Detall intervenció

Conveniència (o Ciclogènesi)

Intervenció de: deòmises | 15-12-2015




L'escletxa de llum que apareix entre la persiana semioberta em retorna les dimensions de l'habitació i crea, un cop més, aquest microcosmos on visc. Segueixo sol, ocupant el lloc del llit que sempre m'ha correspost, com si encara dormís acompanyat. I el fil de pensament em transporta a la sòrdida atmosfera d'una cambra d'hotel llogada per unes hores i que amaga la infidelitat amb l'anonimat de ser passavolants en aquella població. Ara, però, no em reconec entre aquells llençols estranys i prestats durant el període de temps que aquell perímetre era meu i d'ella, o potser només individualment, de ben segur.

Tampoc no reconec aquells braços que m'acollien contra uns pits visitats pels símptomes de la maternitat, plens i exuberants, desitjables. Des d'aquesta perspectiva, el passat em sembla aliè a mi, a la meva vida. Em costa recordar quin fet va disparar el ressort de la paciència i la gota que feia vessar el got. Però podia haver estat aquella argúcia seva prou temerària i denigrant de retenir-me en un apartament buit, al mateix replà on ells tenien l'habitatge. Allà, hi convivien com una parella feliç, no pas com aquella ruïna de relació que es clivellava pertot arreu. O aquesta era la versió que em va vendre quan vàrem començar a xerrar, a esdevenir confidents, còmplices.

Transcorríem prou temps per omplir quaderns de converses i anècdotes, amb la càrrega sexual prou elevada per no rendir-se a la primera de canvi. I quan pintaven bastos perquè ella era, oficialment, una dona casada i calia cuidar les aparences, l'anunci de la separació imminent i una subreptícia visita a l'hotel, entre furtiva i furtadora, aplanava les arestes i calmava les aigües. Durant unes poques setmanes, tot tornava al seu lloc i es calmaven els ànims, enganyats per delícies efímeres que semblaven definitives claudicacions. I, novament, em semblava correcte que seguís fent vida d'esposa submisa i sol·lícita mentre jo m'acontentava amb escapades més espaiades i més breus, inclosa la propina de possibles represàlies del marit gelós per protegir la seva dona d'un assetjador sexual, a través de missatges de text i trucades a hores intempestives.

La bena cau, de la nit al dia. No cal una raó extraordinària, ni un daltabaix. Només l'aleteig lleuger d'una papallona, com el famós proverbi xinès, pot portar el caos, la clarividència, la decisió més sàvia quan s'habita l'atzucac en plena foscor. M'escolto murmurar amb prou claredat les bases de l'inici de la fi, del trencament d'uns lligams que no existien, o que només eren per conveniència o de forma unilateral. No suportaré ni un minut més una situació així, xiuxiuejo a la meva demència i a la meva ceguesa. I no hi ha marxa enrere ni remordiments. Vindran les situacions extorsionadores de moure fitxes quan el joc s'ha acabat per la meva part, l'assetjament real en adonar-se que no provoquen els efectes desitjats i que m'he enrocat en la meva posició, decidit a renéixer d'entre l'agonia de ser segon plat d'una dona capriciosa i poruga. I tal dia farà un any...

Un cop més, veig que el cel clareja i que Morfeu no arriba per abraçar-me ni per fer-me ni una sola moixaina. A través dels records, la malenconia també retorna però respiro alleujat. Em sé sol però satisfet aquí, amb la meva soledat cercada, en aquest microcosmos on realment sí que visc.


d.


Respostes

  • RE: Reptr Ck'assic DCXVII (617). Np suportaré ni un minut més una situació així
    jovincdunsilenci | 04/12/2015 a les 01:25
    Disculpeu això del titol. M'he quedar a fosques. Però animeu-vos!!!
  • El món li feia mal (fora de concurs)
    touchyourbottom | 04/12/2015 a les 11:32
    No suportava no escoltar més aquell violí que feia rajar el dol de l'ànima més i més.
    Aquells sons que eren tristesa i alegria, igualació directa a la vida.
    La música -amb la qual somreia i quasi reia o somreia i petava plorant- s'acabava i hauria fet una estoneta d'una neteja de la qual li era impossible fer net.

    No suportaria, no, deixar d'escoltar aquells planys, aquella mel que corcava i a la qual s'hi havia avesat, només perquè així li havia vingut. Un petit gran canvi en la seva realitat.

    Sense aquell ajut, abans, es despertava amb una migranya insuportable.
    No volia obrir els ulls cap matí: s'activava el pensament. S'activava. "No t'engegis, calla!". Al cent per cent burleta, anant a la seva, invencible, la ment començava a punxar, com un pus malparit. I la botiguera jubilada i sense família es rendia a la pena i l'allargassava amb més i més exemples, cadascun d'ells dolorós, terrible, inaguantable, pesant. Els buscava des de l'inici de l'existència i més enllà, atàvics i ancestrals. Patia per la gosseta que li havien atropellat sense mirar prim, per la fam al món, per la contaminació, per l'explotació, per les violacions, per les armes, per l'ús de les armes, pels innocents, per les mares que perdien els fills, per la terra que es colgava sota el ciment, per la droga, per l'alcohol, pel cosumisme in crescendo, per les incongruències de tota mida. Ocupava un Gran Minut així. La consciència se li feia insostenible. Com se li havia creat aquell garbuix repetitiu i expansiu que l'impedia veure/beure el mig got ple?

    Des que havia plegat del negoci, feia quasi un lustre, se li havia dibuixat l'escletxa, un desequilibri vital. Passava el dia com una ànima llàngida quasi còmica passejant-se afectadament pel balcó mirant al cel, buscant la llum entre els núvols que sempre veia.
    Aleshores ja no llegia el diari ni escoltava les notícies. No aguantava més farciment.

    Ningú no la mirava ni l'ajudava. La gent vivia moments absorvents i escanyaires, individuals situacions que no soportarien ni un minut més. El temps esdevenia un minut mal comptat, semblava eternitzar-se. Calia acostumar-s'hi, no hi havia volta de fulla, la qual requeria una dosi d'egoisme, que era una protecció força mal apresa, consensuada, però que tenia una altra vessant: la voluntat de supervivència.

    El destí li va regalar el violinista, que potser era un acordionista o un guitarrista o un pianista. No l'havia vist mai, tot i que l'imaginava perfectament. Un dia li compraria una coca de sucre ben cruixent, agraïda.

    Però aquell dia no se'n feien, el mateix dia que la dona ni va obrir els ulls ni va atabalar-se ni va escoltar el virtuós. Va ser el dia en què no hi hauria cap minut tustaire, per fi.

    tyb





  • RE: Reptr Ck'assic DCXVII (617). Np suportaré ni un minut més una situació així
    jovincdunsilenci | 04/12/2015 a les 11:47
    Caram. Gràcies. M'ha encantat llegir-lo. Endavant amb el Repte!!!
  • L'inacabat no acaba (fora de concurs)
    Tanganika | 04/12/2015 a les 12:26
    -No, si us plau, no segueixis fent això que no ho suportaré ni un minut més! Ets dolenta, mooolt dolenta!

    Ella riu, obertament. La roba íntima, sensual, de color verd maragda transparent...i ella giravoltant com una nena petita fent de baldufa. Després es queda quieta, li canvia la respiració: passant-s'hi una, dues mans, ben trapella.

    La llum de la cambra és més que adient, intimista: unes espelmes d'olor dolça i insinuant. Música relaxant de fons i es crea un ambient que...que la dona trenca amb l'estimulació i l'excitació creixents.

    S'han besat tant que han vessat tendresa i escalfor a raig i el raig vol esdevenir un oceà de plaer. Per això ella s'ha 'desenganxat' i ha volgut fer una mica d'espectacle incitaire, amb aquella mirada i aquell somriure que ell, impacient, es mor per menjar. O explotarà.

    Es mou, mostra i no mostra, s'acosta i recula, cantusseja alguna cosa indesxifrable que ell anhela entendre sabent que és impossible, que a ella li encanta el toc críptic i allò encara el fa embogir una mica més.

    ***********

    -No ho soportaré ni un minut més!

    Durant el dia, algun cop se li escapa exclamar-ho. A vegades estant mig endormiscat.

    -Avi, què et fa mal?

    L'ancià fa un cop amb el bastó al terra de la plaça. S'aixeca per esbrevar el record i s'esforça en jugar amb a pilota amb el nen. Si no la xuta amb un peu ho fa amb la vara de fusta que l'ajuda a sostenir-se.

    -Gol! Avi, que no t'hi estàs fixant!

    Que desperta que és, aquella criatura! L'home gran, sí, no s'ha desencaboriat: li ha vingut la imatge tan nítida, que ha estat a punt d'estirar els braços per abraçar el cos de dona. S'ha trobat amb aire. Ansiós, ni s'ha obligat a reviure el que no permet que es difumini, aquella deliciosa escletxa esdevinguda quasi onírica, fantàstica. Se li han tornar a escapar els mots:

    -No ho soportaré ni un minut més!

    I aleshores la vida va esdevenir tota la resta de paradoxals minuts, hores, dies, setmanes, mesos i anys. Aquells mots van quedar anquilosats, l'acció insatisfeta i l'anhel perpetu.

    - Avi...estàs trist pensant en la primera àvia?

    A l'infant algú li ha dit ja que havia sigut una dona molt bonica i alegre i que va aparèixer a tots els diaris. Un tiroteig al barri, ments sense seny, i unes quantes bales que van desplomar desig i amor.

    TGNK



  • Vas dient que no, però el vas suportant.
    Mena Guiga | 04/12/2015 a les 17:08
    No suportaré una situació així ni un minut més.

    Quina frase! Moltes vegades, quan estava baixa, hauria servit per cridar i picar contra una paret (si podia ser que fos d'estucat venecià de color ataronjat) i qui sap si s'obriria una escletxa en el cap o en el mur, ambdós durs. Sort -i és sort saber de la sort, havia entès, per més que no sempre es traduïa en un aplicar-la bé i prou- que no havia de servir de queixa. Puta queixa de què? Tanta gent podia contaminar tanta altra si començava a explicar les penes que, no fotem, se les havia procurades, més les que s'hi havien afegit o desencadenat, que tot és causa i efecte i adossa-li els regalets del fat, incansable i entretingut com ell sol, que no li cal ningú i que disposa de tothom.

    L'havia de tenir ben present, la frase, aquella dona tan tan tan rara. Ja li agradava. Sabent que li costaria unes quantes altres vides. De fet, l'actual la tenia i no la tenia: estava a mitja resurrecció. Aleshores imaginava les cares de qui ho llegís i li venia un somriure murri que li relaxava la musculatura facial. Sí. Aquell somriure amb matís picardiós era un dels que volia no perdre mai. Tot i que el més important era el que partia de l'ànima, és clar.

    Tenia ganes de riure i aquella era una més que magnífica manera de sobreviure als no-minuts més.

    Va començar a navegar pel youtube i si en les properes hores plovia seria degut a ella, que cantava d'una manera inetiquetable. Això sí: amb intensitat des del baix ventre, que és sanació. No haurien suportat ni un minut d'escoltar-la acompanyant-los ni l'Armstrong, ni el Mercury, ni la Trinca, ni la Tyler, ni la Gaynor, ni els Platters, ni els Police, ni U2, ni l'Snatam kaur fent-li malbé el 'Mother's blessing'.
    Escriure-ho l'enriolava i omplia un minut que calia ampliar i que es fotessin tots.

    No suportaria ni un minut més no poder gaudir d'aquells minuts un minut i un minut i un minut més. Invertia el patetisme! Es va autopetonejar per felicitar-se.

    Però...com podia dir la lletra de la Snatam 'haz de tu mente el abèejjoorrou', com podia convidar el cervell a ser el que era? Hahaha, així 'todos los errores son purificados'...li va venir per enfotre's...ui ui ui, purgatori segur! No salvaria cap ancestre, així. Hahahah. Potser una tirallonga d'avantpassats feien cua per l'eternitat... depenent d'ella? Quines penques l'herència, kàrmica i/o biològica! Podien bé sobreviure en la dimensió que eren mooooolt minuts aquella situació de treu-me les castanyes del foc...quines galtes! Què caram significava 'como el gavilán encuentra la gota de lluvia y prospera'? Qui sap si se li feia un tel en un ull, a l'au. Com esbrinar-ho si no era tornant-se un ser alífer i constatar-ho visitant-la? Veuria alguna llum?

    No suportaré una situació així ni un minut més.

    I tant que no! Inaguantable que una idea fugís o una altra la colgués i anar apareixent capes i el relat...què esdevindria? Una ceba de Figueres?

    S'havia proposat de crear-lo amb l'enumeració d'una tirallonga de situacions de minuts ofegaires i va i es lia a deixar-se anar amb les lyrics de famoses glòries, potents, energia que requeria.

    Aleshores...què? On és la llista? Vas massa penjada!

    No suportaré ni un minut més que m'intimidis, coi de 'jo' emprenyador! Serà si em dóna la gana i si no ho suportes t'hi fots fulles i tic tic tic tac minut va minut ve i demà serà un altre dia.

    Aquella lluita formava tanta part de tot que no suportaria que de tant en tant li ocupés un minut.

    No podia fallar-se a ella mateixa. No quedava ningú més.

    -D'acord, vomito:

    -No suportaré ni un minut més una situació així, va pensar una prostituta malpagada i malalta que enviava diners als seus fills i pares a...
    -No suportaré ni un minut més una situaicó així, i respirava entretalladament el fumador de molts paquets al dia, mentre el conduïen a l'hospital amb els pulmons d'un negre que el sutge envejaria més el regalet que comportava...
    -No suportaré ni un minut més una situació així, s'estressava el que havia de fer l'examen de conduir, nerviós de caràcter, que no li convenia aprendre a conduir...
    -No suportaré ni un minut més una situació així, plorava d'amagat la mare d'un adolescent contestataire i violent, com el seu pare, mentre dissimulava amb maquillatge uns blaus d'un to massa fosc...
    -No suportaré ni un minut més una situació així, i tancava els ulls i resava mentre el mar envestia aquella ni-embarcació que fugia de la guerra cap el desconegut...




    Mena


  • MATINS ASSOLELLATS
    brins | 06/12/2015 a les 11:26



    L’Eduard estima el sol, la pluja i el vent, estima l’existència malgrat les escletxes dures que conté. Cada matí surt de casa per observar, amb delit i des de ben a prop, com el joc de la vida fructifica.

    El primer que li crida l’atenció aquest matí, és la mirada il•lusionada d’uns nens que juguen a pilota; hi troba reflectida la mateixa lluor que ell posseïa quan era un infant i això li permet retrobar feliços records. Pocs metres més enllà, en arribar a una rambla que té esponerosos plataners a banda i banda, veu un matrimoni que caminen agafadets de la mà i del cor; per un moment se li entela la llum del matí perquè l’enyorança li camina la pell, però es recupera aviat, allunya del pensament la tristesa i gosa, fins i tot, crear un somriure de complaença. Més tard, quan les cames ja li comencen a flaquejar, s’asseu en un banc il•luminat de sol i es deleix mirant una preciosa nena roseta, amb ulls de mel, que camina al costat dels seus pares; la troba tan bonica com una flor, li recorda la seva filla quan era petita com ella. Emocionat, li llança un petonet amb la mà i la nena, agraïda, mou els ditets per dir-li adéu. Finalment, quan la llum vermella del migdia ja avança, decideix tornar a casa.

    Havent dinat, s’asseurà davant de la fotografia de la Montserrat per explicar-li la felicitat que ha vist i quins records ha evocat; li descriurà l’esguard alegre d’aquells nens que jugaven a pilota, els gestos d’amor, tranquils i pausats, del matrimoni gran i la formosor de la nena rosseta; compartirà amb la seva dona el trosset de vida que ell ha pogut gaudir. El ganivet del temps fa temps que va robar-li l’estimada, però mai no podrà aconseguir que ell deixi de tenir-la viva al cor.
    Quan arribi la nit, potser tornarà a pensar que ja no pot suportar ni un minut més aquesta situació d’absència i d’enyor, però en fer-se de dia, sortirà de nou al carrer perquè necessitarà explicar més vivències boniques a la seva Montserrat…
  • MATINS ASSOLELLATS
    brins | 06/12/2015 a les 11:31




    L’Eduard estima el sol, la pluja i el vent, estima l’existència malgrat les escletxes dures que conté. Cada matí surt de casa per observar, amb delit i des de ben a prop, com el joc de la vida fructifica.

    El primer que li crida l’atenció aquest matí és la mirada il•lusionada d’uns nens que juguen a pilota; hi troba reflectida la mateixa lluor que ell posseïa quan era un infant i això li permet retrobar feliços records. Pocs metres més enllà, en arribar a una rambla que té esponerosos plataners a banda i banda, veu un matrimoni que caminen agafadets de la mà i del cor; per un moment se li entela la llum del matí perquè l’enyorança li camina la pell, però es recupera aviat, allunya del pensament la tristesa i gosa, fins i tot, crear un somriure de complaença. Més tard, quan les cames ja li comencen a flaquejar, s’asseu en un banc il•luminat de sol i es deleix mirant una preciosa nena rosseta, amb ulls de mel, que camina al costat dels seus pares; la troba tan bonica com una flor, li recorda la seva filla quan era petita com ella. Emocionat, li llança un petonet amb la mà i la nena, agraïda, mou els ditets per dir-li adéu. Finalment, quan la llum vermella del migdia ja avança, decideix tornar a casa.

    Havent dinat, s’asseurà davant de la fotografia de la Montserrat per explicar-li la felicitat que ha vist i quins records li ha evocat; li descriurà l’esguard alegre d’aquells nens que jugaven a pilota, els gestos d’amor, tranquils i pausats, del matrimoni gran i la formosor de la nena rosseta; compartirà amb la seva dona el trosset de vida que ell encara ha pogut gaudir. El ganivet del temps fa temps que va robar-li l’estimada, però mai no podrà aconseguir que deixi de tenir-la viva al cor.

    Quan arribi la nit, potser tornarà a pensar que ja no pot suportar ni un minut més aquesta situació d’absència i d’enyor, però en fer-se de dia, sortirà de nou al carrer perquè necessitarà explicar més vivències boniques a la seva Montserrat…
  • RE: Malgrat el desig, em sembla que en aquest no participe
    rnbonet | 08/12/2015 a les 14:55
    I no em pregunteu el perquè.

    ??????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????
    ..............................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????
    .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................


    Però com veig que esteu ansiosos i a punt de mossegar-vos les ungles, us diré el secret de la 'no participació'...

    ???????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????

    .... i és que tinc més paciència que Job...........................................

    ...i no mai se m'ocorriria pronunciar una frase igual. O semblant.

    (I demane paciència - i "perdón Oh, dios mío"- als/ a les que ho heu llegit. Au, SALUT I REBOLICA!!!!)
    • RE: RE: Malgrat el desig, em sembla que en aquest no participe
      Mena Guiga | 08/12/2015 a les 15:41
      i quan no es tenen ungles, què?
      Un grandíssim relat d'intriga, farcit d'orelles amb arrecada perla Majorica (la restallerad de ? i de punts que no són suspensius, sinó un camí de puces amb un cervell lineal perquè un tal reboli les ha abduïdes. Denunciable!
      Ni perdó ni hòsties missaires -o no-. Hi ha perdons tan graciosos que mereixen pedestals (de pedra de granit amb confetti envescat i lletres de neó).
  • RE: Reptr Ck'assic DCXVII (617). Np suportaré ni un minut més una situació així
    rnbonet | 08/12/2015 a les 15:02
    I em sap greu, de veritat i de debò. (No és la mateixa cosa, encara que ho semble)

    El perquè, direu? "jovincdunsilenci" , mira per on, em sembla paisana o paisà. I jo també en "vinc d'un silenci, antic i molt llarg", com cantava l'amic Pelegero.

    I confessat, jo mateix m'absolc i em done la benedicció amb una copeta de vi i unes cacaues torrades. Així siga!
    • RE: RE: Reptr Ck'assic DCXVII (617). Np suportaré ni un minut més una situació així
      jovincdunsilenci | 09/12/2015 a les 01:37
      Mira, jo tampoc no tinc ungles, per arrapar, és clar. Si creus o no que siga dona, tant em fa. Creu, al menys, que ni bruixa ni dimoni sóc. Sóc persona, i amb això queda dit tot. M'he equivocat? He ofés algú? mai no ha estat la meua intenció i, per demostrar-ho, desconvoque el Repte, ara mateix, si cal. No em perdonaria haber ofés algú. Si vols dir alguna cosa, tu mateix, Com que ja és tard, encara que a mi em queden algunes coses per fer a casa, estic disponible ara o demà. Si vol entrar algú altre també. Tothom es pot equivocar, no?. Ara bé, si es que no vols participar, també tu mateix.
  • Urgència intemporal
    iong txon | 12/12/2015 a les 21:42

    Tres-cents cinquanta, quatre-cents, quatre-cents cinquanta mots… Algun dia se me n'anirà l'olla! Com m'ho puc fer per posar una mica d'ordre en tot aquest batibull d'idees? Em tornaré mico amb tantes paraules pul·lulant i pressionant per sortir enfora! Si no ho faig aviat exploto!

    Aquí tot sol no m'hi puc quedar. No m'hi vull quedar ni un minut més. No és que s'hi estigui malament. De fet, no s'hi està ni malament ni bé, però m'avorria com una ostra!

    No puc suportar ni un minut més aquest foc que em crema els ossos. És tan emocionant! Ni sé el temps que fa que faig plans, esquemes, esbossos, esborranys… Potser ja era hora que s'obrís una escletxa de llum enmig d'aquest desori i que posés fil a l'agulla.

    És que hi tinc tant al cor per donar! Tant per compartir! Però amb qui? Sóc perfectament conscient que no hi ha ningú més. I si no hi poso remei jo mateix ningú no ho farà per mi. Necessito algú altre, per estimar. I com ha de ser aquest algú altre? Algú en qui pugui veure reflectit el meu propi caràcter i la meva personalitat. Algú fins i tot millor que jo, amb qui pugui relacionar-me de tu a tu.

    Algú a qui estimar i algú que em representi. Tindran les meves mateixes dualitats: un caràcter interior i una forma exterior, masculinitat i feminitat. Seran, els meus hereus, senyors del cosmos i el seu centre d'harmonia: els mediadors entre el món visible i l'invisible. Seran com un microcosmos del cosmos, tant en l'estructura del seu cos físic com en la del seu cos espiritual.

    Per això he fet tots aquests esbossos, aquests plànols i esquemes. Em cal un ésser capaç d'heretar la meva creativitat. Algú amb les meves mateixes dualitats. Algú amb voluntat lliure i amb llibertat d'acció. Un ésser lliure i responsable, que pugui fer-se la seva pròpia personalitat a través del compliment de la seva part de responsabilitat. Això el qualificarà com hereu davant de tots aquells que m'hagi calgut crear abans d'ell.

    Si prenen responsabilitat per l'amor, heretaran la meva creativitat i la sobirania sobre tot allò que faré per a ells. Cal que els prepari un bon ambient. Vull que siguin feliços, i que tots plegats puguem sentir el goig de compartir l'amor entre subjecte i objecte. En els tres eixos, en totes direccions. En un ideal esfèric, perfecte. Cal que…

    Vinga! Ha arribat el gran moment. La millor manera serà començar d'una vegada i deixar que el Principi vagi fent la seva feina: B A N G ! ! !
  • Conveniència (o Ciclogènesi)
    deòmises | 15/12/2015 a les 08:09



    L'escletxa de llum que apareix entre la persiana semioberta em retorna les dimensions de l'habitació i crea, un cop més, aquest microcosmos on visc. Segueixo sol, ocupant el lloc del llit que sempre m'ha correspost, com si encara dormís acompanyat. I el fil de pensament em transporta a la sòrdida atmosfera d'una cambra d'hotel llogada per unes hores i que amaga la infidelitat amb l'anonimat de ser passavolants en aquella població. Ara, però, no em reconec entre aquells llençols estranys i prestats durant el període de temps que aquell perímetre era meu i d'ella, o potser només individualment, de ben segur.

    Tampoc no reconec aquells braços que m'acollien contra uns pits visitats pels símptomes de la maternitat, plens i exuberants, desitjables. Des d'aquesta perspectiva, el passat em sembla aliè a mi, a la meva vida. Em costa recordar quin fet va disparar el ressort de la paciència i la gota que feia vessar el got. Però podia haver estat aquella argúcia seva prou temerària i denigrant de retenir-me en un apartament buit, al mateix replà on ells tenien l'habitatge. Allà, hi convivien com una parella feliç, no pas com aquella ruïna de relació que es clivellava pertot arreu. O aquesta era la versió que em va vendre quan vàrem començar a xerrar, a esdevenir confidents, còmplices.

    Transcorríem prou temps per omplir quaderns de converses i anècdotes, amb la càrrega sexual prou elevada per no rendir-se a la primera de canvi. I quan pintaven bastos perquè ella era, oficialment, una dona casada i calia cuidar les aparences, l'anunci de la separació imminent i una subreptícia visita a l'hotel, entre furtiva i furtadora, aplanava les arestes i calmava les aigües. Durant unes poques setmanes, tot tornava al seu lloc i es calmaven els ànims, enganyats per delícies efímeres que semblaven definitives claudicacions. I, novament, em semblava correcte que seguís fent vida d'esposa submisa i sol·lícita mentre jo m'acontentava amb escapades més espaiades i més breus, inclosa la propina de possibles represàlies del marit gelós per protegir la seva dona d'un assetjador sexual, a través de missatges de text i trucades a hores intempestives.

    La bena cau, de la nit al dia. No cal una raó extraordinària, ni un daltabaix. Només l'aleteig lleuger d'una papallona, com el famós proverbi xinès, pot portar el caos, la clarividència, la decisió més sàvia quan s'habita l'atzucac en plena foscor. M'escolto murmurar amb prou claredat les bases de l'inici de la fi, del trencament d'uns lligams que no existien, o que només eren per conveniència o de forma unilateral. No suportaré ni un minut més una situació així, xiuxiuejo a la meva demència i a la meva ceguesa. I no hi ha marxa enrere ni remordiments. Vindran les situacions extorsionadores de moure fitxes quan el joc s'ha acabat per la meva part, l'assetjament real en adonar-se que no provoquen els efectes desitjats i que m'he enrocat en la meva posició, decidit a renéixer d'entre l'agonia de ser segon plat d'una dona capriciosa i poruga. I tal dia farà un any...

    Un cop més, veig que el cel clareja i que Morfeu no arriba per abraçar-me ni per fer-me ni una sola moixaina. A través dels records, la malenconia també retorna però respiro alleujat. Em sé sol però satisfet aquí, amb la meva soledat cercada, en aquest microcosmos on realment sí que visc.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.