Detall intervenció

"El de sempre, siusplau"

Intervenció de: Flanagan | 22-09-2007


Només feia quatre dies que venia quan em va dir per primera vegada: "el de sempre, siusplau". És cert que jo tinc mala memòria per les cares, però em va sorprendre no recordar una cara tan bonica i aquell cos exuberant. Des d'aquell u d'abril la vaig veure cada dia. M'aixecava de matinada i anava a fer calés amb l'esperança de poder veure-la i fantasiejar tot el dia amb el vestit que portés.

Venia de dilluns a divendres, quan hi havia poca gent, i jo aprofitava per menjar l'entrepà i esmicolar les caixes de cartró. Al cap de poques setmanes ja havia adaptat el meu negoci al moment en què ella passava pel davant. Vaig decidir prendre l'esmorzar una mica abans, per poder gaudir del moment. I ella mai va fallar. Exactament un quart d'hora després d'haver menjat l'entrepà ella venia, em deia la frase de costum, i les nostres mans es creuaven breument, amb un contacte subtil que quedava espatllat per la fredor de les monedes que queien a les meves mans.

Si quan es dirigia a mi em fixava en el seu rostre, els pits i aquelles cames tan desitjoses, quan se'n allunyava contemplava bavejant aquell cul tan ben posat i la seva esquena, sovint descoberta, digna d'una nedadora professional.

I finalment va arribar l'estiu i la vaig perdre de vista. Els primers dies em trobava abatut i decebut per no veure-la. Estava tan capficat que vaig arribar al punt de pensar en ella quan feia l'amor amb la meva dona. Em trobava en un viarany sense sortida, el de l'obsessió.

I avui, dia d'inici de classes a la seva universitat, l'he tornada a veure. Just quan m'havia pres l'entrepà i havia esmicolat les caixes dels diaris, ha aparegut amb la minifaldilla i la carpeta, i m'ha dit la frase màgica, com si ens haguéssim vist ahir mateix.

I ja em veieu a mi, un dependent de quiosc de cinquanta anys, donant-li el seu diari amb un somriure d'orella a orella. Em trobo encantat amb l'expectativa de començar un nou curs, d'obsessions i fantasies, entre diaris i revistes.


Respostes

  • RE: REPTE 275. Records de setembre
    Josep Bonnín Segura | 20/09/2007 a les 20:20

    Cada any després de les vacances d'estiu que semblava que no acabarien mai, retorna a arribar el ritual dels altres anys.
    Quan era més petit no me n'adonava i també he de dir que no m'agradava gaire que la meva mare em deixés a un lloc estrany amb uns quaderns i un entrepà per tota companyia. Vaig plorar molt, m'aferrava a la seva falda en un intent desesperat de què no m'abandonés. Ella amb unes paraules comprensives per ella i no tant per mi, em convencia, malgrat jo quedes del tot abatut, fins que després vaig començar a fer companys i vaig veure que allò era semblant a un joc.
    Em va costar bastant, jo no els acabava d'entendre, però sembla que els nins disposem de llenguatges que no tenen que veure del tot amb les paraules.
    Nosaltres havíem arribat d'Etiòpia i jo no tenia ni remota idea de què en altres llocs parlessin una llengua diferent a la meva. Fins que m'hi vaig trobar de nassos. Al principi m'era molt estrany. Els nins disposem de molts llenguatges.
    Ara la situació va per uns altres viaranys, ja que jo en sóc conscient

    Anar a cercar la llista dels llibres que de cada vegada és més gran. Anar a comprar els quaderns, els llapis i bolígrafs.
    Dilluns, primer dia d'escola. La mare també fa feina, tot són corregudes..
    -Vinga fes via, acaba d'esmorzar
    -Tens la motxilla preparada? i l'entrepà?
    -Fes via (altra vegada) que arribarem tard.
    Jo mentre esmicol una magdalena i la mare continua atrafegada.

    Sortim de casa amb l'ai al cor, per agafar el primer autobús que va ben carregat i quasi tothom amb cara de son. Pareix que els dilluns no els hi agradi a ningú.
    I no sé que més dir. Si m'agrada l'escola, aprenc coses que no sé encara, perquè em serviran, però em diuen que és necessari per trobar una bona feina quan sigui gran. I és que els majors a vegades no hi ha per on agafar-los. Bé, supós que quan jo també ho sigui arribaré a entendre'ls


  • No vull anar a l'escola!
    despejada | 20/09/2007 a les 21:47

    No ha dormit en tota la nit. Com li passa sempre la nit abans del primer dia d'escola, després de vacances, no ha parat de donar tombs al llit. Nota amb terror com la llum de l'albada va guanyat intensitat anunciant que l'hora fatídica s'acosta. Tot i estar esperant-ho des de fa molta estona, el soroll del despertador, que es dispara a l'habitació dels pares, el sobresalta. Però quan la mare ve a despertar-lo, fa veure que dorm; no vol fer-la patir més del compte, ella prou que llegeix el terror a la seva mirada i intenta endolcir aquell moment amb paraules manyagues, fent-li l'entrepà del que més li agrada... però res fa minvar el pànic que amara la seva ànima. Fa el petó de costum a la mare, que l'acomiada donant-li la cartera i aplanant-li aquells quatre cabells rebels de la coroneta. Enfila el viarany que duu a l'escola amb el cor encongit. La sensació que l'envaeix deu ser la mateixa que sentien els condemnats a mort quan se'ls enduien al patíbul. No para de pensar en les humiliacions que haurà de patir dels nens de la classe que, cruels com són, s'enceben amb els ésser sensible com ell; li roben el llapis i el regle, li empeguen llufes a l'esquena, l'insulten...Més d'una vegada ha tingut la temptació de tornar-s'hi, de fumbre'ls una bona estomacada i esmicolar-los. Però ell no és així, odia la violència. El que més greu li sap és la connivència dels mestres, que també se'n riuen d'ell. Més dissimuladament, això sí. Però se suposa que haurien de recolzar-lo, posar-se al seu costat i defensar-lo d'aquella colla d'energúmens.
    Quan arriba a la porta de l'escola, unes mares, amb la veu ben alta perquè ho pugui sentir, diuen:
    - Mira, enguany torna el conco aquest! No sé perquè no el foten fora, no sap controlar la canalla i se li pixen al damunt!
    Ell fa veure que no ho sent. Abatut, travessa el pati per anar cap a la classe. Aquell buit que sent per dins deu ser una depressió. Si s'hi atrevís demanaria la baixa.

  • Transtorn per dèficit d'atenció.
    Jere Soler G | 21/09/2007 a les 13:40

    Reprenc el viarany costerut que s'enfila enllà del polígon. M'ofega la sentor de colònia dels meus cabells xops; la mare sempre em fa el mateix. Torno a mirar les xemeneies grises, que enlairen volves d'un fum negre sota el cel ennuvolat de setembre. Comença a fer fresca. Els dies són més curts. Em torno a avorrir. M'enfilo a una farola per a vèncer el tedi que em comença a dominar i que m'espanta. Salto, corro, arribo esbufegant a la porta de l'escola.
    -La boja! Ja arribat la boja!
    -Què faríem sense ella?
    -Sí; quines classes més avorrides, si no hi fos.
    No saben, però que torno a fer primer. Ja se n'adonaran quan no em vegin a l'aula. Em dirigeixo a la mateixa porta del cus anterior. Que petits que són els meus companys. No em diuen res.
    La Fina, la tutora, entra a l'aula; i quan em veu arrufa les celles.
    -Molt de compte aquest any, eh... que no te'n passaré ni una! M'has sentit? No estic disposada a acabar malalta per culpa teva.
    -Jo també m'alegro de veure't, Fina. -li dic; i sé que s'encrespa per dins, però que s'està d'explotar.
    A l'hora del patí m'ajunto amb els de l'any passat. En Pere m'agafa l'entrepà i comença a córrer. L'encalço i li vento una hòstia. M'hi assec a sobre. Després esmicolo la llesca i li vaig ficant brins de pa a la boca. El professor de guàrdia s'apropa corrents i m'escridassa. M'aixeco amb les mans enlaire, i el cel encapotat per damunt del pati encara no es decideix a convertir-se en pluja; s'aguanta en aquesta grisor que ni peta ni fuig, i jo em floreixo.
    Les classes de després no les aguanto, no puc; l'avorriment em ratlla, i ningú no sap fins a quin punt. Em distrec foradant el pupitre; em posen una falta. M'aixeco i m'acosto a la finestra; em fan fora de classe.
    Truquen al meu pare. Puc sentir les explicacions del conserge, que, amb veu d'abatut i bones paraules, li explica quina merda de filla té.
    I encara no plou.
  • Escola temerària
    manel | 21/09/2007 a les 20:51

    Em sembla que encara arrossego la mala llet del repte anterior i potser me'n vaig una mica de tema, però bé.. és el que ha sortit.


    Escola temerària.

    -Què fots, desgraciat? No t'aturis aquí mig, home! No veus que no passo!

    L'home estava una mica esverat, era el primer dia de classe i es va trobar en mig d'un embús monumental. Aquell carreró era massa estret per encabir-hi dos cotxes, i més si un d'ells era el flamant quatre per quatre que s'havia comprat aquest estiu passat, un nou model encara més luxós i potent que el que conduïa el seu odiós veí.

    -Arracona't una mica més collons! Vinga, que faig tard!

    Mentre l'home renegava ferros i claus, el seu fill, un nano de gairebé onze anys, contemplava alternativament el caos circulatori i les reaccions del seu pare. Estava assegut al darrere amb la motxilla penjada i l'entrepà a la mà.
    Gràcies a la intimidació d'aquella màquina descomunal l'altre cotxe es va apartar una mica més, gairebé fins a esmicolar el retrovisor, i per fi van poder sortir d'aquell estret viarany
    Una mica alleugerit de tensió l'home es va dirigir al seu fill:
    -Com ho portes? Estàs gaire nerviós? Res home, segur que et fa il·lusió tornar a veure els companys. I no pateixis, que si no trobem cap altre imbècil que ens barri el pas, en deu minuts ja hi som.
    El nano no va dir res, se'l mirava una mica abatut i va afirmar tímidament amb un moviment de cap.
    La resta de trajecte va ser prou tranquil, si no tenim en compte la senyora que es va endur una bona escridassada perquè el semàfor se li va posar vermell a mig travessar el carrer, i les dues màquines, tan descomunals com la del nostre home, que van intentar avançar-lo per imposar la seva virilitat, i es van guanyar un bon reguitzell d'insults.

    Aquell mateix dia, un cop acabada la classe de mates, una aglomeració de joves esverats va encallar la sortida de l'aula. El nano que anava al darrere tenia més pressa que ningú, i amb to fatxenda va deixar anar un crit carregat d'autoritat:
    -Vinga, colla de desgraciats, foteu al cap del davant que no deixeu passar a ningú!

  • RE: REPTE 275. L'escaparat
    Titina | 22/09/2007 a les 11:26

    L'ESCAPARAT:

    "Era el primer dia d'institut. Era nou a aquell indret, no coneixia a ningú i a sobre ja ens havien manat una pila de deures. Quins profes! Els esmicolaria a tots!

    Després de classe vais estar caminant per un viarany, sol, abatut i molt cansat després del llarg dia de treball, i en arribar a casa tampoc hi havia molt bon ambient: ens acabàvem de traslladar i tot estava desordenat. A més a més, els pares sempre discutien i ja ens havien avisat de que segurament es separarien, per això, la Verónica, la meva germana de quinze anys, no feia més que plorar.

    Al dia següent en arribar a classe, me'n vaig enrecordar de què no havia fet els deures de mates, però ja era molt tard per fer-los i la profe ja havia entrat. Em va posar una incidència a la "PDA" que arribaria al mòbil del pare en uns minuts. Ja tenia la bronca de la tarda asegurada.

    La classe va ser com sempre, un fàstic, així que vaig escoltar el mp3 mentre ella parlava. Amb la caputxa de la xaqueta la profe no em veia i feia que llegia la teoria del mètode de Gaus.

    Per fi l'hora d'esbarjo, amb el meu entrepà vaig anar al pati amb la resta de nois, que no paraven d'empipar a les noies, fins que la més "popular" venia a explicar-li's el rotllo de sempre.
    - Què, molestant al "sexe dèvil"? A mi em dóna igual el que feu, l'únic que vull dir és que qualsevol dia d'aquests aquestes pànfiles es queixaran i us castigaran a tots.

    I tot això va acabar essent la meva rutina del dia a dia a l'institut. Semblava que l'única condició per entrar allà era tenir-ho tot de marca i d'última generació. Ja no et valoren com ets sinó pel que tens. Contra més coses tinguis, més amics tindràs. Dòna igual les notes que treguis i les bronques que t'esperen a casa per no fer els deures o per suspendre els examens. La teva supervivència a l'intitut no depen d'això.

    Els pares al final no es va separar. Quedava lleig. Desde que ens varem mudar semblem una familia d'exposició, fent teatre constantment, demostrant que som feliços, que ens estimen... quan l'únic que compartim son els diners i ganes d'adaptar-nos al barri."

    • REPTE 275. L'escaparat (Definitiu)
      Titina | 22/09/2007 a les 11:33

      L'ESCAPARAT:

      "Era el primer dia d'institut. Era nou a aquell indret, no coneixia a ningú i a sobre ja ens havien manat una pila de deures. Quins profes! Els esmicolaria a tots!

      Després de classe vais estar caminant per un viarany, sol, abatut i molt cansat després del llarg dia de treball, i en arribar a casa tampoc hi havia molt bon ambient: ens acabàvem de traslladar i tot estava desordenat. A més a més, els pares sempre discutien i ja ens havien avisat de que segurament es separarien, per això, la Verónica, la meva germana de quinze anys, no feia més que plorar.

      Al dia següent en arribar a classe, me'n vaig enrecordar de què no havia fet els deures de mates, però ja era molt tard per fer-los i la profe ja havia entrat. Em va posar una incidència a la "PDA" que arribaria al mòbil del pare en uns minuts. Ja tenia la bronca de la tarda asegurada.

      La classe va ser com sempre, un fàstic, així que vaig escoltar el mp3 mentre ella parlava. Amb la caputxa de la xaqueta la profe no em veia i feia que llegia la teoria del mètode de Gaus.

      Per fi l'hora d'esbarjo, amb el meu entrepà vaig anar al pati amb la resta de nois, que no paraven d'empipar a les noies, fins que la més "popular" venia a explicar-li's el rotllo de sempre.
      - Què, molestant al "sexe dèvil"? A mi em dóna igual el que feu, l'únic que vull dir és que qualsevol dia d'aquests aquestes pànfiles es queixaran i us castigaran a tots.

      I tot això va acabar essent la meva rutina del dia a dia a l'institut. Semblava que l'única condició per entrar allà era tenir-ho tot de marca i d'última generació. Ja no et valoren com ets sinó pel que tens. Contra més coses tinguis, més amics tindràs. Dòna igual les notes que treguis i les bronques que t'esperen a casa per no fer els deures o per suspendre els examens. La teva supervivència a l'intitut no depen d'això.

      Els pares al final no es va separar. Quedava lleig. Desde que ens varem mudar semblem una familia d'exposició, fent teatre constantment, demostrant que som feliços, que ens estimen... quan l'únic que compartim son els diners i ganes d'adaptar-nos al barri."

  • "El de sempre, siusplau"
    Flanagan | 22/09/2007 a les 11:45

    Només feia quatre dies que venia quan em va dir per primera vegada: "el de sempre, siusplau". És cert que jo tinc mala memòria per les cares, però em va sorprendre no recordar una cara tan bonica i aquell cos exuberant. Des d'aquell u d'abril la vaig veure cada dia. M'aixecava de matinada i anava a fer calés amb l'esperança de poder veure-la i fantasiejar tot el dia amb el vestit que portés.

    Venia de dilluns a divendres, quan hi havia poca gent, i jo aprofitava per menjar l'entrepà i esmicolar les caixes de cartró. Al cap de poques setmanes ja havia adaptat el meu negoci al moment en què ella passava pel davant. Vaig decidir prendre l'esmorzar una mica abans, per poder gaudir del moment. I ella mai va fallar. Exactament un quart d'hora després d'haver menjat l'entrepà ella venia, em deia la frase de costum, i les nostres mans es creuaven breument, amb un contacte subtil que quedava espatllat per la fredor de les monedes que queien a les meves mans.

    Si quan es dirigia a mi em fixava en el seu rostre, els pits i aquelles cames tan desitjoses, quan se'n allunyava contemplava bavejant aquell cul tan ben posat i la seva esquena, sovint descoberta, digna d'una nedadora professional.

    I finalment va arribar l'estiu i la vaig perdre de vista. Els primers dies em trobava abatut i decebut per no veure-la. Estava tan capficat que vaig arribar al punt de pensar en ella quan feia l'amor amb la meva dona. Em trobava en un viarany sense sortida, el de l'obsessió.

    I avui, dia d'inici de classes a la seva universitat, l'he tornada a veure. Just quan m'havia pres l'entrepà i havia esmicolat les caixes dels diaris, ha aparegut amb la minifaldilla i la carpeta, i m'ha dit la frase màgica, com si ens haguéssim vist ahir mateix.

    I ja em veieu a mi, un dependent de quiosc de cinquanta anys, donant-li el seu diari amb un somriure d'orella a orella. Em trobo encantat amb l'expectativa de començar un nou curs, d'obsessions i fantasies, entre diaris i revistes.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.