Detall intervenció

Conseqüències (o Bèstia indòmita)[Bitàcola#228]

Intervenció de: deòmises | 05-04-2017



Cap dels dos no havia ensumat el perill, ni previst totes les conseqüències, en trobar-se a la piscina. Havia estat arran d'una coincidència fortuïta que havien decidit aprofitar el lleure de vacances per fer petar la xerrada i així posar-se al dia de tantes coses succeïdes (maternitat i ruptures sentimentals, projectes endegats i un llarg etcètera que la distensió ajudaria a desentrellar) després de tant sense tenir ocasió de conversar i de consolar-se.

I després de la piscina, on un biquini blanc deixava pas lliure als ulls per observar una pell prohibida, el mínim indici d'una arèola tímida, que augmentava les pulsacions i la valentia, la nova cita obriria les portes de casa seva: l'ordenació d'una habitació dels mals endreços, un traster que servia també de rebost. Però l'amistat de vegades ajuda més al cor poruc que l'amor, i la complicitat i el somriure, i el neguit perquè arribés la data de l'endreça servien per escriure versos d'amagat, com qui compta els dies i els expliqués entre quartets i tercets, gràcies a rimes i metàfores que descrivien i plasmaven el dia a dia, com si es tractés d'un dietari, i l'espera, aquesta bèstia indòmita que repta lentament i allargassa el temps...

I arriba el 16 d'agost, el dissabte triat per fer dissabte, i aquell rau-rau des de la matinada anterior, l'escórpora del delit per plantar-se d'una maleïda vegada a l'hora acordada donant voltes per les venes sense pausa ni treva, l'escàs descans perquè el cor desbocat no volia continuar-me bategant dins del pit; arriba la data i el missatge perquè se'm concedeixi la vènia de córrer amb celeritat pels carrers lleument llepats per un sol estival, i dissimular aquesta joia adolescent, que em crema les entranyes; arriba l'instant de prémer el timbre i d'escoltar la seva veu càlida, malgrat el porter automàtic, el soroll del mecanisme alliberat i l'empenta per obrir de bat a bat la porta i pujar les escales de dos en dos graons per no haver d'agonitzar pel segle que necessitaria l'ascensor per dur-me directe al seu replà.

I abans que ella hagi donat la segona volta a la clau dins del pany, els peus aterren al pelut que dóna la benvinguda a la seva llar, i apareix davant meu el pijama que és prou discret per dibuixar-li unes formes belles, un somriure que destarota aquest meu cap dement i atacat, i els braços que se separen perquè m'aproximi sense por, i l'abraçada ferma i prolongada, amb el xiuxiueig d'un “bon dia” ple de complicitat, com els companys d'escola que han estat separats durant els mesos d'estiu i es retroben, aliens als ulls dels pares i de les mares, de les àvies i dels oncles... I el frec dels llavis a l'orella freda, a pesar de ser agost, l'alè en pronunciar unes síl·labes innòcues, el murmuri tan pròxim com sincer, i la flaire del coll d'alabastre, la clavícula diàfana sota la tela, la galta a tocar i la comissura d'uns llavis que segueixen dibuixant un somrís de deliri, una boca que voldria besar, que hauria d'haver besat fa tant de temps... I per què no avui? Què perdo o què guanyo: una amiga o una bufetada? O viceversa?


És de matinada; 5 d'abril. I sóc jo qui somriu ara en recordar aquella aventura. Sense plantofada que m'enrojolés el rostre. Vuit mesos d'ençà que vaig salpar cap a mars ignotes, en voler tastar finalment el gust dels seus petons, de l'amiga total, i aquest quadern de bitàcola continua sumant dies.


d.


Respostes

  • Aquell missatge a la paret
    Mena Guiga | 26/03/2017 a les 22:27
    'The perfect moment to start is always NOW'.

    Quina meravella de missatge o consell o suggeriment pintat en aquella paret! A la babalà, però amb consciència que ho deuria haver fet l'autor, va analitzar.

    I va pensar que sí, que aquells mots tenien raó... i alhora que no. No hi havia manera de decidir-se?

    Per això, com que en aquell poble era una persona desconeguda i en tenir un aspecte -li havia dit algú alguna vegada- de personatge televisiu, ho aprofitaria per a saber opinions...que, és clar, passaria pel sedàs tan gruixut com de roba de sac o tan fi com tela de seda.

    Va passar per davant d'una escola d'aspecte centenari que semblava coronada per una icona d'una santa figaflor assolellada fins i tot quan feia núvol. Va agafar el mòbil i amb aires d'entrevistadora va anar directa a un home d'aspecte culte que calbejava i que duia una barba com de filòsof clàssic.

    -Perdoni, això és una enquesta. Se'l veu ben amable. Podria explicar-me què li sembla si una persona en la cinquantena deixa la família i marxa a viure una vida espiritual i no s'enduu ni el gos? (ben poc va ficcionar el que feia tant que tenia 'in mente').

    Aquell home era un fill únic arrapat a la família que acabava de deixar al pati la seva filleta uniqueta. Per a ell posar en perill l'estabilitat emocional dels que s'estimava no era possible. Va afegir que ell s'hauria sacrificat i que res de res de canvis, que seguiria a la zona d' (in)confort. Va estossegar per empassar el mal tràngol -en el fons no volia fer com els seus pares que havien seguit junts com a companys de pis tot i estar ell repetint patró- i va fer adéu fluixet, va entrar al seu quatre per quatre i va tocar el dos, el tres i...és clar, el quatre. Pel fum del tub d'escapament semblava que s'evadien una tirallonga de 'ç'? Quin efecte visual mai vist! La preguntaire es va haver de fregar els ulls i buscar algú més.

    Sí, aquella dona en la trentena vestida extremadament cenyida, fumant.

    -Ui, em parla d'un iaio. A aquella edat el millor és estar criant malves, guapa! Hahahha!

    I va entrar en una xurreria a atipar-se de porres ensucrades i ben sucades.

    Llavors la que volia parers va observar un home cigronet amb una bicicleta que semblava d'enèsima mà. Com que l'individu es va aturar per a cordar-se una sabata foradada, se li va plantificar al davant i li va fer la pregunta. Aquell ser tímid va resultar ser un terapeuta amateur.

    -Cosa budista. No enganxar-se a res. Mira, jo passo una mica de l'edat que dius i també sóc un home, però això no hi fa res. Si se sent i es vol, es pot.

    Hagués continuat parlant, però va veure venir uns treballadors de l'ajuntament i va comentar que tenien aspecte d mascles prepotents, que aquelles vibracions no el provaven. I va deixar l'Aloma amb un pam de nas...tot i que amb una resposta més.

    Va passejar pel municipi patejant-se carrers de forma aleatòria. Es va comprar uns bunyols de poc vent i molta crema. Mentre degustava el darrer va fixar-se en una àvia seca com un bacallà vestida esportivament. La pell pigadíssima, els cabells curts, el somriure franc.

    -Jo estic jubilada fa un lustre. Això que dius, si jo fos ell, o posant-me al lloc d'ell, mira: deixar-ho tot sempre es pot, el dia té molts moments. I si no els té, te'ls procures. La bona solitud s'ha de conrear. Ho he après a còpia d'anys i de caure i aixecar-me. I si a terra hi trobava, per exemple, una moneda de deu cèntims, a la guardiola, hahaha.

    La dona es va acomiadar tot i entrant en un local on anava a fer pilates.

    L'Aloma tenia quaranta-tres anys i feia uns quants que 'no estava bé'. Va tancar els ulls i els anava obrint per no ensopegar, tot i tornar com de memòria al lloc de partida on havia trobat aquella frase en anglès poc després d'haver baixat del tren en aquella localitat que per atzar havia decidit aquell dia lliure i esclau.


    -The perfect moment to start is always nooooow...

    Aquell home baixet i poca cosa estava tocant una mena de flauta oriental i quan deixava de bufar-la cantava allò amb una entonació divertidíssimament irrisòria. Havia posat una gorra de pana de color no t'hi fixis a terra amb ànim d'arreplegar algun caleró.

    L'Aloma va somriure. Ell també.

    -Al meu dietari de quan vaig ser a l'Índia era el que vaig escriure a la primera pàgina. De fet...no vaig escriure-hi res més!

    I va somriure. Va seguir tocant i cantant. I ella sentia que es desconnectava per fi de tot ple de pes i que es connectava a quelcom gairebé màgic.

    Sí: era el moment. Va anar de dret a aportar no només un parell d'euros, sinó a entregar un bon tros d'ànima.




    Mena et soeurs.
  • 1391
    Calderer | 28/03/2017 a les 16:50


    1391


    "Si no sóc jo, qui? Si no és ara, quan?" Les paraules del rabí Hillel, beneit sigui el seu nom pels segles, semblaven interpel·lar-lo directament. Com si li parlés a ell i a les circumstàncies que l'envoltaven. Abraham llegia els comentaris del Talmud amb el pensament posat en una altra cosa, dins seu una tempesta de fets, notícies, pors i sentiments contraposats. Una actitud pecaminosa, quan es llegeix la Torà o els comentaris que els savis n'han fet al llarg dels segles hem de posar tots els sentits i tota la nostra atenció en aquesta santa tasca.
    —Abraham, hora de dinar! —Ester, la seva dona, també pateix. Però ho dissimula aqueferant-se en la casa i la família.
    Si visqués sol, si fos jove i fadrí tot seria més fàcil, fugiria i començaria en un altre lloc. A Tunis, on diuen que els mahometans respecten els jueus, o a Itàlia, on malgrat les bules i les encícliques del Papa els seus coreligionaris tenen una vida tranquil·la. Perquè des de fa un parell de mesos com un foc que s'escampa per tota la península –Sevilla, Toledo, Salamanca...– els calls jueus són atacats i destruïts:
    La darrere notícia que ha arribat amb un comerciant amic que va salpar de València fa tres dies afegeix més inquietud: a finals de juliol les turbes cristianes havien assaltat el call i havien mort molts germans. I la resta estan tancats en un castell, diuen, protegits pels soldat del rei i envoltats pel poble enfurismat. Reclamen que surtin en processó i vagin a l'església més propera a batejar-se. I que els que es resisteixin els mataran. Fins i tot parlen de fogueres preparades davant de les portes del castell per donar una lliçó als contumaços.

    —Abraham, sóc jo, Rubèn.—El seu veí i amic Rubèn es passa cada dia i porta els rumors i les enraonies del carrer. De dins i de fora del call.
    —Quedat a dinar amb nosaltres. L'Ester ha fet guisat de be amb ous. Ja saps que bo que li queda.
    —No puc, faig l'equipatge. He trobat un vaixell que va a Liorna. Surt demà al matí a primera hora. Sols volia avisar-te i proposar-te que vingueu amb nosaltres. Ja ho he emparaulat amb el capità, teniu passatge.
    —I deixar-ho tot?
    —Que no veus el perill. Si ens quedem aquí deixarem la vida o ens obligaran a convertir-nos. Els nostres fills mereixen una oportunitat. Tornaran a començar en altres terres sense tant d'odi i ni tanta injustícia.
    Abraham, dubta. Treballa d'argenter i es guanya bé la vida, té una bona clientela tan de coreligionaris com de cristians. Fins i tot el bisbe li ha encarregat peces per a la catedral de Barcelona. I és respectat entre els seus com a gran erudit i estudiós del Talmud. Cada tarda va a l'escola i dicta una lliçó sobre la Torà o els comentaris dels antics savis. Els pares dels seus alumnes paguen amb gust per tenir un mestre tan reputat. I comparteix aquesta dedicació amb els companys d'estudis, vells savis com ell que aspiren a trobar la veritat i la santedat en les Escriptures. No hi ha vi dolç ni menja saborosa que es pugui comparar amb una bona discussió sobre una interpretació difícil de la Bíblia.
    —Vindreu?—Rubèn, com sempre, és pràctic i resolutiu.
    —M'ho he de pensar.
    —Demà és la festa de sant Domenec. Els frares inquisidors cridaran més que mai. Diran que la voluntat del seu patró és que acabin amb nosaltres.
    —M'ho he de pensar, ja t'ho he dit.
    «Si no sóc jo, qui? Si no és ara, quan?» Torna a pensar l'Abraham. El sant Hillel sembla reptar-lo perquè prengui una decisió.
    —Ester! Fes l'equipatge, marxem!

    El 5 d'agost de 1391, festivitat de sant Domenec, segons relata el dietari de la Generalitat el poble cristià de Barcelona va assaltar el call, va matar bona part dels jueus que hi habitaven i va obligar a convertir-se a la resta.
  • 1391
    Calderer | 28/03/2017 a les 17:07

    Correcció d'algunes faltes.


    1391


    Si no sóc jo, qui? Si no és ara, quan? Les paraules del rabí Hillel, beneït sigui el seu nom pels segles, semblen interpel·lar-lo directament. Com si li parlés a ell i a les circumstàncies que l'envolten. Abraham llegeix els comentaris del Talmud amb el pensament posat en una altra cosa; dins seu l'atordeix una tempesta de fets, notícies, pors i sentiments contraposats. Una actitud pecaminosa, quan es llegeix la Torà o els comentaris que els savis n'han fet al llarg dels segles hem de posar tots els sentits i tota la nostra atenció en aquesta santa tasca.
    —Abraham, hora de dinar! —Ester, la seva dona, també pateix. Però ho dissimula aqueferant-se en la casa i la família.
    Si visqués sol, si fos jove i fadrí tot seria més fàcil, fugiria i començaria en un altre lloc. A Tunis, on diuen que els mahometans respecten els jueus, o a Itàlia, on malgrat les bules i les encícliques del Papa els seus coreligionaris tenen una vida tranquil·la. Perquè des de fa un parell de mesos com un foc que s'escampa per tota la península –Sevilla, Toledo, Salamanca...– els calls jueus són atacats i destruïts.
    La darrera notícia que ha arribat amb un comerciant amic que va salpar de València fa tres dies afegeix més inquietud: a finals de juliol les turbes cristianes havien assaltat el call i havien mort molts germans. I la resta estan tancats en un castell, diuen, protegits pels soldat del rei i envoltats pel poble enfurismat. Reclamen que surtin en processó i vagin a l'església més propera a batejar-se. I asseguren que als que es resisteixin els mataran. Fins i tot parlen de fogueres preparades davant de les portes del castell per donar una lliçó als contumaços.

    —Abraham, sóc jo, Rubèn.—El seu veí i amic Rubèn es passa cada dia i porta els rumors i les enraonies del carrer. De dins i de fora del call.
    —Queda't a dinar amb nosaltres. L'Ester ha fet guisat de be amb ous. Ja saps com de bo li queda.
    —No puc, faig l'equipatge. He trobat un vaixell que va a Liorna. Surt demà al matí a primera hora. Sols volia avisar-te i proposar-te que vingueu amb nosaltres. Ja ho he emparaulat amb el capità, teniu passatge.
    —I deixar-ho tot?
    —Que no veus el perill. Si ens quedem aquí deixarem la vida o ens obligaran a convertir-nos. Els nostres fills mereixen una oportunitat. Tornaran a començar en altres terres sense tant d'odi i ni tanta injustícia.
    Abraham, dubta. Treballa d'argenter i es guanya bé la vida, té una bona clientela tant de coreligionaris com de cristians. Fins i tot el bisbe li ha encarregat peces per a la catedral de Barcelona. I és respectat entre els seus com a gran erudit i estudiós del Talmud. Cada tarda va a l'escola i dicta una lliçó sobre la Torà o els comentaris dels antics savis. Els pares dels seus alumnes paguen amb gust per tenir un mestre tan reputat. I comparteix aquesta dedicació amb els companys d'estudis, vells savis com ell que aspiren a trobar la veritat i la santedat en les Escriptures. No hi ha vi dolç ni menja saborosa que es pugui comparar amb una bona discussió sobre una interpretació difícil de la Bíblia.
    —Vindreu?—Rubèn, com sempre, és pràctic i resolutiu.
    —M'ho he de pensar.
    —Demà és la festa de sant Domenec. Els frares inquisidors cridaran més que mai. Diran que la voluntat del seu patró és que acabin amb nosaltres.
    —M'ho he de pensar, ja t'ho he dit.
    «Si no sóc jo, qui? Si no és ara, quan?» Torna a pensar l'Abraham. El sant Hillel sembla reptar-lo perquè prengui una decisió.
    —Ester! Fes l'equipatge, marxem!

    El 5 d'agost de 1391, festivitat de sant Domenec, segons relata el dietari de la Generalitat el poble cristià de Barcelona va assaltar el call, va assassinar bona part dels jueus que hi habitaven i va obligar a convertir-se a la resta.
  • Conseqüències (o Bèstia indòmita)[Bitàcola#228]
    deòmises | 05/04/2017 a les 01:59


    Cap dels dos no havia ensumat el perill, ni previst totes les conseqüències, en trobar-se a la piscina. Havia estat arran d'una coincidència fortuïta que havien decidit aprofitar el lleure de vacances per fer petar la xerrada i així posar-se al dia de tantes coses succeïdes (maternitat i ruptures sentimentals, projectes endegats i un llarg etcètera que la distensió ajudaria a desentrellar) després de tant sense tenir ocasió de conversar i de consolar-se.

    I després de la piscina, on un biquini blanc deixava pas lliure als ulls per observar una pell prohibida, el mínim indici d'una arèola tímida, que augmentava les pulsacions i la valentia, la nova cita obriria les portes de casa seva: l'ordenació d'una habitació dels mals endreços, un traster que servia també de rebost. Però l'amistat de vegades ajuda més al cor poruc que l'amor, i la complicitat i el somriure, i el neguit perquè arribés la data de l'endreça servien per escriure versos d'amagat, com qui compta els dies i els expliqués entre quartets i tercets, gràcies a rimes i metàfores que descrivien i plasmaven el dia a dia, com si es tractés d'un dietari, i l'espera, aquesta bèstia indòmita que repta lentament i allargassa el temps...

    I arriba el 16 d'agost, el dissabte triat per fer dissabte, i aquell rau-rau des de la matinada anterior, l'escórpora del delit per plantar-se d'una maleïda vegada a l'hora acordada donant voltes per les venes sense pausa ni treva, l'escàs descans perquè el cor desbocat no volia continuar-me bategant dins del pit; arriba la data i el missatge perquè se'm concedeixi la vènia de córrer amb celeritat pels carrers lleument llepats per un sol estival, i dissimular aquesta joia adolescent, que em crema les entranyes; arriba l'instant de prémer el timbre i d'escoltar la seva veu càlida, malgrat el porter automàtic, el soroll del mecanisme alliberat i l'empenta per obrir de bat a bat la porta i pujar les escales de dos en dos graons per no haver d'agonitzar pel segle que necessitaria l'ascensor per dur-me directe al seu replà.

    I abans que ella hagi donat la segona volta a la clau dins del pany, els peus aterren al pelut que dóna la benvinguda a la seva llar, i apareix davant meu el pijama que és prou discret per dibuixar-li unes formes belles, un somriure que destarota aquest meu cap dement i atacat, i els braços que se separen perquè m'aproximi sense por, i l'abraçada ferma i prolongada, amb el xiuxiueig d'un “bon dia” ple de complicitat, com els companys d'escola que han estat separats durant els mesos d'estiu i es retroben, aliens als ulls dels pares i de les mares, de les àvies i dels oncles... I el frec dels llavis a l'orella freda, a pesar de ser agost, l'alè en pronunciar unes síl·labes innòcues, el murmuri tan pròxim com sincer, i la flaire del coll d'alabastre, la clavícula diàfana sota la tela, la galta a tocar i la comissura d'uns llavis que segueixen dibuixant un somrís de deliri, una boca que voldria besar, que hauria d'haver besat fa tant de temps... I per què no avui? Què perdo o què guanyo: una amiga o una bufetada? O viceversa?


    És de matinada; 5 d'abril. I sóc jo qui somriu ara en recordar aquella aventura. Sense plantofada que m'enrojolés el rostre. Vuit mesos d'ençà que vaig salpar cap a mars ignotes, en voler tastar finalment el gust dels seus petons, de l'amiga total, i aquest quadern de bitàcola continua sumant dies.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.