Detall intervenció

EL MEU 1 D'OCTUBRE

Intervenció de: CDR de relats | 06-04-2018


Com ja vam anunciar ahir alguns autors hem creat aquest nick del CDR.

Ve, alguns autors no, jo. Però espero que arribem a ser-ne uns quants.

Un espai on penjar idees, opinions, articles, debats i qualsevol altra aportació relacionada amb la sobirania, la república i els moviments socials que li donen suport. Incloses aportacions crítiques, es clar.

Als que estigueu interessats us passo la clau del nick.

Per tot això i per començar convoco un REPTE a proposta del company lisboa.

EL MEU 1 D'OCTUBRE.

Aporteu en forma de relat, dietari, article o com més us convingui la vostra experiència del dia del referendum.

Llargària la que us convingui. Termini fins al 22 d'abril (per posar alguna data).

Us animeu a participar?

Lluís (Calderer)


Respostes

  • RE: EL MEU 1 D'OCTUBRE
    aleshores | 06/04/2018 a les 18:06
    Vaig tenir diverses experiències per recordar. La més ressenya le, la votació d’un home supervivent de la batalla d el’Ebre de 96 anys, que va entrar caminant amb el seu fill. El seu DNI el d’aquells. Laus de fa mil anys. El vam aplaudir.
    A primera hora dels tarda quan esperàvem que d’un moment a l’altre es presentessin les forces d’ocupació, li vagi donar conversa en català a un noi del costat, aue anava tot sol i no em va saber respondre,...finalment davant l’evident situació vaig idear una repugna que es pogués respòs re amb sí, cosa que va fer. Al cap d’una curta estona va marxar.
  • RE: EL MEU 1 D'OCTUBRE
    iong txon | 07/04/2018 a les 15:17
    ...no dóna per un relat. El dissabte vaig ser al col·legi fins la matinada. Em vaig endormiscar estirat en un banc de pedra, al pati. Quan em vaig despertar s'estaven donant instruccions per l'endemà, detalls que s'havien mantingut en secret fins el darrer moment. Vaig decidir anar a dormir a casa i anar al servei dominical a Barcelona. Rebo per whatsapp les primeres imatges de cues en un col·legi de Sant Cugat. En tornar per agafar el tren veig cues multitudinàries al carrer Aragó. Al tren, de tornada cap a Terrassa, veig els primers videos de la brutal repressió per part de la policia. A casa també ho han vist per la tele. Es reben consignes sobre altres col·legis amb poca participació, però decideixo anar al que em correspòn per zona. Surto primer per anar a fer cua. Van arribant fotos i videos al mòbil. La por al cos i la inquietud pels de casa. Algunes cares conegudes, gent de totes les edats. L'ambient, malgrat tot, tranquil. Les consignes de romandre al col·legi, instruccions per a la resistència no violenta. Aviso la dona quan ja he creuat el pati. La cua s'atura sovint, avança lentament. Votem i anem a fer un mos a casa. Torno al col·legi. Primer al carrer, després entro al pati. Ens fem passar els nervis i la por parlant amb els veïns i coneguts, alguns que no veia des de feia anys. Qui més qui menys, està preocupat per algun familiar, amic... Ja vespreja quan es fa l'hora de l'escrutini. Converso amb una amiga, de família protestant, que havia estudiat de nena en aquell col·legi i comparteix amb mi els seus records i les seves sensacions després de tants anys sense haver-hi tornat. Al cap d'una hora aproximadament, ja de nit, me'n torno a casa amb una sensació agredolça al cor.
  • Jo no uso twitter, però m'han fet arribar això...
    Mena Guiga | 08/04/2018 a les 00:12
    S'apropa el dia. El dia de SANT JORDI! Aquell dia en que tot són roses i llibres! VOLEM CONÈIXER ESCRIPTORS NOVELLS O NO MEDIÀTICS que hagin escrit sobre la situació que viu Catalunya, Espanya, Europa...! Escriviu-nos a llibresxrepublica@gmail.com
  • RE: EL MEU 1 D'OCTUBRE
    edelfa | 08/04/2018 a les 13:33
    EL MEU 1 D’OCTUBRE

    Era un dia plujós, no havia dormit gaire, estava intranquil.la per tot el que estava passant. Jo tenia familiars defensant una de les escoles del barri. Vaig llevar-me, ben matí, no podia estar-m’hi més. Li deixo una nota, a la meva filla, estava dormint, té 10 anys, però es prou responsable per deixar-la sola una estona, sé que ella ho entenc.
    Mentre baixava, per l’ascensor, vaig trucar a la meva mare, té 87 anys, així que juntes vam anar cap a l’escola.Tota la família, amics i gent del barri que ni tan sols coneixia, érem allà tots defensant com si fóssim una sola persona, la mateixa causa: Els nostres drets.
    Des dins, els encarregats dels ordinadors, demanaven que poséssim els mòbils en mode avió, ja que, la connexió, se’ls tallava.
    Entre el neguit de tothom, deien que venia la Guardia Civil, la neta i la iaia, ens tornen a retrobar, desprès d’haver estat un temps, sense parlar-se. Una alegria, per un dia tan tràgic, però no tenim gaire temps, de felicitacions, em de marxar corrents, la meva mare, naturalment vol anar-se’n.
    Un cop, hem aconseguit votar, desprès de molta incertesa, per que havia costat molt poder accedir, la meva mare i jo, tornem a casa, la nena ja s’ha despertat i m’ha trucat, perquè està espantada, fent zàping, ha vist les terribles imatges alhora que esgarrifadores per la televisió: les forces de l’Estat Espanyol, estan colpejant sense pietat a centenar de persones, que tant sols volen posen un vot, dins aquest artefactes que ells consideren tan perillosos: les urnes.
    Hem arribat a casa i quan per fi, la dona, se sent segura, s’assentà i ens digué a totes dues:
    - Mireu, el que us dic. Jo he viscut una guerra civil , la dictadura d’en Franco i fins un cop d’Estat; pel bé de tothom, espero que no es torni a repetir, cap de les tres coses. La gent gran, ja sabem el que és i no desitjo que per res del mon que ni tu, ni la nena, ni tota la joventut, d’avui en dia, sapigueu que es tornar a reviure aquells fets, perquè francament, van ser molt durs.
    I dit això, comencem a esmorzar totes tres, per refer-nos dels moments de preocupació, viscuts, fa una estona. Mentre ens esgarrifem pel que estem veient i sentit pels mitjans, de casa nostra TV3 i Catalunya Radio (en la meva opinió les úniques que ha estat honestes amb la veritat des de el primer minut fins l’actualitat), a cada instant, rebo multitud de missatges dels diferents grups de WhatsApp , d’altres amics i amigues, a més d’altres mares que conec de l’escola, que han aconseguit exercir el seu dret, malgrat els entrebancs que han tingut, per les diferents tall de la red inalàmbrica dels ordinadors. Han aconseguit la seva fita: Votar. Contents, però desconcertats, tots, perquè el nostre poble català, l’únic que vol, és defensar , el seu estat de dret i d’aquesta manera aconseguir el que portem molts anys reivindicant els nostres avantpassats des de 1714: LA INDEPÈNDENCIA.
  • TRENCANT NOUS
    touchyourbottom | 08/04/2018 a les 19:22
    Em vaig llevar a les cinc, després d'haver-me desvetllat uns quants cops. Abans de les sis havia de ser-hi. M'havien demanat de fer-hi una sessió de ioga dins aquell 'cap de setmana d'activitats de tardor a l'escola' útil per tal de no ser tancades. S'hi havia de veure activitat contínua. Plovinejava, era encara fosc. Anava sola amb el paraigua i la motxilla cap a l'escola menys cèntrica del poble, situada dalt d'una pujada. En ser a lloc em trobo amb un bon grup de persones que hi havien dormit, vaig veure els sacs, menjar. Se'm va convidar a cafè i a esmorzar també. No es tractava pas de ser puntuals per a la meva col·laboració, tot i que, ja que havia estat anunciada, si es duia a terme, millor. I així va ser, amb l'afegitó d'uns jocs de risoteràpia que em va semblar pertinent d'afegir-hi. Qui va voler va poder realitzar asanas -postures- d'estiraments de braços, cames, esquena...era surrealista, tot plegat. Hi havia latent aquell neguit i aquella expectativa de l'excepcionalitat del que s'estava duent a terme. S'esperava la imminent l'arribada de l'urna.
    Quan la van portar, entre crits d'alegria i ganes de fotografiar-s'hi dels presents, va ser duta a una sala força gran, al mateix pis de baix, a certa distància de l'entrada que, es demanava constantment, se la veiés atapeïda, que hi hagués moviment. Sí, els mossos/policia local van passar uns quants cops, només un van acostar-se, pura comprovació que tot anava bé. Les altres vegades van limitar-se a aparcar al carrer, amunt, baixar del cotxe, gairebé saludar. Mirar cap a altra banda. Els encarregats del bon funcionament dels vots, seriosos dins la responsabilitat, van explicar les consignes: votar i quedar-se fins al final. Aviat van fallar els ordinadors, es va tallar la connexió. Pels mòbils la informació dels primers atacs i les imatges eren un continu. Llavors es va passar a fer la votació de l'altra manera prevista. I després universal. Qualsevol escola electoral era vàlida. Abans jo ja havia caminat fins a la que em tocava, rere casa, per tal de votar. Més d'una hora esperant, la gent callada i parlant. L'avís que 'venien' va fer que els encarregats tanquessin les portes del centre amb clau, tots a dins, que tothom es posés ben junt. En qualsevol moment es podria veure aparèixer aquelles forces perverses trencant vidres. Vam tenir sort, no va ser així. Finalment vam votar. Vaig tornar a l'escola d'abans, que li calia més reforç, amb el dinar. I nous i el trencaclosques. Asseguda en un banc, n'anava trencant i convidant. Així em recorda una coneguda que entenc unionista -exmestra d'aquella escola- que hi va anar amb ànim xafardero-inspeccionador, només. Un altre dia em va dir que havia anat a dos llocs a votar, com per fer-me creure que hi havia errors i que estava mal dut. Recordava haver-me vist a la seva escola trencant nous. 'Siempre tan original, allí estabas rompiendo -no, no va dir 'cascando' nueces', va somriure. I no ho va fer amb cap mala fe, perquè no és una dona agressiva, ni buscaraons si no els les enclasten, únicament que té un altre pensar. Les hores passaven amb un pes allargassador, amb aquell toc d'angoixa. S'anaven succeint les peripècies salva-urnes arreu del país (imaginació poderosa). En aquell centre la urna, al final, va marxar amb algú que la duia per la teulada! Pel recompte de vots també es va pregar que l'assistència de tots continués. Va guanyar el SÍ. Aplaudiments i eufòria, vam cantar, em sembla. Aquelles hores havien acabat -en començaven moltes més, dies, setmanes, mesos- arran de l'extraordinari fet. Aquelles hores de tertúlia amb persones conegudes i algunes gens o no tant, de la mateixa localitat. Vam berenar i gairebé sopar al centre. Es va recollir tot i deixar net per a les classes de l'endemà. Hi havia esgotament , la jornada -el cap de setmana- havia estat intens. Encara vaig passar a la tele: els resultats generals, els videos repetits de la repressió... i l'opinió als principals líders. Jo, que no feia massa que m'interessava per qui és qui -dins cert apolitisme que ara és inviable, ara em cal estar al peu del canó fins que s'assoleixi la victòria, després el partit animalista per donar veu als que no en tenen...- vaig veure -em sembla que per primer cop- qui eren l'Arrimades i l'Albiol i ja em va venir una ràbia immediata en identificar-hi una energia desdenyosa -desdeny no 'seny'!-, per les seves paraules. A fer-se fotre: ES VA VOTAR!
  • RE: EL MEU 1 D'OCTUBRE
    lisboa | 09/04/2018 a les 17:28
    La veïna, amb la que no ens fem massa, truca per sorpresa a l'hora de sopar. Diu que ja ha parlat amb altres veïns per anar demà a les 5 del matí a l'escola, Cal Maiol, on ens toca votar. Pregunta si volem anar amb ells. Li dic que sí , que jo hi aniré; la meva dona es quedarà a casa amb la nena, i, si tot va bé, vindrà a votar més tard.
    Dormo malament i poc. M'aixeco i preparo la motxilla: un entrepà, una ampolleta d'aigua i la càmera de fotos i bateries externes. Em vesteixo amb roba còmoda i calçat d'esport. Al mòbil hi duc WhatsApp, Firechat, Signal i Telegram, aquestes últimes, app's instal·lades seguint el consell que l'Assanje a donat per Twitter. Tinc també tots els telèfons subministrats per la plataforma @Drets, per trucar en cas de detenció.
    Surto de casa abans de les 5 del matí. Som un bon grup i en arribar a l'escola descobrim més gent, molta gent, potser cinquanta persones, potser més i tot. L'escola està plena de voluntaris que hi han dormit per evitar el tancament. Entre ells reconec una actriu de tv3, aquella de la pinça birmana. A uns metres un cotxe de mossos vigila però no intervé. Al poc d'arribar es posa a ploure. S'improvisen plàstics estesos i lligats a fanals i arbres on la gent s'aixopluga, veig un grup de iaies amb cadires plegables i impermeables grocs. Decideixo anar a casa a buscar un paraigua. En tornar tot segueix igual, ara ja hi ha una autèntica gentada. Em menjo un entrepà, intento fer algunes fotos. Parlo amb els veïns. Estic nerviós.
    Per Telegram una amiga em diu que a la seva escola ja han rebut el paquet. Es comença a córrer la veu que el nostre arribarà aviat, que ningú faci fotos. Al final arriba una petita furgoneta, de dins surten un parell o tres de cap grossos, algú toca una gralla, és com una festa major. Entren a l'escola amb bosses d'escombraries negres molt plenes i la gent aplaudeix. Ja tenim el nostre paquet. Ja tenim urnes. Ens les han portat els cap grossos!
    Es fa de dia. El matí és rúfol. La gent fa cua, esperant que es pugui votar. Jo miro el mòbil compulsivament. M'arriba una informació dels estibadors del port, els piolins estan sortint en massa. Per primer cop durant el dia, i no serà l'única vegada, tinc por. No dic res a ningú. No passa molta estona i començo a rebre per diferents canals, com una allau, els anuncis i les imatges de les primeres càrregues. Molta gent mira els seus mòbils amb incredulitat; una senyora comenta: estan carregant sí, i que esperàveu, per alguna cosa han vingut, no? És curiós, ningú no marxa. Tothom fa cua per votar malgrat la possibilitat, ben real, de ser estomacats. A poc a poc la gent, els avis primer, poden fer-ho.
    La meva dona m'envia un missatge: ja ha votat el Puigdemont !

    El dia serà llarg: el passaré entre can Maiol i el Centre cívic de Sants on els meus nebots, joves compromesos i valents, col·laboraran en la defensa de les urnes i portaran a ma mare a votar. Vuitanta anys, amb bastó i dos collons; ho haurà de provar diverses vegades abans d'aconseguir-ho. Sentiré a la meva neboda saludar-me amb una frase que recordaré: hola tiet, quin dia, veritat?, la festa de la democràcia, oi?
    I finalment, cap a les nou del vespre tornaré a casa: trist, molt cansat i més vell.
  • RE: EL MEU 1 D'OCTUBRE
    aleshores | 12/04/2018 a les 09:18
    Aquella tarda el tenor no feia de tenor, sinó de ciutadà conscienciat a les portes del col·legi on ens havíem reunit molts fent pinya, tot esperant "serenament" que "d'un moment a l'altre" com deia Raimon "l'ascensor es pares al nostre pis".
    Per sort no va comparèixer. Es va quedar encallat a la taula de la sSS i d'un tal "M.Rajoy".
    Fa patxoca veure a la gent desvinculada de les seves habituals feines, en aquest cas, sense les reverències pròpies dels artistes quan surten i torne a sortir a l'escenari per rebre l'aplaudiment i el reconeixement del públic.
    L'havia vist feia no molt temps i el vaig reconèixer: canta molt bé. Ha treballat, sens dubte i té qualitats. No ens deixem prendre el futur a mans de desaprensius que mai han tingut cap projecte sinó és viure d'aprofitar-se dels altres. Ni projecte ni capacitat per tenir-ne. Fem el nostre.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: