Convocatòria MELOREPTE 141 : Warren Hill "Sax In The City"

Ell m'ha dit:
Aquest matí
t'he vist al carrer, caminaves
amb ales translúcides,
resolta, clara en el misteri.
T'has aturat de sobte
i, amb un gest elegant,
t'has inclinat,
alguna cosa et passava al turmell.
Desitjava tocar-te
allí mateix, a la vorera,
per apreciar la música
desperta
de la teva pell.

Però ell desconeix el meu nom:
em dic Niké
i només m'entretinc,
coqueta, ajustant la cinta
de la sandàlia
per retardar la victòria
a la ciutat,
per escoltar el desconcert
d'un somni interromput.

Va, no plores! Em cau l'ànima als peus... i puc trepitjar-la.
Ho intentaré.

Salut i rebolica!

m'encanta la veu del saxòfon
un petonàs
fins aviat
joan

Cercarem algun lloc endins l'horitzó
allà on no hi hagi certeses profundes
només el so callat d'un xiuxiueig
i la felicitat de ser junts al paradís
deixa'm somiar el somni més bell
on no hi lloc pel dolor abrupte que
s'abandona en el cos dels que sofreixen
mentre la lluna s'alça en la nit excelsa

Deixo anar les paraules,
són lliures,
un estol d’ocells recorre
el meu cel de paper,
creuant el silenci,
travessant els límits.

SURAR

Si roques de mar colpejades per ones
suren, mai no es capbussen....

Si arrels colgades suporten petjades,
s’enfilen,esdevenen gemada gespa....

Si fulles trèmules subjecten el vent,
no renuncien a viure en branca...

mai no s’enfonsarà l’esperança,
cap mar no aconseguirà engolir-la.

Quan l’infortuni cremi l’aire,
quan l’adversitat envaeixi racons,
notes coratjoses sempre suraran
damunt de façanes, a tots els balcons...

Adormida,
aliena de mi,
del món que em dol
a les costures de l'ànima...
A la tauleta de nit, apilades
les benzodiazepines redemptores,
rebregats els kleenex
insinuants les fulles d'afaitar,
lluents a la penombra
en la que transcorren els meus dies
lluny de tu,
del batec del teu cor,
notes vibrants de saxo,
cisellades al cervell amb impudícia,
tan límpides en la distància!
Desperta,
ressonen a la memòria.
Adormida...
Adormida,
cap anestesia pot emmudir-les,
cap cirurgia té prou poder
per arrencar-les del meu son.
Però, què seria de mi
si ja no pogués sentir-les?

Ja he fet els deures, xicona. Heus ací el resultat:

NOCTURN

Cremen fanals a la nit
a recer de cantonades.

Neixen notes de cor tendre,
moren remors en la boira;
un saxo que riu i plora
i escriu pedaços d'angoixa.

Dormen al compàs les hores
perdent-se per les finestres.

La música forada l'aire.

Un estel arriba a l'alba.

Sigues passera pels dies sense alba,
brindis de copa de cava,
vol de catifa màgica,
escalfor de nit colrada
entre els llençols olorosos
de bugada i solitud.

En la pausa d’un silenci
s’escampen planys de saxòfons.
Sagetes que esberlen murs de vidre
que aïllaven la ciutat…
Brises refrescants acaronen les façanes,
laberints d’una ciutat exànime.

Còctels de licors suaus
t’embriaguen dolçament.
Escups amargues penes
al vell pou dels oblits.

Onades sensuals et llepen les oïdes
que s’obren al desig.
Pentagrames sucats de melodies
et penetren fins a tocar de l’espina dorsal,
corda de violí, que s’estremix…

Cada nota llança un plany.
Crits esmorteïts
pel plor dels ulls que vessen
emocions irreprimibles.

Has sentit la màgia de la ciutat en la pell
Quan una carícia és frisança i desig,
Quan recórrer els carrers és el trepig
Més suau per oferir a l'amor novell?

Has ignorat el rellotge quan el temps
És l'homicida que separa les vides,
Quan les gotes de pluja són humides
Boques que es busquen sense tremps?

Guaita'm, perquè et cerco per l'avinguda
Deserta, ampla, que em retorna el record
De veure't lumínica com els fanals i els fars
Que il·luminen aquesta melangia -muda

Llera d'un riu que no empara, orfe de mars
I de planys-; guaita'm, que sóc herald de la dissort.


d.