Detall intervenció

De peus a terra.

Intervenció de: Jota de trèvols | 11-09-2012

Havia estat el seu habitat natural, casa seva, allà on passava hores i hores, fent voltes, pujant fins a tocar l’univers, baixant fins a fregar l’infern amb el nas. Aquell lloc havia estat el seu amor d’infància, des que va aprendre a arribar-hi , des que va aprendre a sentir la brisa al seu cabell, el reflugir del Sol a les seves galtes, el tacte dels núvols als seus turmells.

L’Àngel havia estimat el cel d’ençà que havia après a volar, des del moment en que va comprendre per a què servien aquelles extremitats, plenes de plomes, extenses, magnífiques, especials i úniques.

Ara això no es podria tornar a repetir mai més. Havia rebut “l’ajuda” que necessitava, havia estat reintegrat al món al qual pertanyia, el mateix que el rebutjaria en veure aquella herència del déu del vent, aquella senya d’identitat que marcava la seva procedència del regne del firmament.

Ara restava engarjolat per sempre més. Li havien dissenyat una vida “ideal” amb muller i fills, una feina respectable, un futur ben prometedor. Seria l’enveja de tot aquell que el conegués, seria conegut per tot mortal que somnies amb ascendir fins l’últim pis del gratacel més important de la ciutat. Però ell ja no somiava. Li havien arrencat aquesta capacitat, i l’únic lloc on volia ascendir era fins al seu únic amor, del que estaria per sempre més allunyat.

Lligat a terra, separat de allò que més volia, de la seva llibertat, privat de la seva dansa amb la Lluna i els estels, oblidat per sempre més pel sostre blau que l’havia rebut en intenses abraçades durant tant de temps. Per a ell, la simple idea de saber que els seus dies acabarien sense poder tornar a casa seva, suposava la mort en vida.

Ara tocava néixer. Ara tocava ser un humà més. Sortir del ventre de la seva nova mare, amb només dos braços i dues cames. I viure una vida supèrflua, sense recordar allò que sempre havia estimat, aquell “ciel bleu” que no era menys que el seu progenitor real, el seu primer i últim amor.

I viure de peus a terra.


Respostes

  • RE: Repte Clàssic DXXII. Amors prohibits.
    Mena Guiga | 07/09/2012 a les 16:32
    8deia vol dir: (diada...)
    Ningú és perfecteeeeee!!!!!
  • RE: Repte Clàssic DXXII De parelles, un fum !
    rnbonet | 07/09/2012 a les 19:58
    "Cap prohibició, si dos s'estimen. Amor és vida", proclamava des del púlpit mossén Pere, embolicat amb la soltera beata del segon esquerre.
    "Cap amor no és prohibit", deia Calixt, senyor rector de la parròquia abans que el 'xulo' de torn s'emportés al llit la seua filla.
    "El Senyor ens vol a tots... i jo vull a l'Encarna", confessava al senyor excel·lentíssim bisbe Tomàs el frare Macià.
    "El cul és persona i jo li'l done per amor al company Macià", assegurava Calixt al seu amicTomàs.
    I etcètera, etcètera, etcètera.
    • RE: RE: Repte Clàssic DXXII De parelles, un fum !
      rnbonet | 07/09/2012 a les 20:04
      Ai, amor, les paraules clau!!! Oblidades, amb tant de negre i vermell!

      Acabaria, abans de "I etcètera....", amb un "Així, de passada i a correcuita, em resulta quasi impossible dissenyar un altre personatge, encara que superflu, que fes refulgir més el tema que ens ocupa. Encara que ""haberlos, aylos"" "
  • Tinc un dubte dubtòs...
    Jota de trèvols | 07/09/2012 a les 21:52
    Puc participar amb un text ja escrit del meu perfil? O perd massa la gràcia?
  • RE: Repte Clàssic DXXII. Amors prohibits.
    montsepema | 07/09/2012 a les 22:27
    LA MARE DE LA NÒVIA

    Cada dia passava davant seu quan anava a la feina, cada dia li saccejava el cos quan s'acostava, l'estòmac li feia papallones, i es defeia amb una sola mirada seva.
    S'imaginava com seria tastar els seus llavis, tocar la seva pell, sentir el seu cos, i amb aquests pensaments es quedava tot el dia, sense poder treure's del cap, aquella mirada que el seduïa cada cop que es trobàven.
    Quan arribava la nit, i es quedava al sofa descansant, mentre mirava la televisió somniava en que la podia tocar-la en allargar la mà, i quan sortia a buscar a la seva xicota tant sols volia quedar-se a solas amb aquella dona esplèndida de més de quaranta anys que li oferia tota la seva experiència per disfrutar i el feia refulgir d'entre els núvols. Com dissenyar un pla per no tenir a la seva xicota al davant???.
    Cada dia es sentia més atret per aquella dona que es mostrava tal qual era, que no havia de fingir, que res en ella era superflu.
    TARD O D'HORA SERÀ MEVA es deia cada dia....
  • L'AMOR MÉS PROHIBIT (out of contest)
    Mena Guiga | 08/09/2012 a les 00:06
    Ella, ella va tenir molts, molts, molts amors. Incomptables amors.
    Als quinze any, en Peter li va tocar els pits.
    Als setze anys, en Brian li va tocar els pits i la va besar a la boca amb llengua inclosa.
    Als disset anys, en Phil li va llepar els mugrons, la va besar amb fruïció i amb variants i li va passar les mans per sota les calcetes.
    Als divuit anys, en Matt li va dissenyar un pla amatori a partir de remenada de pits, petons de molta mena, llepa que lleparàs els baixos i penetració.
    Als dinou anys, en Greg no va deixar cap detall per superflu i va realitzar totes les accions que els anteriors havien fet més l'afegitó de fer refulgir els ulls, tot seductor.
    Als vint anys, l'Stephen va dedicar-li hores i hores i va repetir totes aquelles accions més una altra.
    Als vint-i-un en Henry....ídem més una altra.
    Als vint-i-dos, l'Ed....ídem més una altra.
    Als vint-i-tres...

    Als quaranta anys, ella ja en tenia prou.
    Va poder escriure un kamasutra propi i el va fer editar amb un nom més curiós: 'Les desinhibicions no prohibides'. Tenia gràcia expressant-se, però no va ser pas per això que se'n van vendre milions i milions d'exemplars i que fos traduït a moltes llengües, el jupiterià inclòs.

    I ella va deixar casa seva, un àtic assolellat a la costa, i va donar tots els estalvis i els guanys a les monges descalces (les autèntiques, que, felices, van córrer a comprar-se sabates, que ja tocava!) i va marxar, lluny, molt lluny, ella.

    Ara. Ella té els ulls tancats i amb consciència de la respiració. L'aire entra, l'aire surt; el ventre s'infla, el ventre es desinfla; el diafragma creix, el diafragma decreix. Hi ha pau. Va abillada amb una túnica de color safrà i l'aire pur és pres i expulsat pel nas. Hi ha pau. Mentre pensa que l'amor de la seva vida és l'essència de l'Himalaya i que, imbècil ella, fent cas omís de la veu certa, es dedicava a amors no prohibits. I el prohibit anar esperant. Ara era feliç.

    Mena (d'espiritual abans que de carnal)

    • RE: L'AMOR MÉS PROHIBIT (out of contest)
      Mena Guiga | 08/09/2012 a les 00:09
      'fos' és 'va ser'
  • RE: Repte Clàssic DXXII. Amors prohibits.
    Joana Llor Serra | 08/09/2012 a les 08:43
    Era negre nit, no podia deixar-hi de pensar. Feia tan sols unes hores que havia marxat.. El menjador havia agafat un to ombrívol, el sol s’havia fos i I ni tan sols la lluna gosava fer acta de presencia. Preferia romandre amb les llums tancades. Ara el recolliment embolicava tota l’estança. Després de la seva partença només quedava el buit, el desconsol, la solitud que ho omplia tot de nou. Ara qualsevol comentari era superflu. Ella ja s’ho havia dit tot, que seria la última vegada, que no tornaria a passar. No suportava més el desencís després de cada partença. Ja no tenien cap significat les seves paraules, ara sonaven fosques sense sentit. Després de tants anys la promesa de dissenyar tots dos un projecte comú, semblava fins i tot una ironia. Però com un adolescent enganxat al cannabis sabia que no era capaç de deixar-ho. Com l’aigua pel peix, necessitava el seu aliment, la seva força. Quina fi tenien les seves paraules, les seves carícies, ara ja no refulgien com quan ell hi era. Ara ell havia marxat, al costat de la seva dona. I ella com sempre romania sola.
  • L'espiadimonis enamorat (fora de concurs i fora de rierol)
    Mena Guiga | 09/09/2012 a les 21:58
    Era setembre. Un setembre sense pluges. S'allargassaven les calors i els camins dels camps mostraven, als marges, herbes seques, fonoll rostit, flors com nebuloses de la pastanaga borda i romagueres. Els conreus encara aguantaven l'estació: exèrcits de fesoleres i de tomateres, les darreres amb símptomes de decadència, amb fruits per terra malmetent-se (i hi ha gent que passa gana!). I les terres pelades, de to cafè, preparades per ser inseminades.

    Els pagesos fan créixer blat de moro davant les fesoleres per protegir-les d'invasions de forma natural.
    I va ser entre les fulles llargues i esmolades d'una d'aquestes plantes que la Lídia, que passejava amb bicicleta, va copsar aquell bell insecte. Una lluïssor va fer que hi fixés la mirada, encuriosida, observadora. L'espiadimonis li va tornar la mirada descaradament i amb un vol elegant i brillant i va seguir en direcció al riu.
    La noia li va anar al darrere, pedalant més de pressa.
    Aviat van arribar al marge fluvial. Una paret espessa de canyes no deixava, però, entreveure les aigües. Se sentien, aquell so agradable del fluir continu, de la vida líquida. La Lídia tancava els ulls de tant en tant, no sabia perquè, i va estar a punt d'atropellar una granota que saltava amb dificultat. Va aturar-se i la va agafar: li faltava una pota. Els ulls desorbitats de l'amifibi, humits, com tot ell, pidolaven ajuda i amor. Així que la va posar, sense dubtar-ho, a la cistella de la bicicleta. No gaire lluny, aturada entre uns matolls, la libèl·lula semblava que l'esperés.
    Les tardes eren més curtes. El cel, progressivament, va regalar l'espectacle de cúmuls de mil formes que, joganers -i amb el vent fent conxorxa- es perseguien.
    I la Lídia, tot i admirant-ho, no deixava de pedalejar, un pedalejar que ja no dominava el seu cervell.
    L'insecte continuava davant d'ella, ferm. I ella al darrere, pel senderol giragonsaire que sabia que menava a mar.
    La platja solitària encomanava serenitat. El riu, a l'esquerra, s'unia amb el mar. Van començar a aparèixer els primers estels, però la lluna encara mandrosejava.
    La noia va deixar la bicicleta i la granota -que s'havia adormit com un gatet cansat- i va caminar cap el trencall, on l'espiadimonis s'havia aturat i mostrava la seva lluentor, bategant insistentment les ales.
    Quan la Lídia va ser a un pas d'ella va entendre que s'havia d'estar quieta i, involuntàriament, va acostar-se una mà oberta a la cara. L'insecte s'hi va posar. Bellesa que no pesava gens.
    La gran bola astre rei aleshores es va acomiadar definitavament, deixant-se engolir per l'horitzó amb un taronja que no es troba enlloc més.
    Els ulls de la noia, grossos i expressius, gaudien de tot plegat, més esbatanats que mai. Estava a punt de plorar.
    - Els amors impossibles existeixen entre el sol i la lluna, entre les onades i els núvols, entre la granota i la bicicleta, entre una fasolera i el camí, entre tu i jo.
    Són amors prohibits.
    La imaginació es fa càrrec de prohibir-los, quan no hi és.

    Mena (m'ha sortit així!!!!!!)



  • De peus a terra.
    Jota de trèvols | 11/09/2012 a les 03:26
    Havia estat el seu habitat natural, casa seva, allà on passava hores i hores, fent voltes, pujant fins a tocar l’univers, baixant fins a fregar l’infern amb el nas. Aquell lloc havia estat el seu amor d’infància, des que va aprendre a arribar-hi , des que va aprendre a sentir la brisa al seu cabell, el reflugir del Sol a les seves galtes, el tacte dels núvols als seus turmells.

    L’Àngel havia estimat el cel d’ençà que havia après a volar, des del moment en que va comprendre per a què servien aquelles extremitats, plenes de plomes, extenses, magnífiques, especials i úniques.

    Ara això no es podria tornar a repetir mai més. Havia rebut “l’ajuda” que necessitava, havia estat reintegrat al món al qual pertanyia, el mateix que el rebutjaria en veure aquella herència del déu del vent, aquella senya d’identitat que marcava la seva procedència del regne del firmament.

    Ara restava engarjolat per sempre més. Li havien dissenyat una vida “ideal” amb muller i fills, una feina respectable, un futur ben prometedor. Seria l’enveja de tot aquell que el conegués, seria conegut per tot mortal que somnies amb ascendir fins l’últim pis del gratacel més important de la ciutat. Però ell ja no somiava. Li havien arrencat aquesta capacitat, i l’únic lloc on volia ascendir era fins al seu únic amor, del que estaria per sempre més allunyat.

    Lligat a terra, separat de allò que més volia, de la seva llibertat, privat de la seva dansa amb la Lluna i els estels, oblidat per sempre més pel sostre blau que l’havia rebut en intenses abraçades durant tant de temps. Per a ell, la simple idea de saber que els seus dies acabarien sense poder tornar a casa seva, suposava la mort en vida.

    Ara tocava néixer. Ara tocava ser un humà més. Sortir del ventre de la seva nova mare, amb només dos braços i dues cames. I viure una vida supèrflua, sense recordar allò que sempre havia estimat, aquell “ciel bleu” que no era menys que el seu progenitor real, el seu primer i últim amor.

    I viure de peus a terra.
  • Quan es fa de nit
    SenyorTu | 13/09/2012 a les 16:53
    —T’es - ti - mo.

    La Paula ho ha pronunciat tancant els ulls, prement el mòbil amb força i posant l’ànima i tots els sentits en cada una de les síl•labes.

    —Escolta la cançó —li ha dit ell, al cap d’una estona de silenci.

    Ambdós tenien posada la mateixa emissora de ràdio, com sempre. La Paula ben just ha pogut ser conscient de l’última estrofa

    ...
    Sent que no ets aquí
    ni ets allà.
    L'enyorança fa mal.
    Nina, com puc dir que t'estim?

    Quan es fa de nit...
    *


    Just al final, com si l'escena l'hagués dissenyat un director de cine famós, ell ha penjat.


    La Paula ha entrat a l’habitació, s’ha tret la bata i s’ha posat al llit sense obrir el llum per no despertar l’Agustí. La claror que neix amb l’albada s’escola per les escletxes de la persiana i pot escoltar com ja circulen alguns cotxes. Aviat sonarà el despertador. S’haurà de llevar per fer els esmorzars i portar la nena a l’escola. Sent la respiració serena del seu home. El podrà mirar als ulls? Potser ja fa dies que no ho fa, reflexiona. Ha anat tot tan ràpid... no fa ni dos setmanes que va començar a parlar amb aquell desconegut. Ben aviat, l'acte casual i superflu d’entrar en un xat d’internet per distreure’s una estona abans d’anar a dormir, s’ha convertit en una mena de neguit incontrolable. I aquesta nit, li han refulgit els ulls com feia temps que no li passava quan ha vist com ell escrivia a la pantalla que volia sentir la seva veu. Com li demanava que ella escrivís el número del mòbil. Quina bogeria!

    Es deu haver aturat un repartidor al mig del carrer perquè se senten alguns clàxons inquiets. L’Agustí es gira. La Paula segueix quieta de boca per amunt, amb els ulls oberts. Sap que passarà el dia delerosa per l’arribada de la nit. Sap que, després de sopar i posar la Paula petita a dormir, tornarà a mentir: dirà a l’Agustí que se’n va a l’estudi per continuar preparant les maleïdes oposicions. Ja sap, amb certesa absoluta, que, el que sigui, només acaba de començar.



    * Fragment de "Quan es de nit" de Joan Babiloni
  • Vehemència
    deòmises | 13/09/2012 a les 17:04
    Serà l'església la que empari la nostra trobada, aquest corc que avança per les entranyes dia rere dia i omple d'impaciència. I, entre rosetons que refulgiran amb el sol del sud, apareixeràs plena de set per apaivagar, llavis famèlics per un bes, un mossec, una tímida frase. Llavors ens adonarem de la importància del pla, que semblava superflu mentre el dissenyàvem per ser perfecte, de les hores de conversa secreta, de les confidències a l'ombra del món.

    I et veuré més bella del que ja et veia darrere de la pantalla freda que emparava la teva escalfor, les paraules apassionades escrites amb neguit i pressa podran ser xiuxiuejades en abraçar-nos enmig de la pau del temple. I no tindrem perícia per formular preguntes ni respondre-les, pels nervis a flor de pell d'ençà que hauràs travessat el pòrtic i ens haurem reconegut. Tampoc no trobarem el moment adequat per decidir-nos a travessar-lo de nou i fer cap al meu apartament. Sense gosar agafar-nos de la mà per si un cas apareixen ulls que no haurien de ser presents.

    Serà a l'església on descobrirem el tacte i el gust, l'esgarrifança i la timidesa extrema, i un nou glop de desig ens recorrerà la columna vertebral tot esperonant-nos els membres. Caldrà controlar els ímpetus i les ganes de devorar cada centímetre dels nostres cossos per no rebre el toc d'atenció de les ancianes beates que duen dol sempitern. I recorrerem, com si fóssim amics que s'han trobat per casualitat, els pocs carrers que ens separen de la salvació i de la intimitat de les quatre parets en què només hi ha espai per a tu i per a mi. I en tancar la porta, les pupil·les es cercaran en la penombra demanada, per recrear, un cop més, l'escenari de la nostra coneixença, la primera nit de màgia i de conversa amena, sense cap més límit que l'alba.

    I et despullaré amb la lentitud de qui ha sabut esperar i de qui desitja amb vehemència, et fitaré amb l'atenció que has merescut sempre i sabré que davant meu hi ha la dona que em desperta i em desvetlla, que em carrega dia rere dia les alforges de la necessitat sincera. I agrairé al cel que veneres la teva existència, la nostra coincidència, la decisió esbojarrada de trobar-nos, malgrat el perill i el risc. Tot això serà demà, quan hagis tornat de l'escola, de deixar els petits. Avui imagino cada detall de la nostra cita, que està a punt de fer-se realitat, mentre us esguardo rere les cortines de l'apartament, a tu i al teu marit, envoltats per la gatzara de la quitxalla. Avui que encara no ets meva...



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.