Ell, que la preferia rossa

El temps corria en contra de tots. Els segons es precipitaven com gotes d’una pluja tropical, mullant-ho tot d’una confusió espessa. No obstant, aquella confusió havia estat la seva millor aliada. «On cony vas amb els seus òrgans!» va pensar. Es sentia terriblement ridícul, corrent pel passadís amb el recipient metàl•lic a les mans i les visceres blavoses que contenia saltant a l’interior al ritme de les seves passes clandestines. «On cony vas amb els seus òrgans!» insistia la veu més severa de la seva consciència.
Sempre havia estat un paio gris que passava desapercebut. Sempre havia estat aquell de qui ningú recorda el nom, ni reconeix els mèrits, ni té en ment quan obre l’agenda per preparar una llista de convidats. Potser per això ella l’apreciava, atrapada en el seu món fastuós ple d’hipocresia i traïció. I ell? Ell per què l’apreciava? No era una qüestió sexual, ni passional, ni platònica. Era pura i simple estima, com la que hi ha entre dos nens de sis anys.
Per això ara corria amb les seves visceres a les mans rebotant en un xof mortificador contra les restes de sang de la freda safata platejada. Amb els ulls desorbitats imaginant una escena terrorífica on algú l’aturava i li preguntava «on cony vas amb això?» i la seva ineficaç resposta es perdia per la seva gola a mig camí de la sortida, amb els genolls tremolosos maldant per sostenir-lo i la suor freda amarant el seu mediocre anonimat.
No tindria resposta si l’interceptaven. No hi hauria cap sortida airosa. Cap mà amiga que el salvés. L’acte reflex esdevindria delicte i la seva vida no tindria millor futur que aquelles entranyes. Va accelerar el pas multiplicant-se el xof-xof torturador. El passadís semblava allargar-se, prolongar-se fins l’infinit en una successió de portes amenaçadores a banda i banda de les que podia sortir, en qualsevol moment, un agent inoportú o un metge estúpidament despistat que dibuixaria una gran o amb els llavis abans de bufetejar-li la pregunta; «on cony creus que vas?»
I no ho sabia. No tenia la menor idea d’on coi anava. Només volia trobar la sortida. La porta que amagava la matinada freda al seu darrera. Obrir-la i diluir-se entre les ombres furtives de la nit. Asserenar-se i recuperar la seva gris calma. Per aconseguir-ho, havia de deixar enrere l’espai de temps comprès entre el moment en què va decidir fugir amb aquell recipient incriminatori i el feliç instant que arribaria al seu cotxe. Un espai de temps caòtic i desorganitzat. Mancat de tota planificació. Una opció a la desesperada.
Una obligació moral envers la seva amiga. No podia deixar que embrutessin el seu nom. No més del que ja ho farien. Però tampoc podia enfrontar-se a totes les forces implicades. Ni tant sols estava segur de quines eren. Només les endevinava disperses entre els fets frenètics de la nit: La serventa i el psiquiatra declarant davant la policia tots els problemes i pressions a què estava sotmesa ella. El sergent de policia que havia respost a la trucada repetint, de manera infructuosa, que allò no era un suïcidi, que era un assassinat. El porter que afirmava que l’ambulància ja era aparcada davant de l’apartament d’ella cinc hores abans no es va donar el crit d’alarma; i que quan en van sortir els infermers els acompanyaven uns misteriosos homes. Aquell forense que negava cap evidència de Nembutal al seu estómac i aquella veu familiar que insistia que calia repetir les anàlisis fins que confirmessin que havia estat un suïcidi per sobredosi.
Per això havia estat tot tan precipitat. No havia tingut temps de dissenyar cap estratègia. Només una imperiosa aposta a tot o res. Tan sols una esperpèntica oportunitat de protegir la seva amiga quan el sergent el va enviar a recollir l’informe provisional de l’autòpsia, i una reacció impulsiva en veure-la estesa amb aquella cruel etiqueta amb el número 81828 que li havien lligat al dit del peu. Llavors l’havia empès la determinació a evitar que manipulessin els òrgans per falsejar els resultats. Havia agafat la safata i s’havia trobat, de sobte, fugint furtivament. El sergent Clemmons era obstinat, però ja estava rebent pressions des de dalt. La seva insistència a parlar d’un assassinat només aconseguiria que el retiressin del cas i el traslladessin a un forat des del que no pogués molestar.
Sense els òrgans de la Marilyn, però, confiava que les incongruències del cas, tard o d’hora, cridarien l’atenció d’algú.
I es faria justícia.