El meu poema: Les estrelles fan de llumí

...de les amigues i els amics- la companya "nuriagau"
se n'ha anat uns metres més enllà, a la placeta, just després de la corba que fa el carrer La imatge que ella volia posar era aquesta



I com 'rectificar és de savis' i 'entre amics i parents hi ha set dies de temps' la deixe ací a la seua consideració.

Salut i rebolica!

PS. El cel no estava estrellat encara; és un apunt per un altre quadre que mai no va acabar (la ditxosa orella); i es va fer tres absentes mentre hi posava colors. És per això que el va signar d'una manera estranya.

Oh, là. là... La nuit,
j'aime la nuit...
--------------------------------------
S'aflaca la llum del dia
i la frescor de la nit
convida a la gent del carrer
a seure's a la Terrassa,
on aromes de cafè s'insinuen, encisadores,
desixant-se portar per la brisa...

La foscor encega la vista
i els altres sentits s'esperonen.
La quietud , a les oïdes , arriba al màxim volum;
fins i tot, se sent el riu, que amb ses aigües
amb dolcesa, vol saludar els vilatans .

I el tacte per tot el cos
ja comença a reaccionar,
doncs la frescor se li enganxa
i fa que la pell s'esgarrifi
suplicant més protecció.

I la nit, que se sent forta,
ja sobre el poble ha caigut,
amb sa foscor, boira negra,
s'escola per entre els carrers
on la gent, amb elegància,
es retira saludant ,
per no molestar els veins,
bons auguris xiuxiuegen:

Bonne nuit!...
À demain!!...

La Terrassa del cafè,
mica en mica es va buidant.
Només queden, als qui avui,
els cal acabar converses
o esperen aquell badall
que els recordi que demà
caldrà tornar-se a llevar...
O es queden, sense adonar-se'n,
enlluernats per la nit....

I allà hi són, sota el tendall,
aixoplugats de la son,
il.luminats pels fanals,
i ni tan sols se n'adonen
que allà dalt, al firmament,
sembla que el sol ha esclatat...
i trencat en mil bocins
tot el cel hagi esquitxat.....
Semblen focs artificials!
----------------------------------------
Oh, là. là....la nuit,
la nuit c'est tellement jolie!!!!

I

Mentre algú parla de l'esclat urbà de la nit
i els diàlegs s'amunteguen
dins una tassa negra de cafè,
els teus llavis em resten eixuts com desert desvalgut.
I jo, assegut a un bar fictici, curull de cants xops,
cremo la memòria que avança lentament vers la nit,
i m'enfonso de vibrants records vermells:
quan érem llum i somni a París,
quan tastàvem l'amor i odiàvem les guerres,
quan a la nit hi habitaven ombres lliures
i atrapàvem els somnis talment aquell maig del 68.


II

I ara aquest cafè enganxós com quitrà,
aquest estrany ordre de distanciament
que ara empastifa uns llavis teus que ja no puc tastar...
Mentre em parles, jo, que ja et defujo la mirada,
recordo que ho vam tenir a la punta dels dits.
Ens va faltar poc, però el sol va imposar el seu regne
i la negra tassa de cafè ens va caure al damunt.
Ara de la nit ja només espero el plor de la nena,
el batec somort i el silenci.
El silenci d'unes llambordes que dormen impassibles
al roncar puntual del camió d'escombraries.

Ja s'apropa la nit com llop a l'aguait
foscor que em devora les entranyes
dins la fredor d'aquest antre on visc.

La soledat, em va minant amb traïdoria
surto a la rua per foragitar-la
la llum dels estels projecta tons freds
ombres dantesques van deformant l'entorn
m'atrapen com fantasmes, udolant sons esgarrifosos.

Noto el dolor dels meus peus lacerats
dins les velles botes foradades
gastades per l'ús excessiu i els entorns pedregosos.

Arribo a la placeta del fòrum
m'assec a la taula de sempre
contemplo la gent com va i ve, sense ni mirar-me.
El cambrer, s'acosta fitant-me amb menyspreu
portant l'ampolla d'absenta, com cada nit.

Els meus ulls rojos de no dormir observen abstrets
formes distorsionades que dansen dins el got ple
sobre la taula de marbre deslluïda.

M'empasso la beguda d'un sol trago, notant la cremor coll avall
fins que els meus ulls ho veuen tot d'un altre to
coloraines reflectides als miralls del local
desdibuixant les ratlles del tendal
mentre pampalluguegen llums a cada finestra.

Amb l'esperit eufòric per l'excés d'alcohol
trec un paper arrugat del butxacó de la rònega americana
i carbonet en mà, deixo fluir el geni que em domina.

Esbós d'una obra màgica
que penjaré a la paret de la meva cambra
emprant-la com amulet
per foragitar els espectres que hi habiten
pors que emplenen les meves nits d'insomni.

Tan sols soc feliç quan el quadre em captura
i em domina la força creadora que brolla de mi
---ooo---
Mai sabré els èxits que el futur depararà a les meves obres
quan surtin de la misèria que les ha creat.

El record d'una estrella. La llum tràgica
de la seva naixença arribarà tard
a la cita, als nostres ulls expectants.
Hi arribarà quan hagi mort, extingida,
quan tota ella sigui pols d'estela,
cendra estel·lar. S'aproparà fastuosa
i íntegra, tal un miratge en la nit
del desert, un trànsit al no-res
pels camins fressats de la memòria.

Irradia tanta bellesa incandescent...

Reneguem l'òbit, com sempre; ens pensem
vius, enlluernats per la llum primera
de la nostra matèria, de fa temps extinta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

P. Neruda.

Podria escriure versos bells i profunds ara.

Podria parlar dels astres que, immòbils gairebé,
Saluden els núvols i les ombres, en la llunyania
D'un cel que, de tan infinit, fa mandra d'abastar.

Podria alabar la serenor d'aquesta nit, la subtil
Lleugeresa de la brisa que bufa sense soroll,
La càlida llum d'uns fanals encesos a l'atzar.

Fins i tot, podria dir que les llambordes retornen
El so de les darreres passes que han ambientat
La fugida de l'estimada, el seu comiat sense adéu.

O callar i recitar al meu interior els pensaments
En corrua que em vagaregen en la ment, que la fustiguen
Amb contínua constància fins a l'extenuació.

Començo. Però no sé com fer-ho. Ho intento, almenys.
Parlo. O callo. O espero que l'alcohol m'ofereixi
El valor que no tinc, que mai no he tingut. Sec.

Les balustrades properes es preparen per rebre
Els braços que s'hi repengin, els cossos familiars
Que en més d'una ocasió les han visitades...

I jo, que també espero, sense saber què, beuré
Un nou glop de cervesa, amarg nèctar que em roba
La consciència mica en mica, lentament, pacient.

Podria escriure el que sento, el que escolto, el que anhelo
I no en sé més. Només esperar i abocar-me a la rutina
Com el balcó sense barana d'un demà inexistent.

Podria omplir de paraules fulls i més fulls en blanc,
Detallar quantes taules s'han quedat plenes
De gots, de tasses, de cendra de cigarretes;

Podria albirar quin desordre regna en la terrassa
Un cop quedi buida i a punt per ser recollida,
O la quantitat de sucrets que han estat usats.

Però la cervesa m'aclapara el cervell, m'emboira
I em trasbalsa les idees. Potser que tot això
Ho deixi per demà, quan la lucidesa sigui palpable.

I sàpiga què hi pinto aquí, a altes hores de la matinada,
Delirant i bevent una cervesa que s'escalfa a la copa.
Deso el poc seny que em queda i plego. Demà serà

Un altre dia per poder escriure versos bells i profunds.


d.

El cel d'aquest indret es comença a tacar de nit,
quan cada estrella es dota d'aurèoles pigmentades,
semblants a ous ferrats recent sortits de la paella.
I la gent va al bar a rematar el dia, per fer-hi tertúlia.

El tendal d'aquest cafè reté l'escalfor que queda de l'atmosfera diürna,
quan els vianants que s'hi deixen caure són rebuts pel cambrer,
que compleix la seva feina en un vespre que aspira a ser anodí,
la làmpada que penja del tendal exhibeix una claror bulliciosa.

Davant del portal de la pensió hi ha un client que pinta ous ferrats.
L'artista capta, en essència, la instantània perllongant-la en la tarda.
Cada pintura taca el llenç amb el pinzell mestre i és contornejada
amb la deguda intensitat i contrast, en cada matís el pintor emociona.

La imatge frontal, acolorida, traspua contornant la luminescència
entre el vigorós ferm de la rua i les cases del carrer, ombrívoles.
Quan cau la tarda el pintor retrata amb l'exigua lluminositat
la caiguda del dia a Arle, preciós poble de la Provença.

El pintor tindria una postal més a la que retre culte amb porfídia.
Ell exercí el seu ofici i tècnica excel·lint la pintura vista fins llavors.
Orgullosa de sí mateixa, la pintura ret avui una substancial notorietat al seu autor.

"Terrassa de cafè a la nit" fou la nineta dels meus ulls a Amsterdam (1990),
l'any del centenari de la mort de Van Gogh al Rijksmuseum.

La nineta dels meu ulls veié delirar amb color a Van Gogh.

Sota un cel d'escandaloses virtuts
roman un poble de carícies,
al qual se li reputa un caliu mediterrani
i on rau l'impassible orgull de ser.

L'orgull de ser més que espurnes de groc,
tenyint de matisos fogosos la nit
en què l'arquitrau s'agombola
en presència de no ningú.

No ningú copsarà aquest greuge
que suposa un nou despertar
de la nit purpurina sobre el glaç
i sota el rol de l'angoixa vital.

L'angoixa vital abstreta,
que somou la plena virtut llunàtica
d'alguns clients sense desdeny
de tenir un somni incandescent.

Un somni incandescent de calabruix,
calabruix de colors freds i calents,
sotmesos a la tènue foscor de la nit,
immersa en un devessall dissemblant.

Un devessall dissemblant i racional,
administrat amb seny
i dividit en espais contrastats
que em remeten al seu autor.

Van Gogh pinta amb colors colèrics,
la realitat que li és contraria
al seu esperit de creador
delitós de delir-se i delirós.

S'escampa la suau llum d'àgata
tant com s'enfosca la nit
i en el solatge de la tassa
hi resta un futur per llegir

l'esguard apàtic repassa les taules netes
on ja no resten empremtes que diguin qui les ha posseït.
Ell, en totes hi voldria seure,
i amb esperit sàtir, i verge,
desfullar els secrets del marbre silent.

I reviure el NO de la noia segura
i compartir el prec del mascle ardent.
Aprendre el consell del pare,
i ser còmplice del fill, amb la mirada
perduda
entre el solc de dos pits adolescents.

O seure més enllà encara
en aquella solitària del racó bru
on dos malcarats, potser, planejaren
acabar amb la vida d'un ningú.

Però seu, i no se'n adona,
on fa ben poc ha segut el poeta.
Ha fet pres l'amor
engarlandant el mot,
deixant-hi al cul del got, només l'aroma.

L'esguard apàtic repassa les taules netes
i al solatge de la tassa
hi resta un futur per llegir

Setembreja al migdia francès,
els veïns han sortit de les cases
per xerrar i gaudir de la fresca
a la llum dels fanals del cafè,
la cambrera serveix les begudes
i els clients raonen contents,
s'aixopluguen a sota el tendal
a recer del rellent de la nit
ignorant l'espectacle del cel.
Hi ha un home assegut a una taula,
beu absenta, espera un amic,
és de fora, ho duu a la cara,
la pell blanca igual que el gesmil,
ve del nord, del país dels canals,
cerca un lloc on guarir-se les nafres
i poder descansar i gaudir,
avui ha estat tot el dia pintant
pels camins dels afores del poble,
fent apunts del paisatge campestre
i, embogit pels colors de Provença,
li bull el cap tot ferit per la llum
d'aquell sol tan potent i fantàstic,
i li escriu una carta al germà:
"Theo, has vist quins colors més sublims?"
Mentre escolta el trontoll de les rodes
trepitjant les llambordes humides
del carrer principal de la vila,
dalt del cel les estrelles esclaten
i aquell home segueix escrivint.

***

FRANCESC

NIT SEGADA

Nits llargues, mots d'amor, en aquesta terrassa d'estiu...

Sota cel estelat, desfèiem qualsevol teranyina diurna,
badàvem porticons, alçàvem persianes, enceníem llums;
jugàvem amb la brisa de la nit a fer i desfer projectes,
dissenyàvem vaixells amb veles altes vers bell univers,
rutes d'amor per on navegava l'ànima, i també la pell.

Aquesta nit, cap encanteri ja no transita la terrassa,
tan sols hi davalla foscor, silenci feridor, buidor punyent;
cap tendal no em protegeix de fredor de tempesta àlgida,
cap lluna no em brilla, ni cap estel m'apaivaga l'enyor,
tots els sortilegis passen pel meu costat sense tocar-me.

Potser demà,quan més enllà de l'atzur m'obris els braços,
quan torni a recloure'm dins claustre enyorat del teu pit,
tornarà a embadalir-me l'embruix... la mágia...de la nit.

Veus més enllà que els altres ulls
car la deessa de la lluna hi veu per tu.
T'has amarat en ella furetejant la foscor
en una cruel cacera, fins trobar la llum,
cercant l'auxili de la llevadora dels deus
per què impregni les teles amb tots els colors
que el bessó creia només seus.

Poc a poc, unça a unça,
l'artemisa
et mostra el semblant pervers
que reclama la teva follia.
Traspua de tu, roig feroç, crebant el pit
amb sageta moderna, i espera pacient,
com a caçadora experta,
per sempre, fer-te seva.

El carrer és un pou
i han encès candeles.
Han estès les veles
per si al cel plou.

Alguna cosa es cou
entre les veïnes.
Porten sedes fines
i un cert enrenou.

El rovell de l'ou
trenca les llambordes
i enfila les copes
d'un vespre tot nou.

Mirant aquesta terrassa on les estrelles fan de llumí,
tan buida però a la vegada tan plena de gent,
tan trista a la mirada dels vianants,
l'alegra la llum d'aquest edifici intranscendent.

Les cadires buides ploren,
recordant les històries del passat,
d'aquelles parelles ara trencades,
que allà assegudes es van jurar fidelitat.

El nen camina sense direcció,
buscant un futur molt llunyà,
passet a passet s'anirà acostant
per aconseguir allò impensable que és la immortalitat.

Les fulles dels arbres ploren,
i el vent les llàgrimes els va eixugant,
saben que la tardor s'acosta,
i germanes seves marxaran volant.

Aquella deesa del vestit verd,
agafada de la mà del seu príncep blau,
ignora que ell s'ha convertit en ogre,
i que a unaltra princesa està estimant.

Aquelles finestres il·luminades,
amaguen mil històries sense final,
mentre alguna llum s'apaga,
perquè una parella es va a estimar.

Un quadre no té paraules,
però si mil històries que contar,
depenent dels ulls que el mirin,
saps que en alguna cosa et sentiràs identificat.

S'enamora la terra
del respirar del cel,
les estrelles esclaten
amb un dolç titil·leig.
El temps es torna íntim
i fa una sentor clara
d'estiu blau i de lliri,
de rododendre i salze.
Sota el cel pur, fornit
d'estels de llum vessada,
s'obre, tendre d'encís,
la càlida terrassa.
Un món íntim proposa,
un aturar allò intacte,
un tast de pau de nit,
la suavitat d'un astre.
La brisa, sota el cel,
és ruborosa i blava.
Sumptuosa, la nit,
unta amb llustre diàfan,
i cadenciosa ve
a enflairar la bonança.
Les ninetes, radiants,
també del blau s'amaren.
Instant de l'infinit,
serenitat intacta
on flueix el sentit
de l'existència humana.

*

*


Cercant el caliu
Ja s'apropa la nit com llop a l'aguait
foscor que em devora les entranyes
dins la fredor d'aquest antre on visc.