Detall intervenció

El pollet més ple de trufa del món

Intervenció de: Mena Guiga | 21-04-2014

Era un pollet malgirbat que no s'aguantava dret i el soldadet de plom li hagués fet befa si no fos perquè era de mena educat i conreava la cosnciència.
El pollet fet de material acrílic groc, una espuma groguíssima com el de certes calèndules dels marges dels camins en primavera, com la mimosa, com la ginesta i com la maionesa ben lligada i sense aditius; i de plàstic vermell, el bec i les potetes que una formiga forçuda s'enduria per fer de forca neptuniana en alguna representació grupal o qui sap sid'antena de televisió passa-com-puguis si no fos que no l'interessaven ni les notícies -no volia esdevenir depressiva- ni els anuncis -tenia cervell-.
El pollet no va poder evitar ser pres per mans blanques, rosades i infladetes de pastissera que menja del que fa i que viu entre farines i que posseeix una caixa registradora que no cessa de dringar que li procura taulells de marbre color mel i fustes de melis i roba de qualitat i llit amb matalàs d'aigua del llac més alt del món, luxàs total.
La pastissera, anomenem-la Gloriana, Lory per a les amistats internacionals, diposita la bestiola esquifida sense vida al costat d'un ou de xocolata inferior al setanta per cent i davant uns palmeres cridaneres de plomes tintades al so de d'un Carnaval riojaneiric amb ballaruques més que sensuals, sobre un sòl flonjo que corona capes de brioix, nata, brioix i trufa.
El padrí que compra la Mona ve del zoo, errat i mona perdut després d'una nit d'alcohol exagerada i paga amb un bitllet fals picant l'ullet a la Lory que li mira el paquet.
Mentre carden pels descosits a l'obrador acompanyats d'olors dolces i marejadores, sense voler i ni es veu qui (caldria ralentir imatges) etziba un cop de peu al pastís protegit per cartó pretenciós que el fa palau protegit i que no, no evita que l'ou s'esquerdi i que el pollet s'enfonsi en el llot trufós i l'univers, malparit ell, li enviï ones de vida michaeljacksonianes.


Mena (m'ho he passat pipa!!!!!!!!!!!!!!!)


Respostes

  • El pollet més ple de trufa del món
    Mena Guiga | 21/04/2014 a les 00:24
    Era un pollet malgirbat que no s'aguantava dret i el soldadet de plom li hagués fet befa si no fos perquè era de mena educat i conreava la cosnciència.
    El pollet fet de material acrílic groc, una espuma groguíssima com el de certes calèndules dels marges dels camins en primavera, com la mimosa, com la ginesta i com la maionesa ben lligada i sense aditius; i de plàstic vermell, el bec i les potetes que una formiga forçuda s'enduria per fer de forca neptuniana en alguna representació grupal o qui sap sid'antena de televisió passa-com-puguis si no fos que no l'interessaven ni les notícies -no volia esdevenir depressiva- ni els anuncis -tenia cervell-.
    El pollet no va poder evitar ser pres per mans blanques, rosades i infladetes de pastissera que menja del que fa i que viu entre farines i que posseeix una caixa registradora que no cessa de dringar que li procura taulells de marbre color mel i fustes de melis i roba de qualitat i llit amb matalàs d'aigua del llac més alt del món, luxàs total.
    La pastissera, anomenem-la Gloriana, Lory per a les amistats internacionals, diposita la bestiola esquifida sense vida al costat d'un ou de xocolata inferior al setanta per cent i davant uns palmeres cridaneres de plomes tintades al so de d'un Carnaval riojaneiric amb ballaruques més que sensuals, sobre un sòl flonjo que corona capes de brioix, nata, brioix i trufa.
    El padrí que compra la Mona ve del zoo, errat i mona perdut després d'una nit d'alcohol exagerada i paga amb un bitllet fals picant l'ullet a la Lory que li mira el paquet.
    Mentre carden pels descosits a l'obrador acompanyats d'olors dolces i marejadores, sense voler i ni es veu qui (caldria ralentir imatges) etziba un cop de peu al pastís protegit per cartó pretenciós que el fa palau protegit i que no, no evita que l'ou s'esquerdi i que el pollet s'enfonsi en el llot trufós i l'univers, malparit ell, li enviï ones de vida michaeljacksonianes.


    Mena (m'ho he passat pipa!!!!!!!!!!!!!!!)
  • Bunyols de carabassa i de carabassó (fora de concurs)
    Mena Guiga | 21/04/2014 a les 10:32
    La pagesa, la Teia, ufanosa com una ceba de Figueres quan fa el ple, mostra un somriure afable d'informacions justes i de cervell gentil. Per això mai rondina en refredar-se-li, indefectiblement, el cafè amb llet -que amb previsió se l'ha demanat bullint- mentre atén la clientela de iaies menudes, gasivetes i xacroses.
    Avui, Dijous Sant, ven a bon preu la darrera carabassa del seu camp a un ximplet sec i malguarnit -això pensaria la majoria de la gent- que deu tenir pel cap baix dos cops l'edat de Crist, abillat amb un barret de copa amb el sostre destapat amb obrellaunes i que sota els ulls se li fan ulleres, bi-ulleres i tri-ulleres. Aquell ésser desllorigat també li demana els carabassons d'hivernacle més lletjos, tocats com ell mateix, i ella, que té el cel guanyat, els li regala.

    És Setmana Santa. L'estrafolari, mal anomenat poeta frustrat, que viu del que troba als contenidors i d'una miserable mig-miserable pensió perquè es van posar d'acord que el seu cap és fluix, torna al pis compartit i controlat.

    Quan els tres companys, malalats mentals amb qui viu, tornen de fer un cafè els ve una flaire com de xurreria. Troben la taula de fòrmica sense personalitat ben parada amb tovalles de roba de sac. El secall s'ha transformat en la seva àvia materna (coneguda com la Boja Apol·lònia), cabells llargs i canosos, davantal cast i mans de cuinera trapassera i tastaolletes.

    Li havia quedat arrapada a l'ànima la recepta. Els vents de Quaresma i una finestra molt pregona que s'obre.

    Se'ls mengen amb avidesa, callats, el sucre brilla, l'oli hidrata, la dolçor al paladar que degusta la presència de les hortalisses. I gola avall i sense vi bo, incompatible amb la medicació eterna.

    Ha començat a plovinejar. Els vidres mostren esquitxos que semblen els bacteris que mostren els microscopis i al Boig Apol·loni li ve una amargor mentre els suma i els enganxa i visualitza la corda amb la qual l'àvia es va penjar quan tenia si fa no fa l'edat de Crist dos cops.

  • Anem a triar la Palma (fora de concurs)
    Mena Guiga | 21/04/2014 a les 11:51
    La Miça és una nena de deu anys que avui va amb la tia soltera a triar la Palma per a ser beneïda el Diumenge de Rams. I, és clar, la germana de la Miça, que té sis anys, la Lània, també els acompanya per triar la seva.

    Ca l'Esparter és en un carreró singular que fa de bon passar i aturar. Cases senzilles amb jardinets pintorescos on aquests dies a l'ombra hi floreix el muguet, a mitja ombra les cales i a ple sol els rosers no es priven d'esdevenir esponerosos.

    L'esparter ha tret galledes i cubells farcits de Palmes, Palmetes i Palmons pel dia en què la gent s'abilla de primavera amb roba clara i, seguint la tradició, va a la plaça de l'església a esperar els esquitxos sagrats. Aquells articles, que han pres un to grogós tot just sortint del verd es mostren entre plantificats i vinclats, desprenent aquella flaira característica que la Miça gaudeix d'olorar cada any. L'artesà ha treballat de valent. Ha trenat, ha cargolat, ha fet estrelles i llaços, però no té les mans cansades: estima la feina que fa. A vegades, però, quan un cansament especial l'inunda, l'home, vidu i sol, mastega llorer, un al·lucinògen que beneït sempre fa de bon acceptar.

    La Miça és punyetera i escull una Palma poc decorada perquè sap que la Lània es copiarà. Més tard, mentre la Lània sigui amb la mare a comprar, ella, d'una correguda, i amb el consens de la tia-padrina que no es fa pregar -la té a la butxaca i és la butxaca que paga- la canvia per la més rinxolada i barroca.



    El diumenge pare, mare i filles fan goig de debò. Les nenes totes blanques, com núvies petites. La Lània encara fent morrus de la rebequeria quan ha vist la Palma de la Miça que calla i obre els ulls com si fos un peix innocent.


    La tia s'ha quedat vigilant el rostit i fent la betxamel pels canalons. I espantant el gat, que ensuma el tortell de nata sota el paper i vol jugar amb el cordill. Mira el cel ennuvolat. Fa que no, que no i el xàfec és segur i tot d'una, i plou fang.

    Torna llotosa i passant fred, la família. La Lània riu perquè ara les Palmes s'assemblen més. La mare es queixa de la permanent a fer punyetes. El pare vol fer el vermout sec i empijamat i el que ell diu va a missa.

    La tia es queda a la cuina quan l'home està de malhumor. Llegeix novel·les de la Corin Tellado que ja l'avorreixen perquè ignora que un dels seus 'jo' molt poderós, si es deixondís d'aquella existència, en què no tindria les nebodes Miça i Lània, es desbocaria escrivint i supurant miscel·lànies de mots de l'ànima, talment com l'esparter fa lluir les seves al carrer.

  • Uf, tres, com als vells temps. Això em demana un descans. Sé que haig de fer revisions (mots repetits, alguna estructura...) però prou per ara. I sí, tinc el clàssic mig-classiquejant. Bon darrer dia de festes!!!!!!
    Mena Guiga | 21/04/2014 a les 11:55
  • Deferència (o Confidències)
    deòmises | 27/04/2014 a les 18:30
    Ho reconec, sento enveja d'un cinquantí. Des del passat Divendres Sant, el dia que la cartera del poble veí trià per sortir a sopar. L'alegria primera, després d'anys sense saber d'ella, va anar desinflant-se mica en mica al llarg de la vetllada. Riures nerviosos, que s'apaivagaven en servir-los cava o dur-los el sopar encomanat. Per deferència, suposo. O per amagar-se d'alguna cosa que era tan clara de veure's. Aquell home de cinquanta anys era la seva nova parella, sens cap mena de dubte. I jo, amb l'ànim esdevingut un eccehomo, palplantat allà entre confidències que afegien una nova estació en el viacrucis personal i interior, directe al mont Calvari, en què seria crucificat.

    L'inesperat contacte dels seus capcirons va clavar-me el primer clau al palmell dret, i en entrellaçar-se els dits còmplices, el ferro va esqueixar l'altre palmell, rudement. Fins a les postres, els xiuxiueigs i les rialles van alternar-se. I no sabia del cert, encara que ho intuïa, que la part dolça de l'àpat vindria en la comunió de les seves boques, delitoses i neguitoses, que van lluitar de forma pacífica entre mossecs i saliva. Arribava així el darrer clau, que ajuntà els turmells en una amalgama d'entranyes i sang i pell desencaixades, i, amb un esbós de ganyota que volia semblar un somriure hipòcrita, vaig respondre l'entusiasta “Bona Pasqua!” amb què es va acomiadar la parella. Sol, sense lladres, em vaig sepultar en silenci.

    Fins que avui, Diumenge de Glòria, he tingut esma d'escriure aquesta confessió plena de ràbia i d'enveja, de persona gelosa i fatalista, amb el seny enterbolit per aquest imprevist. Potser no concordin les dates, ho reconec també. Això ja no serà culpa meva, sinó del que tardin els corrents de la mar en retornar el meu cadàver, sense estigmes ja, a la platja.



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.