Detall intervenció

Els ulls dels qui t'espien

Intervenció de: Sol_ixent | 19-01-2012

A Barcelona avui la xafogor és insuportable. Tot el dia que estic suant i les hores a la feina se m’han fet eternes. No hi ha res que desitgi més que posar-me a sota de la dutxa, amarar-me d’aigua ben freda... i ressuscitar.

Davant del mirall del bany em desprenc ràpidament del vestit, les calcetes i els sostenidors; precisament aquells que em va regalar en Roger pel meu darrer aniversari i que tant ens agraden. No per vanitat, sinó per amor propi, sempre he cregut que tinc uns pits macos. Més aviat petits, però molt ben posats i rodonets: ideals per la majoria d'homes.

Em deixo de contemplacions, obro l'aigua i m’hi poso a sota. Començo per la cara, passant pel nas i els pòmuls, acabant per l'esquena. Nova ensabonada i arribo a les sines. Les acaricio suaument, tot resseguint els mugrons amb la punta del dit índex de la mà dreta, fet que em posa els pèls de punta. Amb la mà esquerra començo a baixar suaument pel ventre, arribant al centre del plaer. Començo a acariciar i a cercar, ansiosa, l'obertura del paradís, que cedeix pas sense resistir-s’hi gaire. Un cop m’he fet camí començo a entrar i sortir lentament, i vaig accelerant progressivament el ritme. No sé si donar un cop a alguna cosa o xisclar, perquè l'excitació és màxima.

L'aigua continua caient, i ja ha eliminat totes les restes de sabó del meu cos. Quan la satisfacció s'ha consumit, s'apaga tot. Igual que el raig d'aigua.
Surto i em cobreixo amb la tovallola, eixugant-me bé. Un cop posada la camisa de dormir em fico a dins del llit, i no trigo més de deu minuts en adormir-me.

*

A mig matí em desperta el so d’arribada d’un SMS. Número desconegut i el següent missatge: "Visita la següent pàgina: (...) Hi tens molt a veure". Ets preciosa. JK

Em vesteixo a corre-cuita i engego el portàtil. Teclejo l’adreça i amb certa basarda pitjo l’“Enter”. Ni en el pitjor dels meus malsons podria haver-me mai imaginat això! La meva dutxa d’ahir va ser íntegrament gravada... i penjada a la xarxa.


Respostes

  • L'ària
    deòmises | 19/01/2012 a les 18:20
    La il·luminació minva progressivament i es fa el silenci absolut a l'auditori. I, en apujar-se el teló, els decorats que hi apareixen són d'una bellesa que astora. Però és normal que així sigui per poder estar a l'alçada de l'esdeveniment i de la música de Giuseppe Puccini. La soprano que hi actua és Rosa Raisa, sempre tan elegant, fins i tot en el paper de Tosca. Les veus dels tenors i dels barítons no han pogut eclipsar-la mai en aquesta òpera. El seu punt àlgid, diuen els experts, és l'ària Vissi d'arte, en què la soprano demostra la seva qualitat. La senyora Braun, però, ja ha quedat embadalida amb l'escenari i, en la penombra de la llotja, obre els ulls per no perdre's cap detall, quan aparegui, d'aquell cos que es mou en harmonia, d'aquella veu que arriba a notes insospitades, d'aquell rostre que és bell sota el maquillatge que l'amaga.

    Perquè l'ha vista abans d'abillar-se en el personatge de Floria Tosca. Fa escassos minuts, aprofitant que té algun contacte a la Konzerthaus. I veure-la enmig de la tasca de preparar-se per a l'actuació, sense cap mena de pudor, l'ha ruboritzada i excitada alhora. S'ha fixat en els seus braços nus, en la seva roba interior, que s'entreveia a través de la gasa dels enagos. I en la parsimònia de la soprano per mantenir una conversa mitjanament coherent amb ella. Si hagués posat una mà damunt del seu cor, s'hauria adonat del grau d'excitació que li havia provocat. Tot i així, s'ha controlat la veu que, amb una calma difícil de mantenir, responia les preguntes que, gairebé de gairell, escoltava entre el torbament.

    Se sent impacient ara, que sap que ha de sortir a escena en breu. Li sobra la resta de personatges, tant Mario Cavaradossi com el Baró Scarpia, com la resta de figurants. Fins i tot, li sobrarien el públic i les persones que ocupen la seva llotja. Vol tenir-la per a ella, desitja que li canti aquestes àries angelicals a cau d'orella, en petit comité i esperar-la nua i delerosa de ser abraçada i besada per aquella boca que és roja i plena de melodies perfectes. Ha restat en silenci, després de tornar del camerino, i seguirà amagant aquest desig cap a la cantant perquè no seria entesa per ningú. Ni tan sols pel seu marit. Sap que també és possible que aquest afer escandalitzés els seus amants.

    Creua les cames amb més força quan la Rosa Raisa apareix en l'escena. Sent com s'humiteja el seu sexe amb la pressió de les cuixes i a conseqüència de veure la causa d'aquest foc que la crema per dins. Copsa cada nota que emet, la interioritza i es deixa acariciar per la melodia que en sorgeix. La seva pell s'eriça i, sota la roba, els mugrons se li marquen de forma discreta, només perceptible per una mirada penetrant i sotjadora. Li costa respirar, a causa de les palpitacions que van en augment. Les vol contenir i li és tan costós que, de tant en tant, deixa escapar un sospir que és interpretat erròniament pel seu marit. De nou, li deu semblar avorrit l'espectacle...

    Segueix atropelladament l'argument de l'òpera, para més atenció a les intervencions de la soprano i s'abaixa el teló sense que s'adoni del temps que ha transcorregut sense emetre ni una paraula, només sospirant. S'alça el teló de nou i tot l'elenc rep l'ovació del públic, dempeus. El ram de flors per als cantants principals i, tot d'una, fora de llibret i de qualsevol exigència del paper, Rosa Raisa és besada per Beniamino Gigli, el tenor que ha interpretat a Mario Cavaradossi aquesta nit. I ella li correspon sense negar-s'hi en cap moment. Acompanyada d'una gèlida mirada, una única paraula surt de la boca de la senyora Braun:

    —Marxem!
    —Què et passa, Eva? —demana en un xiuxiueig el seu marit.
    —Res... No res... Però cal donar un escarment a aquests bruts gossos jueus, Adolf. Aquesta meuca de la Rosa Raisa... Raitza Burchstein... no és ària com tu i com jo... —el nom real i la darrera frase són pronunciats amb una ràbia notòria. Amb la mateixa fredor que, al carrer, el gèlid novembre fueteja la ciutat de Berlín. El novembre de 1938.


    d.
    • Idiosincràsia (fora de concurs)
      deòmises | 19/01/2012 a les 18:29
      Surto de la dutxa i l'erecció encara es nota. M'eixugo ràpidament amb la tovallola, el barnús acabarà d'absorbir la humitat que quedi.

      M'aturo al llindar de la porta i l'observo, de bocaterrosa damunt del llit. El llençol li tapa part de les cuixes però és evident la seva nuesa. Encara la desitjo. Tot just fa deu minuts que hem arribat a l'orgasme però m'excita de tal manera que tornaria a despertar-la amb petons, carícies i la duresa reticent a reposar del meu penis. Des d'on estic és més bella que quan la penetrava. Té una placidesa en el rostre que m'és nova. Amb els ulls clucs i relaxada, l'esquena descoberta, el cul també, les cames un xic separades deixen entreveure el seu sexe.

      L'observo amb desig i atenció. Els tatuatges de l'esquena -una papallona a l'alçada dels ronyons i una rosa negra a l'omoplat- resten immòbils però el meu desig creix més en adonar-me que el seu pit esquerre queda més a la vista. Ple i exhuberant, em vénen ganes d'omplir-me la boca d'ell, de llepar el mugró ben definit i notar com s'endureix amb el contacte de la meva llengua.

      El barnús sense cordar no cobreix la meva erecció, que ha augmentat amb discreció mentre la mirava; quan m'apropo al seu cantó del llit i li acarono una de les galtes del cul, es remou i separa encara més les cames. Els llavis queden ben visibles, resten humits i deliciosament lluents. També s'evidencia l'ombra de l'anus, de pell més fosca, que voldria resseguir amb els dits i la llengua, penetrar-lo amb paciència. Abans s'hi ha negat perquè mai no ho ha practicat ni li atrau. Però a mi m'excita. Sobretot, aquest punt de resistència en començar la penetració.

      La mà magreja la galta del cul i s'apropa al sexe rasurat i a l'orifici que ha restat verge. Humitejo el polze amb el flux que perleja entre els llavis carnosos, i el frego amb cura al voltant de l'anus, mentre l'índex i el mitger furguen amb timidesa el seu sexe. No vull que es desperti sobtada, només per incitar-la i per jugar-hi una estona més abans d'acomiadar-nos. Però és massa sensible al contacte dels dits i passa el que temia.

      —Què estàs fent? —pregunta. S'ha girat cap a mi i em mira sense una expressió fàcil de classificar. No sé si està enfadada o adormida encara.
      —Bona tarda.
      —Dic que què fas —repeteix de nou.
      —Només jugava.
      —I et diverties solet? —m'inquireix, tot afegint: —Haver-me despertat i seguíem.
      —No puc, he de marxar —em disculpo—. La meva dona m'espera. Deixaré el compte de l'hotel pagat.

      Em vesteixo amb presses, ella escriu unes xifres en un tros de paper, que m'allarga un cop he acabat de vestir-me. Un escuet ja et telefonaré acompanyat d'un petó al front és el meu comiat. Fred i breu, tot al contrari del que hauria estat de no ser casat.

      * *


      He sopat, la Mònica no diu res de la rojor dels meus llavis. He estat petonejant i succionant els llavis i el sexe de l'Angèlica i se'n ressenten ara mateix. Inflats i vermells, sembla que anunciïn que li he estat infidel per primera vegada. Però si li explico com ha anat tot, pensarà que la trobada no ha estat fortuïta.

      Bé, tampoc és gaire creïble que hagi conegut l'Angèlica mentre buscava el Cancionere, de Petrarca. Hem coincidit a la prestatgeria de la literatura italiana (jo no sóc tan erudit i buscava El plany de l'excavadora, de Pasolini). Jo l'he ajudada i la conversa ha vingut rodada. M'ha sorprès en convidar-me a un cafè fora de la biblioteca, com a mostra d'agraïment per l'ajuda. Ha estat quan m'he adonat que, malgrat la seva estatura (diria que 153 centímetres), té un cos exhuberant, amb un cul ferm i uns pits d'una mida gens envejable. L'abric que duia durant l'episodi de Petrarca no deixava endevinar-lo. Vesteix malles grises i un jersei de coll alt també gris. Deu dur tanga, perquè les malles dibuixen quasi al detall tot el cos que cobreixen, i no hi ha cap marca que indiqui la presència d'unes calcetes.

      L'anada a l'hotel no s'ha fet esperar massa, ella m'ha vist amb ulls devoradors, que no paraven d'escorcollar-li l'escot. Volien endevinar si duia sostenidor o no en duia però aquesta sempre és una tasca més feixuga. Minuts més tard, mentre la beso àvidament, els dits comproven que no hi ha gomes ni tirants de cap peça, i noto com els seus mugrons s'han endurit sota el jersei. La vull posseir amb urgència, no hi ha cap més pensament en el meu cap.

      Escolo les mans per sota del jersei, m'agrada el tacte que hi trobo. La pell del ventre és suau i en entrar en contacte amb ell, el ventre s'amaga instintivament. Vull acariciar-li els pits, són deliciosos a simple vista. Els imagino ferms i càlids, amb ganes que els acariciï. No cal que em parli ella tampoc, l'hi noto a la mirada. Besa'm i toca'm pertot arreu sembla que em digui amb els ulls. I així ho faig, l'acarono i lentament li trec el jersei per deixar al descobert dues circumferències que guarden uns mugrons perfectes i foscos, que demanen ser mossegats amb desig.

      És això el que em crema per dins, el desig per penetrar-la i per sentir com gemega en escometre-la. És això el que fa que l'erecció no es pugui contenir dins dels pantalons quan ella el desbotona, perquè fa massa temps que no hi ha mans joves i àgils per aquella zona. I en alliberar-me el penis de pantalons i calçotets, l'endrapo per la cintura i l'estiro damunt del llit, malles avall i el tanga, preciós però al mig del pas, queda apartat a un cantó de l'entrecuix. El seu cony brilla de tan humit, el sento calent en penetrar-lo d'una sola batzegada. Vull arribar ben endins d'ella, que xiscli si cal, el gland ha de fregar amb cada centímetre del seu interior, amb la màxima sensibilitat per poder-me-la follar salvatgement.

      M'excita, i noto com ella s'excita quan és penetrada amb força. Li separo els braços i els eixamplo, crida de dolor amb l'estirament i amb la mossegada que l'ha seguit. Surto de dins seu i la giro de forma matussera, de bocaterrosa, perquè el seu cul quedi ben a la vista. M'endevina les intencions i es queixa:

      —Pel cul no, sisplau!
      —Tranquil·la —menteixo—, que no ho volia fer...

      I canvio al darrer moment per evitar problemes. Amb aquesta postura, encara que no sigui sexe anal, m'escorro amb facilitat. L'aviso, com puc, que sóc a punt d'acabar, que vull tenir l'orgasme amb ella. No pronuncia cap paraula, sols allibera el braç dret i amb la mà s'acarona el clítoris. Sento els seus dits de tant en tant trobant-se amb l'arrel del penis o amb l'escrot. I no sé si ella és a punt o encara li falta una mica. Descarrego dins seu i no penso en les conseqüències de no dur preservatiu. Ja fa estona que és massa tard...

      La Mònica em desperta dels meus pensaments. Cal que m'alliti perquè no sospiti gaire més. M'he desempallegat del paper amb el telèfon de l'Angèlica. És difícil que torni a veure-la.

      * * *



      Sé que no va estar bé l'afer amb l'Angèlica. Me n'he penedit d'ençà que vaig abandonar l'hotel. I la Mònica ha notat alguna cosa, n'estic segur. És reservada però més observadora del que opinen els qui la coneixen. M'ha preguntat massa aquests darrers dies, s'ha primmirat els horaris com mai abans havia fet. Potser és casualitat o potser s'ensuma alguna cosa. L'Angèlica va aparèixer sense esperar-ho, i no vaig saber reaccionar ni negar-me als seus encants. La veritat, amb el cap fred, és que no hauria accedit a la seva petició subliminar. Però un no és de pedra davant d'un cos com el d'ella.

      Ja fa dues setmanes d'allò i no me l'he creuada pel carrer ni per la biblioteca. Des d'aquella tarda, cada cop la sovintejo menys. I, d'haver-hi d'anar, evito a tota costa la secció on la vaig trobar. Tinc l'excusa ja pensada per si no m'acompanya la sort. Per curar-me en salut i per canviar els hàbits, passo les tardes en un bar de les rodalies del meu poble; llegeixo el diari o els poemes de Pasolini. No tinc ganes de tornar a casa tan aviat com abans, la Mònica cada cop m'atrau menys. És tan meticulosa amb les feines domèstiques, tan atenta per si necessito res que se'm fa avorrible, i la seva obsessiva atenció a Cleòpatra, la gata persa que està més mimada del compte. No sóc gelós, però aquest animal ha captat la seva atenció els darrers mesos. I no només es contenta amb Cleòpatra, sinó que també sembla voler adoptar tota la gatada del veïnat. Deixa menjar i aigua per tot el jardí i, què vols que et digui? Arriba un moment que tota aquella munió de pelatge fa venir nàusees.

      Penso en l'obsessió de la Mònica i en la Cleòpatra, que seran a casa sense enyorar-me encara, i així m'ha trobat ella, capficat en els meus pensaments. S'ha presentat. Bàrbara, m'ha dit. I m'ha demanat permís per seure a la meva taula. La resta del local és ple. I dec ser l'espècimen més jove de l'elenc del bar. Té un punt de picardia en el seu somriure, i m'ha repassat de cap a peus abans de seure. Aquesta manera d'inspeccionar-me m'escalfa i deixo de banda la Cleòpatra i la Mònica i els miols i les atencions. Tinc altres coses on fixar la meva ment ara mateix. La brusa que duu no fa cap favor a la imaginació. Els botons pateixen la seva sobrecàrrega de pitam, i la lleu transparència evidencia una blonda d'encaix que la conté. Li aguanto la mirada per no temptar-me més i que el seu escot capti la meva atenció. Parla i s'humiteja els llavis més sovint del necessari. Els té carnosos, imagino coses que poden realitzar amb destresa i noto com la imaginació fa estralls a la part baixa del meu ventre.

      Parlem de força coses, des de literatura fins a notícies esportives, entremig de dades personals poc comprometedores. Li he dit que sóc casat, que ja sóc a la fita dels quaranta anys (quaranta-cinc exactament) i que treballo d'executiu en una multinacional de prestigi (no concreto el nom de l'empresa ni ella me'l pregunta). També li dic on visc, a prop del seu poble segons em diu immediatament. Ella és traductora, però res d'anglès o de francès o, a molt estirar, de l'italià. Sinó de finès. Confirma el que em temo: s'ha de pluriemplear per poder arribar a final de mes. I tampoc pot allargar més el braç que la màniga encara que visqui a casa dels pares. Comença a fer-me confidències que no són tan generals: ella és divorciada, té un parell d'anys més que jo i ha tornat amb els pares. Són grans, i la salut no la tenen massa bona. Ella els cuida mentre compagina la seva feina, cosa que no és difícil. Li encarreguen traduccions que pot fer des de casa, a no ser que hagi de fer d'intèrpret en alguna conferència. Xerra pels descosits, fa estona que callo i la deixo fer. Alterno les mirades cap a diferents punts (els seus ulls, les seves mans i el seu escot són els objectius principals) fins que una pregunta provoca que la miri fixament als ulls.

      —Pots apropar-m'hi sí o no? —em repeteix la Bàrbara.
      —Però... Bé, em ve de camí però... —dubto uns instants.
      —...som uns complets desconeguts —completa la frase que no sé com acabar—. Això deus estar pensant, oi?
      —Bé, no exactament, però, és que...
      —No et mataré, tranquil —m'interromp ella, seriosa—, encara no tinc la vena psicòtica! —i esclafeix de riure, mentre em pica l'ull.

      Pago les nostres consumicions i marxem, sota les atentes mirades dels clients de les altres taules. La Bàrbara, malgrat els seus quaranta-set anys, té un cos extraordinari, corbes de matrona que arriben al seu punt més àlgid en la pitrera. Són pits grans però no amorfs o caiguts. Es balancegen i acompanyen cada moviment del seu cos, que sap com ha de contornejar perquè els malucs i els pits es belluguin d'una forma sensual i provocadora. Això ho he comprovat en el moment que s'ha dirigit al servei. Sense cap abric que tapés res, la minifaldilla dibuixava el seu cul i el ritme que seguien les seves cames.

      M'amago l'erecció, però en entrar al cotxe no hi ha jaqueta que la tapi. Dissimula, però de ben segur que ja l'ha detectada perquè, en cordar-me el cinturó de seguretat m'adono que hi ha descordat un botó més de la brusa i la vora d'un sostenidor blanc apareix en aquesta nova escletxa. Tots dos callem allò que hem vist. Però l'ambient no és tan distès com en el bar. Almenys no de la meva part. La veritat és que sóc massa dèbil i no tinc remei...


      d.
  • Els ulls dels qui t'espien
    Sol_ixent | 19/01/2012 a les 19:04
    A Barcelona avui la xafogor és insuportable. Tot el dia que estic suant i les hores a la feina se m’han fet eternes. No hi ha res que desitgi més que posar-me a sota de la dutxa, amarar-me d’aigua ben freda... i ressuscitar.

    Davant del mirall del bany em desprenc ràpidament del vestit, les calcetes i els sostenidors; precisament aquells que em va regalar en Roger pel meu darrer aniversari i que tant ens agraden. No per vanitat, sinó per amor propi, sempre he cregut que tinc uns pits macos. Més aviat petits, però molt ben posats i rodonets: ideals per la majoria d'homes.

    Em deixo de contemplacions, obro l'aigua i m’hi poso a sota. Començo per la cara, passant pel nas i els pòmuls, acabant per l'esquena. Nova ensabonada i arribo a les sines. Les acaricio suaument, tot resseguint els mugrons amb la punta del dit índex de la mà dreta, fet que em posa els pèls de punta. Amb la mà esquerra començo a baixar suaument pel ventre, arribant al centre del plaer. Començo a acariciar i a cercar, ansiosa, l'obertura del paradís, que cedeix pas sense resistir-s’hi gaire. Un cop m’he fet camí començo a entrar i sortir lentament, i vaig accelerant progressivament el ritme. No sé si donar un cop a alguna cosa o xisclar, perquè l'excitació és màxima.

    L'aigua continua caient, i ja ha eliminat totes les restes de sabó del meu cos. Quan la satisfacció s'ha consumit, s'apaga tot. Igual que el raig d'aigua.
    Surto i em cobreixo amb la tovallola, eixugant-me bé. Un cop posada la camisa de dormir em fico a dins del llit, i no trigo més de deu minuts en adormir-me.

    *

    A mig matí em desperta el so d’arribada d’un SMS. Número desconegut i el següent missatge: "Visita la següent pàgina: (...) Hi tens molt a veure". Ets preciosa. JK

    Em vesteixo a corre-cuita i engego el portàtil. Teclejo l’adreça i amb certa basarda pitjo l’“Enter”. Ni en el pitjor dels meus malsons podria haver-me mai imaginat això! La meva dutxa d’ahir va ser íntegrament gravada... i penjada a la xarxa.
  • Perseguida
    Mercè Bellfort | 20/01/2012 a les 02:54
    Sempre que espero l'ascensor de casa em pregunto perquè han posat un mirall tan gran al vestíbul. Per donar sensació de grandària? Per embellir-lo? Potser per despertar les consciències del veïnat?

    Tan bon punt obro la porta del carrer ja m'hi veig retratada; és difícil esquivar-lo: ocupa tota la paret. Hi ha dies que hi veig una dona alegre amb ganes de menjar-se el món, d'afrontar qualsevol responsabilitat. Hi ha dies que hi veig una dona amb el cap cot, tristoia, amb ganes d'engegar-ho tot a rodar. Se'm representa la imatge de la muntanya russa, amb els seus vertiginosos alts i baixos. Sento un mareig ofegador. Preocupacions, dèries; il·lusions, esperances. Tots els estats d'ànim reflectits en aquest mirall que m'ho diu tot, que no calla mai res.

    Un veí amb qui fa mesos que no coincidim gaire surt de l'ascensor tot apressat. Ens saludem i creuem un parell de frases de cortesia:
    - Hola, Maite, com anem? Tot bé?
    - Sí, sí, tot bé, Josep. I vosaltres, també?
    Naturalment ell contesta el mateix. No hi ha temps per dir res més. Cadascú va a la seva. Cadascú porta el seu bagatge particular i el tragina com pot o com sap.

    Ja sóc dins de l'ascensor i torno a trobar-me cara a cara amb el cosí germà del de baix. Aquest mirall intimida més, el tinc més a prop, no em treu els ulls de sobre. Em sento observada i això m'incomoda. Moltes vegades opto per evitar-lo i miro al terra. Ho faig sempre quan sé que el dia no ha anat com imaginava. La vida et pot sorprendre a cada moment, és imprevisible per naturalesa.

    L'ascensor s'atura. He arribat al meu replà. Obro la porta de casa, encenc el llum i la primera cosa que veig és el mirall de l'entrada. M’espera amb uns ulls ben oberts. Expressen alegria.
    "No, sisplau, ja en tinc prou. Estic molt cansada. Deixeu-me en pau!"
    "No passa res. Ja ets a casa. Aquí tots et coneixem, pots ser tu mateixa, allibera't de les pors i dels temors. Estigues tranquil·la"

    Crec el que em diu, ens coneixem de fa molts anys. Tanco els ulls i deixo anar un llarg sospir. Més reconfortada m'adreço al bany: ja sé que és inevitable, que me'ls tornaré a trobar. I aquest cop en unes circumstàncies encara més íntimes, però ja no m'importa: comença el joc a l’estança dels miralls. L’aigua sabonosa amb aroma de gessamí que ha preparat la meva parella em convida a fer una immersió ràpida. Són moments sublims, únics. Ells s’afanyen a observar-nos; els del sostre, sobretot, són els més curiosos; s’inquieten i bramen quan ens fem invisibles tocant subtilment la palanca de l’aigua calenta. Llavors, enmig de la immensitat del vapor, em sento plenament protegida, relaxada. El joc de la persecució s’ha acabat, i en comença un altre d’alt voltatge.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.