Detall intervenció

Donem gràcies a Déu

Intervenció de: Màndalf | 10-12-2014


Benvolgut germà,
t’escric aquestes ratlles amb l’esperança de que arribaran al teu coneixement tal com arriben molts dels meus pensaments sense que te’ls digui. Perquè no sé on enviar-te-les, desconec el teu paratge. T’he estat buscant per tot arreu, preguntant per tu a tothom i ningú m’ha pogut donar raó de la teva persona. Només sé que estàs viu, d’altra manera ja ho hauria notat. Estàs viu i preocupat; veig els teus ulls tristos darrera el serrell. Volia dir-te que m’has salvat la vida. Em van agafar els nacionals i, quan anaven a afusellar-me, un de l’escamot va dir: “Un moment! Aquest no que és el capellà de Torretorta!” I em van treure del paredó pensant-se que jo era tu. Ara el problema és que faig galls quan canto. La casulla em va set sàrries. I a les misses quin enrenou! Menys mal que ningú sap llatí perquè me l’invento. M’ho passo molt bé al confessionari, encara que no m’aclareixo massa amb les penitències. Torna aviat que et necessito.

Apreciat germà en Crist Nostre Senyor,
t’escric a l’abadia que m’ha arribat una intuïció teva i em penso que estàs allí. Em van agafar els rojos i quan m’anaven a executar va sortir un i diu: “No el mateu, que aquest és l’apotecari de Torretorta!” Verge Santíssima! Em van confondre amb tu i això em va salvar la vida. Ara m’han posat a la infermeria voltat de potingues, pedres de colors i herbes. Sant Josep gloriós quin calvari! Crec que ens podrem veure aviat perquè he posat amb el bromur de l’aigua de la guarnició unes herbes que he trobat en una bossa amb una llaçada molt vermella. Que Déu em perdoni. Vull tornar que et necessito. I no vagis darrere les faldilles com sempre! Donem gràcies a Nostre Senyor.


Respostes

  • Suggeriment
    Vladimir | 05/12/2014 a les 20:34
    Crec que hauríem de recuperar la vella numeració, no us sembla?:
    Repte DLXXV (575), segons el recompte infal·lible del deomises.
    Vladimir
  • La pubis relations
    touchyourbottom | 05/12/2014 a les 23:06
    Aquella dona de cos proporcionat i bellesa prou primorosa era el remei per alguns homes deixats de la mà i del... de llurs dones. Li deien Nilda, l'escurçat de Brunilda, fora aquella síl•laba que res tenia a veure amb la pell clara de la professional. Freelance del propi body, es mostrava amb fotos picardioses com faldilletes amb serrells i llaçades amagant turgències per deslligar amb urgències. Els que la llogaven acostumaven a ser també desemprenedors que volien promoure activitats i ella ho aconseguia, més part avançada en un catre com cal. Tot molt pagat, dietes apart, que mantenia la silueta i li convenia.

    Un cop va ser requerida a terres egípcies per un guia turístic per ofertar excursions amb pseudo-camells empeltats amb dàlmates venecians exaltant estrafolarisme atípic que ven. Resistència i esveltesa, el lema. La Nilda va somriure amb aquella facècia, però va accedir. Li agradava aquell home tapat com un beduí i, com s’habitua en el pubisrelationisme, per segellar el tracte van acoblar-se fregant pubis amb vehemència més ...

    En despertar-se després de la nit de luxúria en un luxós hotel de fastuositats estereotipades, la Nilda va mirar l'home. Curiosament es deia com el gran riu. Va riure per les crescudes que li havia vist experimentar. De cop, però, va empal•lidir. Un raig del gran déu Ra il•luminava el mascle adormit. El dia abans li havia vist els ulls i sentit la veu, però havien anat directe a la cambra i estat pràcticament a les fosques. Escrudinyava en Nil: mirall en faccions, tipus de cabells i altres trets que no eren de gènere.

    Van investigar i descobrir que els havien adoptat pares de llocs distants que no havien estat informats del bessó/na.

    La passió no marxava entre la pubis relations i el camel-dalmatian tripsmaker. Callarien.


    tyb
  • RE: Neo Repte nº 4-Bessons
    aleshores | 07/12/2014 a les 08:58
    Paisatge ombrívol
    No se com ens vam arribar a separar ni per què, ens aveniem moltissim, com a bons bessons. Ho saviem tot de l'altre, que era la nostra mateixa persona pero amb movilitat pròpia.
    Un dia va venir mut, transfigurat, volia ser ell, independent, fer la seva propia vida. I m'ho va explicar tan be com va saber tot i que jo no vaig ser capaç d'assimilar-ho, no m'entrava al cap que tot allò puguès passar a la realitat.
    I que li va dir concretament son germa?

    Estava nerviós, més que jo, que el coneixia tan bé! No savia ben ve com enfocar-ho. Em va dir que que ja no podiem viure junts. Havia arribat aquell moment teòricament parlat en que cadascu havia de buscar-se la vida pel seu compte, com fos. El nostre mon en comú, tan volgut!, el limitava. Per més units que fóssim, no podiem arribar a tenir una vida plena, compartir la mateixa persona, era massa complicat, sobre tot per l'altra.

    I, vostè que li va respondre?
    Quan va haver acabat, vaig sortir ensorrat, sense dir ni una paraula i me'n recordo que em vaig trobar amb les mans enllaçades estranyament i que amb els ulls tancats vaig travessar el carrer fiant-me només de l'orella, sense mirar la llum del semàfor,...

    Per la nit m'aixecava a les palpentes, amb símptomes d'haver-me pixat una mica el pijama?

    Per sort, la vaig conèixer a ella. Passejaven pel parc, duia el seu gos que em va ensumar la vora dels pantalons. Quin animal més simpàtic! Amb serrell!, li vaig dir, per començar a parlar, mentre desfeia la llaçada de la corretja corredissa, que envoltava la seva faldilla.

    I ara que desitjaria? Per a què ha vingut?
    Per trobar la manera de tornar a abraçar al meu bessó i comprovar si ambdues companyes són, en el fons, bessones.

    Vostè va morir, víctima d'un accident en travessar un carrer amb el semàfor vermell,...
    • RE: RE: Neo Repte nº 4-Bessons
      aleshores | 09/12/2014 a les 09:26
      Paisatge ombrívol
      No se com ens vam arribar a separar ni per què, ens aveníem moltíssim, com a bons bessons. Ho sabiem tot de l'altre, que era la nostra mateixa persona però amb mobilitat pròpia.
      Un dia va venir mut, transfigurat, volia ser ell, independent, fer la seva pròpia vida. I m'ho va explicar tan be com va saber tot i que jo no vaig ser capaç d'assimilar-ho, no m'entrava al cap que tot allò pogués passar a la realitat.
      I que li va dir concretament son germà?

      Estava nerviós, més que jo, que el coneixia tan bé! No sabia ben ve com enfocar-ho. Em va dir que ja no podíem viure junts. Havia arribat aquell moment teòricament parlat en que cadascú havia de buscar-se la vida pel seu compte, com fos. El nostre mon en comú, tan volgut!, el limitava. Per més units que fóssim, no podíem arribar a tenir una vida plena, compartir la mateixa persona, era massa complicat, sobre tot per l'altra.

      I, vostè que li va respondre?
      Quan va haver acabat, vaig sortir ensorrat, sense dir ni una paraula i me'n recordo que em vaig trobar amb les mans enllaçades estranyament i que amb els ulls tancats vaig travessar el carrer fiant-me només de l'orella, sense mirar la llum del semàfor,...

      Per la nit m'aixecava a les palpentes, amb símptomes d'haver-me pixat una mica el pijama?

      Per sort, la vaig conèixer a ella. Passejaven pel parc, duia el seu gos que em va ensumar la vora dels pantalons. Quin animal més simpàtic! Amb serrell!, li vaig dir, per començar a parlar, mentre desfeia la llaçada de la corretja corredissa, que envoltava la seva faldilla.

      I ara que desitjaria? Per a què ha vingut?
      Per trobar la manera de tornar a abraçar al meu bessó i comprovar si ambdues companyes són, en el fons, bessones.

      Vostè va morir, víctima d'un accident en travessar un carrer amb el semàfor vermell,...
  • Mals temps
    allan lee | 07/12/2014 a les 21:37





    Aquí he arribat. Hospital Mental. Passo les reixes del vestíbul i em fico a l’ambient opressiu de l’edifici. Les ànimes que van viure aquí dansen i fan voleiar les llaçades blau-marí de les cortines velles. Serrells estripats fregant el terra. Misèria.

    La dona que surt a rebre’m sembla jove i pansida abans d’hora: cabells recollits, faldilles de monja. Quan em veu de prop, els seus ulls petits s’obren de sorpresa. Finalment ha vingut, em diu, amb una veu estranyament càlida.

    La segueixo: passadissos de gel, finestres altes que no s’obren mai. L’olor d’humitat i humanitat es mescla amb núvols de menjar d’hospital, roba bruta, dutxes desmanegades. En una sala, tot d’interns en rotllana, immòbils i tapats amb mantes i abrics, escolten una ràdio a tot volum.

    Recordo als pares: Opulents, vanitosos. Hem van donar diners, però cap tendresa. Cap més família:un germà bessó mort als pocs dies. Fa tres anys que no veig les nenes. El divorci va ser tan estrepitós que no volen veure’m. Tres quarts a la feina. Vaig deixar als amics tirats. Primer, la vida loca. Després, de mica en mica, les veus. Com una tristesa profunda, un voler deslligar-me de la vida banal. La solitud. Mals temps.

    Morts els pares en un accident, em vaig quedar a viure al casalot. Va arribar allà la carta, reclamant mesades. Per això sóc aquí.

    L’habitació és en penombra. El llit, estret. El malalt em mira. Ara sóc jo qui té la gran sorpresa. Aquest home és igual que jo, però com trencat. Prim, de cabells blancs, amb unes ulleres gruixudes que accentuen la desemparança dels seus ulls bons.

    Pobres pares, enfollits de supèrbia. Aquí està la veu profunda. La dolcesa que se’m va negar. Aquí era.

    El meu germà alça els braços, com unes ales, cap a mi.








  • Setciències (o Autòpsies)
    deòmises | 09/12/2014 a les 02:31
    La mare se'ns mor. Per ser sincer, és per culpa de la meva germana. Dels dos, ella era la que justejava. Degut a la síndrome de què sempre han parlat els metges. Estranyes formes per anomenar-nos, com si això de ser bessons de diferent sexe fos una cosa tan poc comuna. Les converses entre els pares han estat més amenes i agradables, sobre noms i colors, inclús per triar vestits amb llaçades i sense, o un tipus de serrell. Tot per diferenciar-nos, perquè no volien saber el sexe dels seus fills. La veritat és que jo no m'he imaginat mai amb faldilla... faria patxoca? Seria el bufó per a tothom, amb aquesta fila.

    Ara, però, m'entristeix notar l'agonia de la mare, que aquells metges setciències no sàpiguen traduir les analítiques o consensuar un diagnòstic per actuar. Amb rapidesa, que això és el que exigeix aquest cas. Però jo no sóc ningú ara mateix, no tinc ni veu ni vot, ni puc oferir-los una solució a aquest problema. Després de les convulsions patides per la meva germana, només jo he entès que ella ja ha abandonat aquest món. I m'aclapara una tristesa i una ombra fosques, mica en mica sento que llangueixo jo també, i que seguiré el mateix camí. Això ja ho tenim, els bessons, siguem o no del mateix sexe... semblem interconnectats i l'alegria i la tristesa es transmeten, fins i tot la mort.

    Per això sé que, en unes hores, jo també deixaré d'existir. I la mare no suportarà aquesta crisi; serà massa tard per salvar-la. Sobretot per culpa de la meva germana, que fa dies que és morta. L'autòpsia dels nostres fetus parlaran d'asfíxia amb el cordó umbilical i d'empatia entre bessons; la de la mare desvelarà la septicèmia que li enverinava la sang minut a minut.


    d.
  • Bessones (que ja no duen faldilles, serrells ni llaçades al cabell).
    Carles Ferran | 09/12/2014 a les 16:16

    En Fermí Gasull no pot dormir. Ell, que a quarts d’onze ja és al jaç, dormint com una soca, té un estrany neguit. Se serveix una copa de conyac amb un glaçó de gel, com a ell li agrada, i la seva mirada es deté en la fotografia de 24 x 30 dins d’un treballat marc d’argent. Com dues gotes d’aigua, l’Elena i l’Ester (la Pixie i la Dixie) el miren amb certa expressió burleta. Sempre ho han estat, d’entremaliades. Ja de petites jugaven a canviar-se els vestits i confondre’ls a tots.
    Costava distingir-les; amb els anys van aprendre a diferenciar-les. Però això no evitava que si elles volien, els prenguessin el pèl. Tenien la rara habilitat de posar-se d’acord sense dir paraula, gairebé sense mirar-se, com per telepatia.
    Sona el telèfon. Són dos quarts de dotze. És l’Elena; fa un curs de postgrau a París:
    —Que li ha passat res a l’Ester, pare?
    —No, ha sortit amb el seu xicot. Perquè ho demanes?
    —No ho sé, m’ha vingut com un presagi. No pateixis, és que estic angoixada pels exàmens.
    —Estigues tranquil•la, tots estem molt bé.
    —Bona nit, pare. Un petó.
    —Bona nit.
    El Sr. Feliu pensa que les resulta difícil acostumar-se a estar separades. Fins ara sempre s’han tingut l’una a l’altre, i es deuen trobar a faltar. S’asseu al sofà i exhaureix a poc a poc el conyac.

    A Urgències de l’Hospital Clínic ha entrat una jove, víctima de l’envestida d’un conductor embriac, que ha encastat la moto que duien contra un arbre. Porta tres quarts d’hora amb maniobres de suport vital sense reacció. L’adjunt de guàrdia mira de nou el monitor i desisteix.
    —Sabem qui és?
    —Segons el carnet, es diu Ester Gasull.
    —Aviseu a la família. Hora de la mort, les vint-i-tres trenta.

  • Ofrena
    besllum | 09/12/2014 a les 22:11

    Cau la tarda. Vaig pels diferents passadissos fins trobar la teva tomba.
    Salvador Mompou 1960-1988.

    Fa molt que no vinc, des que et van enterrar. Jo, era a Argentina, recordes? Vaig rebre la teva carta com un sotrac. Et quedaven pocs mesos de vida. Un càncer. El primer pensament va ser venir immediatament, Salvador. Però, vaig seguir llegint i de seguida vaig intuir que no podria ser.

    T’havies enamorat de la noia més bonica del món. Quan la vas conèixer duia una faldilla blanca amb una llaçada al extrem i una mitja melena amb serrell. Et va robar el cor. Ja teníeu data pel casament. La Laia, estava entusiasmada amb els preparatius de la boda.

    “ Ja sé que el que et demano és una bogeria, Josep, però és que em moro i la Laia és plena de vida i de projectes... Jo, em vaig apaivagant com una espelma. No la vull abandonar. He parlat amb els pares, i hi estan d’acord. La Laia no sap que existeixes. Mai no li hem parlat de tu. Des que vas marxar, el pare no va superar la baralla que va precipitar la teva marxa. Ens va prohibir a la mare i a mi que t’anomenéssim. I com vam anar a viure a Martorell, tothom pensava que era fill únic.

    Quan em mori, la Laia no ho sabrà. Li diré que sóc de viatge per feina. Els pares s’encarregaran de tot. Tu, has de venir després. Vés cap a la Laia, com si fos jo. Fes que sigui la dona més afortunada del món. Viu en mi per sempre.”


    Salvador, vull dir-te que no saps el que sento quan abraço a la teva dona. Em sento culpable de ser feliç. I allà on siguis, et dono les gràcies per canviar el meu destí.


  • Ofrena (Aquí, merci)
    besllum | 09/12/2014 a les 22:14

    Cau la tarda. Vaig pels diferents passadissos fins trobar la teva tomba.
    Salvador Mompou 1960-1988.

    Fa molt que no vinc, des que et van enterrar. Jo, era a Argentina, recordes? Vaig rebre la teva carta com un sotrac. Et quedaven pocs mesos de vida. Un càncer. El primer pensament va ser venir immediatament, Salvador. Però, vaig seguir llegint i de seguida vaig intuir que no podria ser.

    T’havies enamorat de la noia més bonica del món. Quan la vas conèixer duia una faldilla blanca amb una llaçada al extrem i una mitja melena amb serrell. Et va robar el cor. Ja teníeu data pel casament. La Laia, estava entusiasmada amb els preparatius de la boda.

    “ Ja sé que el que et demano és una bogeria, Josep, però és que em moro i la Laia és plena de vida i de projectes... Jo, em vaig apaivagant com una espelma. No la vull abandonar. He parlat amb els pares, i hi estan d’acord. La Laia no sap que existeixes. Mai no li hem parlat de tu. Des que vas marxar, el pare no va superar la baralla que va precipitar la teva marxa. Ens va prohibir a la mare i a mi que t’anomenéssim. I com vam anar a viure a Martorell, tothom pensava que era fill únic.
    Quan em mori, la Laia no ho sabrà. Li diré que sóc de viatge per feina. Els pares s’encarregaran de tot. Tu, has de venir després. Vés cap a la Laia, com si fos jo. Fes que sigui la dona més afortunada del món. Viu en mi per sempre.”


    Salvador, vull dir-te que no saps el que sento quan abraço a la teva dona. Em sento culpable de ser feliç. I allà on siguis, et dono les gràcies per canviar el meu destí.


    • Falta un apòstrof: A l'extrem n+
      besllum | 09/12/2014 a les 22:26
      • Ofrena (perdó, ja no toco res més. Ho juro davant l'Altíssim)
        besllum | 10/12/2014 a les 13:39

        Cau la tarda. Vaig pels diferents passadissos fins trobar la teva tomba. Salvador Mompou 1960-1988.

        Fa molt que no vinc, des que et van enterrar. Jo, era a Argentina, recordes? Vaig rebre la teva carta com un sotrac. Et quedaven pocs mesos de vida. Un càncer. El primer pensament va ser venir immediatament. Però, vaig seguir llegint i de seguida vaig intuir que no podria ser.

        T’havies enamorat de la noia més bonica del món. Quan la vas conèixer, duia una faldilla amb una llaçada blanca a l’extrem i una melena amb serrell. Et va robar el cor. Ja teníeu data pel casament. La Laia, estava entusiasmada amb els preparatius de la boda. Enamorada de tu fins al desfici.

        “ Ja sé que el que et demano és una bogeria, Josep, però és que em moro i la Laia és plena de vida i de projectes... Jo, em vaig apaivagant com una espelma. No la vull abandonar. He parlat amb els pares, i hi estan d’acord. La Laia no sap que existeixes. Mai no li hem parlat de tu. Des que vas marxar, el pare no va superar la baralla que va precipitar el teu pas. Ens va prohibir a la mare i a mi que t’anomenéssim. I com vam anar a viure a Martorell, tothom pensava que era fill únic.
        Quan em mori, la Laia no ho sabrà. Li diré que sóc de viatge per feina. Els pares s’encarregaran de tot. Tu, has de venir després. Vés cap a la Laia, com si fossis jo. Deixa’t portar, no et caldrà gaire esforç per estimar-la. Fes que sigui una dona atapeïda de goig al teu recer. Jo, viuré en tu per sempre.

        Amb tot l’amor,

        Salvador”


        Salvador, vull dir-te que no saps el que he viscut compartint la meva vida amb la Laia. M’he sentit culpable de ser feliç durant molt temps. Culpable de l’engany. La consciència em corsecava al principi. Després, el cervell em va fer un clic i em vaig asserenar. Sé que ets amb mi d’alguna manera. Et sent a prop, germà.

        Allà on siguis, et dono les gràcies per canviar el meu destí.



  • Confusions
    Mercè Bellfort | 09/12/2014 a les 23:36
    Quan la Rocío, després d’un part llarguíssim, va tenir les dues nenes als braços va quedar totalment desconcertada. Les bessones eren tan idèntiques que no se li va ocórrer altra cosa que dir:

    - Ozú, ozú de mi vida! Quieng e mi Loli y quieng mi Pepi? Ejtamo apañao!

    Tot el clan familiar que l’envoltava a l’habitació de l’hospital, començant pel marit, es va sentir plenament identificat amb la pregunta de la jove mare. Així doncs, davant la transcendència de la qüestió, la Rocío va aprofitar una mena d’il•luminació sobtada, que li serviria de resposta: per tal d’estalviar-se confusions vergonyants a l’hora d’identificar les bessones, va decidir que la Loli aniria sempre ben clenxinada amb dues cues lligades amb una gran llaçada i vestiria faldilla. La Pepi, per contra, portaria sempre pantalon i un serrell despreocupat.

    Les nenes van ser de fàcil conformar. L’adaptació de les criatures a les idees pràctiques de la mare va ser tan sorprenent que va donar peu a certs comentaris entre el veïnat. Amb el pas del temps tothom va constatar que la Loli desplegava una feminitat exquisida, mentre que la Pepi apuntava unes maneres de fer molt masculines.

    La Rocío va arribar a suposar que, en el fons, havia parit un nen i una nena. Encara ara, però, ignora sota quin criteri va intuir qui era qui. Pel barri, entre la comunitat gitana, se’n fan creus que aquella “pitonisa”que no n’encertava ni una a l’hora de llegir la mà ara l’hagués clavat amb la Loli i el “Pepito”.



  • Idèntiques (fora de concurs)
    deòmises | 10/12/2014 a les 17:25
    Perquè som capricioses, ens agrada enganyar la gent. També perquè som idèntiques, és clar! I el que xalem en dies de pluja, xipollejant en els tolls i esquitxant la gent. Cal gaudir l'espectacle de vestits i llaçades enfangats i serrells amarats i sabates inservibles durant setmanes... Unes, que som més de la broma, ens trenquem de riure; d'altres, un xic més tràgiques, arrenquen el plor. Però, no cal dir que totes, sense excepció, volem fins al carrer quan es tracta d'un jorn plujós. Coincidim en el gust per la mar, o per resseguir el curs del riu més cristal·lí, des de la deu fins a la desembocadura. És tan excitant quan ens escolem corrent avall entre les roques d'una cascada... Ens emmirallem en la superfície d'un estany i riem perquè les ondes ens intenten enganyar i amagar aquesta exactitud en els contorns de la nostra silueta. A pesar d'aquestes martingales, ens reconeixem i ens apleguem, ben juntes sempre.

    Tot i que no tot són flors i violes. Inclús patim els efectes de l'amor i de la mort, amb rostres banyats de llàgrimes, i alguna que altra estació de tren on el comiat és tan trist com perllongat. Tanmateix, ens hem de refer aviat; amb cabrioles damunt de la gespa, ens relaxem i deixondim tot estrès envoltades, de nou, de bassals i rierols, que arriben fins al desguàs. L'instint ens traça el camí, un cop més, fins que, a poc a poc, ens evaporem, fins als núvols, per recomençar el cicle. Perquè som capricioses i idèntiques. Com gotes d'aigua, que és el que som, realment.


    d.
  • Donem gràcies a Déu
    Màndalf | 10/12/2014 a les 18:19

    Benvolgut germà,
    t’escric aquestes ratlles amb l’esperança de que arribaran al teu coneixement tal com arriben molts dels meus pensaments sense que te’ls digui. Perquè no sé on enviar-te-les, desconec el teu paratge. T’he estat buscant per tot arreu, preguntant per tu a tothom i ningú m’ha pogut donar raó de la teva persona. Només sé que estàs viu, d’altra manera ja ho hauria notat. Estàs viu i preocupat; veig els teus ulls tristos darrera el serrell. Volia dir-te que m’has salvat la vida. Em van agafar els nacionals i, quan anaven a afusellar-me, un de l’escamot va dir: “Un moment! Aquest no que és el capellà de Torretorta!” I em van treure del paredó pensant-se que jo era tu. Ara el problema és que faig galls quan canto. La casulla em va set sàrries. I a les misses quin enrenou! Menys mal que ningú sap llatí perquè me l’invento. M’ho passo molt bé al confessionari, encara que no m’aclareixo massa amb les penitències. Torna aviat que et necessito.

    Apreciat germà en Crist Nostre Senyor,
    t’escric a l’abadia que m’ha arribat una intuïció teva i em penso que estàs allí. Em van agafar els rojos i quan m’anaven a executar va sortir un i diu: “No el mateu, que aquest és l’apotecari de Torretorta!” Verge Santíssima! Em van confondre amb tu i això em va salvar la vida. Ara m’han posat a la infermeria voltat de potingues, pedres de colors i herbes. Sant Josep gloriós quin calvari! Crec que ens podrem veure aviat perquè he posat amb el bromur de l’aigua de la guarnició unes herbes que he trobat en una bossa amb una llaçada molt vermella. Que Déu em perdoni. Vull tornar que et necessito. I no vagis darrere les faldilles com sempre! Donem gràcies a Nostre Senyor.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: