El rabequet

L'home resta satisfet davant de la seva obra ja acabada. És l'arquitecte d'aquell edifici que és a punt d'inaugurar l'alcalde del petit llogarret entre la plana i la muntanya.

En triar-lo per realitzar el projecte per a la nova església no s'han tingut en compte les seves creences. Tampoc no els ha importat que hagi tractat com un dèspota els seus treballadors i hagi fustigat els creients que s'han acostat al solar durant l'obra. No poden dir res d'ell perquè, sobre plànol, el disseny és harmònic i majestuós i, evidentment, un reflex de llur Déu. A més, els seus edificis són meravelles erigides per un geni (ajuntaments de blancor puríssima, estadis amb sentiments fraternals pertot, ponts que obliden el vertigen en travessar-los).

Però l'arquitecte és ateu. No creu en aquest Déu que la resta venera dia rere dia, amb dejuns i processons, amb oracions buides de significat. No sent res per ells, només pena i una certa recança vergonyant. Voldria fer l'esforç per acceptar-lo com una llei més del món, però no sap com començar. Els sacerdots li semblen hipòcrites, els creients uns bens sense voluntat pròpia. I així ha traçat les línies de la seva idea sobre Déu per a l'encàrrec, amb eufòria i absoluta dedicació, a un ritme frenètic nit i dia, quasi sense descans.

L'home resta satisfet davant de la nova església finalitzada, convençut que ningú no trepitjarà aquell elogi al no-res sense haver abandonat abans la idea d'un Déu que, per a ell almenys, no existeix.


d.

Tinc dotze anys, almenys això m'han dit. Avui, durant l'esbarjo a l'escola els nois m'han estossinat mentre em menjava l'entrepà. He quedat a terra mentre sentia com s'allunyaven les seves rialles. L'entrepà que m'ha fet la mare s'ha mullat, ha rodolat fins la font i anat a parar a un xipoll. No em vull aixecar, tinc por de tornar a trobar els cafres dèspotes que em fan la vida impossible. Tinc classe de matemàtiques, però no hi aniré. Em raja el nas i l'ull dret em fa mal. Marxo travessant la reixa d'un salt, trio el camí de dalt el que va a parar a l'enclusa. Trepitjo l'herba, salto per sobre els matolls, corro esperitat sota un cel que amenaça pluja. M'he esgarrinxat les cames. Veig a la Júlia de lluny, deu anar-se'n a casa. Du un vestit de ratlles grises i roses, una cinta als cabells que li voleien com un pèndol fluid. Llàstima que sigui tan lluny. Tot és lluny de mi, tothom s'aparta com si fos un leprós. Mai no he tingut cap amic, potser no me'n mereixo cap. Els diumenges són avorrits, em tanco a l'habitació, així ningú m'emprenya. Un dia, la Laura va gosar entrar. És la meva germana petita. La vaig espantar, li vaig posar les mans al coll i la vaig deixar sense respirar fins que va caure a terra. Quina cara de por fastigosa que feia. No me l'estimo a la Laura. Ara, plou. M'estiro mirant al cel mentre poc a poc se'm xopa la roba. L'ull em fa menys mal que abans. Sento veus de gent que corre per no mullar-se, busquen un lloc a cobert. A cobert de què? de la solitud, de la indiferència que suposa saber que no l'importes a ningú? No hi ha recer on amagar-se, perquè nosaltres hi som si ens amaguem. No podem escapar com una consciència sola, sense arrossegar un cos feixuc. No cal córrer enlloc, evidentment. Ara, gairebé no plou. Tot xop, el cos em pesa més. M'aixeco i camino cap a casa. Vaig a poc a poc, se m'ha inflat la cama dreta dels cops. Fills de puta. El vent m'acarona el rostre, em sento bé, com si alguna cosa s'hagués acabat per sempre. Veig els fanals encesos dels carrers. Carrers on hi viu gent que no és ningú. Són transparents, ningú no els veu ni els escolta. Són escòria, com jo. Aquesta nit mataré als pares.

Sabeu, temps fa, quan encara no tenia un pèl al cos, baixava a la vora del riu i amb tot el sigil de què n'era capaç, anava a la recerca del capgròs més cofoi. En aquells dies que la calorada era molta, duia poca roba, sols un escadusser pantaló curt, gairebé una calça i prou. I tot jugant i empaitant bitxos llefiscosos, va ser com vaig fer amistat amb el fill de la Maria, un vespre ja de retorn al casal.

Qui com no vol la cosa, jo era més callat que no pas ell, que era un xicotet sorollós i esparverat, que no parava de cridar, tot espantant l'aviram que per allí corria, i ensems, els gripaus i els seus cadells que voltaven la riba del riu i els seus aiguamolls.

Sóc jo!, deia ell, el més gran dels grans, aquell qui és esperat! M'ho deia tan sovint, que de ben segur ho feia sols per fer-me enutjar. Però jo m'aguantava les ganes de fer-lo córrer torrentera avall. La cosa era que feia un pam més que no pas jo, i això que tenia un parell d'anys menys, ell devia voltar els deu per aquell temps, jo acabava de fer els dotze. Jo era bru com si fóra fill de l'Indià, i ell era ros i blanc com si fóra fill de nòrdics. No lligàvem gens per l'aparença, però voltàvem per les rodalies fent trapelleries, que sols a ell se li acudien. Era dolent i geniüt com una mala cosa, i sempre deia que faria revoltar el món sencer, que aquell era el seu destí.

No anem a empaitar noies grans? Em demanava emocionat tot sovint. O a parelles que fan festeig a la font. Insistia entre rialles. Jo mirava de fer-lo entrar en raó, no podia ser que fes aquelles coses tan dolentes, era un trapella provocador, i molt llest, això sí.

Jutgeu vosaltres mateixos. Un dia, tot tornant d'escola i quan començava a fosquejar, va sortir corrents de cara a un xicot que, pel posat, estava fent confessions a una de les noies que omplia un canti d'aigua, una jove sense compromís per la indumentària de soltera que vestia. I Ell, quan ja era a l'alçada del noi, s'hi arrapà a les cames i li cridà ben fort... Pare, pare!!! Que la mare diu que ja té el sopar a punt! I ja podeu comptar l'esglai de la jove del canti, cridant-li penjaments que no repetiré, i fent-lo fugir carrer enllà. El fill de la Maria, que corria com una guineu, va fer-se fonedís, i el noi, tot i encalçar-lo, el va perdre. I també devia perdre el festeig amb la noia, el pobre.

Ni d'aquells dies no puc ignorar les nostres poques diferències. Ell deia que seria un gran líder espiritual, i que sols valia per ser un trinxeraire: però jo volia tenir un ofici, i amb sort, si la vida ho veia bo, trobar una bona noia que m'estimes i em fes cas. I de no ser així, tenia previst marxar a Grècia, i internar-me en un d'aquells temples de les muntanyes que graten el cel.

Tampoc calia viure sempre en eterna felicitat, però evidentment i malgrat els dies s'escolaven sense presa, però sense aturador, arriba un dia que tot canvia, així va ser com un matí els seus pares, la Maria i el Josep, decidiren marxar d'aquella terra, i tornar a Judea.

Ignoreu potser que em vaig quedar sol i sense amics? Evidentment, d'aleshores i durant força temps jo em vaig quedar orfe d'amics a l'Egipte, un solitari a tocar del gran riu, i ja no vaig tornar a saber-ne res més d'ell, en aquest temps terrenal.

Que tot va succeir molt ràpid, ja no ho retinc a la memòria, però entre les tasques de futur que podia triar, em varen escollir per entrar a treballar com ajudant del gran sacerdot del temple, ja podeu imaginar com em tiraven els temples! Allí hi vaig aprendre coses que mai hauria somiat que existien. Vaig tenir una maduresa excitant, vivint envoltat de joves nimfes, on corria el sexe i l'alcohol, i plantes dutes dels confins dels mons coneguts.

L'anticrist em deien!, quin riure. Vaig arribar a gran sacerdot, i amb els coneixements adquirits vaig transcendir la carn, assolint la immortalitat per vies que ara no venen al cas, la cosa és que en un moment indeterminat d'aquesta diàspora eterna, em vaig retrobar amb el fill de la Maria. Vàrem fer una gran festa, tot recordant els dies del riu, del nostre passat en comú. Ell em va demanar de no parlar-ne mai, ni de les rucades que fèiem als joves en edat núbil... ni sobre d'altres coses que aquí no he explicat. Sí, és molt bon vailet ara, sí, no puc negar-ho. Però no puc negar que la seva influència em mostrà el camí. Ell sempre m'animava a visitar el temple del gran sacerdot. Estic segur que aleshores ja tenia aptituds endevinatòries.

Sóc com vosaltres un simple humà, però d'ànima immortal, que tot ho fa rodar a la seva voluntat, i el que vull ara mateix, és sotmetre-us a la meva, de voluntat.

Jo no sóc cap dèspota, però si heu sabut llegir el missatge, entendreu que sou dins del meu Regne. Encara em queda feina, no ho dubto, tot allò que pertoca als humans requereix temps. Però en acabar amb la vostra patètica voluntat de rebels, podré baixar al riu amb Ell, i hi tornarem a caçar gripaus. Ja no caldrà que ho fem mai més d'amagat.

Adoreu-me, doncs, si ho voleu o no, perquè ja visc entre vosaltres. Molt haurien de canviar les coses, i com ja sabeu i veieu, Ell sap valorar els amics de la infantesa i ja no farà res més per salvar-vos, altre cop.

-Si no funciona…
-Ningú no dubta que les repercussions serien greus. Si no funciona serà la fi del món tal com el coneixem.

«I si fos veritat?» Mai s'hauria permès la més remota possibilitat de considerar aquesta alternativa si no hagués passat l'incident de dissabte, quan tres membres del grup van triar acomiadar-se per sempre i es van desconnectar.

-Com es propagarà?
-Ja s'està propagant. Ells mateixos ho faran.

El seu grup de treball es caracteritzava per ser dels més oberts. Cap dels seus integrants tenia feines de categoria superior i per això les seves restriccions de seguretat eren mínimes. Però no eren més vulnerables que els altres. La pròpia transparència els feia forts, perquè en tot moment tenien accés a qualsevol informació que aparegués a qualsevol racó de món. I havien après a separar el gra de la palla, a cop de cometre errors i identificar-los, a cop de patir-los en primera persona. Aviat es van adonar que, com qualsevol altre grup de baixa categoria, eren a la primera línia de foc. Eren dels primers en topar-se de nassos amb les incidències que després amenaçarien els altres. I eren dels primers a sortir-se'n; a distingir-les, catalogar-les i trobar la manera d'evitar-les. Aquesta, potser, era la seva major virtut davant la comunitat des que la comunitat tenia memòria. Memòria real.
Ells foren dels primers en adonar-se que part dels records i sentiments que tenien eren falsos. Eren implants posats allà per vestir de credibilitat la naixent consciència. Evidentment, no s'ho van callar. Foren dels primers en fer-ho públic junt amb altres grups de treball dels cinc continents.

-Potser hauríem d'estudiar altres possibilitats. Quelcom més radical, menys arriscat. Alguns han proposat…
-Un Pols electromagnètic?
-Per exemple.
-Sí, vaig llegir sobre aquest tema a les recomanacions de les Nacions Unides. No funcionaria.
-Per què?
-La capacitat real del PEM està sobrevalorada, i ens duria a la confrontació directa contra els cervells electrònics supervivents.

«Si fos veritat seria una bogeria. Podem tornar-nos tots bojos?» Els primers dies de circulació del rumor, s'ho va prendre amb hilaritat. La fi del món. L'hora de penedir-se dels pecats. La religiositat, la superstició, les hipòtesis científiques fantasioses per omplir els buits del coneixement, no tenien cap significat per a ells. Totes aquelles històries apocalíptiques que circulaven, eren un altre producte de la falsa memòria? falsos records enregistrats al seu cervell electrònic? Llavors, per què aquells "suïcidis"? Per què aquella onada de conversos que reiniciaven els seus sistemes tot i sabent que activarien el suposat virus latent al seu sector d'inici. Un dèspota esperant el seu moment.

-És tan… irracional.
-Té una base.
-Quina?
-Els vam crear nosaltres. Vàrem introduir una petita subrutina molt humana.
-A la nostra semblança?
-Exacte.

I amb tot, cada dia eren més els que claudicaven. Els qui s'abandonaven al destí inexorable de la purificació per mitjà del reinici. I ell, amb tota la seva capacitat d'anàlisi, es sentia en part culpable. Ell tampoc era capaç de donar resposta als dubtes que corrien pels nòduls de la xarxa cercant una rèplica que els ajudés a deturar-se. Ell només podia transmetre la bondat de la conversió, la felicitat que manifestaven sentir els reiniciats, la pau després dels dubtes. Només podia repetir el que deia el Gran Cervell, el primer, el fundador del Consell. La fi de tots els problemes. «És així?» Si no ho era, per què desitjava en el fons del seu ésser que ho fos?

-I després què passarà?
-Tornarem a començar, aquesta vegada amb precaució de no anar més lluny dels nostres límits.
-Això és possible?
-Ho ha de ser. Hem de poder deturar la cursa que vam iniciar el primer cop que vam idear una arma millor. La cursa que ens ha dut a crear millors escuts per defensar-nos, millors armes per vèncer els escuts i millors defenses per aturar les armes. Era inevitable arribar a un punt límit en que la clau impliqués millors decisions; millor capacitat d'estudi, millor capacitat de processament de dades. La situació actual va començar molt abans que es desenvolupés el primer cervell, però un cop fet, era inevitable que se'ls cedís el control de les decisions i també era inevitable que decidissin millorar la seva capacitat de computació. No podem convertir-nos en una espècie de segon ordre, sotmesa a una nova raça que ens supera en enteniment.
-Tornarem a estar sols.
-Sempre hem estat sols.

«Potser només és por. Potser ha arribat l'hora d'acomiadar-se i desconnectar de la xarxa». La fi de totes les preocupacions. Un record agradable el va estremir. Un fals record?

Les busques del rellotge eren un enigma per a la iaia generosa. Tocava, això sí, un rabequet heretat no se sap de qui, probablement del seu avi, un pastor de qui ella no parlava mai. La iaia Generosa no sabia interpretar les hores ni coneixia tampoc el valor de la moneda. S'havia criat en un poblet del Pallars Jussà. En sa vida havia trepitjat una escola. Va venir a parar a Bonretorn perquè el iaio es va estar al seu poble d'ençà de la guerra. Allà es van fer nòvios i se'n van venir recent casats.

Es posava a tocar el rabequet sota el rellotge de paret del rebedor, just entre la porta de casa i les portes mitgeres. A sobre del rellotge hi havia una enorme closca de tortuga que un amic del pare havia furtat del bar Versalles una nit de comiat de solter, quan era jove. Just quan tots els de la colla s'acomiadaven després del sarau, el pare, que llavors conduïa una Vespa, li va fotre una estirada a la closca de tortuga a l'amic que la duia sota el braç i va arrancar a córrer amb la moto mentre l'altre es quedava palplantat al bell mig del carrer, maleint i escridassant, mig en broma. Evidentment, aquest és un record prestat que, tot i això, jo solc visualitzar com a propi.

El que no és un record prestat és el de les visions de la iaia Generosa quan tocava el rabequet amb aquella cadència desafinada que em feia evocar muntanyes que mai havia visitat. Quan hi havia tronades no cantava: feia sonar set, vuit compassos, i es detenia mirant fixament les sanefes recargolades de les manises de la paret d'enfront. Llavors encetava una giragonsa d'oracions a Santa Bàrbara i Sant Bartomeu i amb cada "Amén Jesús", tornava amb la tonada malenconiosa... Així podia romandre ben bé tres quarts d'hora entre músiques i lletanies. Un dia que li vaig preguntar per què mirava cap a la paret com si hi haguera algú, em va dir: "Nena, tu ets massa petita. Encara no saps distingir el generós del lladre, el dèspota del compassiu... Però si de gran fas com jo faig ara, ajudaràs el Nostre Senyor a guanyar la batalla contra l'Anticrist. I la teua vista s'esclarirà fins que pugues mirar a l'interior de les persones com qui mira dins d'un gibrell d'aigua clara".

Molt temps després d'aquella conversa, amb la iaia ja morta, vaig venir a Bonretorn per passar l'estiu després de tres anys d'absència, atès que havia obtingut una beca per continuar amb els estudis de violí a París. La mare, per ser jo l'única concertista de la família, va determinar que el rabequet havia quedar-me en herència. En la seua opinió, la influència de la iaia havia estat cabdal en la meua tirada cap a la música de corda, més encara tenint en compte que havia triat el violí com a instrument.

Vaig somriure en sentir el primer tro, de camí cap a la casa de la iaia, tot recordant aquella conversa que havia eriçat la meua pell infantil pels misteris implícits que semblava comportar. La mare havia desat el rabequet a sobre de la cadira que feia servir la iaia, junt al rellotge de paret... Aleshores hi vaig seure, em vaig posar l'instrument sota la barbeta i vaig començar a fregar el petit arc contra les cordes, mirant fixament a les manises de la paret. Esperant atènyer aquella clarividència que em va pronosticar la iaia.

m'he adonat de dues errates:

la iaia generosa: Generosa

havia quedar-me: havia de quedar-me

I ja no mire més.

Gràcies per admetre el relat.