Detall intervenció

Dos noves aportacions al repte clàssic i ja en són 6

Intervenció de: aleshores | 10-01-2018

I encara queden uns dies per pensar-s'ho

Revolta
La pluja i els vidres tenen quelcom de tendresa, fins i tot quan l'aigua s'hi llença amb l'ajut del vent contra la tremor de les finestres. La ciutat s'esvaeix rere el tel de la meva ànima recolzada contra l'espera.

Recordaré aquest instant? La meva memòria sabrà portar al meu front aquesta sensació de fred i calma? Esdevindrà el silenci d'aquesta espera una d'aquelles vegades que amb els anys deturaran el meu esguard contra el vidre d'una sala, o contra l'aparador de qualsevol carrer, o contra un mar emmirallat? I quantes coses passen alhora que un d'aquests instants? Els records em desvetllen la pell als sentits, però quant n'hi ha que no vam copsar aleshores i no podem descriure'n ara?

Aquella vegada... quan dos nens parlaven sota els columpis mentre berenaven, parlaven i dibuixaven al terra la jugada que farien al partit de demà, d'aquell demà que també tindria el seu instant, la seva primera vegada.

Però mentre aquell instant es tatuava a la memòria [molt bonic] passaven moltes coses que no es podien preveure, així com jo ara no puc saber que passa al meu voltant mentre la pluja sua al vidre on recolzo el meu cap. Potser un polsim ínfim navega per les artèries assecant-les, donant-les duresa, fent-les amatents a una esquerda, sense que l'ànima pugui advertir al paisatge innocent que s'escola pels ulls fins a esdevenir record.

L'ànima. Poruga. Espaordida. Entreveient la mort i amb la basarda de saber que amb el cos ella deixa d'existir. Com percebre el bes, la sentor de la sal, el tacte de l'odi? Fins i tot com delejar el suicidi?

L'ànima. Que sent com el cos emmalalteix, com el pulmó s'asseca, com el cor s'entrebanca amb el temps. Que sent arribar com s'esvaeix l'esperit d'un infant sota uns columpis, quan el paisatge encomana eternitat, i quan el cos no dóna senyals de que es rendeix, que s'allibera de l'esclavitud de la consciència.

Hi ha aquell moment, aquella trencadissa radical en un nen, en que hom decideix la revolta, i lluitar contra el cos. I no sé si la filosofia és prou eina per això, ni si la medicina n'és prou arma. Doncs ara, em desvetllen amb sorolls, pels camins de la carn, i m'obliguen a abandonar aquesta tendresa de vidre i pluja, i anar a fer la meva conferència, continuar la meva lluita.

• [el text comença amb bon regust poètic, de sentiment real, i el manté a tot el llarg; la fórmula de fer-se preguntes hi ajuda] [Sembla que ens aproximarem a un moment que serà concret, però l’autor, en canvi, prossegueix en un to ja més filosòfic cap a un plantejament general que a mi m’ha semblat de confrontació entre ànima i cos. Críptic: com es justifica el títol?]

...



Mirada perduda

Tot va ser molt ràpid, en passar, però l’espera va ser llarga, extrema i cansada. Amb set anys, poca cosa més pots esperar veure passar en un espai reduït i ple de gent, tot tornant cap a casa en el vehicle familiar. En aquells dies els monovolums eren una espècie desconeguda encara, i els vehicles eren petits utilitaris on ens enjovàvem com a mínim sis persones amb molt d’èxit.
Ja de lluny vaig intuir els seus ulls.
[Per a mi aquesta entrada no queda ben justificada pel que vindrà]
Algun incident a la carretera va alentir el nostre pas, la circulació es feia espessa i en un tros d’autovia, tampoc en aquells dies eren gaire habituals les carreteres amb dues vies de la mateixa direcció, ens vàrem aturar del tot. Aquell tram de carretera de dos carrils direcció cap a casa, era llarg i es perdia enllà d’un canvi de rasant, que es va fer esperar. Semblava que mai no hi arribaríem fins aquell horitzó d’asfalt. Poc abans d’arribar-hi, els meus germans i jo mateix ja ens havíem fet amics d’un parell de vehicles que circulaven en paral·lel amb nosaltres, en un d’ells s’hi reproduïa una escena similar a la del nostre cotxe, a la part del darrere hi viatjaven cinc menors, fet habitual, com ja us he dit, per aquells dies, i encara més greu, en aquells dies ni calia dur el cinturó de seguretat cordat, ja que de fet, ni en portaven els cotxes en aquells dies, i menys a la part del darrere.
El meu pare circulava pel carril de l’esquerra amb el seu Renault gordini, i en aquell altre cotxe on hi anaven cinc menors, a la finestra del meu costat hi viatjava una nena que tenia la mateixa edat que jo, si no anava errat. No va passar res, però cada cop que coincidíem ens fèiem un somriure i ens saludàvem, i això va passar com unes trenta vegades, en un parell d‘hores, que va durar aquella retenció.
Superat aquell turó de la carretera, i enjogassat amb els ulls blaus d’aquella nena, no vàrem parar atenció que estàvem arribant al punt crucial de l’embotellament, un cotxe estava creuat en mig de la carretera, ocupant el carril de la dreta i la meitat del de la esquerra.
El cotxe de la nena va passar abans que nosaltres, i em vaig quedar seguint-la amb la mirada. No vaig parar atenció a uns mots de la mare, un avís perdut en el silenci de la meva persecució d’uns ulls blaus que em somreien.
I aleshores vaig veure uns altres ulls, sense caliu, freds. Era un home gran, tenia les mans agafades al volant, el cap penjant a un costat i li regalimava sang del front, semblava seca. Una dona gran també, es tapava la cara al seu costat, asseguda dins del cotxe al costat del mort, plorava. I aquells ulls encara avui els veig, els ulls de la mort enganxada al volant. Era una mirada perduda en un pou d’incomprensió.

[Metafòricament el text és potent: seguim allò que ens enlluerna i sedueix per a trobar-nos amb una realitat crua, la més crua.]
[Ens descriu un instant realment colpidor, adequat al que es planteja en el repte. Es repeteixen els conceptes d’arribada i d’espera perquè l’autor hi està pensant i són lògics en el context però no queden tan clars.] [Esperaríem un final traient-li més partit a la dualitat clàssica que es planteja: el plaer i mort]


Respostes

  • Tot esperant
    Galzeran (homefosc) | 10/01/2018 a les 21:29
    Tot esperant els comentaris finals, que no sé si allargaràs gaire, em quedo amb la idea que em planteges. I sí, el començament a mi tampoc m'acaba de fer el pes, ho vaig pensar després de penjar-lo.

    de moment gràcies!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: