Detall intervenció

(des)memòria

Intervenció de: deòmises | 28-07-2014

Hi havia un temps en què la pluja era sinònim de nou món, de rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. I en què també era el nom d'un riu, una dèria de recórrer quilòmetres per tastar, un cop més, a pesar de la brevetat, uns llavis anhelats i desitjables. Fins que els núvols van desaparèixer, les tempestes van ser engolides per un sol novell i intens i els torrents esdevingueren camps eixuts de records i d'aigua, com un intrínsec laberint.

Davant del cursor que pampallugueja intermitentment, cerco un fil per entrelligar una idea vaga, que se m'escapa i em defuig, i sols em retornen esbossos d'anècdotes pretèrites, retalls d'experiències que havia enterrat a les golfes d'una desmemòria ben arrelada en el cervell. Miro amb impaciència el rellotge, que es menja els minuts i el termini a punt d'arribar al seu límit. Potser serà millor arribar a la redempció i deixar que em ploguin les paraules, les incoherències, inclús el silenci. Perquè qui calla no sempre atorga, només deixa marges entre les vides que no vol seguir compartint.

Arreplego qualsevol cosa de la nevera i del prestatge que funciona de rebost, per calmar aquesta angoixa de no saber què dir, ni trobar encara aquest ram que em xopi sencera la matèria grisa que es desconnecta entre tanta xafogor. Què tal una història que comenci amb una parella a l'hospital, després d'un aquaplaning, i segueixi amb una analepsi (millor flashback?), que recordi tots els fets fins al moment fatídic de l'accident, que causa el coma profund a l'home? La raó del descontrol del vehicle, potser assabentar-se que no és el pare de la criatura que esperen? Massa poc temps i massa agosarat...

Lentament, mentre intento endreçar les peces del trencaclosques que és aquest meu cap de carallot, suo menys que abans d'arribar a casa. El fullatge de les palmeres que hi ha plantades davant del meu apartament, als jardins dels xalets veïns, belluga cada cop més. Sento una olor tan familiar que em fa somriure amargament, olor de terra molla, de pinassa xopa després d'haver-se ressecat i impregnat de resina, el salobre de la mar propera, que exhala entre els carrers d'aquesta meva vila. Alço la vista cap al cel i el veig curull de núvols que anuncien el ruixat.

Hauré de tancar finestres i balconeres, córrer cap a la pizzeria abans que l'aiguat no ho deixi tot inservible, que la terrassa ha quedat parada i no hi ha veles per protegir les taules del xàfec. El cop de porta, amenaçador, em demostra que no sempre l'oblit fa la seva feina i que una guspira del passat pot encendre una foguera de records avui mateix. I torna el nou món, amb les seves rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. Només amb el tint trist que no serà possible res del planificat, perquè, com la vida, hi ha coses que també acaben. I això sí que és irreversible, perquè la trencadissa és definitiva. Per molt bona cola que s'utilitzi o la cura procurada en escollir paraules afables i afectuoses. Coses de la ferida oberta i de l'instint...


d.


Respostes

  • PLUJA PORTA PLUJA
    touchyourbottom | 20/07/2014 a les 23:21
    Era en un balancí. Abans havia hagut de treure'n un piló de roba que feia tant que s'hi estava que invisiblement va rondinar en ser traslladada a un prestatge polsós.
    Era en el balancí. Mancat d'ergonomisme, i per això havia calgut un coixí per la zona lumbar i un altre pel cap.
    S'hi gronxava, encarada a la finestra-porta amb vistes a una plaça sorrenca amb poca natura, com si també patís crisi.
    S'hi gronxava i els corcs dins la fusta, gens avesats, es marejaven i es queixaven per no haver estat medicats preventivament.
    S'hi gronxava, el so d'endavant endarrera endavant endarrera.
    Un vent sobtat i ardit es va posar a escombrar flors groc-ataronjades d'acàcia.
    Un vent així, li havia dit l'avi pagès, ve seguit de pluja.
    Feia molt que l'avi ja no hi era.
    Feia molt que no li sentia la veu, ni li veia els ulls menuts aigualits, ni el somriure afable, el cap calbejant i els cabells blancs i bojos com de clown casolà.


    Era al balancí, s'hi gronxava, feia vent i enyorava l'avi.
    El cervell mostrava una tirallonga d'imatges. Algunes nítides, algunes tergiversades, algunes esmorteïdes. I dins d'aquestes gammes i subgammes.
    El cervell! Quina calaixera que s'ha creat el propi ordre!

    I sí, la saviesa de l'experiència i l'observació de l'home de camp es va fer palesa:
    finat l'aire en moviment, la nuvolada obscura com un bròquil negre descomunal va estripar-se.
    Finat l'aire, gotasses de la mida del Tercer Ull del front, per entendre'ns qui orientalegi.

    Des del balancí contemplava un test amb un aloe vera dutxar-se.
    Des del balancí la vista d'una part del món amarar-se de l'element de les emocions.

    La pluja va buidar terrasses endiumenjades, va xopar roba no desestesa, va espantar gats ganduls de fugida tardana, va envernissar superfícies urbanes, va crear reguers que pidolaven barquetes de paper manufacturats per infants que s'estimaven més prémer tecles d'aparells tecnològics farcits de jocs, va netejar els cotxes dels més deixats, va regar els testos interiors dels qui d'una revolada els treien a l'exterior, va enxampar alguna parella a la platja i no hi va haver manera de fer-los entendre que ella era també petons...

    Tot això ho veia, ho imaginava, ho sabia.
    Tot això estovava.

    Esclafir en plors va ser el següent.
    Esclafir i desfer la nuvolada que l'oprimia.

    I va poder plorar.
    I va poder. Feia molt que li costava. Massa.

    La seva pluja va ser per l'enyor del qui ja no hi era.
    La seva pluja va ser per la vida i pels que hi eren.
    Va ser pel món.
    Va ser pel moment.
    Va ser perquè ho necessitava, perquè la tempesta la guaria, perquè la tristesa és una bassa i llueix com un mirall i compte amb mirar-t'hi massa.

    La pluja porta pluja.
    Ho va escriure un una llibreta de tapes decapé de tons verd, vermell i daurats com antics, un regal d'aniversari que s'autohavia fet...quan feia?

    La pluja porta pluja.



  • (des)memòria
    deòmises | 28/07/2014 a les 18:38
    Hi havia un temps en què la pluja era sinònim de nou món, de rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. I en què també era el nom d'un riu, una dèria de recórrer quilòmetres per tastar, un cop més, a pesar de la brevetat, uns llavis anhelats i desitjables. Fins que els núvols van desaparèixer, les tempestes van ser engolides per un sol novell i intens i els torrents esdevingueren camps eixuts de records i d'aigua, com un intrínsec laberint.

    Davant del cursor que pampallugueja intermitentment, cerco un fil per entrelligar una idea vaga, que se m'escapa i em defuig, i sols em retornen esbossos d'anècdotes pretèrites, retalls d'experiències que havia enterrat a les golfes d'una desmemòria ben arrelada en el cervell. Miro amb impaciència el rellotge, que es menja els minuts i el termini a punt d'arribar al seu límit. Potser serà millor arribar a la redempció i deixar que em ploguin les paraules, les incoherències, inclús el silenci. Perquè qui calla no sempre atorga, només deixa marges entre les vides que no vol seguir compartint.

    Arreplego qualsevol cosa de la nevera i del prestatge que funciona de rebost, per calmar aquesta angoixa de no saber què dir, ni trobar encara aquest ram que em xopi sencera la matèria grisa que es desconnecta entre tanta xafogor. Què tal una història que comenci amb una parella a l'hospital, després d'un aquaplaning, i segueixi amb una analepsi (millor flashback?), que recordi tots els fets fins al moment fatídic de l'accident, que causa el coma profund a l'home? La raó del descontrol del vehicle, potser assabentar-se que no és el pare de la criatura que esperen? Massa poc temps i massa agosarat...

    Lentament, mentre intento endreçar les peces del trencaclosques que és aquest meu cap de carallot, suo menys que abans d'arribar a casa. El fullatge de les palmeres que hi ha plantades davant del meu apartament, als jardins dels xalets veïns, belluga cada cop més. Sento una olor tan familiar que em fa somriure amargament, olor de terra molla, de pinassa xopa després d'haver-se ressecat i impregnat de resina, el salobre de la mar propera, que exhala entre els carrers d'aquesta meva vila. Alço la vista cap al cel i el veig curull de núvols que anuncien el ruixat.

    Hauré de tancar finestres i balconeres, córrer cap a la pizzeria abans que l'aiguat no ho deixi tot inservible, que la terrassa ha quedat parada i no hi ha veles per protegir les taules del xàfec. El cop de porta, amenaçador, em demostra que no sempre l'oblit fa la seva feina i que una guspira del passat pot encendre una foguera de records avui mateix. I torna el nou món, amb les seves rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. Només amb el tint trist que no serà possible res del planificat, perquè, com la vida, hi ha coses que també acaben. I això sí que és irreversible, perquè la trencadissa és definitiva. Per molt bona cola que s'utilitzi o la cura procurada en escollir paraules afables i afectuoses. Coses de la ferida oberta i de l'instint...


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.