Detall intervenció

Darrere del mostrador

Intervenció de: Miralpeix | 01-09-2006


- 93?- diu ella.

- Jo.- diu ell allargant-li el paperet que duu a la butxaca plena de parracs.

Posa sobre el taulell un vell i immens dossier. S'escura la gola i diu:

- Venia per donar-me d'alta de la funció 34barraA.

- Aquesta mena d'altes no les fem aquí.- respon una mica fastiguejada i amb certa magnificència.

Ell somriu desafiant. Ressegueix amb el dit les pestanyes del seu vell i immens dossier. L'obre per la de color blau. Passa set o vuit pàgines a tot drap. Les anelles fan "clic". En treu un document. Li allarga.

- El model BbarraC de la nomenclatura explica que l'alta de la funció 34barraA es realitza en aquest mostrador. Fixi's en els paràgrafs quatre i set.

- Això sembla.- diu ella, perdent l'aire de suficiència. Li retorna el paper. Abaixa el cap i es posa a teclejar frenèticament, mentre vomita:

- M'ha de portar copia duplicada del model 113guióA. Dos certificats d'empadronament de municipis diferents. El segell βguióz. Cinc fotos carnet de mida natural i una acta firmada pel Conseller de Medi Ambient i Transports.

Mentre ella resa els requisits i tecleja, ell, mou els fulls de l'immens i vell dossier amunt i avall tot barrinant. Sona el "clic" de les anelles. Li allarga els papers dient:

- Aquí els té.

Ella aixeca el cap. Els hi pren de les mans. Hi fa una ullada fent-se la desmenjada. No pot evitar deixar anar un "tot correcte" d'admiració. Torna a abaixar el cap i continua picant.

Les finestres a la pantalla se superposen cada cop més ràpid i, ella, pica i pica. S'espanta. La informació la inunda. De cop, treu les mans del teclat impotent. Es queda mirant com l'ordinador es torna boig. Un udol se li escapa al sistema. Salten els ploms.

Tanca el vell i immens dossier. Somriu. Tot i que sap que és momentani, aquest cop, ha pogut vèncer la burocràcia.



Respostes

  • Moviment reflex
    marinada | 01/09/2006 a les 18:06

    Se'l va haver de mirar una bona estona, ara era calb i tenia una panxa prominent, però era ell. Sempre havia imaginat aquest moment, barrinant mil estratègies de venjança, però l'odi i la rancúnia no van aparèixer. Gairebé s'enfada amb ella mateixa. En un segon li passà per la cap tota aquella vella història de l'institut; ell era el típic "guaperes", impertinent, altiu i cregut. Però ella se'n va enamorar i li va donar tot. Quan va aconseguir el que volia, la rebutjà de la pitjor manera. Va explicar a tot l'institut com de bé la mamava. Quan la veia, udolava tot imitant-la quan cridava el seu nom quan tenia l'orgasme... Tots els nois es cregueren amb dret d'exigir-li el mateix que li havia donat a ell. El cabró havia aconseguit deixar-li la autoestima com un parrac, i va acabar accedint a qualsevol petició pel sol fet de captar l'atenció d'algú.
    Gràcies a ell doncs, havia arribat tan avall, o tan amunt, depèn de com es miri: Havia esdevingut una de les més reconegudes putes de luxe..
    I ara era davant seu, bavejant amb les noies que feien l'estriptease a l'escenari del puticlub. S'hi acostà però ell no la reconegué; el temps i els retocs a la clínica de cirurgia ho van impedir.
    - Què, nena? Vols que t'ensenyi una cosa que tinc per a tu
    Continuava sent igual d'imbècil, amb aquella actitud d'estudiada magnificència.
    -Si, pugem a dalt i m'ho ensenyes.
    No sabia perquè ho feia, només seguia el seu instint. Quan arribaren a l'habitació s'abaixà els pantalons i li digué
    -Va, menja-te-la, marrana!
    Ella s'agenollà i es posà el membre a la boca, mecànicament, com quan era a l'institut.
    Però alguna cosa es va rebel·lar dins seu i pensà
    -Ah no, una altra vegada no!
    I com si d'un moviment reflex es tractés, va serrar les barres amb tota la seva força.

  • Darrere del mostrador
    Miralpeix | 01/09/2006 a les 22:55

    - 93?- diu ella.

    - Jo.- diu ell allargant-li el paperet que duu a la butxaca plena de parracs.

    Posa sobre el taulell un vell i immens dossier. S'escura la gola i diu:

    - Venia per donar-me d'alta de la funció 34barraA.

    - Aquesta mena d'altes no les fem aquí.- respon una mica fastiguejada i amb certa magnificència.

    Ell somriu desafiant. Ressegueix amb el dit les pestanyes del seu vell i immens dossier. L'obre per la de color blau. Passa set o vuit pàgines a tot drap. Les anelles fan "clic". En treu un document. Li allarga.

    - El model BbarraC de la nomenclatura explica que l'alta de la funció 34barraA es realitza en aquest mostrador. Fixi's en els paràgrafs quatre i set.

    - Això sembla.- diu ella, perdent l'aire de suficiència. Li retorna el paper. Abaixa el cap i es posa a teclejar frenèticament, mentre vomita:

    - M'ha de portar copia duplicada del model 113guióA. Dos certificats d'empadronament de municipis diferents. El segell βguióz. Cinc fotos carnet de mida natural i una acta firmada pel Conseller de Medi Ambient i Transports.

    Mentre ella resa els requisits i tecleja, ell, mou els fulls de l'immens i vell dossier amunt i avall tot barrinant. Sona el "clic" de les anelles. Li allarga els papers dient:

    - Aquí els té.

    Ella aixeca el cap. Els hi pren de les mans. Hi fa una ullada fent-se la desmenjada. No pot evitar deixar anar un "tot correcte" d'admiració. Torna a abaixar el cap i continua picant.

    Les finestres a la pantalla se superposen cada cop més ràpid i, ella, pica i pica. S'espanta. La informació la inunda. De cop, treu les mans del teclat impotent. Es queda mirant com l'ordinador es torna boig. Un udol se li escapa al sistema. Salten els ploms.

    Tanca el vell i immens dossier. Somriu. Tot i que sap que és momentani, aquest cop, ha pogut vèncer la burocràcia.


  • Venjança catalana
    pivotatomic | 02/09/2006 a les 09:33

    Mentre observa com cremen les teulades de palla del llogarret, el guerrer escolta un udol darrere seu. Es gira sense pressa i veu a dos camperols, corrent vers ell, brandant els seus estris per llaurar. El guerrer percep la por i la desesperació en els seus rostres i esbossa un somriure de llop dolent sota la poblada barba.

    Amb un moviment automàtic, gita la seva llança curta contra el més pròxim. L'home cau traspassat de banda a banda sense emetre ni un gemec. Amb la mà que li ha quedat lliure després d'utilitzar la llança, el guerrer extrau el punyal que duu a la cintura i, amb un gest felí, s'escapoleix de l'escomesa del segon pagès. La seva aixada, però, arriba a fer-li un tall al braç. Sense mostrar dolor, culmina la seva finta enfonsant fins al mànec l'afiladíssim punyal al cor del seu atacant, que mor gairebé sense adonar-se de què l'ha matat. Cau a plom i la seva sang, que brolla a borbollons de la ferida, rega aquella terra en la que ha deixat la vida intentant arrencar-ne els aliments per a ell i els seus.

    El guerrer mira els dos cadàvers amb indiferència. Després, arrenca un parrac del quitó d'un i l'utilitza com a bena per tapar-se la ferida. Silenciós, es gira i contempla novament l'espectacle, magnificent i terrible, de les flames devorant el poble.

    Dos guerrers, d'estampa idèntica a la seva, arriben corrent.

    -Missenyor, què fem amb dones i nens?

    Bernat de Rocafort, cabdill almogàver, clava els seus ulls, glaucs i gèlids en l'horitzó. Mentre els soldats esperen resposta, barrina un cop més en la traïció del rei grec Paleòleg i en la mort a traïció del seu senyor, Roger de Flor, i altres companys al seu palau. Després, decideix que, per molta que en vessi, no hi haurà mai prou sang per pagar-los un deute semblant. Sense mirar-los, ordena:

    -Mateu-los. A tots.

    • El Cercle Foll
      foster | 02/09/2006 a les 13:00

      El Cercle Foll

      -Eps tu, bola de greix! Agafa l'einam i enfilat per comprovar tots els enllaços. Demà tenim la puta revisió anual. M'has sentit, caracul?! Hahaha...-l'Omar fa una riallada complagut.-Quan tornem, les vagonetes han de lliscar com esquís!-li etziba a la cara abans de marxar amb la Leonor.
      L'Edgar calla i assenteix amb un cop de cap abans de dirigir-se pesadament al taller.
      L'Edgar té els ulls blaus, transparents i freds, com morts...El cabell rinxolat com un querubí, ros de blat però escàs i enganxant sempre com amb fixador a aquella closca deforme i exageradament petita que el fa semblar una pera amb cames.

      ***

      Ara, mentre els seus dits barrinen les travesses de seguretat per fixar-les de nou, la ment de l'Edgar discorre per uns rails imaginaris vers la llum al final del túnel...Es mira el Cercle Foll, aquell obsolet tirabuixó de ferro, i intenta pensar en positiu, defugint la humiliació de veure's altre cop emmerdat de greix de cap a peus, bruta la roba, tot ell fet un parrac de persona. I tot per la seva culpa: Ell, ell i la seva puta, aquella rossa maleïda que els enfronta i que desperta en l'Omar somnis exagerats d'un futur de vida magnificent, lluny d'aquell món de fira, potser a Los Àngeles, entre les estrelles de l'espectacle i els famosos.
      "Bah...no hi pensis, és un poca pena, i ella el deixarà només en trobi un altre. Tant de bo rebentin!" pensa l'Edgar -en un rampell impulsiu i impropi del seu caràcter contingut- mentre segueix amb el curro.

      ***

      -A veure, bola de greix...la Leo i jo ara farem une promenade de prova...pobre de tu que...
      L'Edgar ja en té prou: no els suporta. Es gira i fa camí cap als lavabos. Però, abans d'arribar-hi, en sentir el brutal estrèpit i l'udol de mort que esgarrapa el Cercle Foll, es permet, per primera vegada des que és viu, un lleu i imperceptible somriure...







      • El Cercle Foll (definitiiva)
        foster | 02/09/2006 a les 13:51

        El Cercle Foll

        -Eps tu, bola de greix! Agafa l'einam i enfila't per comprovar tots els enllaços. Demà tenim la puta revisió anual. M'has sentit, caracul?! Hahaha...-l'Omar fa una riallada complagut.-Quan tornem, les vagonetes han de lliscar com esquís!-li etziba a la cara abans de marxar amb la Leonor.
        L'Edgar calla i assenteix amb un cop de cap abans de dirigir-se pesadament al taller.
        L'Edgar té els ulls blaus, transparents i freds, com morts...El cabell rinxolat com un querubí, ros de blat però escàs i enganxant sempre com amb fixador a aquella closca deforme i exageradament petita que el fa semblar una pera amb cames.

        ***

        Ara, mentre els seus dits barrinen les travesses de seguretat per fixar-les de nou, la ment de l'Edgar discorre per uns rails imaginaris vers la llum al final del túnel...Es mira el Cercle Foll, aquell obsolet tirabuixó de ferro, i intenta pensar en positiu, defugint la humiliació de veure's altre cop emmerdat de greix de cap a peus, bruta la roba, tot ell fet un parrac de persona. I tot per la seva culpa: Ell, ell i la seva puta, aquella rossa maleïda que els enfronta i que desperta en l'Omar somnis exagerats d'un futur de vida magnificent, lluny d'aquell món de fira, potser a Los Àngeles, entre les estrelles de l'espectacle i els famosos.
        "Bah...no hi pensis, és un poca pena, i ella el deixarà només en trobi un altre. Tant de bo rebentin!" pensa l'Edgar -en un rampell impulsiu i impropi del seu caràcter contingut- mentre segueix amb el curro.

        ***

        -A veure, bola de greix...la Leo i jo ara farem une promenade de prova...pobre de tu que...
        L'Edgar ja en té prou: no els suporta. Es gira i fa camí cap als lavabos. Però, abans d'arribar-hi, en sentir el brutal estrèpit i l'udol de mort que esgarrapa el Cercle Foll, es permet, per primera vegada des que és viu, un lleu i imperceptible somriure...







  • Els monstres no existeixen.
    Jere Soler G | 02/09/2006 a les 16:42

    Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà.
    Magnificent i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeig d'una vida pletòrica.
    La gent l'ha acollit, oblidant el meu pobre germà... a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys barrinant maneres de fer justícia.
    Deixo el camí i avanço enmig dels arbustells cap el vedat de caça. Els esbarzers m'esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L'agafo amb cura, ningú no m'enxamparà.
    Per llevant, l'alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de mercuri. Recordo el temps en què m'extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que fretura alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.
    L'estic veient, s'apropa.
    Apostat dalt de la penya, abraono l'escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M'arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d'una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d'encantar.
    M'hi atanso i li descobreixo les parpelles closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a l'endins. Llavors veig, en els seus ulls, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el van llevar del pou. Caic de genolls i em descobreixo de la mateixa casta que l'ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.
    D'aquí a poc, una mare tornarà a plorar.
    I jo, absolutament enfonsat, m'adono que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

    • Els monstres no existeixen. (Aquesta és la versió que val, he resolt una petita contradicció)
      Jere Soler G | 02/09/2006 a les 20:59

      Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà.
      Magnificent i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeig d'una vida pletòrica.
      La gent l'ha acollit, oblidant el meu pobre germà... a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys barrinant maneres de fer justícia.
      Deixo el camí i avanço enmig dels arbustells cap el vedat de caça. Els esbarzers m'esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L'agafo amb cura, ningú no m'enxamparà.
      Per llevant, l'alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de mercuri. Recordo el temps en què m'extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que fretura alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.
      L'estic veient, s'apropa.
      Apostat dalt de la penya, abraono l'escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M'arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d'una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d'encantar.
      M'hi atanso i li descobreixo les parpelles mig closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a l'endins. Llavors li veig, a l'escletxa de la mirada, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i em descobreixo de la mateixa casta que l'ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.
      D'aquí a poc, una mare tornarà a plorar.
      I jo, enfonsat, m'adono que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

  • No hi ha millor plaer que el trobar un vell amic
    angie | 03/09/2006 a les 16:56

    Cada cop que en Ferran tornava d'aquelles reunions d'antics alumnes li quedava un pòsit de rancúnia envers en Pere. Aquest tenia el do d'acaparar totes les rialles femenines i solien rifar-se'l a l'hora del dinar : seure a la seva taula era garantia d'un dinar amè i carregat d'afalacs, era un tipus seductor, sempre ho havia estat... Ell, en canvi, era plat del gust dels intel.lectuals, de tots aquells que volien arreglar el món entre els entrants i les postres i això feia que quan arribava el cafè, els seus ulls ja no estaven per la conversa, eren clavats a l'esquena d'aquell "company" amb tant carisma que no parava de recordar-li les brometes que sempre havia suportat. Allò li molestava molt més que quan se les donava de gallet, fanfarronejant sobre els seus "ligues" extramatrimonials, els quals adobaven encara més el seu magnetisme. I la propera vegada no diferiria gaire dels darrers retrobaments, tret que l' udol de venjança li martellejava els timpans amb insistència.
    Feia dies que pensava la manera de deixar a en Pere com un parrac, però la millor idea aparegué un matí quan buidava la bústia. Tot era publicitat però ... voilà!. Faltaven cinc dies... suficient!

    *

    - Viu aquí en Pere Trullols i Argemí? - preguntà el missatger, amb accent del sud.

    La dona assentí i signà l'albarà, tancant la porta sense apartar la vista del remitent : Fantasies 2000. S'escarxofà al sofà amb el paquet sobre les cames, esperant tornés el seu marit a casa.

    *

    El dia esperat arribà i amb ell, un somriure magnificent al rostre d'en Ferran. En Pere ni el va saludar però ell, agafant-lo per l'espatlla i amb veu clara i segura li digué :

    - Espero no t'hagi molestat la brometa. El vestit de làtex i el fuet de tres cues eren un regal per donar ales a la teva imaginació quan m'haguessis de deixar en ridícul de nou.


  • Despertar
    mjesus | 03/09/2006 a les 18:17

    Mentre camina cap a la sala d'urgències de l'hospital, sent les mirades clavades en el seu rostre. Seu a una de les cadires i espera el seu torn; amb una gasa prem la ferida de l'ull que li sagna. Aquell dia el seu home l'havia colpejada de valent; no era el dolor físic el que li feia més mal; se sentia vexada: doblegava la seva voluntat, imposava les seves regles i la feia sentir com un parrac, una merda. Em matarà, un dia d'aquests em matarà…si no el mato jo abans! Se sentia molt feble. No era prou espavilada per sortirse'n sola.
    Perquè no?
    El seu cap no parava de barrinar: un verí, sí, un verí que el matés poc a poc. Seria una mort dolorosa…una venjança lenta i maquiavelica! Va recordar l'argument d'una novel·la en la que la protagonista, assassina al seu marit amb una agulla milimètrica clavada a l'ull per provocar-li una aturada cardíaca, -la dona feia proves amb ulls de porc… o eren de vedella?- massa sofisticat. El millor era buscar un verí. Li afegiria al menjar; cuinaria els plats més saborosos per dissimular-ne el sabor. Sí, era tòpic -va reflexionar- però era l'únic que tenia a l'abast. Buscaria informació a internet, sobre verins casolans.

    L'altaveu anuncià el seu nom "Joana Botifoll, sala 4".
    Mentre la doctora li feia la cura, l'observava: va detectar unes ombres fosques a l'alçada del coll. Apartà suaument la vora de la camisa.
    -Digui'm qui li ha fet aquestes marques? -Exclamà esgarrifada.
    Un udol silenciós es va escampar per l'habitació asèptica de l'hospital; els ulls li cremaven i les llàgrimes li van rodolar galtes avall. No calgueren les explicacions morboses, la metgessa redactà l'informe i li recomanà que denunciés al seu marit.
    La Joana frisava per marxar, tornar a casa i dur a terme el seu insòlit i magnificent pla.
    • Despertar (petites correccions)
      mjesus | 03/09/2006 a les 18:28

      Mentre camina cap a la sala d'urgències de l'hospital, sent les mirades clavades en el seu rostre. Escull una de les cadires i espera el torn; amb una gasa prem la ferida de l'ull que li sagna. Aquell dia el seu home l'havia colpejada de valent; no era el dolor físic el que li feia més mal; se sentia vexada: doblegava la seva voluntat, imposava les seves regles i la feia sentir com un parrac, una merda. Em matarà, un dia d'aquests em matarà…si no el mato jo abans! Se sentia molt feble. No era prou espavilada per sortirse'n sola.
      Perquè no?
      El seu cap no parava de barrinar: un verí, sí, un verí que el matés poc a poc. Seria una mort dolorosa…una venjança lenta i maquiavèl·lica! Va recordar l'argument d'una novel·la en la que la protagonista, assassina al seu marit amb una agulla milimètrica clavada a l'ull per provocar-li una aturada cardíaca, -la dona feia proves amb ulls de porc… o eren de vedella?- massa sofisticat. El millor era buscar un verí. Li afegiria al menjar; cuinaria els plats més saborosos per dissimular-ne el sabor. Sí, era tòpic -va reflexionar- però era l'únic que tenia a l'abast. Buscaria informació a internet, sobre verins casolans.

      L'altaveu anuncià el seu nom "Joana Botifoll, sala 4".
      Mentre la doctora li feia la cura, l'observava: va detectar unes ombres fosques a l'alçada del coll. Apartà suaument la vora de la camisa.
      -Digui'm qui li ha fet aquestes marques? -Exclamà esgarrifada.
      Un udol silenciós es va escampar per l'habitació asèptica de l'hospital; els ulls li cremaven i les llàgrimes li van rodolar galtes avall. No calgueren les explicacions morboses, la metgessa redactà l'informe i li recomanà que denunciés al seu marit.
      La Joana frisava per marxar, tornar a casa i dur a terme el seu insòlit i magnificent pla.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: