Detall intervenció

En un país anomenat Lotalàndia (aquest!!!)

Intervenció de: Mena Guiga | 21-04-2014

-Oh, galant mossa, d'ull blau i cella rossa!

Així era benvinguda l'Ota,amb aquests mots, allà on anés, anés on anés, la reina dels país de les roses badades, tant que semblaven tontes.
L'Ota, que només tenia un ull i una cella. Un ull del to del blau més aiguamarinós. I una cella fina i querubina, un arc perfecte i que mai va requerir depilació làser.

La gent de Lotalàndia tenia gran afecció a mirar enlaire, tot i procurant que les cervicals no es resentissin, apresa amb la tècnica d'enretirar la barbeta com si es volgués enganxar allà on el coll acaba. I miraven cap amunt, cap amunt vers el roseram fastuós, exuberant, colorit i perfumat que coronava no només els patis i jardins, sinó pràcticament la volta celest.

La reina demanava setmanalment la recol·lecció de les punxes de les enfiladisses i les feia envescar dalt de tot de murs que impedien l'entrada al seu món de pètals sedosos i primavera eterna, sota la visió mono-ocular, la seva i la que considerava la única.

Així sempre hi hauria roses. No entraria ningú amb llavors de cap més planta.
La gent l'obeïa. Sempre havia estat així i la sentor de tanta flor marejava qualsevol neurona amb tendència al desacord.

Era una terra de fragància i de bellesa i si alguna plaga gosava atacar els vegetals, una mirada de rancúnia de l'Ota l'eliminava ipso facto, facto ipso, encara que li comportés una estoneta de sanglot, l'esforç.

Però -conjunció que el pèrit de conjuncions va desestimar i s'ha colat al relat- des de RClàndia, un dia qualsevol, un voyeur catxondo i 'pajillero' (mots superparafrasejats d'un text de no sé qui) va arribar amb unes sabates especials a Lotalàndia. Les soles, amb un gruix envejable pel cervell de molts polítics, van esclafar el dalt feridor del mur, després d'haver-lo escalat. Anava amb una càmera a filmar com els habitants d'aquell espai feien coses dignes de del·lectació masturbadora). El seu lema: la vida és entretenir-se, tretenir-se, tenir-se, nir-se, sa. Si estava com un llum li anava bé, perquè seria considerat un il·luminat, estalvi energètic a part.

Anava abillat d'Indiana Observer i feia força patxoca. Si somreia, no obstant, li faltava un ullal i la crispeta seca un xic moldejada que la seva mare li havia entatxonat al clotet genívic feia lustres s'havia erosionat tant que ningú encertaria que hi havia estat, per més fotos de demostració que portés i per més que en manifestés un enyor acceptablement creïble.

No el van copsar en ser l'hora de migdiada lotalandiana. Moments de tot tipus d'activitat que l'interessava. Totes les vies eren lliures.

No va pensar (si és que tenia aquesta aptitud conreada) que no estava avesat a la megaextrasupermaxintensíssima flaire dels rosers. No tenia ni nas ni pulmons preparats.

Era en una de les cases -totes de colors suaus i relaxants- adossat a una paret i contemplant àvidament (per una finestra oberta amb una cortina d'organdí que la brisa feia que molestés) com una parella lotalandiana duia a terme el Rosasutra amb mestria. Li queia la bava just allà on quelcom que ni calia regar li creixia. Estava entusiasmat i la mà se li anava, se li anava...

Plaf!!!! Va rebre una bufetada que va ressonar durant cinc dies. El voyeur, dolor apart, va quedar bocabadat perquè havia estat donada per una dona bellíssima amb una cara atípica. Era la reina qui, enfurismada, el va obligar a dir 'oh, galant mossa d'ull blau i cella rossa' cent vegades i unes quantes més de tant per cent d'interessos.

Un cop repetits els mots, el voyeur, cabrejat, va fotre un dit a l'ull de l'Ota per privar-la de la visió i, si podia, de l'opinió. Al mateix temps l'acumulació de pol·len va esbogerrar els sucs gàstrics d'Indiana Observer. Li va venir tos i vomitera.


Allò sí que era un espectacle!!! Tothom va córrer a seure fent rotllana per presenciar la imatge de la reina i el nouvingut en aquell estat suprem. Les criatures picaven de mans. Es repartien entrepans i begudes refrescants.

Cap al tard, la tos excessiva havia deixat calbes totes les roses. El panorama era desolador. Calia fer alguna cosa.

La cosa es va fer sola. Als llacs i estanys, de forma miraculosa, flors estranyes n'emergien de les entranyes. Eren lotus, esdevinguts arrel de l'animació popular amb els 'l'Ota, l'Ota' i els 'tus, tus', restes d'ovacions conglomerades: 'lot tus, lotus'.

El canvi de decoració va provar individualment i socialment. Avui en dia són un model a seguir (és clar que no tenen facebook).



Mena (no es pot llegir sobre Salvador Dalí ni en PINTURA).





Respostes

  • Oh, galant mossa d'ull blau i cella rossa!
    Mena Guiga | 21/04/2014 a les 00:05
    -Oh, galant mossa, d'ull blau i cella rossa!

    Així era benvinguda, amb aquests mots, allà on anés, anés on anés, l'Ota, reina dels país de les roses badades, tant que semblaven tontes.
    L'Ota, que només tenia un ull i una cella. Un ull del to del blau més aiguamarinós. I una cella fina i querubina, un arc perfecte i que mai va requerir depilació làser.

    La gent del Lotalàndia tenia gran afecció a mirar enlaire, tot i procurant que les cervicals no es resentissin i que havien après amb la tècnica d'enretirar la barbeta endins com si es volgués enganxar allà on el coll acaba. I miraven cap amunt, cap amunt vers el roseram fastuós, exuberant, colorit i perfumat que ho coronava no només els patis i jardins, sinó pràcticament la volta celest.

    La reina demanava setmanalment la recol·lecció de les punxes de les enfiladisses i les feia envescar dalt de tot de murs que impedien l'entrada al seu món de pètals fins i primavera eterna, sota la visió mono-ocular, la seva i la que considerava la única.


    ........demà continuo i en refaig alguna cosa. M'està sortint fervorosament i ferma efervescent, ai mareta!!!!!!!!
  • En un país anomenat Lotalàndia (aquest!!!)
    Mena Guiga | 21/04/2014 a les 15:54
    -Oh, galant mossa, d'ull blau i cella rossa!

    Així era benvinguda l'Ota,amb aquests mots, allà on anés, anés on anés, la reina dels país de les roses badades, tant que semblaven tontes.
    L'Ota, que només tenia un ull i una cella. Un ull del to del blau més aiguamarinós. I una cella fina i querubina, un arc perfecte i que mai va requerir depilació làser.

    La gent de Lotalàndia tenia gran afecció a mirar enlaire, tot i procurant que les cervicals no es resentissin, apresa amb la tècnica d'enretirar la barbeta com si es volgués enganxar allà on el coll acaba. I miraven cap amunt, cap amunt vers el roseram fastuós, exuberant, colorit i perfumat que coronava no només els patis i jardins, sinó pràcticament la volta celest.

    La reina demanava setmanalment la recol·lecció de les punxes de les enfiladisses i les feia envescar dalt de tot de murs que impedien l'entrada al seu món de pètals sedosos i primavera eterna, sota la visió mono-ocular, la seva i la que considerava la única.

    Així sempre hi hauria roses. No entraria ningú amb llavors de cap més planta.
    La gent l'obeïa. Sempre havia estat així i la sentor de tanta flor marejava qualsevol neurona amb tendència al desacord.

    Era una terra de fragància i de bellesa i si alguna plaga gosava atacar els vegetals, una mirada de rancúnia de l'Ota l'eliminava ipso facto, facto ipso, encara que li comportés una estoneta de sanglot, l'esforç.

    Però -conjunció que el pèrit de conjuncions va desestimar i s'ha colat al relat- des de RClàndia, un dia qualsevol, un voyeur catxondo i 'pajillero' (mots superparafrasejats d'un text de no sé qui) va arribar amb unes sabates especials a Lotalàndia. Les soles, amb un gruix envejable pel cervell de molts polítics, van esclafar el dalt feridor del mur, després d'haver-lo escalat. Anava amb una càmera a filmar com els habitants d'aquell espai feien coses dignes de del·lectació masturbadora). El seu lema: la vida és entretenir-se, tretenir-se, tenir-se, nir-se, sa. Si estava com un llum li anava bé, perquè seria considerat un il·luminat, estalvi energètic a part.

    Anava abillat d'Indiana Observer i feia força patxoca. Si somreia, no obstant, li faltava un ullal i la crispeta seca un xic moldejada que la seva mare li havia entatxonat al clotet genívic feia lustres s'havia erosionat tant que ningú encertaria que hi havia estat, per més fotos de demostració que portés i per més que en manifestés un enyor acceptablement creïble.

    No el van copsar en ser l'hora de migdiada lotalandiana. Moments de tot tipus d'activitat que l'interessava. Totes les vies eren lliures.

    No va pensar (si és que tenia aquesta aptitud conreada) que no estava avesat a la megaextrasupermaxintensíssima flaire dels rosers. No tenia ni nas ni pulmons preparats.

    Era en una de les cases -totes de colors suaus i relaxants- adossat a una paret i contemplant àvidament (per una finestra oberta amb una cortina d'organdí que la brisa feia que molestés) com una parella lotalandiana duia a terme el Rosasutra amb mestria. Li queia la bava just allà on quelcom que ni calia regar li creixia. Estava entusiasmat i la mà se li anava, se li anava...

    Plaf!!!! Va rebre una bufetada que va ressonar durant cinc dies. El voyeur, dolor apart, va quedar bocabadat perquè havia estat donada per una dona bellíssima amb una cara atípica. Era la reina qui, enfurismada, el va obligar a dir 'oh, galant mossa d'ull blau i cella rossa' cent vegades i unes quantes més de tant per cent d'interessos.

    Un cop repetits els mots, el voyeur, cabrejat, va fotre un dit a l'ull de l'Ota per privar-la de la visió i, si podia, de l'opinió. Al mateix temps l'acumulació de pol·len va esbogerrar els sucs gàstrics d'Indiana Observer. Li va venir tos i vomitera.


    Allò sí que era un espectacle!!! Tothom va córrer a seure fent rotllana per presenciar la imatge de la reina i el nouvingut en aquell estat suprem. Les criatures picaven de mans. Es repartien entrepans i begudes refrescants.

    Cap al tard, la tos excessiva havia deixat calbes totes les roses. El panorama era desolador. Calia fer alguna cosa.

    La cosa es va fer sola. Als llacs i estanys, de forma miraculosa, flors estranyes n'emergien de les entranyes. Eren lotus, esdevinguts arrel de l'animació popular amb els 'l'Ota, l'Ota' i els 'tus, tus', restes d'ovacions conglomerades: 'lot tus, lotus'.

    El canvi de decoració va provar individualment i socialment. Avui en dia són un model a seguir (és clar que no tenen facebook).



    Mena (no es pot llegir sobre Salvador Dalí ni en PINTURA).




  • Ràbies
    deòmises | 28/04/2014 a les 18:49
    El jardí ha quedat perfecte després de les atencions del jardiner. Totes les instal·lacions acuradament supervisades per les donzelles i criades contractades per a l'avinentesa. El sultà vol donar als seus vassalls mostres de poder i de confiança en la seva persona, malgrat els rumors de debilitat que minen l'ànim del seu poble. Així també demostrarà als enemics que té suficient carisma per emular el seu pare, difunt tan recentment i de forma sobtada. L'ocasió és banal, però ell li confereix un caire polític per a la seva reputació, un motiu de propaganda amb fastuositat i excés. El sedueix alimentar llur rancúnia, la impotència de veure's superats en tot, inclús en l'harem més ben assortit. I, com a afegitó, avui hi arriba la seva darrera adquisició, deu noves verges i la que esdevindrà la seva favorita, relegant les altres dones a un segon pla que es vaticinava des de la darrera conquesta territorial. La sang àrab en tot el seu esplendor per acompanyar-lo sobretot a les nits.

    El seu secretari ha encomanat rams de llessamins i gardènies, orquídies i gladiols i, un de sol, de cinquanta roses ben roges, per a la favorita, perquè no hi hagi cap dubte entre l'elenc. Ella rebrà més visites que la resta, seguint la litúrgia barrejada de tradicions i de supersticions. Els ulls del sultà no poden ésser vistos en ple desplegament de la seva libido. Els ancians de la Cort recorden que ja ho havien experimentat amb l'anterior sultà, i tothom ho respecta. La genètica és capriciosa també amb les manies... Aquesta festa és la mostra que les seves pertinences són ofertes a aquesta dona, igual que el seu cos i la seva ànima. Les millors sedes la vestiran, les fruites més dolces li desitjaran el bon dia i tot caprici li serà brindat en safates d'or i d'argent, si així ho demana.

    El palau sencer queda en silenci quan les onze donzelles s'acosten. Els moviments sinuosos de cadascuna d'elles fan que els ulls del sultà deixin de mirar el conjunt femení i es fixin en l'eunuc mastodòntic, mut i castrat però amb la seva masculinitat intacta. El mira amb afecció i enyor, alhora. Perquè la túnica li cobreix dissimuladament allò que ell cobejaria tenir. El desig desfermat en qualsevol moment, la capacitat de satisfer una dona. Per això aquesta nit, com les anteriors nits, aprofitaran la foscor per canviar-se els papers i que la reputació del sultà, atacat per l'anhedonisme de fa tants anys, no es taqui ni es malmeti. I, entre gemecs i xiscles, seguirà preguntant-se per què sent tanta enveja per la donzella que copuli salvatgement amb l'eunuc, tot desfullant amb ràbia una de les cinquanta roses.


    d.
    • bunyol... disculpes
      deòmises | 28/04/2014 a les 18:50
      • Ràbies (aquí?)
        deòmises | 28/04/2014 a les 18:51
        El jardí ha quedat perfecte després de les atencions del jardiner. Totes les instal·lacions acuradament supervisades per les donzelles i criades contractades per a l'avinentesa. El sultà vol donar als seus vassalls mostres de poder i de confiança en la seva persona, malgrat els rumors de debilitat que minen l'ànim del seu poble. Així també demostrarà als enemics que té suficient carisma per emular el seu pare, difunt tan recentment i de forma sobtada. L'ocasió és banal, però ell li confereix un caire polític per a la seva reputació, un motiu de propaganda amb fastuositat i excés. El sedueix alimentar llur rancúnia, la impotència de veure's superats en tot, inclús en l'harem més ben assortit. I, com a afegitó, avui hi arriba la seva darrera adquisició, deu noves verges i la que esdevindrà la seva favorita, relegant les altres dones a un segon pla que es vaticinava des de la darrera conquesta territorial. La sang àrab en tot el seu esplendor per acompanyar-lo sobretot a les nits.

        El seu secretari ha encomanat rams de llessamins i gardènies, orquídies i gladiols i, un de sol, de cinquanta roses ben roges, per a la favorita, perquè no hi hagi cap dubte entre l'elenc. Ella rebrà més visites que la resta, seguint la litúrgia barrejada de tradicions i de supersticions. Els ulls del sultà no poden ésser vistos en ple desplegament de la seva libido. Els ancians de la Cort recorden que ja ho havien experimentat amb l'anterior sultà, i tothom ho respecta. La genètica és capriciosa també amb les manies... Aquesta festa és la mostra que les seves pertinences són ofertes a aquesta dona, igual que el seu cos i la seva ànima. Les millors sedes la vestiran, les fruites més dolces li desitjaran el bon dia i tot caprici li serà brindat en safates d'or i d'argent, si així ho demana.

        El palau sencer queda en silenci quan les onze donzelles s'acosten. Els moviments sinuosos de cadascuna d'elles fan que els ulls del sultà deixin de mirar el conjunt femení i es fixin en l'eunuc mastodòntic, mut i castrat però amb la seva masculinitat intacta. El mira amb afecció i enyor, alhora. Perquè la túnica li cobreix dissimuladament allò que ell cobejaria tenir. El desig desfermat en qualsevol moment, la capacitat de satisfer una dona. Per això aquesta nit, com les anteriors nits, aprofitaran la foscor per canviar-se els papers i que la reputació del sultà, atacat per l'anhedonisme cap al seu harem de fa tants anys, no es taqui ni es malmeti. I, entre gemecs i xiscles, seguirà preguntant-se per què sent tanta enveja per la donzella que copuli salvatgement amb l'eunuc, tot desfullant amb ràbia una de les cinquanta roses.


        d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.