El lloc que li correspon

jajajja... Biel, un bon tema, molt suggerent! jeje
I, escolta, ara pots seguir fruïnt de la teva victòria!! A celebrar-ho! ;)

Petons! (espero poder participar...)

Una cosa: per ser "tiquismiquis"... El corrector del Word diu que s'escriu "persuasió" -amb s sorda totes dues-.

Segons el diccionari "persuasió" -o "persuadir", millor- és: Induir (algú) a creure, a fer alguna cosa.

M'equivoco?

Sol_ixent

Van cavalcar moltes hores, fins que les palmeres aparegueren davant seu i el paisatge polsegós i sorrenc combregà amb el verd ufanós. Tenia la boca seca : massa temps sense beure aigua. I ara, allà, una remor que musicava el capvespre el permeté fantasiar mentre engolia el líquid preuat.
Ella era al seu costat i, després de calmar la set i treure's la crosta de suor i pols del damunt, li regalà una mirada amb tota la persuasió que tenen les femelles. La va imaginar despullant-se, a poc a poc, mentre el sol es fonia amb l'horitzó...
Ell es mullava el clatell i ella mirava de cua d'ull el ball còncau d'aquella mà forta sobre la musculatura latent del coll. Somiejà que els seus dits li recorrien l'arpa de l'esquena mentre ell premia amb força la seva cintura...
Més tard, mentre menjaven, separats, ell només tenia ulls per a ella i la nit trabà la xarxa còmplice del desig...
Ella va tornar a trenar imatges de banús i aigua. La pell fosca del noi acollia la cansada blancor de la lluna i els cossos es movien sota les robes al ritme dels batecs.
L'udol llunyà d'una fera nocturna els destorbà momentàniament i en Selimà es mirà els peus, encerclats per l'acer obscur de l'esclavatge... Ella, abaixà el cap mentre s'apropava al pal on ell es recolzava i, amb paraules inintel.ligibles, xiuxiuejà a la seva nova adquisició que el desitjava tant com ella a ell. Feia temps que l'havia vist al campament de Bundabà i no va parar fins que el seu marit decidí de comprar-lo per satisfer-la.
El negrer el fuetejà a les cames i ell es recargolà... Ella somrigué perversa, s'havia de fer pregar i aquell sadisme que sorgia de l'enveja del negrer, també feia créixer el seu desig.

Encara no havia tingut temps d'adonar-se'n que ja estava casat i amb tres criatures. Tot havia anat massa de pressa, es sentia estafat. La primera vegada a la vida que va fer l'amor va i la deixa prenyada, això és tenir mala sort! Es veu que això és genètic; la sogra també es va haver de casar de penal. La sogra! Quina una aquesta! No li estranyava que es quedés vídua tan aviat! I llavors, la molt bacona, es va instal·lar al pis de sobre seu.
A poc a poc es va anar tancant en ell mateix. La seva vàlvula d'escapament eren els xats d'Internet. Allà podia fantasiar, allà és mostrava tal com hauria volgut ser. Només arribar a casa es posava de cara l'ordinador. Al cap d'un temps va iniciar el vell joc de la persuasió amb "flor de lis" una ànima turmentada com la seva (ell era Robin Hood) s'enviaven poesies, s'explicaven les seves penes i esperances... fins que un dia no va poder més i li va proposar una cita cara a cara, sabia que anava a donar un salt sense xarxa, però pagava la pena. Flor de lis acceptà, i per reconeixer-se van acordar que ell es posaria un clavell blanc a la solapa i ella duria una bufanda vermella.
Amb l'excusa d'un sopar amb amics va sortir del pis, cridà l'ascensor. Mentre l'esperava es va col·locar el clavell a la solapa. En obrir la porta es troba cara a cara amb la sogra. Van mormolar uns mots de salutació inintel·ligibles.
-Que ve a casa?
-No, surto al carrer
-D'acord
Llavors entra i es posa al seu costat, i mentre l'ascensor inicia la baixada, observa pel mirall de la porta de l'ascensor que la sogra té la cara desencaixada mentre li mira el clavell amb els ulls oberts com a taronges, i llavors es dona compte que ella duu una bufanda de color vermell.

Encara no ha acabat d'escopir les darreres paraules quan la munió que s'aplega als seus peus esclata en una ovació enfervorida. Els seus crits entregats li entren per les orelles i li recorren el cos com la saba flueix pel tronc de l'arbre: enfortint-lo i fent-lo créixer. Allí dalt, sota la llum sinistra de les torxes, l'home se sent invencible. Superior. Diví.

És un mestre de la persuasió. Els seus discursos estan pensants fins al darrer detall. Desplega els seus verinosos arguments com una aranya gegantina teixint la seva xarxa mortal. Creant un crescendo meticulosament assajat, desgrana els punts del seu ideari i nota com van calant entre la seva audiència, cada vegada més excitada. Llavors, apuja el to de la seva veu... i dels seus arguments. Parla, crida, exigeix, amenaça, promet, insulta. S'enfureix, i enfureix. Pinta un panorama de caos i desolació. De corrupció i declivi intolerables. Després fantasieja amb el futur. Amb l'ordre, la prosperitat, la renaixença que han de venir. Parla de la dominació per la que el mateix Déu ha creat al seu poble. Del destí que els pertany per dret, a poc que tinguin el valor per reclamar-lo. Del terrible càstig que inflingiran a tots als que gosin interposar-se entre ells i la missió per la que han estat forjats. L'orador crida. Xiscla fins arribar al paroxisme i converteix el seu discurs en un mantra gairebé inintel·ligible.

En resposta, la massa udola: Ein Volk! Ein Reich! Ein Führer! Sieg Heil! Sieg Heil! SIEG HEIL!!

Adolf Hitler calla i observa la multitud amb el posat desafiant del qui pregunta: sereu prou valents per seguir-me? La cridòria que obté per resposta el satisfà. Rere els seus ulls, petits i negríssims, crema un incendi capaç de devorar els seus temps. I mentre es deixa adorar com un déu sap que ningú no podrà destruir la seva voluntat. I que si finalment cau, arrossegarà al món sencer en el seu descens als inferns.

Darlene

Petit de cara, ample de pit. Cabellera arrisada. Pigues d'entremaliat, nas...el nas potser no destaca massa.
Encantat per les fruites exòtiques, meravellat per les pelis de por. Mai no llegeix el diari, és incapaç de parar l'atenció que li cal. Però ell no és ningú. Ningú més que ningú. Un despistat si te'l mires bé, un poca traça. Sempre té pressa si l'entretens, no és que tingui feina, és que no vol parar-se.

Un passat sense problemes, un futur incert, clar és un adolescent. Vint anys i encara no...només li queda fantasiar-les: Irache, Séphora, Carlota, Luana, Sofía....Irache Séphora, Carlota, Luana, Sofía...Irache, Séphora...la primera rossa, la segona rossa, la tercera rossa, la quarta rossa, la cinquena rossa també. Les recorda per algún detall de les seves vides que elles mateixes l'han confessat després d'un intent fallit per portar-lo al llit.
Depén del dia són enfermeres caxondes, gatetes desesperades o vés a saber.
Luana té una bessona, però no recorda el seu nom, sols que no és rossa ni tampoc puta.

Entra. Avui no van de gatetes, simplement de dones de poca roba. Seu al mateix lloc de sempre. Aviat hauran de posar el seu nom. Per tenir menys de 25 encara li fan rebaixa al prestíbul, té sort.
Ja les té allà davant, amb mirades de persuassió exuberant. Primer Irache, la que es va quedar órfena de mare als 11 anys. Com mou el melic, donen ganes de....mare meva, Séphora i el seu cant, sembla una sirena amb aquesta cabellera llarga, un mà a un pit, altre mà a l'altre pit, ara s'els junta, ara se'ls acaricia tota ella molt sexual, segurament ve l'última i se'ls mama, com cada dissabte. Efectivament. Sofía termina el show. Ai Sofía...
Si no recorda malament s'apagarà la música i pujaran amb els clients. Ell mai ha pujat, no és capaç. No és capaç, tot i que voldria. Té moltes coses per contar, però elles ben segur no el volen sentir. Darlene....Darlene.....Darlene? aquesta és nova!! No la coneix! És preciosa.!....Darlene, sona picant, qui és? Que fa aquí? També és prostituta? No pot ser, perquè és tant preciosa? I no és rossa!un munt de pensaments inintel·ligibles l'omplen d'inseguretat, així com quan algú et fa un petó sense permís.
Com un peix dins una xarxa des d'on veu la mar i no pot nedar enfora, com un gat sense bigotis que ha perdut el seny, com un porc, que menja sense saber de gustos, ell s'empassa la vida sense tastar-la.
Però un peix no paga per follar. Però un gat no paga per follar. Un porc no paga per follar. Ell és més miserable. A més vint anys i encara no...Només li queda fantasiar-les: Irache, Séphora, Carlota, Luana, Sofía...
Surt d'allà amb sentiment d'impotència. Torna al món real: matins a la universitat, tardes de merda, nits d'insomni.

Darlene

Petit de cara, ample de pit. Pigues d'entremaliat, nas...el nas potser no destaca massa. Encantat per les fruites exòtiques, meravellat per les pelis de por. Un despistat si te'l mires bé, un poca traça. Sempre té pressa si l'entretens, no és que tingui feina, és que no vol parar-se.

Un passat sense problemes, un futur incert, clar és un adolescent. Vint anys i encara no...només li queda fantasiar-les: Irache, Séphora, Luana, Carlota, ,....la primera rossa, la segona rossa, la tercera rossa també... Les recorda per algún detall que elles l'han confessat després d'un intent fallit per portar-lo al llit.
Depén del dia són enfermeres caxondes, gatetes desesperades o vés a saber.


Entra. Avui no van de gatetes. Seu on sempre. Aviat hauran de posar allà el seu nom. Les té davant, amb mirades de persuassió exuberant. Primer Irache, com mou el melic, donen ganes de.... mare meva,una mà a un pit, l' altre mà a l'altre pit, s'els junta, se'ls acaricia tota ella molt sexual, segurament ve l'última i se'ls mama, com cada dissabte. Efectivament. Carlota termina el show. Ai Carlota...
Com sempre ara s'apagarà la música i pujaran amb els clients. Ell mai ha pujat, no és capaç, tot i que voldria. Però...surt una altra...Darlene....
Darlene? No la coneix! sona picant, qui és? També és prostituta? Com pot ser tant preciosa? un munt de pensaments inintel·ligibles l'omplen d'inseguretat, així com quan algú et fa un petó sense permís.
Com un peix dins una xarxa des d'on veu la mar i no pot nedar enfora o com un porc, que menja sense saber de gustos, ell s'empassa la vida sense tastar-la.
Però un peix, un gat i un porc, no paguen per follar. Ell és més miserable. A més vint anys i encara no... Surt d'allà amb sentiment d'impotència. Torna al món real: matins a la universitat, tardes de merda, nits d'insomni.

Viu sol en un loft. Un sol ambient. Barra americana separa els fogons de la sala habitació. Dues portes. La d'entrada amb pany poc segur i la corredora amb wàter, pica i plat de dutxa poc confortable. Llit al centre de la sala, taula multifunció, dues cadires, una televisió, un portàtil, un armari, una impressora i una play.

Estirat al llit, llença una pilota de tenis contra la paret. Un cop i un altre, un cop i un altre. Fa temps, va pintar tota la casa amb pintura de pissarra verda. Hi ha guixos de colors per terra. L'impacte de la pilota esborra lletres a l'atzar. La paret que matxuca fa més de dues hores s'ha tornat inintel·ligible.

Gira noranta graus tot el seu cos. Es passa la pilota d'una mà a l'altra mentre llegeix el nou pany de paret. Desxifra la xarxa de paraules encadenades per fletxes. Se li escapa una llàgrima. Comença a llençar rítmicament la pilota.

Sap que tornarà a la caixa del Super Sol a passar productes que fan "pib". No serà l'admirat. No serà el gran Manel. La gent no l'hi demanarà autògrafs pel carrer. No podrà ser excèntric. No podrà tenir una vida bohèmia. Només li preguntaran si aquell iogurt està en oferta. Només li diran si ja ha provat aquell nou producte. Només li parlaran del temps. Només se li queixaran, amb certa suficiència, de qualsevol contratemps.

Cada cop de pilota arrenca una lletra del verb fantasiar que vola pel seu cap. Cada cop de pilota el fa tornar, amb persuasió, a la realitat que li correspon.

No ha pogut? No s'ha atrevit? No s'ha llençat al buit? No té talent? No té la força que hauria de tenir? No té els padrins?

No sap ben bé perquè, però el cas és que, Manel, desisteix d'escriure el seu llibre.

Quan era petita, ell venia a casa i em saludava com a una princesa delicada. Jo, ben endins del cor, fantasiava amb la idea que un dia se m'enduria lluny i em faria seva.
Durant la creixença, m'anà regalant mots que em feren sentir dins del pit un trot creixent de cavalls salvatges que a l'últim s'acabà convertint en un galop.
Se'm despertà la inintel·ligible pulsió que m'empenyia a pertànyer-li talment com una nina pertany a un amo capriciós i adorable.
A poc a poc, em vaig anar enredant a consciència dins la xarxa inflexible amb què ell m'embolicava cada vegada més i més. Els seus ulls, enormes i expressius, esdevingueren la veu silenciosa que em governava la vida. La persuació de les seves paraules no tenia límit; jo ho sabia i tremolava de desig.
Quan vaig fer els divuit, se m'endugué a França, i junts vam descobrir qui érem. D'ençà d'aquell moment vaig volar del niu dels pares, i ell m'acollí al castell ombrívol de la seva vida.
Cada nit em demanava que tornés a casa. Jo sempre li responia que no desitjava res més que ser la seva esclava.
Ell m'advertia que, si no fugia, els meus camins vorejarien els límits de la mort en vida, que la soga s'escurçaria fins a l'ofec. Jo insistia que havia nascut per a obeir-lo, que la meva vida era una espelma que freturava ser devorada per la flama de les seves humiliacions, que com més m'humiliés més me l'estimaria... que com més m'humiliés més m'estimaria.
I cada vespre em continuava demanant que volés lliure... i cada vespre li retornava la llibertat que em privaria d'ell.
Vaig conèixer la nuesa, la prostració, la vergonya, el càstig, el dolor i l'anorreament.
A l'últim, se m'agenollà i em suplicà que fugís... que només em quedava la vida per a oferir-li. Aleshores em vaig adonar que ell també era un esclau, i que entre nosaltres l'amor mai no havia esdevingut.

Mira'm als ulls i digue'm que no ho vols. Et faré immortal. Els trobadors cantaran les lloances de la teva bellesa felina. Els poetes encadenaran paraules inintel·ligibles per descriure els teus ulls d'argent plens de flames. Els pintors desafiaran la naturalesa dels colors per imitar el reflex dels teus cabells.

Però només jo et tindré entre els meus braços. Només jo posseiré el teu alè i m'enverinaré amb el fluid de la teva vida.

Digue'm que no ho vols i no faré ni un sol pas més. Digue'm que no ho desitges i et condemnaràs a fantasiar l'existència idolatrada que hauries pogut posseir. Digue'm que no i¼

Però els teus llavis resten segellats rera la tela aspra que els embolcalla. Però els teus ulls continuen perduts en els deliris que ha provocat el narcòtic en besar la teva gola. Però les teves mans resten fermades darrere el tronc de l'arbre que et manté dempeus. I el banquet està servit. Un tinter buit. Una ploma. Unes partitures sense notes que esperen impacients la penetració de la música.

I una daga entre les meves mans.

La fulla esmolada recorre el teu pit, acaricia amb deliri la teva pell càlida i aprofundeix el contacte amb una persuasió que no admet argument en contra. Ni un crit s'escola a través de la teva llengua. Sols un espasme electritzant que em fa gemegar i un llamp a la mirada que de sobte em veu¼ I em deixa de veure a l'instant següent.

Les notes cauen sobre les partitures confegint una xarxa de cadència perfecta. Les flautes ressonen en la meva ment mentre el pentagrames s'omplen amb celeritat. Els violins volen un parell d'octaves en un gir melodramàtic que m'accelera el cor i el violoncel remata el final sota la meva mirada experta.

«Sang de musa» resen les lletres escrites sobre el paper: qualsevol donaria la vida per formar part d'una òpera que sobreviurà als segles. Ho dubtes, potser?




EmmaThessaM

La noia havia arribat al programa per mitjà d'un conegut del càmera i havia de fer de claca. Quan el coordinador va donar la llista de participants a en Clotell, director i presentador de "Safareig", li va comentar que la nova es deia Raquel.
-Però jo no l'he vista, aquesta tia! - cridà en Clotell.
-Està bona, no pateixis. A més, li fa falta la feina.
-A mi això se me'n fot!
En Clotell sempre volia controlar-ho tot, però la nit abans havia anat a dormir de matinada, mig borratxo i amb l'estómac cremant. Aquell matí, amb el cap com un borinot, havia arribat al plató tres hores tard, quan els nous participants ja havien estat escollits per la Magda, la realitzadora a qui ell primer havia fet passar per la pedra. Quin plaer, quan ho recordava! Amb quina fúria se li havia negat la noia, i com després, sota l'amenaça de tancar-li les portes de la professió, s'havia rendit als seus capricis. Amb ella havia utilitzat la més potent de les persuasions, aquella que mai no era inintel·ligible per a ningú. I va pensar en la Lena, en la Maria...
Però ara no podia distreure's. Al cap d'una hora estarien en antena, i ell, com un agorer que prepara truculentes pòcimes, distribuiria els plats per al seu públic: una ració d'adulteri, una altra de sexe brut, una d'esbudellament entre els parteners de la taula, una d'insults agressius a un famós decadent. N'hi havia prou per omplir les dues hores de programa en el qual ell regnava com un déu.
-Collons! -cridà de cop-. Qui és aquesta tia mamelluda? Em fa regalimar la polla.
-És la Raquel, la nova de la claca -respongué el coordinador.
-Ah, collons... -digué fluixet, mentre ja maquinava com preparar-li una xarxa de coaccions perquè la noia no se li pogués escapar. Fantasiar amb la manera com humiliar els altres era el seu plaer principal i el més obscur dels seus desitjos.