Detall intervenció

Ell, que la preferia rossa

Intervenció de: XvI | 31-12-2011

El temps corria en contra de tots. Els segons es precipitaven com gotes d’una pluja tropical, mullant-ho tot d’una confusió espessa. No obstant, aquella confusió havia estat la seva millor aliada. «On cony vas amb els seus òrgans!» va pensar. Es sentia terriblement ridícul, corrent pel passadís amb el recipient metàl•lic a les mans i les visceres blavoses que contenia saltant a l’interior al ritme de les seves passes clandestines. «On cony vas amb els seus òrgans!» insistia la veu més severa de la seva consciència.
Sempre havia estat un paio gris que passava desapercebut. Sempre havia estat aquell de qui ningú recorda el nom, ni reconeix els mèrits, ni té en ment quan obre l’agenda per preparar una llista de convidats. Potser per això ella l’apreciava, atrapada en el seu món fastuós ple d’hipocresia i traïció. I ell? Ell per què l’apreciava? No era una qüestió sexual, ni passional, ni platònica. Era pura i simple estima, com la que hi ha entre dos nens de sis anys.
Per això ara corria amb les seves visceres a les mans rebotant en un xof mortificador contra les restes de sang de la freda safata platejada. Amb els ulls desorbitats imaginant una escena terrorífica on algú l’aturava i li preguntava «on cony vas amb això?» i la seva ineficaç resposta es perdia per la seva gola a mig camí de la sortida, amb els genolls tremolosos maldant per sostenir-lo i la suor freda amarant el seu mediocre anonimat.
No tindria resposta si l’interceptaven. No hi hauria cap sortida airosa. Cap mà amiga que el salvés. L’acte reflex esdevindria delicte i la seva vida no tindria millor futur que aquelles entranyes. Va accelerar el pas multiplicant-se el xof-xof torturador. El passadís semblava allargar-se, prolongar-se fins l’infinit en una successió de portes amenaçadores a banda i banda de les que podia sortir, en qualsevol moment, un agent inoportú o un metge estúpidament despistat que dibuixaria una gran o amb els llavis abans de bufetejar-li la pregunta; «on cony creus que vas?»
I no ho sabia. No tenia la menor idea d’on coi anava. Només volia trobar la sortida. La porta que amagava la matinada freda al seu darrera. Obrir-la i diluir-se entre les ombres furtives de la nit. Asserenar-se i recuperar la seva gris calma. Per aconseguir-ho, havia de deixar enrere l’espai de temps comprès entre el moment en què va decidir fugir amb aquell recipient incriminatori i el feliç instant que arribaria al seu cotxe. Un espai de temps caòtic i desorganitzat. Mancat de tota planificació. Una opció a la desesperada.
Una obligació moral envers la seva amiga. No podia deixar que embrutessin el seu nom. No més del que ja ho farien. Però tampoc podia enfrontar-se a totes les forces implicades. Ni tant sols estava segur de quines eren. Només les endevinava disperses entre els fets frenètics de la nit: La serventa i el psiquiatra declarant davant la policia tots els problemes i pressions a què estava sotmesa ella. El sergent de policia que havia respost a la trucada repetint, de manera infructuosa, que allò no era un suïcidi, que era un assassinat. El porter que afirmava que l’ambulància ja era aparcada davant de l’apartament d’ella cinc hores abans no es va donar el crit d’alarma; i que quan en van sortir els infermers els acompanyaven uns misteriosos homes. Aquell forense que negava cap evidència de Nembutal al seu estómac i aquella veu familiar que insistia que calia repetir les anàlisis fins que confirmessin que havia estat un suïcidi per sobredosi.
Per això havia estat tot tan precipitat. No havia tingut temps de dissenyar cap estratègia. Només una imperiosa aposta a tot o res. Tan sols una esperpèntica oportunitat de protegir la seva amiga quan el sergent el va enviar a recollir l’informe provisional de l’autòpsia, i una reacció impulsiva en veure-la estesa amb aquella cruel etiqueta amb el número 81828 que li havien lligat al dit del peu. Llavors l’havia empès la determinació a evitar que manipulessin els òrgans per falsejar els resultats. Havia agafat la safata i s’havia trobat, de sobte, fugint furtivament. El sergent Clemmons era obstinat, però ja estava rebent pressions des de dalt. La seva insistència a parlar d’un assassinat només aconseguiria que el retiressin del cas i el traslladessin a un forat des del que no pogués molestar.
Sense els òrgans de la Marilyn, però, confiava que les incongruències del cas, tard o d’hora, cridarien l’atenció d’algú.
I es faria justícia.


Respostes

  • Vivíssim (fora de concurs)
    gypsy | 30/12/2011 a les 01:54

    I encara et sento les passes de tant en tant. Em giro per retrobar el teu esguard rialler i tant sols hi veig un buit immens que no abasta la teva figura. Un cop, un esglai sobtat del destí que em posa paranys i m'atrapa en el record vivíssim de qui vas ésser.
    No sé si encara ets, sense cos físic sinó com l'èter literari que deien que restava d'aquells que ja havien mort. O com un bocí més de l'energia global de l'univers que amara totes les partícules animades o sense alè - com les pedres - que també són, malgrat no tinguin cor que els bategui. O potser sí que poden sentir la brisa suau després de la tempesta, la pluja que cau a raig sense demanar avinença i les veus dels vius quan s'acosten a la natura primera, allà on rauen les raons de la vida o d'allò desconegut que ens pertany, malgrat la seva insignificança.
    I et percebo a prop, vigilant, atent; a recer d'aquells que tant t'han estimat els desitjos i el temperament soberg que et vessava enfora i niava en tots aquells que t'ensopegaven. Vas deixar un rastre invisible en molts de nosaltres. Ara, seguim el rastre com desvalguts de tu, però el reprendrem, doncs hem de traçar el camí que algú ens va ofrenar sense demanar-ho.
    Aquest cop costarà. Sempre costa. Aquesta cursa d'obstacles, de vegades perd tots els sentits que vàrem imaginar per no afligir-nos. I ara, un sotrac sec i fort, sense beina protectora de tendreses. Servarem intacte el brot de bellesa sorgit en cada gest, en cada mirada que embolcalla el teu silenci cridat endins, introspectiu, minvat del temps dels bullicis. I sentirem quelcom en l'emoció figurada, que ni tant sols sabem certa, ni cert deu ser el que sentim ni el que som. Però, això ja no importa.
    Vull cridar el teu nom a la vora d'un riu amb molts arbres a prop, dins la solitud feréstega que basteix el nostre respirar. I sé del cert que em donaràs la mà i em duràs molt lluny, allà on no hi ha desencisos ni absències perpètues, només un xiuxiueig somort que ens retornarà la vida.



  • Ostres gypsy!! et felicito, és magnífic aquest relat que has fet fora de concurs -quines paraules!! m'encanta!!- enhorabona guapa!!...n+
    Marc Freixas | 30/12/2011 a les 13:04
  • per cert gypsy, m'has enviat es teves dades tu ja? si és així no pateixis perquè ho tinc apuntat, però si no ho és llavors m'has de respondre el mail que vaig fer, d'acord? gràcies!!...n+
    Marc Freixas | 30/12/2011 a les 13:06
  • Ell, que la preferia rossa
    XvI | 31/12/2011 a les 01:36
    El temps corria en contra de tots. Els segons es precipitaven com gotes d’una pluja tropical, mullant-ho tot d’una confusió espessa. No obstant, aquella confusió havia estat la seva millor aliada. «On cony vas amb els seus òrgans!» va pensar. Es sentia terriblement ridícul, corrent pel passadís amb el recipient metàl•lic a les mans i les visceres blavoses que contenia saltant a l’interior al ritme de les seves passes clandestines. «On cony vas amb els seus òrgans!» insistia la veu més severa de la seva consciència.
    Sempre havia estat un paio gris que passava desapercebut. Sempre havia estat aquell de qui ningú recorda el nom, ni reconeix els mèrits, ni té en ment quan obre l’agenda per preparar una llista de convidats. Potser per això ella l’apreciava, atrapada en el seu món fastuós ple d’hipocresia i traïció. I ell? Ell per què l’apreciava? No era una qüestió sexual, ni passional, ni platònica. Era pura i simple estima, com la que hi ha entre dos nens de sis anys.
    Per això ara corria amb les seves visceres a les mans rebotant en un xof mortificador contra les restes de sang de la freda safata platejada. Amb els ulls desorbitats imaginant una escena terrorífica on algú l’aturava i li preguntava «on cony vas amb això?» i la seva ineficaç resposta es perdia per la seva gola a mig camí de la sortida, amb els genolls tremolosos maldant per sostenir-lo i la suor freda amarant el seu mediocre anonimat.
    No tindria resposta si l’interceptaven. No hi hauria cap sortida airosa. Cap mà amiga que el salvés. L’acte reflex esdevindria delicte i la seva vida no tindria millor futur que aquelles entranyes. Va accelerar el pas multiplicant-se el xof-xof torturador. El passadís semblava allargar-se, prolongar-se fins l’infinit en una successió de portes amenaçadores a banda i banda de les que podia sortir, en qualsevol moment, un agent inoportú o un metge estúpidament despistat que dibuixaria una gran o amb els llavis abans de bufetejar-li la pregunta; «on cony creus que vas?»
    I no ho sabia. No tenia la menor idea d’on coi anava. Només volia trobar la sortida. La porta que amagava la matinada freda al seu darrera. Obrir-la i diluir-se entre les ombres furtives de la nit. Asserenar-se i recuperar la seva gris calma. Per aconseguir-ho, havia de deixar enrere l’espai de temps comprès entre el moment en què va decidir fugir amb aquell recipient incriminatori i el feliç instant que arribaria al seu cotxe. Un espai de temps caòtic i desorganitzat. Mancat de tota planificació. Una opció a la desesperada.
    Una obligació moral envers la seva amiga. No podia deixar que embrutessin el seu nom. No més del que ja ho farien. Però tampoc podia enfrontar-se a totes les forces implicades. Ni tant sols estava segur de quines eren. Només les endevinava disperses entre els fets frenètics de la nit: La serventa i el psiquiatra declarant davant la policia tots els problemes i pressions a què estava sotmesa ella. El sergent de policia que havia respost a la trucada repetint, de manera infructuosa, que allò no era un suïcidi, que era un assassinat. El porter que afirmava que l’ambulància ja era aparcada davant de l’apartament d’ella cinc hores abans no es va donar el crit d’alarma; i que quan en van sortir els infermers els acompanyaven uns misteriosos homes. Aquell forense que negava cap evidència de Nembutal al seu estómac i aquella veu familiar que insistia que calia repetir les anàlisis fins que confirmessin que havia estat un suïcidi per sobredosi.
    Per això havia estat tot tan precipitat. No havia tingut temps de dissenyar cap estratègia. Només una imperiosa aposta a tot o res. Tan sols una esperpèntica oportunitat de protegir la seva amiga quan el sergent el va enviar a recollir l’informe provisional de l’autòpsia, i una reacció impulsiva en veure-la estesa amb aquella cruel etiqueta amb el número 81828 que li havien lligat al dit del peu. Llavors l’havia empès la determinació a evitar que manipulessin els òrgans per falsejar els resultats. Havia agafat la safata i s’havia trobat, de sobte, fugint furtivament. El sergent Clemmons era obstinat, però ja estava rebent pressions des de dalt. La seva insistència a parlar d’un assassinat només aconseguiria que el retiressin del cas i el traslladessin a un forat des del que no pogués molestar.
    Sense els òrgans de la Marilyn, però, confiava que les incongruències del cas, tard o d’hora, cridarien l’atenció d’algú.
    I es faria justícia.
  • Som uns babaus
    Galzeran (homefosc) | 02/01/2012 a les 18:46
    Som uns babaus


    Em diràs que sóc un babau, i ja veus, no podré ni contestar-te malament, tot i que en tenim costum diari. Però, avui no en tinc ganes, no faràs que la pluja que no deixa de caure m’espatlli aquest moment. Feia cinc anys que ens mortificava amb els seus esgarips, ho recordes?
    Cada nit, després de sopar, i abans de fer l’amor com dos cadells, a la nostra edat! Ell s’encarregava de posar-nos en el nostre lloc, ningú més ho hauria aconseguit amb tant d’èxit. Algun cop m’he demanat si les nostres trifulgues eren per provocar aquell xiscle de l’animal que ens obligava a aturar els nostres crits, les nostres esbroncades. Ja ho diuen; de l’amor a l’odi... però això és massa evident, i senzill, no puc pensar que una cosa tan simple ompli els meus pensaments en aquest moment de dol, per què ell es mereix un funeral com qualsevol altre membre de la nostra tronada família, fills, germans, oncles inclosos. Tots tenim el costum de fer-ne un gra de més en les nostres discussions, per sort, en les baralles familiars multitudinàries, ningú l’escoltava. No imagino una resposta familiar en grup com la que tenim tu i jo quan estem sols, quan estàvem sols amb ell, que ens tornava a la realitat que més ens endolcia els capvespres. Sort d’ell. I quin millor lloc per descansar en pau que aquesta caixeta metàl•lica, i al peu de la nostra alzina centenària.
    Bé, ara haurem de comprar un company nou per la perica, que s’ha quedat soltera. Aquesta no fa mai esgarips, sempre he cregut que era muda, però el veterinari diu que no, que ja xerrava la seva parella pels dos. A saber què feien ells, mentre nosaltres rodolàvem engrescats i suats pel sofà.
    • Som uns babaus (aquí aquí!!)
      Galzeran (homefosc) | 02/01/2012 a les 18:58
      Som uns babaus


      Em diràs que sóc un babau, i ja veus, no podré ni contestar-te malament, tot i que en tenim costum diari. Però, avui no en tinc ganes, no faràs que la pluja que no deixa de caure m’espatlli aquest moment. Feia cinc anys que ens mortificava amb els seus esgarips, ho recordes?
      Cada nit, després de sopar, i abans de fer l’amor com dos cadells, a la nostra edat! Ell s’encarregava de posar-nos en el nostre lloc, ningú més ho hauria aconseguit amb tant d’èxit. Algun cop m’he demanat si les nostres trifulgues eren per provocar aquell xiscle de l’animal que ens obligava a aturar els nostres crits, les nostres esbroncades, tot i que mai ens fèiem sang. Ja ho diuen; de l’amor a l’odi... però això és massa evident, i senzill, no puc deixar que una cosa tan simple ompli els meus pensaments en aquest moment de dol, per què ell es mereix un funeral com qualsevol altre membre de la nostra tronada família, fills, germans, oncles inclosos. Tots tenim el costum de fer-ne un gra de més en les nostres discussions, per sort, en les baralles familiars multitudinàries, ningú l’escoltava. No imagino una resposta familiar en grup com la que tenim tu i jo quan estem sols, quan estàvem sols amb ell, que ens tornava a la realitat que més ens endolcia els capvespres. Sort d’ell. I quin millor lloc per descansar en pau que aquesta caixeta metàl•lica, i al peu de la nostra alzina centenària.
      Bé, ara haurem de comprar un company nou per la perica, que s’ha quedat soltera, i haurà de ser blau, com el difunt, ens ho va dir l’ocellaire, “Quan un dels dos mori, comprin el nou del mateix color”.
      Ara no sé si patir per la nostra relació matrimonial, aquesta perica mai no parla, sempre he cregut que era muda, però el veterinari diu que no, que no li calia, que ja xerrava la seva parella pels dos. A saber què feien ells, mentre nosaltres rodolàvem engrescats i suats pel sofà.
  • Jaume Bond
    Filalici | 02/01/2012 a les 22:08
    Quan vaig descobrir que els d'Acers de Terrassa havien enviat aquella preciositat d'aspecte oriental per espiar-nos, ja ho vaig pensar. Ara que estic fent un clau amb ella aquí, a les nostres instal·lacions, ho tinc més clar que mai. Sóc un autèntic James Bond. I Déu n'hi do, quin clau. L'espia al servei de sa majestat podia gaudir tant com jo, però més segur que no. La meva feina també serà impecable, els d'Acers de Sabadell poden estar ben cofois de tenir un espia com jo.

    Però, ¿què fa, ara? M'està escanyant! Miro de desfer la presa, però la nostra posició és tan enrevessada que no no puc. Ella somriu com una bleda, sembla que no s'ha adonat que aquest joc eròtic ha anat massa lluny. Faig força de debò, però ella també tensa el cos mantenint ferma la presa, i tot de sobte el seu somriure pren un cert caire sarcàstic, triomfal. La malparida ho està fent expressament! Comença a faltar-me l'aire, cal que reaccioni de pressa perquè només em queden uns segons, aviat no podré més. Per sort, en la meva desesperació recordo alguna tècnica molt eficient de defensa personal per a situacions extremes com aquesta. Moc els braços fent servir l'impuls de tot el meu cos per separar-la del meu coll, però ella s'adapta al meu moviment amb la mateixa naturalitat amb què l'aigua llisca per qualsevol escletxa. No hi ha res a fer, la coi de xinesa deu ser una mestra de kung fu o una cosa així. Ja no em queden forces i els ulls se'm queden en blanc. La darrera cosa que veig són els nostres forns funcionant a ple rendiment a mil set-cents cinquanta graus. Merda, ni tan sols trobaran mai el meu cadàver. El triomf dels d'Acers de Terrassa és total.
    • Nota per al jutge
      Filalici | 02/01/2012 a les 22:11
      Fora de concurs! He oblidat les paraules clau. De fet, aquest relat l'he escrit pel concurs d'ARC a la ràdio, però com que la temàtica podia encaixar he pensat en enviar-lo també aquí. Si tinc temps, l'adaptaré abans del final del termini.
  • Carn en la carn
    Vincent | 03/01/2012 a les 16:01

    Volia pintar el seu darrer retrat, en el llit de mort. Havia de d’apressar-se abans no vinguessin els de la funerària i se l’enduguessin com si fos un paquet a transportar, sense ni pensar que pocs minuts abans en aquell cos hi bategava la vida.
    La mare, fins i tot morta era bella. Tenia els ulls oberts, d’un color blau que irremeiablement captivaven a tot aquell que els mirava. Volia aconseguir que els seus ulls traspassessin el més enllà, que fossin un pont entre la vida i l’absència. Llum, molta llum en les ninetes que esguardaven tranquil•les el pas del temps. Les mans blanquíssimes creuades en un gest de rendició, de submissió inapel•lable. El rostre menys pàl•lid, com si la sang encara hi corres per les venes.
    Trucaren a la porta. Sentia parlar les veus llunyanes mentre no deixava anar el pinzell. El temps que la seva musa podia dedicar-li era minso. Però almenys, volia aconseguir un esborrany de tot allò que havia de mostrar el quadre. El darrer regal pòstum que podia oferir-li ara que el temps s’havia aturat en aquell instant. La vida és una pulsió en totes les seves expressions. S’ha d’aprofitar fins l’últim alè, abans que la mort no arribi i s’endugui tot allò que estimem.
    Tot de cop, va deixar les pintures i va contemplar el cos inert de la seva mare. Ella, que el va infantar una nit d’hivern. La seva arrel primigènia, l’origen de tot romania inert en un llit de llençols blancs. Adéu cos de dona, carn en la carn, vida i batec. Un calfred li posseí l’espinada. Aleshores, va comprendre que mai no acabaria el quadre.

  • Carn en la carn (Aquí)
    Vincent | 03/01/2012 a les 16:03

    Volia pintar el seu darrer retrat, en el llit de mort. Havia d’apressar-se abans no vinguessin els de la funerària i se l’enduguessin com si fos un paquet a transportar, sense ni pensar que pocs minuts abans en aquell cos hi bategava la vida.
    La mare, fins i tot morta era bella. Tenia els ulls oberts, d’un color blau que irremeiablement captivaven a tot aquell que els mirava. Volia aconseguir que els seus ulls traspassessin el més enllà, que fossin un pont entre la vida i l’absència. Llum, molta llum en les ninetes que esguardaven tranquil•les el pas del temps. Les mans blanquíssimes creuades en un gest de rendició, de submissió inapel•lable. El rostre menys pàl•lid, com si la sang encara hi corres per les venes.
    Trucaren a la porta. Sentia parlar les veus llunyanes mentre no deixava anar el pinzell. El temps que la seva musa podia dedicar-li era minso. Però almenys, volia aconseguir un esborrany de tot allò que havia de mostrar el quadre. El darrer regal pòstum que podia oferir-li ara que el temps s’havia aturat en aquell instant. La vida és una pulsió en totes les seves expressions. S’ha d’aprofitar fins l’últim alè, abans que la mort no arribi i s’endugui tot allò que estimem.
    Tot de cop, va deixar les pintures i va contemplar el cos inert de la seva mare. Ella, que el va infantar una nit d’hivern. La seva arrel primigènia, l’origen de tot romania inert en un llit de llençols blancs. Adéu cos de dona, carn en la carn, vida i batec. Un calfred li posseí l’espinada. Aleshores, va comprendre que mai no acabaria el quadre.
  • La inspiració de l'artista
    Frèdia | 03/01/2012 a les 23:55
    A Sophie Jacobs, la vaig conèixer a la presentació de la novel·la d’en Dick, un escriptor d’imaginació vívida, però amb idees força confuses sobre l’existència. Per a ell, el fi justificava els mitjans. Els mitjans anaven dels ansiolítics a les amfetamines depenent de si calia estimular la inspiració o assossegar el corcó que li rosegava les vísceres, i el fi sempre era un nou best seller.

    Em va sobtar que, després d’anys de tractar-lo, en Dick a penes m’hagués parlat de la Sophie, tan com li agradava parlar de les dones de la seva vida. De fet s’envania de les conquestes, les esbombava als quatre vents. La Sophie i ell acabaven de casar-se i de fer testament, un en favor de l’altre. Ella em va semblar una dona molt atractiva, d’aparença vulnerable, amb la mirada d’un blau de mar profund que convidava permanentment a la capbussada. Una part de mi es va sentir irresistiblement atreta per aquella dona. L’altra, la que corresponia al psiquiatra i psicoanalista experimentat, em deia que no era gens de fiar. l és que resultava molt sospitós que hagués estat embolicada amb l’editor d’en Dick i que l’editor hagués mort sobtadament convertint-la en milionària. Per això vaig voler descobrir qui era en realitat aquella dona que deia sentir-se arran de l’abisme.

    I vet aquí que, contravenint tota ètica, vaig acceptar-la com a pacient. I, sense adonar-me’n, em vaig avenir a formar part d’un triangle, isòsceles per a més dades. Vaig estimar la Sophie sense concedir-me cap treva, fins que un dia, mentre érem junts, l’avisaren que havien atacat en Dick. Havien trobat l’escriptor enmig d’un basal de sang i no havia estat possible salvar-li la vida.

    Jo vaig tenir un esglai. Són molts anys d’experiència, molts anys d’estudiar conductes atípiques i malalties de l’ànima. I per fi hi veia clar: ella no era innocent. Jo era la seva coartada. Més encara: era la propera víctima. M’havia enganyat, però no se sortiria amb la seva, no ho podia permetre. Vaig agafar un coixí i el vaig prémer amb força contra el seu rostre fins que va restar immòbil, amb els ulls desorbitats i una ganyota desagradable.

    Em van acusar d’homicidi premeditat. I em vaig quedar perplex en constatar durant el judici que en Dick era viu. «Entengui-ho, doctor, un escriptor necessita al·licients per fer creïbles les seves històries», em va dir. I sincerament no sé què em va doldre més si haver mort la Sophie per convertir en Dick en milionari o resultar tan previsible.

    • RE: La inspiració de l'artista
      Frèdia | 04/01/2012 a les 00:02
      On diu basal ha de dir bassal.

      És que una mica més i em converteixo en carbassa a mig penjar el relat...

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.