Detall intervenció

El collaret de la Nepalina (fora de concurs)

Intervenció de: Mena Guiga | 24-03-2018

La garsa va aterrar al solar que encara emetia vibracions de dolor per la casa centenària derruïda. Amb un caminar altiu anava agusant la vista amb finalitat insectívora per tal de copsar aliment entre la malesa que no havia trigat en créixer: la terra era ben fèrtil. Una formigonera, dalt d'una bastida, vestida de mala llet, girava bocabadada amb la contemplació d'aquell terreny amb herbes d'un verd sà i fortes i ho envejà, ella que era gris i produïa, des del seu dipòsit giratori, pasta també trista que li feia tenir l'estómac brut. Va cridar, arrauxada, a l'ocell:
-Els pèta'ls, peta'ls!
Esperava que l'au s'amarés, com ella, de ganes de fer mal i fos pretensiosa de qui era i com era. La garsa va parar l'orella.
-A mi ningú em diu què haig de fer!
Llavors un gat d'aire perdulari va aparèixer i, juganer, volia perseguir-la. La garsa el trobà insolent. Així que s'envolà cap a un altre indret on el dret de ser molestada no existís, fora de tracte i contactes amb sers inferiors.
La Nepalina, amb allò, va fer sort. Tal volta hauria resultat cruspida o la seva bugada anat a fer punyetes. Respirà, alleujada, mentre esperava que un raig de sol -que ja tardava- li eixugués l'estesa. La formigora rabiava, se li van escapar uns quants exabruptes en format glops de cimentovomitera que van anar a raure sobre un formiguer que restà sepultat petrificat. Si se n'hagués adonat, hauria rigut amb irreverent perversitat.
La Nepalina, mentrestant, s'afanyava en preparar més fil lluent i resistent. Havia entès que aquella mena de cinta o cordeta o el que fos, rutilant i artificial, residu d'alguna cosa més grossa, nadalenca i fora de temps, la intempèrie carregada d'inclemències l'anorreraira i que de cap manera s'havia de comparar a la baixa a la seva teranyina. La laboriosa aranya estigué aqueferada, il·lusionada, allargant l'extensió fins a un mur antic que resistia dempeus. Hi penjà, ben ensalivadets, uns quants tresors més, aquell bé de Déu de pètals que un vent amable li havia regalat. N'hi havia de rosella, de canonge, de calèndula...quins colors, quin tacte! Extasiaven. I també flors senceres: les grogues del trèvol, un narcís tímidament presumit i menudet, una violeta, un kalanchoe, una frèsia... I algun retall, preciós i fragant, de baladre, caputxina, cala...L'astre rei ho assecaria tot amb delicadesa i la Nepalina ho empraria per a ornamentar la teranyina i autodecorar-se i condecorar-se amb un collaret extremat.
Quan ho tingué enllestit, irradiava felicitat. Va ser just en aquell moment que va començar a fer feina la màquina aplanadora...

Mena


Respostes

  • RE: Repte 679: FLORS
    Anna Sant i Ana | 18/03/2018 a les 22:26
    teniu fins el diumenge 25 a les dotze de la nit.

    perdoneu aquesta poca traça en penjar el repte, però sóc maldestre amb els dits
  • El metget
    allan lee | 22/03/2018 a les 19:08


    La meva tieta Josephine Duponte, dels Duponte de tota la vida - milionaris per gràcia de la carn de porc adobada i de la seva minsa humanitat- tenia noranta-sis anys. Era allitada des dels vuitanta-nou, i es consumia de tot de mals dispersos, ni vivia ni deixava viure, i malgrat era un esquelet gemegaire, no li dava la gana de morir-se.
    Com que els meus pares no podien, m’havia pagat la carrera de Medicina; ella no havia tingut fills, i jo havia de ser el seu únic hereu. Es va cobrar la bona acció: en sentir-se vella i sola, malgrat un exèrcit de criats i llepaires que no minvava, em va cridar al seu costat. Fa set anys que visc en aquest castell, aïllat del món i al servei d’ella. A qualsevol hora del dia o la nit, per causa d’una tos sobrevinguda, per una coïssor a l’espatlla dreta, perquè vol molestar simplement, la seva veu de canyes trinxades travessa les estances i em martiritza la oïda:
    - El metget! Que vingui el metget..!
    Fart de la vida que porto, vaig encomanar, en secret, les llavors d’una planta oriental bella i maligna, que duu al pistil i estams, i també als pètals, un rar verí mortal.
    La planta va créixer obscura i dèbil, i va florir de cop , una nit de vent: eren flors petites, blanques, de perfum intens. En vaig trossejar un pom amb oli d’oliva i alfàbrega i li vaig pujar el porc rostit del sopar amanit amb la mixtura. Ella no volia mai menjar, però al cap de quatre mossegades li entrava la gana i s’ho cruspia tot, queixant-se de tothom i de la mala vida que havia de sofrir. Quan va mencionar aquell gust nou i perfumat que li entrava a la boca, li vaig explicar que era un acudit del cuiner. La vaig deixar dues hores després, mentre s’adormia entre rots i petarrassos, desitjant-li bona nit. Em sentia inquiet, però esperançat.
    L’endemà, la tieta estava com una rosa. Es trobava millor que mai. Cada vespre va voler flors amanides; en comptes de migrar, va començar a engreixar-se: tenia roselles a les galtes i cantava gori-goris amb una veu que era com el xerric de vint gats borratxos.
    Van passar tres mesos. La planta s’apagava ja no treia flors, i jo no dormia de nits. La tieta necessitava un llit gegant, on podia rodolar d’una banda a l’altra. Tenia els dits de mans i peus inflats i vermells de sang nova. Allò ja passava de taca d’oli. Jo no sabia què fer.
    Fins que una matinada de primavera una minyona va recórrer els passadissos fins la meva cambra, per caure mig morta quan vaig obrir la porta: alguna cosa espantosa havia succeït. Vaig apressar-me a l’estança senyorial.
    La tieta havia rebentat, literalment; de dintre seu, entortolligada als budells i a la carcassa on jeia exànime el seu cor sec, a tots els óssos i nervis de la carn, s’agitaven tiges monstruoses, des d’ on florien les flors blanques perfumades.
    L’horror em paralitzà, com els circells de la planta malvada.
    I he viscut així, sentint com creix a dins meu. Fins que ja no em necessiti.

  • Cada primavera
    Tanganika | 22/03/2018 a les 19:20
    Entrarà la primavera, novament, és a la cantonada, no té aturador. Canviaran l'hora i encara serà pitjor. Què farà, les tardes llargues que començaran, de ben segur, ventoses i plujoses plenes de nostàlgia d'intimitat? Li vindrà el record. El record es revifarà, com la natura en aquesta estació que l'anomena dels somriures tristos.

    Al jardí (per què acaba sortint-hi?) es troba amb la violeta. Menuda. Flaire lila que s'enfila, dolçor. Deixa de mirar-la...que al final l'amargor s'instal·la. El gat va i quasi la trepitja.
    No ho facis, mixet!

    Es mostra, una altra vegada, la margarida. Tan vel·leïtosa, ella. Ara sí, ara no, ara sí, ara no. Com una nena consentida i alegre. N'havia fet dibuixos naïf i després la imatge s'esbrevava, fora aquarel·les, més aigua diluïda. Ditxós ara sí, ara no...
    Jugar així, no!


    La dàlia, estranyament, apareix, atípica i cridanera, encara lluny d'estiu. Què vol? Caminets de pessigolles de formigues per tiges i centre? Ha escollit el color morat, per sentir que té el cop al cor de vellut? I segueix, amb aquell aire oriental seductor...un toc de fred de l'hivern fortificant-se i estaria llesta...
    Però... no! Que no es glaci!

    Llavors, la presència de la rosa. La textura dels pètals, l'olor embriagadora. Una atracció elegantment sublim i, no obstant, massa punxes!
    Bé s'ha de protegir...



    Una veu li diu, li recomana, li suggereix,...l'obliga! Prou! Destruir aquell espai rere la casa on perviuen quan arriba la temporada. A veure si d'una maleïda i necessària vegada es cura, ha de sanar. En el fons...no ho vol, oi, es pregunta, s'ho reitera, s'hi entesta. Aquelles flors amb els noms de les dones que van passar per la seva vida i no van quedar-s'hi, així ell va fer que romanguessin. Les volia i les odiava per haver-lo deixat. Les desitja, anhela perdre's en els deltes humits i fragants com un borinot ebri; les rebutja perquè ja no hi són...i oblida, oblida que és ell qui no hi és.


    TGNK



  • Parsimònia (o Geòrgica I)
    deòmises | 23/03/2018 a les 01:27
    Abans d'entrar al menjador amb el cabàs de la bugada, escolta els seus roncs. En Jordi torna a dormitar al divan, com si el drac encara rondés pels voltants del llogarret. Els anys l'han acomodat; de les quatre tasques que fa al final del dia, la que s'enduu la palma és la becaina de pijama i orinal, amb una gamma de sorolls i esbufecs ben coneguda arreu. Fa anys que no li diu princesa i els afalacs arriben amb comptagotes per un interès personal, evidentment. Sobretot els dissabtes.

    N'està fins al capdamunt, ella, d'aquesta parsimònia, d'aquesta sang d'orxata que mai no li desapareix. Només quan hi ha sarau a l'exterior i vol fer-ne safareig, palplantat darrere de les cortines. Del sofà al llit, passant per qualsevol butaca o seient de la casa. Últimament, sospita que no fos un engany la història d'haver acabat amb el monstre per endur-se un bon partit sense esforços. I aquella toia mústia de roses vermelles collides maldestrament, com pispades de qualsevol jardí. I essent tan bona persona, tan sant i educat, mirant de guardar sempre les formes, qui s'empassa que pogués atrevir-se a enfrontar-s'hi, com un heroi de faules medievals?

    Ja se'n penedirà, però, d'aquesta desgana. Cridarà el servei i, quan desperti, la seva biblioteca, l'orgull de la seva llar, l'únic pel que mataria (sic), descansarà apilada lluny de l'estança original. Algun passavolant ja se n'aprofitarà... Si no fos que el gamarús pesa tant, també s'atreviria amb la floreta del seu marit. Preu per preu...


    d.
  • El collaret de la Nepalina (fora de concurs)
    Mena Guiga | 24/03/2018 a les 15:01
    La garsa va aterrar al solar que encara emetia vibracions de dolor per la casa centenària derruïda. Amb un caminar altiu anava agusant la vista amb finalitat insectívora per tal de copsar aliment entre la malesa que no havia trigat en créixer: la terra era ben fèrtil. Una formigonera, dalt d'una bastida, vestida de mala llet, girava bocabadada amb la contemplació d'aquell terreny amb herbes d'un verd sà i fortes i ho envejà, ella que era gris i produïa, des del seu dipòsit giratori, pasta també trista que li feia tenir l'estómac brut. Va cridar, arrauxada, a l'ocell:
    -Els pèta'ls, peta'ls!
    Esperava que l'au s'amarés, com ella, de ganes de fer mal i fos pretensiosa de qui era i com era. La garsa va parar l'orella.
    -A mi ningú em diu què haig de fer!
    Llavors un gat d'aire perdulari va aparèixer i, juganer, volia perseguir-la. La garsa el trobà insolent. Així que s'envolà cap a un altre indret on el dret de ser molestada no existís, fora de tracte i contactes amb sers inferiors.
    La Nepalina, amb allò, va fer sort. Tal volta hauria resultat cruspida o la seva bugada anat a fer punyetes. Respirà, alleujada, mentre esperava que un raig de sol -que ja tardava- li eixugués l'estesa. La formigora rabiava, se li van escapar uns quants exabruptes en format glops de cimentovomitera que van anar a raure sobre un formiguer que restà sepultat petrificat. Si se n'hagués adonat, hauria rigut amb irreverent perversitat.
    La Nepalina, mentrestant, s'afanyava en preparar més fil lluent i resistent. Havia entès que aquella mena de cinta o cordeta o el que fos, rutilant i artificial, residu d'alguna cosa més grossa, nadalenca i fora de temps, la intempèrie carregada d'inclemències l'anorreraira i que de cap manera s'havia de comparar a la baixa a la seva teranyina. La laboriosa aranya estigué aqueferada, il·lusionada, allargant l'extensió fins a un mur antic que resistia dempeus. Hi penjà, ben ensalivadets, uns quants tresors més, aquell bé de Déu de pètals que un vent amable li havia regalat. N'hi havia de rosella, de canonge, de calèndula...quins colors, quin tacte! Extasiaven. I també flors senceres: les grogues del trèvol, un narcís tímidament presumit i menudet, una violeta, un kalanchoe, una frèsia... I algun retall, preciós i fragant, de baladre, caputxina, cala...L'astre rei ho assecaria tot amb delicadesa i la Nepalina ho empraria per a ornamentar la teranyina i autodecorar-se i condecorar-se amb un collaret extremat.
    Quan ho tingué enllestit, irradiava felicitat. Va ser just en aquell moment que va començar a fer feina la màquina aplanadora...

    Mena
  • Àpat floral (fora de concurs)
    touchyourbottom | 24/03/2018 a les 16:41
    La Flora perdia la fauna en primavera: se li escapava el gat, el gos fugia, el conill porquí s'evadia. Sabia que tornarien com per art d'encanteri, com cada vegada. Però, no obstant, li calia l'àpat florar, per tranquil·litzar-se...per allò altre.
    Va sortir al jardí. Va riure, bon desassossec, en veure que sota el roure havien anat a raure uns angelets blancament immaculats que encetaven vida lliure quan les llavors de miraguà s'havien obert i un vent desitjós d'alegrar-los se'ls endugué. Les llavors, allà on fossin, seques, semblarien placentes buides o guitarretes sense cordes, corsecant-se. La Flora va saludar aquelles meravelles voladores que, de cop, es van trobar amb mitges ales d'acàcia, llavors helicoïdals que també transportava l'aire, aventurant-se igual: el desig de supervivència, encadenat i ancestral. Uiiii, tot allò pensava? S'estava autoatabalant? Va forçar-se a riure novament. Cantaven uns ocellest d'origen australià des de la finestra oberta d'un veí titllat de tarat per tothom. Ella l'apreciava. Les energies que es demanen es troben. Però sacsejà el cap per no permetre's tant rebombori mental. El gat, el gos, el conill...aviat els tornaria a acaronar.
    No, res de bledes al vapor, grosses com orelles d'ase amable, no. Ni les penques apart, gust de terra, tant que li convenia de tocar-hi de peus. Al seu esperit li calia una menja floral cent per cent. Ni arrells ni fulles. Flors. Tornà a la cuina petita on cada rajola de terrissa cuita, d'un verd animós, tafanejava la menja que la dona d'edat indefinida començà a preparar-se:
    -Carxofes a la planxa, amb un toc de pebre negre. Són flors.
    -Bròquil bullit. Aixafar-lo amb la forquilla, afegir un raig d'oli daurat. És una flor.
    -Amanida de flors i de pètals: borratja, calèndula, caputxina, pensament, rosa. Colors i fragància. Embriaguesa.
    -I, arrebossades, flors de carabassó, les primeres fora de temporada. Delicatessen.
    -Gràcies!- va acabar exclamant per a ella mateixa, un cop tipa, emetent un rot de satisfacció i un pet perfumat.
    Li va provar, l'àpat floral. Els animals tornarien, i és clar. El que havia de treure's del cap, de fer marxar, de reduir, allò que destorbava i preocupava...les flors ho van aconseguir: foragitar l'ego.
    En tenia massa.
    -Ara ja puc dir, sense ràbia ni enveja, que no passa res, res de res, de no haver estat seleccionada al repartiment de l'obra de teatre. No em cal irritar-me amb el 'sempre trien els mateixos'. M'estimo i em sé exquisida i única, amb positivisme i no pas arrogància. No em cal repetir-me 's'ho perden'. M'abraço, no m'haig de tirar floretes: me les he cruspides!


    tyb

    ****Mena i touchyourbottom han participat fora de concurs perquè són tres-en-una.
  • La meua xiqueta
    jovincdunsilenci | 25/03/2018 a les 09:21
    Ja em va sobtar que al néixer no fos com nosaltres. Va haver de patir, perquè era la major, la decepció que li anàvem inoculant cada cop que discutíem. Els dos jugàvem sense trellat a fer malbé un pom de flors, ens el llençàvem, fins que un dia va caure davant de la xiqueta, que respirava amb un pantaix molt més gran que tota ella, com si algú l'estiguera esquarterant, i tremolava la por agafada a les meues faldilles. Ella va haver d'arrossegar-se per tot de pètals punxeguts de les meues ulleres trencades i va trobar desfeta, abans d'hora, una harmonia de colors i aromes que necessitava per sentir-se forta.

    Es culpava mentre estimava experimentava, com una mamà petita, enmig del naixement deslluït del meu últim fill; la malaltia i la mort, com una al·lelopatia, es passejaven pel corredor de la casa i, silenciosament, anaven emmusteint la xiqueta, òrfena de tot afecte i xuclada de carns i color mentre em plomava els pardalets que son pare caçava, però ningú no la veia… Ella corria cap al menudet quan plorava i l'encalmava, li posava el xumet i ell se li agafava al ditet; tan petita, ja s'encarregava de tot. La meua xiqueta semblava de fil d'aram mentre creixia, però jo no tenia les forces d'abans per portar-la al metge, només aquell mal que em partia en dues meitats i que cap doctor em podia treure. Em pensava tothora que es moria, com abans el meu germà, però no sabia mirar-la i la culpava sempre, pobreta meua, per no ser bonica, per estimar un pare que a mi me les havia fetes de tots els colors; a temporades, jo no estimava la meua filla, que s'anava revoltant; volia doblegar-la com si fos de fang, i endreçar-la, i retrobar quelcom bonic, i dominar el seu caràcter com feia amb els germans, però ella, que sempre tenia per mi les paraules més dolces, no es deixava bescanviar per la Barbie que mai no li vàrem comprar.

    Va rebre tants colps com m'isqueren de l'ànima turmentada, però, sobretot, paraules molt dures per ser dites a una criatura, i que a ella la deixaven desprotegida; es va anar esllanguint, començà a parlar poc i a deixar de contar acudits, de somriure i de parlar, i va ser obligada a vestir peces estrafolàries de roba que no conjuntava, perquè jo ho manava, pensant-me que la farien bonica quan, en realitat, ella se sentia ridícula i les seues companyes li feien saber amb menyspreu que mai no l'acceptarien així d'idiota i d'antiga. Li vaig prohibir la negror 'gòtica' tan de moda, sí, només perquè a mi tanta foscor em revivia els dols. Anul·lar els fills ho significava tot o era que jo em pensava que eixa seria l'única manera de sobreviure que m'esperava. I a mesura que creixia llarga, lletja i sensible, la xiqueta començà a queixar-se d'unes dents que no li cabien dins d'un paladar tan estret i ningú no fèiem res... Quan comprava quedava a deure, gastant aquelles paraules que jo li havia transmès des de molt petita i que començaven amb un estúpid 'ma mare m'ha dit', sempre la paraula 'mare' havia d'anar per davant de tot i així era com si jo fera alguna cosa, quan en realitat no em podia moure del llit.

    La sentia plorar, sobretot aquella primavera que feu que les xiquetes de la seua edat esclataren i lluïren com flors. Si els diumenges passaven per casa, alguna rara vegada que sentien compassió, jo li llençava a la cara que les altres eren boniques i ella no, per culpa del seu cos que creixia maldestre… Se n'anava a plorar als dibuixos que l'avi li va voler cremar un matí que s'estava malalta al llit. I també va arribar el dia que la meua filla es feu bella, tant que jo no entenia que hagués passat el temps i trobava a faltar que m'anara al darrere, o quan m'ajudava inútilment i amorosa a botar del llit, però, a sobre de tot, quan la desesperaven els meus suïcidis de mentida, al temps que m'enorgullia de cada pètal que li creixia llarg i tornejat, obra meua, i d'aquell poder que tenia d'obrir els braços i enlairar-se per damunt de tant d'horror; no recorde com va ser que va fugir... Pregunte als germans, contínuament, i sent que la vull, que m'agradaria que passàrem juntes els dies i que m'ho perdonara tot: sé que desconeix la rancúnia. El dia de la Mare de fa vint anys els xiquets, per veure'm una miqueta més animada, em regalaren un ram de flors que vaig trencar d'un rampell i em vaig posar a plorar com en anys no ho feia: 'Jo no vull aquestes flors, jo vull la meua xiqueta, la meua flor' i un d'ells, després del desconcert inicial, va parlar: 'Ella se n'ha anat. No és culpa de ningú, mare; la volies i ella a tu, però una part teua no l'havia acceptada mai com ella era de veritat. La culpa de tot la té el mal que pateixes i no tu.'

    Els xiquets no m'ho diuen, però note que la flor de la meua entranya fa molt temps que va deixar de bategar… Jo sent que la vaig ofegar.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.