va dir que les havies de tenir a l’abast pel que fos. (deia la seva mare cridant des de l’altre punta de la casa) imaginat que es cala foc a casa i jo no hi sóc? A més ja soc una mica gran com per ajudar-te a fugir!
- Tu sempre tant optimista oi?
- Té, aquí les tens...
- Me’n vaig a dormir, un petó...
- Ja? Valguem Déu, però si no has menjat res!
- És igual no tinc gana... fins demà que descansis...
Com va poder va agafar les crosses i es va dirigir a la seva habitació. La seva mare encantada contemplava com intentava de caminar, però les deformades cames que la sostenien semblaven dues canyes molsudes apunt de trencar-se.
“ la Núria, quan tenia tres anys va patir una malaltia anomenada poliomielitis. Aquesta, va destruir l’articulació i va deformar la musculatura de les seves diminutes cames quan només tenia cinc anyets”.
A les set del matí, mentre les dues dones encara dormien, va sonar el timbre. La Roser, la mare de la Núria, intrigada es va posar el barnús, i despentinada arrossegava els peus mentre corria pel passadís directe a la porta. Una vegada allà la va obrir i en veure aquell home ben plantat li va dir:
- Hola... ens coneixem encant? ...
- Si senyora, soc en Roger, el que fa un parell de mesos venia regularment a la floristeria per a la renovació del meu jardí...
- Ai fill, no ho recordo...
- Vaig comprar unes roses de color groc amb ratlles taronges... hem va explicar que per vostè eren molt especials, me les va recomanar vostè... si no em falla al memòria hem va explicar que van ser les primeres roses que li va regalar el seu difunt marit.
- Ai si, pot ser... es que perdo una mic ala memòria sap... i doncs.. que vol alguna cosa?
- Si, que hi és al Núria?
- Si, està dormint... però passa passa, segur que estarà molt contenta de veure’t!
- Nena! Tens una visita... (va dir tot cridant)
- Vols res fill? ... una llimonada? ... una mica de llet amb galetes? ...
- No gràcies, ja he esmorzat a casa...
- Qui és? (va respondre la Núria enfadada perquè l’havien despertat)
- Un xicot molt guapu! (va respondre la mare)
- No! No! No!... nom hem diguis que és el Roger! ... no el vull veure ni en pintura!
Aquest en sentir això va mirar cap a terra amb decepció. Indignat va agafar les roses, les va posar sobre al taula del menjador i va pujar a tot drap escales amunt.
- La seva habitació és al fons a la dreta... (va dir la seva mare contenta i excitada davant el moviment que hi havia, una rialleta juganera es dibuixava sota el seu nassarró)
Ell després de ser a dalt va anar directe a la porta i va picar, ella no va respondre i va obrir la porta de bat a bat.
- Però que fas! .. trucaré a la policia... hem sents? Fora d’aquí!
Ell com un posseït es va tirar a sobre d’ella, la va agafar pels braços i li va fer un petó.
- T’estimo!
Indignada li va fumbre una bufetada que li deixà la marca de tot la ma.
- Però com t’atreveixes! ... poca vergonya! Si quasi no ens coneixem de res!
- Com de tota la vida...
Ella espantada i desesperada es va posar a plorar impotent davant aquella situació absurda. No entenia com havien arribat fins aquell punt. Ell com va poder li va explicar que la seva mare li havia comentat sobre la seva discapacitat, però li era totalment igual. .
- Mirat-ho com vulguis, però estic disposat a passar tota la meva vida al teu costat amb o sense discapacitat... des del primer moment que et vaig veure vaig notar com un vuit dins meu i més tard hem vaig adonar que només tu podies omplir-lo...
Ella plorant el mirava desconcertada i amb ràbia és mossegava el llavi superior.
- Però mirem, desgraciaràs la teva vida al meu costat... no puc quasi ni caminar!
- Estic segur que t’estimo i és amb això que el que vull és que comparteixis amb mi aquest dolor i junts tirar endavant...
Ella emocionada no es podia creure el que en tan poc temps havia pogut passar el que ella ja donava per impossible. I el que més la sorprenia era que li passés això amb quaranta-tres anys.

La Lysbet va perdre un braç perquè un tauró li va menjar. La xarxa protectora tenia un forat i l'esqual va poder-hi passar. La dona nedava de pressa, acostumava a practicar tres cops per setmana una horeta, la seva rutina esportiva.

La Lysbet va sentir una estrebada i un sobtat dolor. I que no podia moure's com tot just feia uns segons. Es va espantar. Va intuir el que veuria. Però no volia veure-ho. Havia d'arribar al trencall sense mirar enrera i ho va fer tancant els ulls i seguint en línea recta...que no va poder: havia perdut l'estabilitat.

La gent es va apinyar al seu voltant. La Lysbet estava desmaiada. Somreia: havia salvat la vida. Havia estat valenta. No sentia els crits d'esgarrifança dels presents ni el so de l'ambulància.

Acostumar-se al seu nou aspecte no va ser fàcil. Existeixen els miralls. Existeix el record invisible i present del membre desaparegut. Existeix la ràbia i la por i cal fer un dol.

Un dol que no li deixaven fer sola. Que empalagosos, la família i les amistats! Volia cridar i plorar i el timbre sonava a tothora i calia fer cara de coratge i d'estar en fase positiva d'adaptació.

En sabia tant, de fer teatre (a l'escola ja li havien dit) que se la creien i en marxar se sentien alleujats. La Lysbet ni aleshores podia arraulir-se en ella mateixa: vivia amb el seu germà amb síndrome de Down, en Killian, i de cap manera volia alterar-lo.

En Killian era fora unes hores cada dia. Treballava en una cooperativa i feia ninos de peluix amb retalls de roba. La Lysbet era representant de productes italians a restaurants i menjadors. Però s'havia acabat: no podria conduir ni mostrar els catàlegs. Ni en tenia ganes, tant que li agradava la seva feina.

La Lysbet no podia plorar tampoc. Se li havia fet un tap al pit i li costava respirar. Assajava d'estar-se estirada a les fosques i no ser i ho aconseguia. I així passava el temps, també.

Un dia en Killian va portar-li un regal. Això va dir. La dona va obrir el paquet: era un braç de trossos de teles virolades i alegres i acabava en una mà amb dits de tots colors. En Killian la mirava, orgullós de la seva feina.

La Lysbet va sentir com li lliscaven les llàgrimes galtes avall i va abraçar el seu germà amb l'únic braç i tots els altres que va sentir que tenia i que eren infinits i que feien que, per fi, pogués entomar la vida com es presentava.



Mena

Ella atansa el seu rostre a l'envà de la cambra de bany i sent el soroll de l’esforç d’ell al alçar-se, i imagina els seus braços en tensió, la seva musculatura al màxim. Sent com ell renega al caure l’ampolla de sabó – Coi, merda, merda, merda! -. Ella acarona suaument la porta que els separa. Sent el xipolleig de l'aigua quan el pes d'ell entra dins la banyera i sent els seus moviments forçats, feixucs i acurats quan ell intenta estirar el seu cos.

Silenci.

Mig estirat a la banyera, ara diferent, mira el sostre blanc, aquest queda emboirat per imatges que mai oblidarà. Allà nu, és l'únic lloc on pot plorar, enrabiar-se i cridar en silenci perquè sap que ella està darrera l'envà. Sent el seu silenci, el seu dolor i el seu desig.

Al passadís, ella assossega la seva respiració accelerada mentre estreny els seus punys amb ràbia. Sent els crits d'ell en el seu cap i veu les seves llàgrimes. Les seves mans palpen el seu cos, el desitja més que mai. Agafa el pom de la porta i el gira lentament, obra i entra.

Un cop dins, les seves mirades es creuen amb una forta intensitat, senten que quelcom els embolca, acostant-los, unint-los i per uns segons resten com si fossin només un. Senten el seu cos ple. Senten un desig intens. Però aviat la màgia s'esvaïx, la realitat ha tornat. Tots dos a la vegada senten com els crida “Sóc aquí!”. Ell abaixa el cap vençut, i el seu cos queda impregnat per la derrota.
Ella la defuig, li pega, li escup, l'esborra i, amb un somriure en el rostre, s'agenolla al costat de la banyera i agafa el sabó caigut.

Ell observa els seus moviments en silenci. Es delecta amb la delicadesa que ella s'ensabona les mans, com se les frega, veu com el sabó creix i regalima pels seus braços. Ella endinsa les seves mans dins l'aigua i la respiració d'ell s'accelera mentre ella acaricia les seves cames. Ell no sent el tacte d'ella, però nota el seu amor.

Ella s'aixeca i es treu la camisola mentre ell la mira amb excitació. Suaument, ella entra dins la banyera. Ell tanca els ulls, mentre ella s'asseu sobre ell. La desitja però no fa res. Resta impassible, ni tan sols es capaç d'aixecar els seus braços vius i amanyagar-la, perquè té por del que ara és diferent. Obre els ulls, i la contempla, els seus cabells, els seus ulls, els seus llavis mig oberts, sap el que vol, ho sent i llavors deixar anar una llàgrima que llisca pel seu rostre. Ella la recull, passant-li un dels seus dits, li besa els llavis, els pòmuls, els ulls. Ell se'n desfà de les seves carícies girant el seu rostre cap a la porta i la veu, allà està, mirant-lo, esperant-lo. Ella acosta els seus llavis a la seva orella i li diu – Deixa de mirar la maleïda cadira de rodes i estima'm. Ell es gira, la mira, aixeca els braços i les seves mans agafen el seu rostre, l'acaricia amb amor, mentre es va acostant fins que es troben.

Asseguda a la teva butaca de coixins verds, de cara al balcó, en aquella quietud cristal.lina, com d'eternitat, que tenen, de vegades, els somnis, ara que les mans et tremolen com tremolen les flames de la llar de foc que t'escalfa el cos aquesta tarda freda d'hivern tan allunyada de tot, massa lluny fins i tot per al record, observes com cau la lenta pluja; com cau i esquitxa rítmicament la barana, els fanals, els paraigües, el bar d'enfront on cada matí, des de fa unes setmanes, s'ha instal·lat, aixoplugant-se en el portal, un cec amb els seus cupons penjant a la jaqueta i un bastó a la mà. Una certa recança t'envaeix l'esperit quan recordes aquell amor que vas tenir quan eres jove, ara fa molts anys, tants que la seva imatge es difumina i es perd entre els estrips i giragonses d'una corcada memòria, i amb qui vas estar a punt de casar-te. I somrius amb tristesa al recordar que va ser la por qui t'ho va impedir: por a un futur inestable.
Un futur fosc, d'anar a les palpentes, d'haver d'embastar el camí amb el fil feble i amarg de la incertesa; que tu eres els seus ulls, nineta meva, et deia a cau d'orella, amb aquella veu tan fina i tan masculina que a tu et tornava boja, però tenies por; que li havies de dir tot, explicar-li com era cada cosa, que els teus ulls eren blaus, d'un blau turquesa intens, i ell somreia com si ho veiés, i et feia comentaris sobre els diferents blaus mentre passava suaument els seus dits pel teu rostre, resseguint els teus contorns, acaronant la teva veu amb infinita tendresa. I tu senties que t'estimava des del fons del seu cor, com mai més t'han estimat. Aquell home cec per a qui tu eres tot el seu món, nineta meva, et deia besant-te pels camins, al cinema, al llit, que mai més has estat amb cap home que t'encengués com ell, però tenies por, por que algun dia ho descobrís.
Per això vas preferir mantenir una solteria secretament aventurera, una doble vida de portes endintre i de portes enfora. Vas conèixer molts homes esperant trobar, algun dia, allò que diem amor; allò que tu ja tenies i no ho sabies. O potser sí que ho sabies, però... Ah, la por!
Tu sabies que aquell home que venia cupons de cec pels carrers del teu barri, que necessitava ajuda per quasi totes les tasques de la vida quotidiana, que era un inútil fora del seu petit món de quatre pams, que s'havia enamorat de tu com mai més ningú ha faria, sabia mirar amb les mans, amb els llavis, amb tot el seu alè. Sabia fer-te volar amb les seves paraules, plenes d'il·lusió i de vida, sabia fer-te feliç amb la seva alegria tan encomanadissa, sabia valorar aquells petits moments de felicitat que fan que tingui sentit la vida, sabia acceptar-te tal com eres, i tanmateix et vas tirar enrere per por a que un dia se n'assabentés. Ell, l'única persona que t'havia estimat de veritat, no va saber mai que aquella mirada turquesa tenia un ull de vidre.

Han passat setmanes i mesos des de la trobada amb el pare de la Llúcia al parc, després de cinc anys d'haver perdut la visió a causa dels cops rebuts per ell mateix. El pànic primerenc, degut a recordar aquell capvespre fatídic, va anar alleujant-se amb les seves paraules de penediment i de perdó, carregades de tanta bondat que li costava reconèixer el dimoni que la va colpejar fins que l'alcohol va adormir-lo. En el seu lloc hi anava percebent l'home que l'havia conquistada en plena adolescència, que li havia fet passar tants bons moments i que, finalment, havia aconseguit dur-la a l'altar. Però la Lídia ara no és la mateixa dona perquè no hi veu.

Han passat setmanes i mesos de placidesa i de feina dura a casa. La simple acció d'escombrar o d'omplir un got d'aigua per a la petita li sembla una tasca de titans. Però és tossuda i, com a molt, ha acceptat un gos pigall per als passeigs i per a sortir a comprar. Ell l'ajuda cada cop menys, gradualment ha perdut aquell oferiment inicial de fer les feines més àrdues perquè té la jornada laboral molt atapeïda i arriba cansat a casa per dur la roba bruta a la rentadora i fer bugada, o preparar el sopar per a la família. Ella ho farà. A més, hi té la mà trencada. Amb la flaire que desprèn la cassola o el soroll de la carn que es cou a la paella ja sap quin moment és l'idoni per retirar el menjar del foc. La Lídia no gosa queixar-se, perquè el pare de la Llúcia no l'escridassi.

Han passat setmanes i mesos, i cap dels dos s'adona que les coses han tornat al seu lloc. Apatia i desgana, mal humor per qualsevol cosa i rutina. La Lídia, en moments de decaïment, imagina la cara de la Llúcia. L'estima tant que no vol veure-la trista de nou. Ara té pare, com les altres nenes de la classe. Coneix la crueltat de la gent, sobretot la dels petits, que només percep la diferència de les altres persones i les titlla sense pensar-ho dues vegades. Avui aniran al parc de nou. Ella llegirà, encara que no ho faci amb tanta rapidesa com abans de perdre la visió, però els dits ja no dubten tant a l'hora de desxifrar els signes dels fulls. La Llúcia jugarà amb les seves amigues imaginàries perquè tenir pare no garanteix tenir amistats. Tenir una mare cega també és motiu de titllar-la de diferent...

Han passat setmanes i mesos des que la Lídia va retirar les denúncies contra el pare de la petita, que ha refet la seva relació amb ell, malgrat les paraules de les seves companyes de teràpia, a l'Associació de Dones Maltractades. Es justifica per l'amor cap a la petita. No és humà que visqui sense el pare, ara que sap que en té un, com les altres nenes. I tornaran a casa hores abans que ell, que segurament haurà tornat a anar al bordell de camí cap a casa per carregar-se de cerveses i descarregar. Pudirà a alcohol, com anys enrere. Però ara ja no pot deixar-lo així com així. Se sap segrestada, aferrada a aquell home cada dia més desconegut per a ella, que es desviu per la Llúcia, però. Se sap lligada de peus i de mans a aquell que la va omplir de cops i d'insults fa unes setmanes i uns mesos. Amb una síndrome d'Estocolm que li ha fet esborrar aquest episodi en èpoques de desànim, i l'ha encegada més del que la ceguesa sol tenir-la cega. La consola la felicitat de la Llúcia, el seu amor, la seva vida veritable.


d.


PS: he recuperat els personatges d'aquest relat anterior. No cal llegir-lo per entendre'l, crec, que ja hi ha els elements necessaris per a copsar la idea.