Detall intervenció

El regal més bonic que m'han fet mai...

Intervenció de: AntavianA | 14-02-2005


Bon dia a tothom,
He mirat el fòrum una mica per sobre (hi ha tants temes!) però he vist que hi ha gent que potser s'ha sentit ofesa al no poder entrar dins del llibre de contes. (tb és possible que m'hagi confós, si és així, disculpes!)

Bé, el fet és que en relació a això us volia explicar...

Quan jo era petita, uns 9 anys, vaig escriure un conte. Aquell conte m'encantava, em meravellava, me l'imaginava, el dibuixava en somnis. La meva professora de l'escola em va dir que el presentés a un concurs de contes infantils, però vaig perdre, ni tant sols vaig guanyar un accèssit.

Anys més tard, el meu germà, que és més petit que jo, i que això d'escriure i llegir li fa més mandra que res, a ell li van les mates, va escriure un conte. El va presentar al mateix concurs que jo i va quedar tercer de catalunya.

Però malgrat haver-me quedat sense l'oportunitat d'haver quedat escollida en aquell premi infantil el que em va emocionar més va ser quan als 18 anys, els meus pares em van fer el regal més meravellós que em podrien haver fet mai. De fet em van saltar les llàgrimes dels ulls al veure que el meu petit conte l'havien fet il·lustrar. Un quadre amb quatre pintures fantàstiques que il·lustraven el món que havia imaginat en aquell petit conte quan tenia 9 anys. Tinc el quadre penjat a l'habitació amb una part del conte sota cada pintura, i cada dia quan obro els ulls al despertar-me me'l miro...i penso...nena! quin premi!!!


Respostes

  • M´imagino la teva il.lusió.
    Angelina Vilella Ros | 14/02/2005 a les 17:34

    Hola, Antuiana, sobre el teu conte m´imaginoil.lusió que et deuria fer, tots els bons records de la infància són marcats a foc, bé bons i dolents. Jo quan en tenia 11 vaig escriure una poesia i la mestra no s´ho va creure i casa meva tampoc, i... ho havia fet jo soleta, però mai més n´he tornat a escriure cap més, a vegades algun rodolí, però poesia cap, m´imagino que em deuria semblar que em tallaven les ales i no m´he atrevit mai més a volar.
    (rchid)
  • per què no ens regales el conte?
    Shu Hua | 14/02/2005 a les 20:23

    Podries penjar-lo a la web i, a part, també podries fer el que t'han aconsellat i escriure una història amb tot això.
    És veritat que són els propis escrits el millor regal que podrem desitjar i que nosaltres propis hem de ser suficient públic. Editar és maco i fa il.lusió. Les il.lusions que es tenen amb força s'acaben fent realitat,
    Ara no, maca, perquè no tinc temps, però demà aniré a llegir-te.
    Una abraçada
    Glòira
    • RE: per què no ens regales el conte?
      AntavianA | 17/02/2005 a les 00:53

      Després d'haver llegit les vostres respostes...m'han agafat ganes d'escriure el conte a la web...el q passa és que és d'allò més infantil. No ho sé, a veure si em decideixo.
      De totes maneres, gràcies pels comentaris, han estat realment fantàstics...d'aquells q donen ànims...
      una abraçada

      AntvianA
  • prova
    Ultra Violet | 05/10/2009 a les 23:36

    Habitació amb vistes

    Veig el cel aquí, a tocar de la mà.
    L'ala d'un colom blanc em duu a
    una altra infantesa. No somnio
    que somnio. Tot és real. Noto
    que perdo peu
    i aixeco el vol. Seré el que arribi a ser
    en l'últim firmament. Tot és blanc,
    el mar que penja de les teulades de núvols
    blancs. (...)
    Mural, MAHMOUD DARWISH


    Ha passat la tarda a la platja de la Mar Bella, arraulit sota una manta esparracada que ha trobat a la sorra. Entre dos foscants, acluca els ulls a estones curtes; aquell espectacle insòlit, el vaivé musical, continu, un vent dolç i el cel obert al pensaments l'acullen en el si d'un univers desconegut. No s'adorm, desconeix fins quan podrà contemplar aquest paisatge que ja ha fet seu.

    Aterra a l'aeroport de Barcelona amb dos compatriotes més. Els ve a rebre en Murad, el monitor d'una organització de cooperació internacional. Els seus companys caminen amb crosses, els hi manca una cama. Mahmoud va en cadira de rodes, a ell li manquen les dues. Dues cames que li van saltar pels aires quan travessava el carrer de casa seva, a Jabaa, un poblet terra endins de Palestina. Un atac per sorpresa, van dir, en un dia lluminós quan el sol estavellava les pedres. Murad els ha explicat que romandran a Barcelona dos mesos, el temps suficient perquè els facin les pròtesis a mida, i tornin a caminar. Són molt joves, tres barbamecs que fan gresca, bromegen sobre les sabates que lluiran en uns peus inanimats de metall. Només porten unes bosses de mà que els hi han proporcionat amb la roba i estris necessaris per l'estada en l'hospital. En sortir de l'aeroport pugen a un taxi que els farà un petit recorregut per la ciutat abans de deixar a cadascú en un hospital distint, com així es va acordar. Els tres nois seuen junts al darrere amb les finestretes obertes, l'aire càlid en els seus rostres els esparpella de la lassitud pel llarg viatge. És un matí límpid de diumenge d'una tardor primerenca, quan el blau del cel i la verdor dels arbres s'aferren a un estiu que no volen amollar.

    En Mahmoud és el més rialler de la planta d'ortopèdia de l'hospital de l'Esperança, es fa entendre en un anglès escadusser, tanmateix gesticula amb tanta vehemència que no li calen paraules. Les infermeres, els metges, i també els familiars dels altres pacients el visiten per distreure'l i presenciar com guanya seguretat enfilat a les flamants pròtesis. Li han fet un munt de regals. L'obsequi que més aprecia, però, el té penjat al seu davant. Li ho ha portat la Lina, una noieta en pràctiques d'auxiliar d'infermeria. Se li va ocórrer en entrar a l'habitació i trobar-se'l pensarós mirant de fit a fit la paret blanca del davant estant del llit. Tot d'una li ha vingut al cap la imatge del pòster que té a la seva cambra; li regalaren quan ella va haver de fer repòs una bona temporada. Entra decidida, amb el paper enrotllat, el desplega i li diu, això és el mar, oi que és bonic? Doncs ara ho podràs veure tots els dies, fins que marxis, i endur-te'l, si vols. Li ho deixa anar mentre el penja, gairebé d'esquena a ell, fent-li llambregades de gairell. És un gran pòster, una finestra oberta a un cel lluminós i a un mar espurnejant, una passarel·la de fusta s'endinsa en l'horitzó, al costat d'un bocí de breny. Hi ha una altra, de finestra, a l'habitació, sempre closa, dóna a un pati interior obscur on es creuen les mirades adolorides.
    Han passat molts dies i demà el venen a buscar, ja camina amb destresa sobre les cames de posar i treure, noves de trinca. El tornaran al seu poble on només li queda la família llunyana. Recollirà la bossa i els regals i se'ls endurà a una vida en la que seran una extravagància, un luxe absurd. S'ha acomiadat de tots: els ha dit que aquell matí aniria a trobar-se amb en Murad a l'entrada de l'hospital.

    Enfila la passarel·la, un peu darrere l'altre, fins al trencall de les onades. Prova de trepitjar la sorra, ara la molla, adés l'arena càlida i movedissa que el fa trontollejar lleument; s'hi avé amb rapidesa. Seu en el sorramoll, de cara al mar, contempla les gavines com fan solcs en l'aire, flaira la brisa de sal i s'amara d'una melodia que mai abans no havia sentida.





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.