Detall intervenció

CONVOCATÒRIA REPTE CLÀSSIC CDXCVIII (498) - ESTRANYS EN UN TREN

Intervenció de: Galzeran (homefosc) | 03-02-2012




REPTE CLÀSSIC CDXCVIII (498): ESTRANYS EN UN TREN

Reunits via correu electrònic la gypsy i en darkman, hem pensat que aquesta setmana podríem tocar un clàssic com; "Estranys en un tren", el tema seria dos desconeguts es troben i... es veuen obligats a compartir alguna cosa, un lloc, una tasca, us espai. No cal que seguiu tota la pauta dramàtica de la Highsmith o del Hitchcock, partint de la premisa casual, demanem un relat que pot ser fantàstic, real, futurista, submarinista, dos ratolinets de la boratori... etc.



Entre 498 i 1000 paraules, és més fàcil de llegir si en tenim més de quatre. (Això ho havia de dir gypsy?)

Fins el dijous dia 9 a les 22 hores

I les paraules clau? No en vàrem parlar... doncs quatre, com sempre:
Oblidar, viatge, gitana, fosc. Admeses les seves variables.



Respostes

  • Els inicis [fora de concurs]
    Joan Gausachs i Marí | 08/02/2012 a les 10:34

    Volia esperar a que el repte estigués saturat de participants, així no es notaria tant el fora de concurs, però com que veig que us fan gruar la participació massiva... us penjo aquest relat a veure si fa d’esquer...


    Els inicis

    A l’Alfred Pich i Cochs li agradava força viatjar en tren. Li agradava gaudir de la tranquil•litat que li donava el fet de poder aprofitar el temps per escriure les seves dèries. Aquella tarda, seia còmodament en un compartiment per a ell sol, i escrivia frenèticament un guió que ell considerava molt cinematogràfic, un guió que en mans d’un bon director podria esdevenir una obra mestra... n’estava ben convençut.

    Estava tan absort en la seva tasca que no es va adonar que entrava una passatgera en el seu compartiment, fins que aquesta no li digué per segona vegada:

    —Bona tarda... perdó, li he dit bona tarda...! No voldria molestar...
    —Perdoni, perdoni, estava distret amb les meves cabòries i no m’he adonat que entrava.
    —Veig que està escrivint... Són coses personals, o pel contrari...?
    —Sóc, bé intento ser, guionista cinematogràfic.
    —De veritat? Digui, digui, quina pel•lícula està basada en un guió seu?
    —De moment he de reconèixer que cap.
    —Com és això?
    —Miri, perdoni, li estic contestant per educació, però és que si continua parlant no em concentro.
    —Perdoni’m vostè a mi. Ja callo!

    L’Alfred es concentrà novament en la seva feina.

    —De totes maneres, no li costaria gaire de contestar la meva pregunta... només una.
    —Quina pregunta era? —remugà l’Alfred.
    —Li preguntava que com era que no havien adaptat cap guió seu.
    —Senzillament perquè encara no he pogut presentar un guió complet a cap productora.
    —I... com és que no ho ha fet?
    —Perquè encara no n’he acabat cap i, al pas que vaig, no n’acabaré mai cap.
    —Sembla que li molesti que li doni conversa.
    —Què vol que li digui?
    —Digui’m la veritat.
    —Ja que ho pregunta...
    —No, no cal que em respongui. Ja veig per on va.
    —Gràcies a Déu! A veure si calla una mica!

    L’Alfred, una mica mosca, intentà concentrar-se novament.

    —I... a quina productora li agradaria dirigir-se, en el cas d’acabar algun guió?

    L’Alfred, aixecà el cap, prengué paciència i, fent un esforç, li contestà:

    —No ho sé pas. N’hi ha tantes...
    —Doncs miri, jo conec personalment a algú de la “Per Amunt”
    —Així, vostè, em podria fer de bo...
    —Caram! Com han canviat les coses... Ara ja vol parlar amb mi?
    —És que m’ha agafat en un mal moment. Perdoni’m i pregunti el que vulgui.
    —Està bé, no li tindré en compte la falta de cortesia que ha tingut fins ara.
    —Moltes gràcies...!
    —Els seus guions són tots originals o també fa adaptacions d’altres autors?
    —N’hi ha de tot tipus. En tinc uns quants de començats i, tal com li he dit abans, no en tinc cap d’acabat però no desespero. Un dia o altre trobaré un guió que em portarà a la fama.
    —El veig molt convençut.
    —I tant!
    —I de què tracten els seus guions?
    —El primer que vaig fer, i que evidentment encara no he acabat, tractava d’una “bailaora”, una gitana que acompanyada a la guitarra per un individu que, a hores d’ara, encara no sé ni jo mateix, si era el pare, el germà, l’amant...
    —Jo crec que aquests temes ja estan passats de moda.
    —No ho sé pas, el que sí sé, és que no me’n sortia i no l’he acabat.
    —I ja està? No ha escrit res més?
    —Ja li he dit que es tractava del primer guió. Els altres, encara que també inacabats, van per un altre cantó. Van de suspens.
    —No en té cap aquí? Em faria força gràcia llegir-lo una estona, ara que es fa fosc aquests temes vénen bé i podria oblidar definitivament les seves maneres del començament.
    —Tingui, tingui, aquí en té uns quants. Llegeixi, llegeixi...

    Va seguir una estona de silenci. L’Alfred estava neguitós, ara li sabia greu no haver estat gaire amable amb la seva veïna de compartiment. D’acord que era una pesada, però si li podia aconseguir un entrevista... No es concentrava gens i decidí trencar ell, aquesta vegada, el silenci.

    —Perdoni –començà amb un to de veu més que exquisit—, perdoni, trigarà molt a poder-me aconseguir una entrevista?
    —Tan bon punt arribem a destinació faré una trucada i ja està.
    —Ja està? Així de fàcil?
    —Així de fàcil, sí senyor!

    L’Alfred, va callar, no volia molestar. Ja veia el seu nom en pantalla...

    —Perdoni, novament. L’entrevista serà amb el senyor Per o amb el senyor Amunt?
    —Ni amb l’un ni amb l’altre.
    —Ah, caram! Primer hauré de parlar amb algun dels seus secretaris?
    —De moment, amb en Simforós Davall.
    —Simforós Davall? Que és algun subsecretari?
    —No, el meu nebot que és el porter dels estudis...

    L’Alfred, intentà no immutar-se. S’aixecà lentament, obrí un finestra i delicadament hi llançà la seva acompanyant que no s’ho va prendre gaire bé. Es va asseure i llavors veié en el seient la bossa de mà de la seva exveïna. En la bossa hi havia les inicials P.H.; l’obrí, entre altres coses hi havia un llibre titulat “Estranys en un tren” d’una tal Patrícia Highsmith. Mecànicament llençà la bossa per la finestra i es posà a llegir la novel•la...

    Uns anys després, en va fer una adaptació molt personal i tingué bastant èxit.


    Escrit per JoGaMa el 05/02/2012
    Revisat per PiCaPi el 07/02/2012
  • La meva estranyesa... fora de concurs, està clar.
    Galzeran (homefosc) | 08/02/2012 a les 12:53
    Estranys

    Un dia vaig decidir no sentir-me’n. Però ho era, però era jove i ara, els anys han passat.
    Estrany és una persona o cosa diferent, és qui pot donar-te informació de temes que no coneixes, idees diverses que mai has tastat, ni per aproximació. Has provat mai de ser diferent al teu entorn? I viure en plena felicitat, malgrat tot?
    He viscut molts anys envoltat de gent que no vivia la meva realitat, refugiats dins la seva cuirassa, amagats per la lluentor d’un sol que irradiava sols per a ells, i el meu no era una nota a peu de pàgina que feia la feina que altres no volien fer, però jo era feliç, sempre ho he estat, potser per què en el fons sempre m’he sentit estrany, i no em pesa dir-ho ara, la pena seria que vosaltres no en tinguéreu noticia, que la ignorància oneges al vostre vaixell. Em sentiria sols si fos així. Però sé que ho acceptareu sense rancúnia. Fins i tot tu, que un bon dia vas decidir viure amb mi, per tota la teva vida, ignorant quantes vides podia viure jo, si aquell que tu tenies present, que veies cada dia de la teva vida, era sempre el mateix i no era cap estrany qui es ficava amb tu en el llit. Sóc actor de la vida, i faig un paper important per a tu, ser diferent té un preu, i ser l’estrany de la teva vida, malgrat hem viscut quaranta anys junts... crec que em fa sentir felicitat, sí. M’agrada aquest paper. Així sé que encara puc oferir-te coses que tu desconeixes, que encara puc sorprendre la teva imaginació amb propostes que no esperes. Però tinc un dubte, si a mida que hem vist passar els anys, de ben segur que el temps ens ha creat una crosta que ens fa inseparables, aleshores em demano com podrem mostrar la ferida que amaguem?
    He decidit no sentir-me’n.
    Tornaré a ser estrany i callar-me. Faré el meu paper de persona vital i divertida, o apagada i observador, segons qui em coneix, per a tu... sóc l’home brillant que no té mai temps per triomfar fora de casa, i que entre els amics és admirat i temut, i per altres, envejat. Quin avorriment malgrat tot. Faré el paper de diari, de bata blanca i quiròfan polit, de polític compromès, d’empleat col•laborador, de confiança, puc fer de botiguer que sempre t’ofereix el millor a tu, i els altres s’han d’endur allò que tu deixes. No et sembla estrany?
    Agafaré la ploma d’estruç per escriure sonets inventats, mai escoltats ni imaginats, tinc la ploma desada en l’armari dels secrets, aquell racó de la cambra que ni coneixes, malgrat el tens a casa, no l’has vist mai, per què de ben segur que sols veus allò que t’agrada, i ja faig prou bé el paper. Saps que t’estimo, i això t’omple.
    Seguiré vivint d’amagat a la realitat, se’m fa estrany, però fa massa temps que visc així.
  • Els cercles i les casualitats
    SenyorTu | 09/02/2012 a les 13:28

    Recordo que era tard, el final fosc i fred d’una tarda d’hivern. La cua al semàfor de sortida del polígon industrial era considerable però no m’amoïnava perquè ja no tenia cap pressa. Mentre altres feien sonar els clàxons, jo m’entretenia repassant els apunts que havia pres durant la reunió. M’havia anat força bé malgrat l’estat d’ànim trist que arrossegava des que la Maria i jo havíem deixat de veure’ns. A la cantonada superior esquerra d’un dels fulls, hi havia escrit el mòbil d’un tio que mai no havia vist. Era el nou amant de l’Anna, la meva millor amiga. Ella havia insistint que el truqués, que m’aniria bé de conèixer-lo i de xerrar amb ell.

    La retenció persistia. Vaig marcar aquell número. —On ets? —li vaig preguntar després de presentar-me. Em va contestar que era al tren. Que li quedaven uns vint minuts de viatge i que sí, que podríem fer un cafè si l'esperava a l'estació.

    Quan em va tocar passar el semàfor en verd, vaig continuar recte per la general, deixant enrere el desviament que hauria enfilat si hagués anat directament a casa. Vaig tardar menys d’un quart a arribar. Al vestíbul només hi vaig veure, asseguda a l'extrem d'un banc, una gitana amb la mirada perduda que amanyagava els cabells d'una criatura que tenia a la falda. L'andana estava deserta, mal il•luminada i hi corria un ventet gèlid i molest. Només jo esperava el tren i ell va ser l’únic a baixar, per això va ser fàcil d'identificar-nos. Era molt alt. I prim, d’aspecte desgavellat. Ens vam asseure cara a cara en una taula de marbre del bar de l’estació. A banda del cambrer, només hi havia dos d'homes amb granota blava i armilla reflectant que, callats, feien una cervesa i miraven sense interès cap a la tele penjada. Vam demanar dos cafès i vam compartir el cendrer (llavors encara es podia fumar, als bars) Vam estar parlant de la relació que ell acabava de començar i també de la que jo hauria d'anar oblidant, si més no de moment. En vam parlar sense adjectius.

    Fins que es va fer l’hora de tancar.

    —M’agraden els teus ulls —em va dir, de sobte, quan anàvem a aixecar-nos.

    Hòstia! Mai un tio no m’havia dit res de semblant, tret d’alguns homosexuals esvalotats que a vegades m’assetjaven en el metro quan era post adolescent. És clar que aquest cop, ell, no m’ho deia amb la mateixa intenció; imagino que ell volia dir que jo li queia bé. Però no és corrent que t'ho diguin així i em vaig quedar atordit, sense saber què dir. Quan vaig reaccionar, em vaig oferir a acompanyar-lo fins a casa seva.

    Vam fer el trajecte en silenci. Quan anava a tancar la porta del cotxe, ja fora, em va dir a mena de comiat: «t’estimo». Aquest cop ja no em va sorprendre tant, i crec que fins i tot vaig somriure-li.

    Em recordo tornant cap a casa per dreceres conegudes, amb la calefacció alta, la ràdio amb música clàssica a poc volum i pensant en allò dels cercles i de les casualitats. I és que el nou amant de la meva millor amiga va resultar que era –ironies del destí– el millor amic de qui fins feia pocs dies havia estat la meva amant.
    • Dins de concurs si i només si hi ha més participants
      SenyorTu | 09/02/2012 a les 13:30
  • Diferències
    deòmises | 11/02/2012 a les 14:35
    Des del carreró fosc i mirant cap a la costa, es veu el vaixell amarrat a port. M'he decidit les darreres setmanes, consirós i encaparrat més del compte. I, a darrera hora, el neguit no em deixava seguir amb la família. Vull marxar lluny, he dit mentre menjàvem. La mare ha estossegat en sentir la notícia i, tot seguit, ha començat a somicar. Sóc el seu fill predilecte, ho sé de bona tinta, i se li farà dura aquesta separació. El pare, més sever, m'ha fitat en silenci i m'ha dit que ja tinc edat per saber què faig. Lacònic, sobri i concís. Com tot el que ha fet des que el conec. He encabit ràpidament les meves quatre pertinences dins d'un farcell malgirbat i la mare, sense que la veiés el pare, m'ha lliurat un paquet ben embolicat. Queviures per al viatge, m'ha dit entre sanglots i ha marxat amb més llàgrimes encara, amb un No t'oblidis de nosaltres, fillet tan dramàtic que m'ha entelat els ulls també a mi al final.

    Ara, el vapor de les xemeneies és ben visible. Les grues segueixen carregant les mercaderies a les bodegues del vaixell però cada vegada amb menys assiduïtat. Aprofito la foscor per avançar cap al meu objectiu abans que les amarres siguin amollades. Encara hi ha piles de sacs per carregar-se i trio amagar-m'hi entremig; això serà més segur que escalar una de les amarres amb el farcell amb mi. M'hi ajaço i espero. Fins que l'estrebada de la grua en alçar el paquet em sobta i el batec del meu cor s'accelera. Estic a punt d'aconseguir la primera part del meu pla, el que he anat ordint d'ençà de la visita de la tieta de la mare. L'individu més estrany que mai he trobat i que em va portar a un racó per xiuxiuejar-me paraules poc entenedores per a mi, que va anar explicant-me fil per randa. Tot un secret, el de viatjar lluny de casa, que he guardat fins a l'últim moment. Tot i així, en marxar ella, vaig córrer cap a la mare. Per què és tan estranya la tieta? Perquè ve del país dels gitanos, fillet, em va respondre ella. Però dels veritables, no com ara, que s'han escampat per tot el món... Dels Càrpats, les muntanyes més enigmàtiques que puguis imaginar. Totes plenes de llegendes i personatges estrafolaris... Som família de Dràcula, vols dir?, vaig preguntar innocentment. Déu me'n guard, fillet. No pas! La tieta és estranya però no beu sang ni seria capaç de matar ningú.

    La por dels dies posteriors a la visita de la tieta ha desaparegut del tot. Només em queda el nerviosisme de la travessia, del que em depari aquesta aventura que s'endegarà quan salpem, de mantenir-me amagat el màxim de temps possible... Així arribaré al nou continent, el que anomenen Amèrica. Les històries dels pares corroboren que allà també hi tenim família, més escampada potser o més llunyana, però són família nostra. M'acollirien si estigués en moments difícils? No hi pensaré fins que no arribin. La sirena del vaixell, greu i potent, indica que els motors es posaran en marxa i l'embarcació abandonarà el port. Estic content, el neguit ha desaparegut lleument i ara sento el rau-rau de l'estómac. Obro el farcell amb el paquet que m'ha preparat la mare. Una poma mossegada i un tros de peix són el que veig en primer lloc i ja em desperten la gana. La mare sap els meus gustos... Quan ataco el peix, uns miols comencen a sonar ben a prop de mi. Els intento localitzar i veig l'enorme gat en un cantó fosc. Sembla famolenc i espantat. Deixo el peix i el llanço a la vora del felí. Espero que ho trobi com a mostra de pau i d'amistat. Si no és així, el trajecte se'm farà etern. El miol cessa i el gat s'avalança damunt del peix, que cruix entre les seves mandíbules. Sembla un bon començament... Però, no s'ha adonat de la meva presència o la por no li fa veure que sóc una rata?

    Espero que siguem companys de trajecte, malgrat les nostres diferències i hostilitats de sempre... D'això no me'n deia res, el vaticini de la tieta...


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.