Detall intervenció

DECEPCIÓ

Intervenció de: alcala | 15-07-2011

Era un día d'estiu, passejava tot sol pels carrers de la plaça de la catedral de Murcia. La calor era extremadament sufocant. Haguera preferit una punyalada a l'entrecuixa abans de suportar els 40 graus. Jo vestia amb una bata blanca, ja que el calor amb aquesta bata pareixia menor. Amb aquella bata pareixia un home d'aquells que van demanant diners pels carrers. Pot ser, per això va hi haure un noi que, fins i tot, em va donar una moneda. Vaig estar un segon un poc avergonyit i la moneda va ser tornada al mateix noi, acompañada d'una explicació. Va ser un moment divertit. Bé, passat açó, vaig seguir la meva ruta turística per la capital de la regió de Murcia. Aleshores, el meu cos conduït per les meves cansades cames, va anar a parar a l'ajuntament. Allí hi havien incomptables persones, la majoria turistes, i alguns dels turistes fent-se fotos. Vaig poder observar una de les xiques més boniques que mai havia vist. Cabells morenos, ulls blaus, unes corves perfectes i vestia d’una manera que la feia encara més guapa. Els ulls de color blau convinaben amb el vestit blau que duia. Hem vaig decidir a passar pel seu costat. Aquesta turista que tindria la meva edat era francesa, ho vaig poder esbrinar per l’idioma que parlava amb els seus pares i un xic que pareixia ser el seu germà. Jo hem vaig quedar observant aquella preciositat, quant de repent la seua mirada va xocar amb la meva. Ens vam quedar mirant durant uns segons i ella hem va tancar un ull. Pareixia que li havia agradat. Uns minuts més tard vaig veure una cosa que no hem va agradar gens ni mica, es va besar amb aquell xic que jo pensava que era el seu germà. Jo amb la meua bata blanca, decepcionat, men vaig anar cap a l’hotel.


Respostes

  • Tro wagnerià
    teresa serramia | 11/07/2011 a les 11:15

    Quina emoció! Tot allò era ple de tubs. De provetes. Dels estris més inversemblants, estrafolaris i diversos. Sortia fum per tots els forats d’aquell colador fantasmagòric.
    Se sentien sorolls estranys. Turbines rodant, politges...Enginys multiformes inimaginables, envaïen l’estança, sostres i racons.
    Tot era a mitja llum creant així una atmosfera enrarida i llòbrega. Aromes contraposades pul•lulaven pertot. Enigmes i esgarrifances, s’escolaven parets avall d’una humitat llefiscosa, pútrida i inquietant.

    Per un dels gòtic finestrals que s’enlairaven tenebra endins, com un xiulet sinistre, un retallet de blau esporuguit s’hi escolava de trascantó com de gairell, traient el nas vermell d’un sol tot just despert.
    Què hi feia jo allí? I, on em trobava posada exactament? No em sentia el cos.
    I aquella ingravidesa m’impregnava tota d’una terrible sensació d’indefensió. Una gran confusió que em corprenia i em tenia plenament anorreada. Em veia a mi mateixa planant pertot sense trobar-me enlloc concretament. Què em passava, doncs?

    De sobte, com si dels envans aquells n’exís un fantasma, una mena de tros de drap, una rampoina fastigosa, una mena de bata blanca estranya passà i traspassà davant els meus narius com una vela esquinçada enmig del bramul d’una mar convulsa, sotragada, embravida per una tempesta plena de desolació pròpia del judici final -ves a saber!-

    No sabia si riure o plorar de tant espantada que estava. Confosa, m’interrogava: Què és això? Tal vegada sóc enmig d’una de pel•lícula com ara de l’estil d’aquella: “Franquenstein”? O, per contra, participo en una de la mena de “El Jovencito Fransqueinstein?

    De la intensa por vaig passar a l’eufòria desfermada -era bipolar, jo, es veu-
    Passava d’una a l’altra com d’un a un altre son -o malson, qui sap-. A la fi tot allò em resultava força divertit –ves per on-

    I, quan ja em trobava un poc complaguda i fins i tot feliç, un estrèpit terrible creuà l’habitació. En un segon hi hagué un daltabaix terrible, esfereïdor:

    I mentre em vaig adonar, per fi, que em trobava estirada damunt una fusta plana, lligada de mans i peus, vaig sentir un tro terrible. Un llampec, que com una punyalada ferotge se’m clavà, esquinçant-me entranya endins, travessant-me xiscle endins el meu l’esglai.

    Llavors, em vaig sentir morir. Com si es tractés d’una mort esfereïdora, dantesca, terrible. Un orgasme propi dels déus de l’Olimp.
    Quan vaig poder, vaig fer un esforç suprem i vaig obrir els ulls extasiada. Pensava: dec estar en braços del Humphrey Bogart, pel cap baix...O quelcom semblant...I, ca! Res de res!
    Es veu que jo allí era la nova Franqueintein en braços del monstre...Oh desolació!

    Després, ensorrada, vaig prémer fort els ulls, ben fort. I els vaig obrir de bat a bat enmig de la realitat tan fosca. Tot era un somni, es veu. Una vulgar quimera...Ai, quin ensurt! M’havia despertat. Per fi. Quina sort!

    I era feliç (o no....??)






  • Cames de vellut sota bata blanca
    Galzeran (homefosc) | 14/07/2011 a les 00:28
    Cames de vellut sota bata blanca

    Una gran campana amb focus blau és tot el que veig, fora d’una mínima escletxa de visió perifèrica, no tinc cap altre camp de lectura visual. No ho entenc.
    Estava dormint fa poc? Estava despert? Com estava?
    Tanco els ulls, el focus m’encega. Puc sentir que estic estirat i conill en una llitera, lligat de mans i cames... no puc moure cap múscul de les extremitats. Sonarà divertit, però l’únic múscul en forma d’extremitat que tinc, està ben estirat, cercant un punt inabastable més enllà del meu propi cos, però no hi veig res, ni hi sento res, sols queda clar que estic excitat, per dir-ho d’una manera entenedora.
    Una veu càlida i suau s’adreça a mi, potser abans d’obrir els ulls ja l’havia sentit aquella veu, perquè en escoltar aquell so meravellós, el meu membre viril ha cercat amb més interès arribar a algun lloc. Tant com pot, tot el meu cos està arquejat cercant un punt difícil de localitzar sense ser vist. El focus blau encara m’encega el camp de visió.
    —Vols que apagui el focus?
    —Em faries un favor... i si me’n vols fer algun altre...
    —Això serà aviat, tenim temps, si tu ho vols.
    —Sols volia demanar-te on soc...?
    —Sí, a això em referia... que has entès tu?
    —No em facis cas, com estic així de lliure, en aquesta còmoda postura, i desvestit de cap a peus sense poder veure amb qui parlo, no sé si tinc altres opcions.
    El llum blau s’apaga, però encara tinc el focus a un dit del nas, i ara puc comprovar que el cap també el tinc lligat d’alguna manera que no em deixa moure’l en ninguna direcció. Però la meva vista perifèrica em mostra una bata blanca, curta, i un parell de botons que la lliguen, poca cosa més, sí, sota de la bata, puc observar unes cames vellutades que m’agradaria apamar amb calma.
    De sobte la bata desapareix deixant a la vista una mica més de la pell que tapava la roba, però no tinc prou espai visual per veure el que em faria més gràcia.
    —T’excita aquesta situació?
    Jo segueixo en plena erecció, no entenc la pregunta. Li responc a la gallega. —Estic trempant, o sols m’ho sembla?
    —Respon-me amb monosíl•labs.
    Puc notar una punxada suau en un costat que no arribo a veure, crec sentir un petit fil de sang regalimant per la pell.
    —Em faràs tacar els llençols...!
    —No pateixis, està tot previst... i quina resposta tens per a mi...?
    —Sí, ho estic, i molt... malgrat la molèstia de la sang.
    —És part de tot ritual, la sang. —Les seves ungles, de ben segur, planen pel meu ventre suaument, i tot seguit deixa la mà descansant i fent pressió per un instant.
    De sobte ella s’enfila a la llitera, puja a sobre del meu cos. Puc sentir-li el sexe humit lliscar per les meves cames. Es refrega suaument, amb cadència, cercant el membre erecte que desafia la gravetat del moment.
    —Què fas? —li demano entre excitat i nerviós (cagat de por seria més correcte).
    No sé si podré aguantar molta estona aquest estat, em deixaré dins d’ella en un segon si arriba a acoblar-se amb mi.
    Amb una mà m’agafa el membre i juga amb la pell que em sobra, pujant i baixant amb suavitat i prova de fer-me entrar o no dins del seu cos. Es fa fregues amb la meva virilitat, suau ara, més fort després. El fotut del cas és que encara estic més excitat, no ho entenc. Puc petar de plaer?
    —Veig que ja estàs a punt Miquel.
    —Com saps el meu nom?, i qui ets tu?
    —Em dic Laia... recordes?
    —La del Mirador del Tibidabo, l’altra nit...? estaves preciosa amb aquell escot que insinuava tantes turgències, i aquell perfum que duies... i el vestit blanc arrapat a la cintura i als malucs, ara reconec les cames que t’he pogut veure...
    —Ets molt observador, ja m’ho vas comentar.
    —Però si no vàrem parlar gens... de fet, no tinc cap més record, després de què et convidés a una...
    —Una copa on et vaig afegir un, podríem dir-ne, beuratge que estem preparant en el meu laboratori. Ens calia una persona adulta pels petits detalls de camp, ja fa temps que hi anem al darrere i... feia estona que t’observava. Soc molt exigent i sé que puc confiar en el meu olfacte, no em conformo amb petiteses.
    Amb tota aquella xerrameca, ella ha començat a fer-me entrar i sortir del seu cau màgic, càlid i humit, i jo vaig gaudint l’instant i aguantant tan bé com puc, de fet... aguanto més que no creia possible, aquella poció de la que m’ha parlat té algun efecte secundari, crec.
    —Ja vaig arribant... —panteixa, —espero que tu... també... —deixa amb la veu càlida i pastosa.
    Sento el seu cos arrapat al meu i tot seguit un fred metàl•lic en el clatell. La punyalada és lenta i intensa, la fulla m’entra en el cos com jo en el d’ella. Mentre vaig perdent els sentits i escolto els seus gemecs de plaer, soc conscient que m’escorro.
  • DECEPCIÓ
    alcala | 15/07/2011 a les 23:14
    Era un día d'estiu, passejava tot sol pels carrers de la plaça de la catedral de Murcia. La calor era extremadament sufocant. Haguera preferit una punyalada a l'entrecuixa abans de suportar els 40 graus. Jo vestia amb una bata blanca, ja que el calor amb aquesta bata pareixia menor. Amb aquella bata pareixia un home d'aquells que van demanant diners pels carrers. Pot ser, per això va hi haure un noi que, fins i tot, em va donar una moneda. Vaig estar un segon un poc avergonyit i la moneda va ser tornada al mateix noi, acompañada d'una explicació. Va ser un moment divertit. Bé, passat açó, vaig seguir la meva ruta turística per la capital de la regió de Murcia. Aleshores, el meu cos conduït per les meves cansades cames, va anar a parar a l'ajuntament. Allí hi havien incomptables persones, la majoria turistes, i alguns dels turistes fent-se fotos. Vaig poder observar una de les xiques més boniques que mai havia vist. Cabells morenos, ulls blaus, unes corves perfectes i vestia d’una manera que la feia encara més guapa. Els ulls de color blau convinaben amb el vestit blau que duia. Hem vaig decidir a passar pel seu costat. Aquesta turista que tindria la meva edat era francesa, ho vaig poder esbrinar per l’idioma que parlava amb els seus pares i un xic que pareixia ser el seu germà. Jo hem vaig quedar observant aquella preciositat, quant de repent la seua mirada va xocar amb la meva. Ens vam quedar mirant durant uns segons i ella hem va tancar un ull. Pareixia que li havia agradat. Uns minuts més tard vaig veure una cosa que no hem va agradar gens ni mica, es va besar amb aquell xic que jo pensava que era el seu germà. Jo amb la meua bata blanca, decepcionat, men vaig anar cap a l’hotel.
  • Clarividència
    deòmises | 17/07/2011 a les 07:51
    La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. El doctor Córcoles aviat començarà la seva visita rutinària a la cinquena planta de l'hospital, de la que n'és la cap d'infermeres. Ella s'encarrega de revisar cada historial perquè s'agilitzi la feina del doctor. L'horari de les visites és al vespre i llavors seria impossible fer res de tot això. De bon matí, després dels esmorzars i abans dels dinars, hi ha un interval de temps idoni i tranquil, amb el tràfec de confrontar dades i regular de la millor manera la medicació i els tractaments.

    El pacient de l'habitació, el senyor Herèdia, fa mesos que es troba en coma. Una encefalitis i, d'afegitó dies més tard, una aturada cardiorespiratòria l'han deixat en aquest estat vegetatiu. No hi ha gaire a variar en el senyor Herèdia. Només esperar que se li exhaureixin les forces que el mantenen en vida. El troba com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. Els apaga i l'habitació queda en una mitja penombra amb la claror del sol que entra a través de les cortines translúcides.

    La Sònia recorda la frase xiuxiuejada pel doctor Córcoles abans d'acabar la jornada del dia anterior i ha obeït fil per randa. Avui ha extremat encara més la seva forma de vestir, fregant sempre els límits del que és acceptable. La bata blanca és llarga, a l'alçada dels genolls, i dissimula l'absència de més peces de roba sota, però que pugui ser notada per qualsevol persona de l'hospital l'excita més encara. Llavors, treu l'ampolleta de perfum de la butxaca esquerra i se'n pulveritza darrere de les orelles. Tot seguit, la hi guarda de nou. El seu cervell treballa febrilment en allò que pot succeir en escassos minuts i provoca que s'humitegi i que els mugrons siguin evidents i es marquin a través de la roba.

    En pocs segons, el batec del seu cor duplica el ritme de la màquina que controla les constants vitals del senyor Herèdia, n'observa els dígits verds i la línia oscil·lant del seu pols i, tot d'una, la porta s'obre a la seva esquena i sap que és el doctor. La salutació arriba carregada de sensualitat i de desig; es pot palpar. Igual que ell la palpa en arrapar-se impetuosament al seu cos. Fa setmanes que les insinuacions i les mirades augmenten la seva intensitat, i el joc divertit de complicitat i bromes ha esdevingut un flirteig en tota regla, d'amagat de tothom. La Sònia ratlla la trentena i el doctor Herèdia és un sexagenari que es conserva de forma extraordinària. La pell sempre bronzejada i el somriure ampli i blanc ajuden al seu aspecte rejovenidor.

    En sentir les mans del doctor Herèdia per primer cop damunt de la seva pell, la Sònia perd el món de vista al límit del desmai. Acluca els ulls i percep cada acció del doctor. Flaira la barreja d'olors que envaeixen l'habitació, entre els asèptics i els corporals; l'oïda capta els sons de les seves respiracions excitades; la llengua recorre els seus llavis, humitejats per rebre millor el petó que ha estat esperant pacientment. Les mans expertes s'escolen sota de la bata i l'alcen, fins que queden al descobert les natges. Escolta una cremallera que s'abaixa i la tebior i la humitat de la carn en fregar-la amb suavitat. Els mugrons contrets fan mal per l'excitació que sent la Sònia.

    La penetració arriba mentre la besa al clatell. L'esgarrifança és doble perquè el punt erògen accentua més encara el plaer latent. La mà del doctor ofega el gemec que li arriba de la gola a la Sònia i obre els ulls per adonar-se que no somnia. La seva mirada troba els iris blaus del senyor Herèdia, i sent una punyalada a les entranyes. Però el xiscle tampoc no surt de la seva boca. L'ímpetu de les batzegades augmenta al seu darrere i la pressió de la mà contra els llavis la tranquil·litza. Només és un acte reflex, s'autoconvenç. Malgrat que els ulls segueixen oberts. I semblen observar tot detall de l'acte. La respiració continua constant però els dígits del ritme cardíac indiquen que les pulsacions augmenten de manera lleu.

    La mà esquerra no s'aparta de la seva boca i la dreta l'engrapa per la cintura amb força. I en aquell precís moment tot esdevé confús i precipitat. El senyor Herèdia, que dibuixa perfectament en els seus llavis un somriure per a ella, acompanyant-lo amb una erecció, i l'ejaculació del doctor en ella, i la feixuguesa del seu cos damunt d'ella, i l'aparent relaxació de l'home després d'acabar sense ella, i la sensació de l'esperma que es refreda mica en mica dins d'ella. I no adonar-se de res fins que l'habitació s'ha omplert de gent familiar per a ella perquè els xiscles, finalment, sí que han sortit del seu interior.


    *



    La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. La bata blanca oculta la roba que porta sota. Uns pantalons i una brusa de màniga llarga, les dues peces ben folgades, sense insinuar res. És el preu del silenci que li ha tocat pagar...

    El senyor Herèdia segueix com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. L'estat vegetatiu no ha variat gairebé, només amb una única diferència d'ençà de l'episodi vergonyós de dies enrere. Com si encara hi hagués restes de perfum, que ja no utilitza per no remoure res, en la seva pell, el senyor Herèdia dibuixa un somriure lleu en els seus llavis, que incomoda la Sònia.

    Marxa de l'habitació de pressa, després d'haver anotat les dades del matí. I d'haver notat, també aquest matí que, en entrar ella, lentament el membre flàccid es tornava erecte sota els llençols. I s'astora de nou i ha de calmar-se abans de continuar el control rutinari, a l'habitació 504, que el destí capriciós ha volgut que sigui ocupada pel sexagenari doctor Córcoles, que es recupera de l'embòlia que va patir dies enrere.


    d.
  • La mirada
    SenyorTu | 17/07/2011 a les 14:23

    Lexington Avenue, 6:15 am. El dia clareja. Hi ha poc trànsit; alguns cotxes que encara duen els llums encesos. Els pocs vianants travessen l'avinguda per on volen. Surt vapor de les fumeres sobre l'asfalt, com a les pel•lícules. New York és com a les pel•lícules.
    Jo espero el cotxe blau fosc que m'ha de conduir a Washington, així li ho he dit al noi negre de la gorra de plat que s'ha ofert, amb posat afable i divertit, a cridar-me un taxi a la porta de l'hotel. Refresca; aquesta matinada de mig juny és freda. De cop i volta, s'obren les portes automàtiques corredisses i una noia sobre talons alts i dins d'una bata blanca curta travessa el portal i es planta al costat del noi negre. No es diuen res. Ell aixeca un braç cap el cel i amb dos dits de l'altra mà a la boca fa un xiulet potent. S'atura un taxi groc i li obre la porta. Ella puja apressada i indiferent. Quan s'asseu, el baix de la bata li puja cames amunt i se li veu tota la cuixa. El noi de la gorra tanca la porta mentre ella s'inclina cap el conductor pakistanès per dir-li on ha d'anar. Té els cabells humits i va sense maquillar. No ha donat propina ni el porter ha semblat esperar-la; és estrany, perquè normalment s'ofenen molt si no reben el dollar de propina. Si no ho fas i ells poguessin, et clavarien una punyalada sense contemplacions. Deuen haver excepcions, però. La noia abaixa el vidre de la finestreta mentre el vehicle es posa en marxa i en aquell instant em mira. Un segon ben just, però la mirada és intencionada. El vehicle s'allunya uns metres i gira per 49 St. Suposo que es tracta d'una prostituta que ha acabat el servei i vol tornar a casa. Em conec i sé que pensaré en aquella mirada i que intentaré descobrir-hi el sentit. Faré hipòtesis però mai no sabré realment què em volia dir, si és que em volia dir alguna cosa. El meu cotxe ja és aquí. El noi corre a obrir-me la porta i jo busco el bitllet d'un dollar que tinc preparat a la butxaca.
  • RE: REPTE CLÀSSIC CDLXXIII ::: BATA BLANCA
    Nebert | 17/07/2011 a les 15:28
    Nyam nyam nyam. Que bo. Li encantaven els seus espaguetis a la carbonaracoa. Bàsicament, espaguetis a la carbonara, la seva carbonara, amb fritos barbacoa a tutti pleni. Li donaven el toc salat i cruixen al plat. Genials, el seu millor descubriment científic desde les larves cluclusaurus.

    Feia anys que havia descobert una cosa increible que tirava per terra totes les teoires respecte al tema. Va descobrir que feia mils d'anys, existien uns cucs gegants carnívors que vivien sota terra. Quan aquells cucots tenien gana, sortien a la superfície i es cruspien algun animal, incluit humans! Als humans d'aquella epoca no esl feien gracia els habits alimentaris d'aquells cucs i cada cop que veien algun forat a terra per on havia sortit algun cucot d'aquells, posaven una pedra grossa i llarga a sobre, per a que el cuc no pogués sortir. Normalment el cuc, amb los poques forces que li quedaven, abans de morir de gana feia un altre forat a la vora. Llavors els humans tapaven el segon forat amb una altra pedrota. El cuc, arribat aquest moment no acostumava a tenir prou força o ànims per fer un tercer forat, i feia el que podia per tirar les pedres... a vegades inclús ho aconseguia. Així que els humans posaven una tercera pedra a sobre per assegurar les altres dos. De totes aquestes construccions humanes, en deien menhirs i dolmens. I sota seu s'acostumaven a trobar cadavers humans. Això feia que la comunitat científica cregués erroneament, que eren com lapides prehistòriques, zones on enteraven als morts. Fals...

    En Beorups.. ho havia descobert feia temps. Ara nomès li quedaba posar-se la seva bata blanca de doctor... i tornar altre cop a la feina. Quedaven encara, moltes coses més per descobrir...

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.