Detall intervenció

EL CAÇADOR

Intervenció de: cabrera | 19-02-2007


EL CAÇADOR



D'alguna cosa m'havia de servir haver nascut a l'any setanta, perquè no ens enganyem, ara hi ha menys pel·lícules bones que quan jo era més jove.
Encara recordo una mica alguna escena de la gran pel·lícula titulada així, en la que sortia un Robert de Niro com sempre esplèndid i mostrant una visió molt diferent de la societat americana quan va esclatar la guerra del Vietnam i la transformació de les vides de les persones en aquella època, en aquell país.... La pel·lícula mostrava un punt de vista totalment diferent i feia bé en censurar i blasmar les alterades informacions sobre aquell conflicte.
Un altre bon film o que també em va agradar molt quan el vaig veure al cinema del meu poble i tractant també sobre el mateix tema fou Apocalipsis now i el que suposo que pretenia el director i els guionistes era el següent:
No era que els enemics fos l'exèrcit del país ocupat- que lògicament també,- sinó que van perdre perquè els enemics d'ells eren ells mateixos i la societat que els abraçava en plena època del moviment hippie i del flower power el poc sentit que tenien frases com la de "fes l'amor i no la guerra"en el sí de l'exèrcit i a sobre en una conflagració que no era la seva -com deien alguns-. A mi de tota manera, el cinema o qualsevol tipus d'art m'agrada que no estigui encasellat, i no tinc un tipus determinat de gustos a mi m'agraden les coses boniques i ben fetes ja sigui un original, una imitació o un estrafet, jo faig cas al que sempre em deia el meu avi:
- Mira nen! Jo a les noies les miro a totes, la que és guapa i ben formada, perquè s'ho mereix, però quan en passa una que és lletja..., home, aleshores,penso en que la teva iaia és molt guapa.



Respostes

  • jobaritx manel!
    foster | 17/02/2007 a les 11:46

    Quina presentació més elegant i acurada...fa ganes de posar-s'hi...hehe...

    El tema, doncs, és el cinema en general, o hem de reelaborar una pel.l-icula, una escena...imaginar-nos en la pell d'un actor famós...? Podries precisar una mica...?

    foster
    • RE: jobaritx manel!
      manel | 17/02/2007 a les 13:06

      abans que res.. per molts anys en el dia del teu aniversari !!!!!!!!!!!!!

      doncs havia pensat en una història amb alguna referència cinematogràfica.
      Un fet de la vida real que transporti a una escena d'una peli, partir d'una frase i elaborar una petita història a partir d'aquí, explicar les aventures d'aquella veina que se s'assembla tan a la Julia Roberts, o recordar aquella vegada que us vau sentir en la pell d'en John Wayne cavalcant a sobre una diligència.
      Però també històries dins d'una sala de cine mentre passen "nou setmanes i mitja" o aquella sensació que et queda després de veure una peli i penses.... i ara què?

      ja veus que no concreto gaire, és que hi ha moltes maneras de ficar-hi el cine.

      vosaltres mateixos....
      .. i que la força us acompanyi!

      manel

  • "La tigre e la neve"
    Mississippi | 18/02/2007 a les 18:49

    El caçador d'estrelles m'agafa de la mà i em porta ran de desert, sota la negror d'un firmament d'atzabeja. No m'avergonyeix que em tibi com si fos petit; de vegades em cal tornar a ser-ho; la vergonya, davant la mort i la vida, s'esvaeix com un miratge.
    -¿Recordes quan t'explicava contes de les mil i una nits, als capvespres d'estiu, vora les palmeres, Tarek?
    No responc de seguida; el cor se'm clou, haig d'agafar aire.
    -Per què no tornem a fer sopars com aquells, papa?
    No reacciona. Es limita a mirar-me amb els ulls brillants. Força un somriure.

    Mentre el botorn m'esbulla els cabells i m'acosta sentors de pòlvora i sang, revisc les imatges dels últims quatre anys, d'ençà que en tenia deu. Ningú no m'advertí que el goig no duraria sempre, ni que darrere d'un dictador la pau es faria esperar, ni que una absència em treparia les entranyes amb tant d'acarnissament; blasmar la guerra, però, no la desfà.
    -La trobo molt a faltar... -li dic. I aconsegueixo que trenqui a plorar com un infant. Ell esdevé la criatura i jo l'adult; ell el fort, abatut per un horror que el converteix en un ésser estrafet i feble; jo el nen a qui han obligat a envellir abans d'hora, i que mirant enrere enyora una existència que va fugir espaordida.
    -Quan els americans se'n vagin... tot s'arreglarà -mormoleja sense esma amb els últims sanglots del plor.
    Però els americans no se'n van; i si algun dia ho fan, no s'emportaran l'odi, ni la rancúnia, ni la por...

    Entrem en un cinema; els estan començant a reconstruir. Ens decidim per "La Tigre e la neve" La veiem en italià, i amb subtítols, i tornem a plorar com ximples.

    -Ho veus Tarek -em diu a la sortida, amb el poema d'en Begnini al cor -. Jo l'estimava igual, la mama... i encara l'estimo.
    -I tenim els mateixos estels que a la pel·lícula -i apunto la celístia.
    -I la poesia i el futur... -afegeix.
    -El futur, papa?
    -El futur, fill...
    I em torna a agafar la mà i la prem amb força.




  • Casting.
    Anjo Laví | 19/02/2007 a les 12:44

    Fent balanç, la meva vida ha anat passant sense pena ni glòria i sort n'he tingut del cinema per omplir-la. Col·lecciono trofeus com un caçador: fotografies, autògrafs, retalls de diari... i per a semblar-me al meu ídol, hi va haver un temps que vestia gavardina llarga i barret, com Humprey Bogart a Casablanca, fins que em vaig adonar que les Ingrid Bergman del barri es reien de mi.

    La màgia de traspassar les cortines vermelles per entrar envoltat de foscor a un món de somni és una cosa que no pot encabir el menjador de casa. Encara que em molesti el tuf insuportable i fastigós de les crispetes i el terra brut i enganxifós que deixen les llaunes de refresc rodolant per la sala, amb els vídeos no hi tinc relació.

    Escolteu: tota la vida he volgut treballar al cinema. No vull dir com a acomodador, ni estant-me a la taquilla venent entrades. Enteneu-me, quan dic treballar al cinema vull dir: fent pel·lícules, sortir a la gran pantalla, ser conegut, famós...

    I demà faré realitat la meva il·llusió.

    Ho he explicat als amics -no en tinc gaires- incapaços de comprendre'm, m'han mirat amb cara de no saber amagar allò que pensen i m'han donat per la seguida. A la meva esquena, ho sé, no faran res més que blasmar la meva dèria. No es creuen que un tipus esprimatxat i estrafet com jo es converteixi en una estrella.

    De fet no els vaig dir tota la veritat.

    Va passar al lavabo del cinema. Jo hi estava pixant i un home es va posar al meu costat, mirant-me corprès amb uns ulls esbatanats...

    -Ja hi som -vaig pensar- perquè jo, mal m'està el dir-ho, altra cosa no però el meu membre és d'un tamany i d'una mida més que notable! I just quan l'anava a increpar, aquell tipus em va allargar una targeta: "Isidro Ramírez - Productor de cine X".

    No cal que us expliqui la resta. De moment la meva cara no es veurà, però la meva vergassa immensa, enorme, colossal, trempada i plena d'entusiasme, ocuparà, imponent, tota la pantalla.
    • RE: Casting.
      Anjo Laví | 19/02/2007 a les 12:49

      Fent balanç, la meva vida ha anat passant sense pena ni glòria i sort n'he tingut del cinema per omplir-la. Col·lecciono trofeus com un caçador: fotografies, autògrafs, retalls de diari... i per a semblar-me al meu ídol, hi va haver un temps que vestia gavardina llarga i barret, com Humprey Bogart a Casablanca, fins que vaig adonar-me que les Ingrid Bergman del barri es reien de mi.

      La màgia de traspassar les cortines vermelles per entrar envoltat de foscor a un món de somni és una cosa que no pot encabir el menjador de casa i encara que em molesti el tuf insuportable i fastigós de les crispetes i el terra brut i enganxifós que deixen les llaunes de refresc rodolant per la sala, amb els vídeos no hi tinc relació.

      Escolteu: tota la vida he volgut treballar al cinema. No vull dir com a acomodador, ni estant-me a la taquilla venent entrades. Enteneu-me, quan dic treballar al cinema vull dir: fent pel·lícules, sortir a la gran pantalla, ser conegut, famós...

      I demà faré realitat la meva il·lusió.

      Ho he explicat als amics -no en tinc gaires- incapaços de comprendre'm, m'han mirat amb cara de no saber amagar allò que pensen i m'han donat per la seguida. A la meva esquena, ho sé, no faran res més que blasmar la meva dèria. No es creuen que un tipus esprimatxat i estrafet com jo es converteixi en una estrella.

      De fet no els vaig dir tota la veritat.

      Va passar al lavabo del cinema. Jo hi estava pixant i un home es va posar al meu costat, mirant-me corprès amb uns ulls esbatanats...

      -Ja hi som -vaig pensar- perquè jo, mal m'està el dir-ho, altra cosa no però el meu membre és d'un tamany i d'una mida més que notable! I just quan l'anava a increpar, aquell tipus em va allargar una targeta: "Isidro Ramírez - Productor de cine X".

      No cal que us expliqui la resta. De moment la meva cara no es veurà, però la meva vergassa immensa, enorme, colossal, trempada i plena d'entusiasme, ocuparà, imponent, tota la pantalla.

      • Jaqueline de dia
        foster | 19/02/2007 a les 15:25

        Jaqueline de dia

        La Rosa és davant el mirall de cos sencer observant les seves corbes voluptuoses, observant-se quasi nua, amb només la roba interior de puntetes i el collar de grosses perles que vaiveja entre els seus dits encerclant-hi el llarg coll de marbre blanc. Es mira de dalt a baix, repassa amb dolça contrarietat el to blavós d'estúpida imprudència que les natges delaten...tot seguit, s'acaricia el ventre encara llis i pla, jugant amb el melic, els dits pujant trapelles cap als sostenidors per pinçar els mugrons que volen rebentar la tela.

        Avui tenia temps abans de sortir cap a Girona i s'ha volgut emprovar el nou conjunt de blonda granat: i se'n sent plenament satisfeta. És una dona feliç amb el seu cos i la seva nova vocació. El neguit de les primeres setmanes, quan es blasmava per pensar-hi, per desitjar-ho, ja ha desaparegut. Ara la Jaqueline, la nova Belle de jour, sap què vol, quan i on, amb qui i per què...
        Sexe. Desig. Suor i esbufecs. Cossos i ànimes que ella alleugereix de pena i desídia amb la seva pell de cera tèbia, el seu cabell onejat en petites dunes daurades i aquella irrefrenable i infinita necessitat de més i més, de cada vegada més perversitat i capricis, més matisos i sofisticació en les trobades secretes amb els homes que Ma Toulouse li proporciona en exclusiva. Ha esdevingut la preferida, la més cara i, alhora, la que menys pegues posa, una combinació explosiva que trastoca i embogeix els seus ja incondicionals clients.

        Ara ja no dubta: la Jaqueline s'ha apoderat de la Rosa, l'ha subjugada estrafent el camí recorregut per la Deneuve a la famosa pel.lícula, i ja no és més una víctima, la víctima...
        Ara, amb les armes a punt i disposada a tot, és la millor i més perfecta caçadora d'homes.
        Ara, per fi, la seva vida té un sentit, encara que no sigui el que sempre havia imaginat.
        "Però els somnis són només això, somnis" -es repeteix una vegada més just en el moment de tancar la porta de la casa amb doble clau...





        • correccions...
          foster | 19/02/2007 a les 22:53

          és "encerclant-li" el llarg coll...

          i el verb vaivejar no existeix, és vaiverejar...o sigui que seria...el collar de grosses perles que"vaivereja" entre els seus dits (tot i que em mola més la forma meva simplificada...hehe)...

          Uhmm i ara veig coll i collar massa a prop...
          però vaja ja està, ho deixo...hias...

          gràcies
          foster
  • Repte 213: Metamorfosi d'un poca cosa
    Frida/Núria | 19/02/2007 a les 16:13

    Va obrir els ulls i ho notà de seguida, la seva habitació s'havia convertit en una casa ronyosa de fusta i és trobà jaient damunt d'un llit pobre, com en Kirk Douglas en una pel·lícula de l'oest.

    En posar-se en peu, ja notà que fins i tot havia crescut gairebé un pam. Es sentí fort i musculós i afrontà el dia de manera molt diferent, doncs per primer cop, es sentí caçador i no presa.

    Mentre s'afaitava va somriure davant del mirall, es fregà la barba i s'acaricià aquell sotet tant característic d'en Kirk. Va estrafer la veu, per assemblar-se encara més a ell.
    Ja no en tenia cap dubte. Els últims detalls, unes botes camperes empolsinades, uns pantalons de cuir negre gastat i les cartutxeres als malucs.

    S'agradà.

    Aquell dia quan arribà a l'empresa, cap dels seus companys s'atreviren a obrir boca, però si quedaren sorpresos pel canvi.
    Com un fanfarró es disposà a posar ordre en aquell caos diari i entrà gallard passant pel munió de gent que s'esperava apilada a la porta, l'obrí d'un cop de peu, com si d'una taberna de l'oest es tractés.

    El públic quedà perplex, un silenci sepulcral, ni un sol esternut.
    - Què s'ha tornat boix aquest! - segurament pensaren.

    Un cop a dins la cambra, s'enfundà els guants, va començar a carregar de munició les seves eines. Pel cap baix n'havia comptat de vint a trenta al passar, i es reptar a si mateix, en quants minuts seria capaç d'enllestir la feina.

    Col·locar tot el material preparat sobre la pica i com un "caoboi" de les cames separades, va i obra la porta tot cridant:

    - Què passi el primer que s'hagi de vacunar de la grip!

    • Per fer un petit canvi, cal penjar-lo tot de nou?
      Frida/Núria | 19/02/2007 a les 16:33

      En la frase:
      Què s'ha tornat boix aquest! canviaria el ! per un ? (interrogant)

      I la frase del final Col·locar, volia dir: col·locà.

      Vaja! i ho deixo, ja em direu alguna cosa
      Gràcies


  • Aquells diumenges de cinema...
    Sol_ixent | 19/02/2007 a les 20:10

    Esperava impacientment aquells diumenges a la tarda, on al cine del barri feien pel·lícula per anar a veure-la; o més ben dit, per anar a veure'l.

    Era ja quasi com un ritual. A tres quarts de sis, ja era davant de la porta per la sessió que començava a l'hora en punt. Normalment hi anava amb la meva germana, però algun dia també hi anava sola, sense que els pares se n'assabentessin; perquè em tenien totalment blasmat que sortís al carrer sense ella.

    Una simple mirada, un somriure o un tímid "Hola" eren més que suficients perquè em fongués sencera i em passés tota la pel·lícula pensant en ell i en com seria besar-lo tot estrafent el que aquells actors i actrius tant guapos feien. Totes les entrades que em venia, les guardava curosament a la butxaca de la faldilla i després a casa n'ensumava el seu perfum durant una bona estona i me la guardava en aquella caixa on hi ficava totes aquelles coses que considerava "sagrades".

    Aquesta història no la vaig contar mai, potser per por a que es riguessin de mi, o bé perquè volia mantenir allò tan bonic que em recorria les entranyes egoistament, i no compartir-ho amb ningú. El meu cor estava ben "caçat" per allò que els grans i el cinema m'havia ensenyat que es deia amor, i tenia la sensació que ja res tornaria a ser el mateix.

    Però un dia determinat, vaig desenganyar-me del tot; i aquella pel·lícula que jo mateixa m'havia muntat va tenir el pitjor dels finals.
    Tornava al vespre de classe de piano quan, entre la penombra, al parc del costat de casa una parella es dedicava les mateixes magarrufes i carícies que Paul Newman i Elisabeth Taylor en una de les primeres pel·lícules que havia vist: "La gata sobre la teulada de zinc". Quan ja estava d'esquenes a ells i em treia les claus de la bossa, la veu de la meva germana em cridava.

    - "Maria!!! Vine, vine que et presentaré al meu xicot!!".

    I quan vaig veure qui era vaig desitjar que se m'empassés la terra.

    • RE: Aquells diumenges de cinema... (+petits canvis)
      Sol_ixent | 20/02/2007 a les 12:50

      Esperava impacientment aquells diumenges a la tarda, quan al cine del barri feien pel·lícula per anar a veure-la; o més ben dit, per anar a veure'l.

      Era ja quasi com un ritual. A tres quarts de sis, ja era davant de la porta per la sessió que començava a l'hora en punt. Normalment hi anava amb la meva germana, però algun dia també hi anava sola, sense que els pares se n'assabentessin; perquè em tenien totalment blasmat que sortís al carrer sense ella.

      Una simple mirada, un somriure o un tímid "Hola" eren més que suficients perquè em fongués sencera i em passés tota la pel·lícula pensant en ell i en com seria besar-lo tot estrafent el que aquells actors i actrius tant guapos feien. Totes les entrades que em venia, me les posava a la butxaca de la faldilla. Un cop a casa n'ensumava el seu perfum durant una bona estona i les guardava en aquella caixa on hi tenia tot allò que considerava com a "sagrat".

      Aquesta història no la vaig contar mai, potser per por a que es riguessin de mi, o bé perquè volia mantenir allò tan bonic que em recorria les entranyes egoistament, i no compartir-ho amb ningú. El meu cor estava ben "caçat" per allò que els grans i el cinema m'havia ensenyat que es deia amor, i tenia la sensació que ja res tornaria a ser el mateix.

      Però un dia determinat, vaig desenganyar-me del tot; i aquella pel·lícula que jo mateixa m'havia muntat va tenir el pitjor dels finals.
      Tornava al vespre de classe de piano quan, entre la penombra, al parc del costat de casa una parella es dedicava les mateixes magarrufes i carícies que Paul Newman i Elisabeth Taylor en una de les primeres pel·lícules que havia vist: "La gata sobre la teulada de zinc". Quan ja estava d'esquenes a ells i em treia les claus de la bossa, la veu de la meva germana em cridava:

      - "Maria!!! Vine, vine que et presentaré al meu xicot!!".

      I quan vaig veure qui era vaig desitjar que se m'empassés la terra.

  • Repte 213: Metamorfosi d'un poca cosa
    Frida/Núria | 19/02/2007 a les 21:00

    Només obrir els ulls, ho notà de seguida, la seva llar s'havia convertit en una casa ronyosa de fusta i és trobà jaient damunt d'un llit pobre, com en Kirk Douglas en una pel·lícula de l'oest.

    En posar-se en peus, ja notà que fins i tot havia crescut gairebé un pam. Es sentí fort i musculat i afrontà el dia de manera molt diferent, doncs per primer cop, es sentí caçador i no presa.

    Mentre s'afaitava va somriure davant del mirall, es fregà la barba i s'acaricià aquell sotet tant característic d'en Kirk. Va estrafer la veu i s'hi assemblar encara més.
    Els últims detalls, unes botes camperes empolsinades, uns pantalons de cuir negre gastat i les cartutxeres als malucs.

    S'agradà.

    Aquell dia quan arribà a l'empresa, cap dels seus companys s'atreviren a obrir boca, però si quedaren sorpresos pel canvi.
    Com un fanfarró es disposà a posar ordre en aquell caos diari i entrà gallard passant pel munió de gent que s'esperava apilada a la porta, l'obrí d'un cop de peu, com si d'una taberna de l'oest es tractés.

    El públic quedà perplex, un silenci sepulcral, ni un sol esternut.

    - Què s'ha tornat boix aquest? - segurament pensaren.

    Un cop a dins del despatx, s'enfundà els guants, va començar a carregar de munició les seves eines... Pel cap baix n'havia comptat de vint a trenta al passar, i es reptar a si mateix, en quants minuts seria capaç d'enllestir la feina.

    Col·locà tot el material preparat sobre la pica i com un "cowboy" de cames separades, va i obra la porta tot cridant:

    - Què passi el primer que s'hagi de vacunar de la grip!

  • EL CAÇADOR
    cabrera | 19/02/2007 a les 21:20

    EL CAÇADOR



    D'alguna cosa m'havia de servir haver nascut a l'any setanta, perquè no ens enganyem, ara hi ha menys pel·lícules bones que quan jo era més jove.
    Encara recordo una mica alguna escena de la gran pel·lícula titulada així, en la que sortia un Robert de Niro com sempre esplèndid i mostrant una visió molt diferent de la societat americana quan va esclatar la guerra del Vietnam i la transformació de les vides de les persones en aquella època, en aquell país.... La pel·lícula mostrava un punt de vista totalment diferent i feia bé en censurar i blasmar les alterades informacions sobre aquell conflicte.
    Un altre bon film o que també em va agradar molt quan el vaig veure al cinema del meu poble i tractant també sobre el mateix tema fou Apocalipsis now i el que suposo que pretenia el director i els guionistes era el següent:
    No era que els enemics fos l'exèrcit del país ocupat- que lògicament també,- sinó que van perdre perquè els enemics d'ells eren ells mateixos i la societat que els abraçava en plena època del moviment hippie i del flower power el poc sentit que tenien frases com la de "fes l'amor i no la guerra"en el sí de l'exèrcit i a sobre en una conflagració que no era la seva -com deien alguns-. A mi de tota manera, el cinema o qualsevol tipus d'art m'agrada que no estigui encasellat, i no tinc un tipus determinat de gustos a mi m'agraden les coses boniques i ben fetes ja sigui un original, una imitació o un estrafet, jo faig cas al que sempre em deia el meu avi:
    - Mira nen! Jo a les noies les miro a totes, la que és guapa i ben formada, perquè s'ho mereix, però quan en passa una que és lletja..., home, aleshores,penso en que la teva iaia és molt guapa.


  • Amistats perilloses
    angie | 19/02/2007 a les 21:42

    L'aposta amb mi mateix estava servida. Seria capaç de convèncer-la perquè fos la meva model?. Ens coneixíem des de la facultat de Belles Arts, tot i que les seves paraules escrites haguessin pogut omplir prestatgeries. El seu nom però, no omplia les revistes d'art com el meu. Acceptaria?. Ho havia d'intentar.
    No s'hi negà. Anàvem bé. La vaig convidar a pujar les escales que conduïen al meu taller. Allà vaig mostrar-li cada racó i fou ella, inesperadament, la que trià l'escenari de la meva nova creació. S'emmotllà a tot allò que jo suggeria des de la distància i, esperonat pel caràcter receptiu de l'Eliza vaig furgar sense por en el cervell saturat d'idees. No blasmà cap de les meves indicacions, només demanà que els seus trets facials fossin estrafets. La bastida ja era aixecada. El somriure d'ella s'eixamplava amb frivolitat cada cop que treia el cap pel lateral del cavallet. Els minuts transcorregueren àvids de sensacions i el pinzell començà, tímid, a sucar olis salats i a ballar tremolós damunt la tela : em perdia en els revolts d'aquell cos reclinat al sofà. De sobte, va alçar-se i va venir cap a mi, lenta, mentre em despullava amb la mirada. Al primer contacte, vaig oposar certa resistència i allò va animar-la a seguir triant estratègies. De seguida però, vaig entregar-me als petons i les carícies. Vaig entrar en el joc. Ella era una mestra en seducció i jo havia caigut a la seva trampa, n'era conscient. Les traces d'aquella amistat quedaren tapades per la sinuositat dels sons i el ball dels seus contorns. Vaig sucumbir mentre a fora, la nit ho havia cobert tot i només es podia sentir la presència del no-res.

    *

    Aquell quadre, "My fair lady", acabà penjat en una galeria de la ciutat. Però, havia guanyat realment l'aposta?. "Allò que posseeixes acabarà posseint-te". I així fou. Passaren els mesos i a dins, els gemecs, caçadors d'inspiració, esquitxaren les teles amb pintura invisible. No podia pintar. El seu nom anà pujant com l'escuma mentre el meu s'adormia entre els seus braços.

  • El carreró de les animés perdudes
    bressol | 19/02/2007 a les 22:45

    Vaig sortir com un caçador a buscar la meva presa, de nit, en aquell cafè de la Rue Madelaine.
    Si voleu que us digui la veritat, no sé si la meva dona em va deixar perquè bevia, o bec perquè em va deixar, però després de veure el panorama, estava molt desitjós de companyia, em sentia atrapat pel passat i volia tirar endavant .
    Jo no sé molt de quasi res, però vaig insistir-hi: vinga, alegra'm el dia!- ella em sorprengué cridant-me. - Ensenya'm la pasta !!!.
    Bocabadat per aquell canvi radical de comportament vaig recordar el que em va dir la mare: les roses més maques sempre tenen espines. La vaig agafar per la cintura. Tot seguit, apropant-li els meus llavis a la seva orella, li vaig xiuxiuejar tendrament:
    - El millor engany que va fer el dimoni va ser convèncer al món que no existia, i tu sí existeixes- em vaig acomiadar donant-li un petó.
    Només la llum dels fanals va ser testimoni, la vaig mirar i em digué a mi mateix que en definitiva l'endemà seria un altre dia. Estava escalfat però no tenia un trist euro, així que vaig marxar. Carrer a baix , pensant com havia estat de ximple no adonant-me de que ella era una professional, sentí com per darrere ella em deia : si em necessites xiula. Saps com fer-ho ¿no?, només tens que ajuntar els llavis i bufar.
    No tenia dret a blasmar de la seva feina, n'era conscient... tothom té dret a guanyar-se les garrofes. Ella havia fet mot bé el paper estrafet de noia tendre e innocent i jo caigué de peus a la galleda.

    Estava girant al carreró a punt d'entrar al portal de casa quan una mà em tocà l'esquena. Era ella. El seu rostre ple de llàgrimes va deixar anar unes paraules que van fondre el meu cor.
    - Només sóc una noia davant d'un noi demanant-li que l'estimi .
    Dues ànimes solitàries unides per una trista nit de tardor a un cafè de París.

    • El carreró de les animés perdudàs (títol correcte) n+
      bressol | 19/02/2007 a les 23:13

      • perdona... és "El carreró de les ànimes perdudes"
        bressol | 20/02/2007 a les 11:12

        hòstia!
        No sé per què va sortir així...
  • Repte 213 Metamorfosi d'un poca cosa
    Frida/Núria | 19/02/2007 a les 22:47

    Només obrir els ulls, ho notà de seguida, la seva llar s'havia convertit en una casa ronyosa de fusta i és trobà jaient damunt d'un llit pobre, com en Kirk Douglas en una pel·lícula de l'oest.

    En posar-se en peus, ja notà que fins i tot havia crescut gairebé un pam. Es sentí fort, musculat i afrontà el dia de manera molt diferent, doncs per primer cop, es sentí caçador i no presa.

    Mentre s'afaitava va somriure davant del mirall, es fregà la barba i s'acaricià aquell sotet tant característic d'en Kirk. Va estrafer la veu i s'hi assemblar encara més.
    Els últims detalls, unes botes camperes empolsinades, uns pantalons de cuir negre gastats i les cartutxeres als malucs.

    S'agradà.

    Aquell dia quan arribà a l'empresa, cap dels seus companys s'atreviren a obrir boca, però si quedaren sorpresos pel canvi.

    Com un fanfarró es disposà a posar ordre en aquell caos diari i entrà gallard passant pel munió de gent que s'esperava apilada a la porta, l'obrí d'un cop de peu, com si d'una taberna de l'oest es tractés.

    El públic quedà perplex, un silenci sepulcral, ni un sol esternut.

    - Què s'ha tornat boix aquest? - segurament pensaren, però ningú li va blasmar l'actitud.

    Un cop a dins del despatx, s'enfundà els guants, va començar a carregar de munició les seves eines... Pel cap baix n'havia comptat de vint a trenta al passar, i es reptar a si mateix, en quants minuts seria capaç d'enllestir la feina.

    Col·locà tot el material preparat sobre la pica i com un "cowboy" de cames separades, va i obrí la porta tot cridant:

    - Què passi el primer que s'hagi de vacunar de la grip!

  • Repte 213: Metamorfosi d'un Poca cosa
    Frida/Núria | 20/02/2007 a les 10:18

    Només obrir els ulls, ho notà de seguida, la seva llar s'havia convertit en una casa ronyosa de fusta i es trobà jaient damunt d'un llit pobre, com en Kirk Douglas en una pel·lícula de l'oest.

    En posar-se dempeus, ja notà que fins i tot havia crescut gairebé un pam. Es sentí fort, musculat i afrontà el dia de manera molt diferent, doncs per primer cop, se sentí caçador i no presa.

    Mentre s'afaitava va somriure davant del mirall, es fregà la barba i s'acaricià aquell sotet tant característic d'en Kirk. Va estrafer la veu i s'hi assemblar encara més.
    Els últims detalls, unes botes camperes empolsinades, uns pantalons de cuir negre gastats i les cartutxeres als malucs.

    S'agradà.

    Aquell dia quan arribà a l'empresa, cap dels seus companys s'atreviren a obrir boca, però si quedaren sorpresos pel canvi.

    Com un fanfarró es disposà a posar ordre en aquell caos diari i entrà gallard passant pel munió de gent que s'esperava apilada a la porta, l'obrí d'un cop de peu, com si d'una taberna de l'oest es tractés.

    El públic quedà perplex, un silenci sepulcral, ni un sol esternut.

    - Què s'ha tornat boig aquest? - segurament pensaren, però ningú li va blasmar l'actitud.

    Un cop dins el despatx, s'enfundà els guants, va començar a carregar de munició les seves eines... Pel cap baix n'havia comptat de vint a trenta al passar, i es reptà a si mateix, en quants minuts serà capaç d'enllestir la feina.

    Col·locà tot el material preparat sobre la pica i com un "cowboy" de cames separades, obrí la porta tot cridant:

    - Què passi el primer que s'hagi de vacunar de la grip!

  • manel!!!!
    Frida/Núria | 20/02/2007 a les 10:23

    la que val, és la de la ultima hora penjada aquest matí. Crec que a partir d'ara enviaré els relats a última hora sempre, per no empipar tant.
    Pots treurem l'accent del Que, que hi tinc al final. Gràcies
  • Per al jutge
    Sol_ixent | 20/02/2007 a les 12:54

    Ara acabo d'adonar-me'n que he utilitzat una paraula que estava posada com a substantiu en verb... No deu valer però el termini ja s'acaba i jo fins a quarts de tres no seré a casa, per tant hauré de deixar-ho així...

    N'assumeixo les conseqüències, tant de val!

    Petonets!!!

    Sol_naixent (ex-Sol_ixent)

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.