Detall intervenció

Diferent

Intervenció de: Anna Masip | 13-09-2012

De petita em renyaven. Jo sempre anava a la meva i ho trobaven malament. "Algun dia", pensava, "tot serà diferen".
Vaig crèixer, fer amics i formar part de colles, però mai de forma permanent. Alguna cosa semblava allunyar-me de l'altra gent.
He tingut parelles i m'hi he protat bé, si més no temporalment...
M'ha costat força trobar-me bé a la meva pell.
I ara que ja m'hi trobo, algú em sorprén: "no saps com t'envejo...ets tan independent!"


Respostes

  • PLANTEJAMENT INSURRECTE
    Bonhomia | 13/09/2012 a les 02:58
    • RE: PLANTEJAMENT INSURRECTE
      Bonhomia | 13/09/2012 a les 02:58
      El camí cap a la independència personal és obvi. Només cal començar pels peus, els movem nosaltres. Això és tocar de peus a terra. És evident que estem envoltats de gent, siguem solitaris o no. Moltes vegades també de gent estimada, amb anades i baixades de rabietes i amor, de necessitats comunes o separades, de contradiccions o bé d’inclinacions que arrodonim feliçment amb la persona o persones estimades, etc.
      Però força vegades, és ben cert, ens sentim lligats. I volem estar sols. Podem menjar-nos-hi el coco o proposar-nos quelcom en solitari. Aquí és on s’entremesclen l’acceptació o el rebuig per part d’altri. Però necessitem, sempre, certa independència.
      Jo ho tinc clar, la nessecito força vegades. Fins al punt que em proposo no tenir parella. Però sovint això també em duu de cap, malgrat que no faig massa cas per com estan les coses avui en dia. Crec en l’amor, però no en parella, o no del tot. Potser un dia canvio d’opinió, però ara, als meus trenta-quatre anys, m’ho plantejo així. No sóc un adolescent, és clar, ni partidari d’anar de putes, però el que opino és: la parella és un invent de la tradició, i estem en època de canvis. Una flor no fa estiu, però m’agradaria demostrar a la gent del meu voltant que qualsevol persona es pot sentir millor sempre escollint la seva pròpia iniciativa. Fa molt temps que penso així, i no tinc intenció, ara per ara, de canviar d’idea, no.
  • L'orella que no creia
    Mena Guiga | 13/09/2012 a les 14:17
    De les dues orelles que la Nelly tenia, una era poc obedient. No es deixava netejar la cera, per exemple, i feia que el pal amb el cotonet -un invasor- es trenqués -els músculs interns, quan volen, tenen una força que t'hi cagues!-.
    No volia escoltar ordres, ni consells, ni xerrameca de peixateres ni de mascles al bar jugant a la botifarra. No.
    O sigui que va voler cardar el camp, independent com es sentia perquè no sentia el que no li convenia. Ni comentar-ho, a la companya de l'esquerra, massa lògica, massa pragmàtica. Marxaria sola i mussola .
    I ho va fer. Un ventós dia -megaextrasuperventós dia- en què el seu propietari -no, no era de ningú!- era dalt d'un cim...es va desencargolar -imagineu-ho bé- i sí, sí, que s'envola, barrejant-se amb papallones de la col blava.
    Ara és més que feliç. Escolta sons naturals, es camufla pel bosc fent de fulla seca -una eruga la va mig rosegar!-, sura pel rierol, es penja de les branques de les alzines.. ah, la independència!!!!!! (i somriu com només una orella ho sap fer).


    Mena
  • Diferent
    Anna Masip | 13/09/2012 a les 15:23
    De petita em renyaven. Jo sempre anava a la meva i ho trobaven malament. "Algun dia", pensava, "tot serà diferen".
    Vaig crèixer, fer amics i formar part de colles, però mai de forma permanent. Alguna cosa semblava allunyar-me de l'altra gent.
    He tingut parelles i m'hi he protat bé, si més no temporalment...
    M'ha costat força trobar-me bé a la meva pell.
    I ara que ja m'hi trobo, algú em sorprén: "no saps com t'envejo...ets tan independent!"
  • El borni (fora de concurs)
    Mena Guiga | 13/09/2012 a les 15:48
    Li deien Pok. Perquè era ben bé poca cosa. Ni l'únic ull que tenia sabia picar l'ullet. Inepte total. L'altre ull, de vidre, sempre el tenia entelat i era incapaç d'espraiar-hi el líquid blau i passar-hi un drap de tros de llençol de tela d'abans, els que veritablement no deixen llepades i fan lluir aquest material. Una pena. I li deien Pok.
    Li deien Pok, sí. I poca broma. Perquè l'ull perdut, si no sent, hostiarà qui calgui. Un ull perdut dins un ordinador un dia xatejant? Sí. Les tecles dels punts no es deixaven apretar -malatia poc comú que l'aparell va patir un dia- i com que ell s'entossudia en posar el senyal del somriure :) doncs va deixar caure un ull i tot seguit va clicar el parèntesi de tancament. Apa! Qui va rebre l'ull mai més el va tornar. I, independent ell, navega virtuós i virtualment. Però recorda els orígens i, per més Pok..asolta que sigui qui se'l va treure...li te afecte....i no permetrà que sigui la riota en aquest món del ciberespai! I ho farà...per Pok que pugui!

    Mena
    • RE: El borni (fora de concurs)
      Mena Guiga | 13/09/2012 a les 15:49
      'si no sent' ´ és 'si HO sent' (un ull no hi sent!)
  • No es pot ser mona (fora de concurs i darrrera aportació)
    Mena Guiga | 13/09/2012 a les 20:45
    Va passar de ser bèstia feliç i independent a animal subjugat. Res de l'altre món, que d'exemples una munió infinita en podríem comptar. Però no hi ha putada més gran. La pobra mona udoladora -primat que proferint xiscles anuncia, en plena selva, on és (i que se sent en un radi d'uns quants quilòmetres) no s'ho esperava, allò, certament.
    Va esdevenir-se així: una mona aduladora se li va acostar i la va engalipar, perseverant en els afalacs. La va convidar a bananes. Contenien somnífer injectat.
    Quan es va despertar era engabiada. Se sentia el cap més espès que la sèmola agrumollada. Empestava un producte amb què l'havien empastada.
    -Ara li caurà el pèl de forma natural i l'úsaré per a les meves creacions.
    La veu era la de la falsa mona, la veu del dissenyador de celles, ara que la gent en duia sis, tres a cada costat del front, el més fashion del moment.

    No havia previst, aquell ésser malparit, que la udolaire podia emetre un crit que rebenta cervells. Un crit amb el què va alliberar-se i a la jungla hi falta gent.

    Mena
  • Promeses independents
    Mercè Bellfort | 13/09/2012 a les 23:22
    La Teresa va aconseguir el seu somni de fer-se independent tan bon punt va acabar els estudis universitaris. Acabava de llicenciar-se en Belles Arts, i va tenir la immensa sort de trobar feina en una prestigiosa galeria d’Art situada al centre de Heidelberg, una preciosa ciutat alemanya on els estudiants ocupaven els carrers bona part de l’any, i les bicicletes circulaven a tothora.
    A Heidelberg va ser on la Teresa va conèixer en Bora, un jove alemany d’ascendència turca, que la va seduir a l’instant malgrat una inesperada topada produïda en voler-la esquivar amb la bicicleta. La jove, des de les llambordes que li van parar el cop, va endevinar una mirada penetrant, innocent que li demanava perdó per l’involuntari accident comès.
    Així va ser com es va iniciar la romàntica relació entre ambdós joves. Seguint uns impulsos desordenats però purs la Teresa va obrir el seu cor i les portes del seu apartament a en Bora. Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, es va deixar caure en braços d’aquella dona que ho tenia tot: bellesa, tendresa, riquesa.
    Tothom els assenyalava com una parella perfecta. Se’ls veia feliços. Feien goig. Amb el pas del temps, però, l’amor de la Teresa es va anar esvaint perquè en Bora es va aferrar molt aviat a la filosofia del “dolce fare niente”. La relació, cada dia més tibant, se’n va anar a rodar.
    Ara, en Bora torna a provar sort amb la vella bicicleta esquivant joves promeses independents pels carrers de Heidelberg.

  • RE: MINIREPTE 51 - Una nova Itaca
    rnbonet | 14/09/2012 a les 16:49
    UNA NOVA ITACA

    1. Prega que siga llarg el camí

    Va néixer dèbil, mig ofegat, prim. Els pares, moderns ells, li havien posat per nom Inde. Mai havia estat xiquet ni gaudit de jovenesa.
    Ja de ben menut, a l'escola, els companys li cridaven -més bé l'escridassaven-: “Inde! Inde!” I no era per cap guardó aconseguit. Un espectador imparcial diria que per avergonyir-lo.

    2. No forces mai la travessia, que dure molts anys

    Després, a l'institut, preguntes capcioses: “Inde, 'tio'? D'indi, no? Com aquells d'Amèrica?” a les quals el contestava: “Sí, nadiu. I tu, d'on?” Però, arribà un moment, allà a la facultat, on afegia, ja nerviós, a “I tu, d'on,... a més de la figa ta mare?”

    3. Que sigues vell quan arribes a l'illa, ric de tot els que has guanyat

    A hores d'ara, sempre acompanyat pel gaiato a la mà esquerre i el caliquenyo apagat a la boca, enfonsades les mans a les butxaques de l'abric, el cap cot i el barret enfonsat fins el nassos, a la fi és feliç. I lliure.
  • Bones vibracions.
    vitriol | 15/09/2012 a les 23:55
    -Que se'n duu les pintures, Pere.
    -Sí, Anna, sí. Se'n va...
    -Però és que no penses fer res?
    -Té, dóna-li això. I tingues la porta oberta, si torna...
    La mare mirà dins del sobre. Hi havia un grapat de bitllets de mil pessetes.
    -Adéu.
    Amb fingida decisió abandonà la casa dels pares. No volia que la tremolor de les cames es fes visi­ble.
    Carregat amb la motxilla plena de roba, la bandolera amb tots els estris de pintura i una gran carpeta on duia les seves obres, s'endinsà al Metro.
    Barcelona bullia. Era el dos de gener de mil nou-cents setanta vuit i les ganes de fer, de fer coses, qualsevol cosa sorgien a cada cantonada. L'activitat de la gent i la por, encara, conferien a la ciutat un aire molt especial, que en Ramon no es volia perdre.
    Baixà a Catalunya. A cada pas, s'amarava d'aquella llibertat que acabava d'adquirir. Havia trencat la cotilla paterna. Una cotilla d'una moral massa “com cal”.
    A Sant Felip Neri sempre hi havia tot d'artistes amb la paradeta muntada, però ell se'n apartà una mica. El seu art era massa trencador. Volia que el contemplessin en tota la seva magnitud, sense es­tar envoltat d'obres mediocres.
    Al carrer del Bisbe, davant la plaça Garriga, s'assegué a terra, escampà al seu voltant les magnifi­ques pintures i encengué una cigarreta.
    Feia fred, però un sol magnific ratificava la seva creença.
    No trigaria gens a triomfar.

  • RE: MINIREPTE 51 - INDEPENDENT
    Materile | 17/09/2012 a les 02:00

    Pobre, Enric!

    Tota la vida patint. Es pot dir que des que va néixer que només va viure per patir.

    La seva mare sempre li deia que havia d’aprendre a viure i que estar sol no era bo. Mai havia volgut que li diguessin el que havia de fer ni que l’ajudessin a fer els deures.
    Quan els companys el cridaven per jugar, ell s’amagava perquè no el molestessin. Els professors estaven molt preocupats amb la seva actitud.
    Els anys van passar entre disgust i disgust. Acabà els estudis amb penes I treballs. Els pares el van dur a tots els psicòlegs que els aconsellaven, però no hi hagué èxit. L’Enric es buscava excuses per no anar-hi, deia que preferia llegir tots els apunts i articles que es trobaven per Internet. Ell només somiava a fer el que volia.

    Amb el temps es va enamorar, però de seguida va veure que si es casava hauria de compartir la vida amb aquella noia, i això no estava fet per a ell.

    El país cada vegada anava pitjor: no hi havia feina, tot s’encaria una bestialitat, perdien les llibertats i veia que li seria molt difícil emancipar-se dels pares. Es va convocar una gran manifestació i hi va anar. Quan intentava desplaçar-se cap un lateral, la torre que en aquells moments feien els castellers es va desfer i li van caure tots a sobre i el van matar.

    Epitafi: Aquí descansa un independent.
  • Malalt per la independència
    magalo | 17/09/2012 a les 10:20

    Al veure que les pluges de la passada nit li havien desmuntat bona part de la barraca i tot estava xop d’aigua, es va posar de mal humor. Feia temps que no sentia aquesta sensació de dependre d’alguna cosa. Gairebé la havia oblidat. I ara, li tornava al cap. No se’n podia desfer ni tan sols anant a viure sol a la muntanya. Li va costar molt fer-se aquella cabanya i aquell petit hort que ara veia inundat. Li va costar molt abandonar moltes comoditats, però sobretot deixar enrere tots aquells a qui estimava. Però ho va haver de fer. Va arribar gairebé a embogir pensant en que necessitava la independència tant com l’aire per respirar. Al seu voltant només trobava gent resignada a passar tots pel mateix camí, com un ramat d’animals espantats davant la esclavitzadora vara d’uns quants manaires. Allò és el que el va posar malalt. Per això va decidir agafar quatre coses i apartar-se de tot. Ben lluny de la civilització. Ben lluny de tot lo que havia conegut.
    Però ara, veient tot el seu esforç passat per aigua, va pensar que li quedava una cosa per fer: S’havia d’independitzar de les inclemències del temps.
  • Finlàndia
    deòmises | 17/09/2012 a les 17:26
    Potser que la meva futura exesposa m'acompanyi en el darrer reportatge no ha estat la millor idea de la meva vida, a banda de divorciar-me d'ella per recuperar una llibertat perduda. Potser trencar la regla d'or de la meva brillant carrera com a reporter freelancer hagi posat punt i final a aquesta trajectòria ascendent, perquè reconec les pífies, i aquesta n'és una. O potser és que no havia d'haver estat tan cobdiciós de voler carregar damunt de les espatlles la responsabilitat del desplegament per al centenari de la independència de Finlàndia sense cap més suport humà, a la recerca d'una medalla personal.

    Tampoc no he sabut desdir-me a acceptar l'estada en l'hotel de gel més luxós de Lapònia, en ple desembre, a la remota Ylläsjärvi. Un que és un sibarita empedreït... I si el motiu principal és una darrera reunió per gaudir un de l'altra, com es pot negar un? Potser demà em diran beneit o sapastre o, fins i tot, sòmines. Si és que puc defensar la meva postura davant de tothom, des de la família als amics més propers. Ara que vénen maldades, després de la notícia de la ruptura, sobretot.

    O potser ja penso a pilota passada perquè, a hores d'ara, avui, 5 de desembre de 2017, enmig dels preparatius de la commemoració que havia de cobrir, em trobo completament nu, emmordassat i lligat al balcó d'aquest luxós hotel lapó per la dona que, dies enrere havia acceptat el nostre divorci. I ja amb clars indicis d'hipotèrmia.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.