Detall intervenció

complir o no complit, vet aquí la qúestió

Intervenció de: marga | 25-06-2016

Complir o no complir, vet aquí la qüestió

Ostres tu, aquesta nova relataria la Deo.. Fitxat quin tema proposa i jo vaig i m`ho prenc en serio i escric. A veure, que quan va començar el repte els temes eren més reals, concrets, d’una extensió màxima de 150 paraules amb cinc d’obligades a més d’un verb. Aleshores jo fotia més faltes que no faig ara però en tot i això en vaig guanyar més d’un. Ara que m’he fet vella les obligacions me les passo per el clatell però aquesta m’agrada. Escriure alguna ximpleria i ja hauré complert.
Goiteu, una vegada hi havia un drac pudent que habitava dins meu i que ningú el coneixia, el tenia a ratlla i sabia dissimular-lo bé, per tothom era la dolça X, fins que un dia em van esquitxar amb el salpàs que cada any el Mossèn acompanyat d’uns escolanets passaven per les cases i en tiraven als llindars de les cases per furetejar els mals esperits i així fou com d’aquella desconeguda dona el drac va fugir i la dolça nena es va tornar lletja i agre el que era amb realitat i dura fins ara. I aquest conte meitat veritat s’ha acabat.


Respostes

  • Per un mal maduixot (fora de concurs)
    Tanganika | 21/06/2016 a les 00:37
    En haver acabat cada mes calia haver-se dut a terme tot el kamasutra, fil per randa. Sinó no hi hauria maduixot amb nata, així s'havia estipulat. Així mal ho entenia ell.

    -Jo vull maduixetes silvestres de bosc pregon!

    -D'aquestes ja no en corren. Demanes massa. Les kamasutrades que fas tampoc són tan tan tan com per petar boig buscant-les. Conforma't.

    -Almenys la nata podria no ser de spray!

    -La de pastisseria val un ou i fan comprar-ne una lliura com a mínim. No em dóna la gana.

    I així cada vegada que acabaven la darrera postura del volum.

    La noia demanava aquella substitució perquè el maduixot no era gens dolç, ocupava tota la copa i a sobre amb aquell núvol de nata gens llaminera colgant-lo. I una cullera de plàstic que fàcilment es trencava que quina absurda utilitat tenia? Ell no ho podia comprendre en tenir diferent sensibilitat i perquè no venia de família burgesa com ella. Ella, com que havia quedat arruïnada amb la pèrdua d'unes obligacions -o així ho havia entès- es va veure empesa a trobar alguna feina. I va buscar algú a qui satisfer a canvi de diners i el detall d'unes postres un cop enllestida (idea d'ella,que després d'una despesa energètica li calia un gust ). Va tenir prou sort: dins la mateixa àrea microarxiurbana va contactar -via sex-meet aplicació folly-full- amb un paio d'una edat similar a la seva que tenia la dèria per les posicions que el tractat hindú sobre la sexualitat tan magníficament mostrava. De seguida es van posar d'acord. Ell pagaria una quantitat fixa i generosa el darrer dia de cada mes. Van decidir tres encontres a la setmana, a final de tarda, en la casa d'una tieta d'ell o bé d'una tieta d'ella -depenia de quina fos amb la Imserso a passar uns dies o a Valltur o a Rocaland- i haurien dut a terme cadascuna de les posicions plaents. Ella va arrodonir el tracte amb allò de la fruitsa que l'ajudés a recomposar-se. Àdhuc van escriure-ho i signar-ho: era un fet que calia acomplir i les dues parts havien d'ajustar-s'hi. Però però però aquells maduixots segurament transgènico-híbrid-clon amargaven el pacte.

    Ell no ho entenia. De fet, no l'havia tastat. Ell era de carxofes a la brasa o de flors de carbassó en tempura, tot i classificar-se de 'casa pobre'.

    La cosa va empitjorar quan ell va pagar-li per error -ho va alegar ferventment-amb un bitllet fals i quan les tietes van deixar de sortir de parranda -camuflant que era de farra tronera- perquè havien agafat reuma a la trompa d'Eustaqui (hi ha xiuxiuejos que ho provoquen).

    Així que es van veure obligats a tallar i tallantment que es va esdevenir. Ella va agafar unes tisores de manicura per a gats de pedigree i va tallar el folre de blonde del llibre tan consultat amb les imatges que coneixien amb tots els ets i els uts. Ell va llençar el maduixot al bàter i va tirar la cadena. La fruita no s'enfonsava. De què estaria feta?

    TGNK
    • 'fruitse' és 'fruita' i 'blonde' és 'blonda'. És la son de l'estiu! ;)
      Tanganika | 21/06/2016 a les 00:49
  • RE: RepteDCXXXI (631):Entre obligacions i devocions.
    rnbonet | 24/06/2016 a les 16:07

    Poom, poorrooom, pom,porrompooom”... “L'aurooora tenéis a la pueeeerta..” Les sis del matí. Coixejant, el 'ti' Goriet, setanta nou anys, veu escanyada, fot com pot la maça al bombo. Amb totes les ganes. Una obligació que té des dels inicis dels quaranta. “O bombo a l'Aurora fins estirar la pota o cadena perpètua. Tu tries”. I ben segur, va decidir. Ara mateix, la cama dreta li fa mal. Res, descansaran una miqueta...

    “Pater noster”, fa el jove rector, antic falangista. No se'n penedeix de res, una vegada haver fet estudis al seminari, ja de gran. “Sols... i eixa és la meua penitència de per vida”, pensa, “el crim greu d'haver mort tota una família de masovers a trets de pistola. Estafa bufat, però ni això en salva”. Després, també, va veure caure bombes damunt dones, plorar els xiquets, forats de metralla a la carn dels dèbils. I la comitiva segueix, calvari amunt, ciris encesos. “...pidiendo limosna....”

    “ Y quién nos quieeere daaar...” canta el 'ti Goriet, mentre al davant veu el cul de la Tere, abillada en negre, exuberant i massissa. “Res... beata primerenca.... “” ...Ora pro nobis...” , fa la Tere mecànicament, al moment que al seu interior diu alguna cosa relativa a “...viva maria ,muera el pecado...” i pensa que la proposta que li ha fet l'amo del magatzem d'augmentar-li el sou i la categoria no li aniria malament. “Total, un pardal més al niu...”

    Al seu costat, més per devoció que per obligació, Felicitas. Fadrina, seixanta anys, i sense conéixer mascle . Ni 'tocada de cuixa' com diu, de vegades, plorant la seua desgràcia. “Sóc una dona que no fa gens pel nom”. I té tota la raó. Sempre patint, sempre implorant, sempre resant, sempre tristona. “...Mater amabililis... “ Ui, amable... Sí, ho intente, però... Ni 'amabilis', ni 'madre'... ni res! Ningú m'ha proposat mai posar el 'dinguilingui' a la 'clofclof.'..” diu en cercles puritans, mentre pensa interiorment “Sant Antoni gloriós! Per què no un bon pardal per la meua figa?”

    I embafats de lluna, d'ais al cor, de desitjos i records, de dèries i cabòries, i estrelles al cel que semblen jugar a l'amagatall a les primeres llums de l'alba, el rosari de l'aurora segueix la seua marxa.

    PS.
    He fet només una 'picada d'abella'. Sols una aproximació entre obligacions i devocions. Ens hem deixat l'acòlit portant la creu que li frega els ous amb les conseqüències escaients. Ens hem deixat els ciris cremant i els fanalets. Hem cercat només uns instants de només uns assistents... El rosari de l'aurora -tots hi estem d'acord- dona per molt més.... Una novel·la, una `serie, una saga. De 'rosariers' i rosarieres' que, de debò, també són una família.
  • complir o no complit, vet aquí la qúestió
    marga | 25/06/2016 a les 17:45
    Complir o no complir, vet aquí la qüestió

    Ostres tu, aquesta nova relataria la Deo.. Fitxat quin tema proposa i jo vaig i m`ho prenc en serio i escric. A veure, que quan va començar el repte els temes eren més reals, concrets, d’una extensió màxima de 150 paraules amb cinc d’obligades a més d’un verb. Aleshores jo fotia més faltes que no faig ara però en tot i això en vaig guanyar més d’un. Ara que m’he fet vella les obligacions me les passo per el clatell però aquesta m’agrada. Escriure alguna ximpleria i ja hauré complert.
    Goiteu, una vegada hi havia un drac pudent que habitava dins meu i que ningú el coneixia, el tenia a ratlla i sabia dissimular-lo bé, per tothom era la dolça X, fins que un dia em van esquitxar amb el salpàs que cada any el Mossèn acompanyat d’uns escolanets passaven per les cases i en tiraven als llindars de les cases per furetejar els mals esperits i així fou com d’aquella desconeguda dona el drac va fugir i la dolça nena es va tornar lletja i agre el que era amb realitat i dura fins ara. I aquest conte meitat veritat s’ha acabat.
  • ON ERES?
    brins | 25/06/2016 a les 19:11


    -On eres, Júlia?

    -He anat a fer un cafè, amor...

    Ell fa que s’ho creu, i ella torna a asseure’s al seu costat per parlar de fragments de cel inexistents. Amb les mans entrellaçades obren les finestres del cor per deixar-hi entrar aire càlid que fongui la gèlida temença d’un final proper.

    Mai no li explica que són els metges els causants dels seus retards, sap que ell ja ho intueix, i també sap que no vol parlar-ne, que prefereix defugir l’aspre realitat perquè estima massa la vida. És ella qui d’amagat ha d’atendre les dures explicacions dels metges enmig del passadís; la seva professió els obliga a ser explícits i clars amb els familiars, i ella intenta que aquelles paraules pessimistes no agreugin encara més la tristesa de l’ estimat. Ha d’escoltar, amb un plor contingut, com li recorden que l’estat del seu home és terminal, i pocs segons després ha de fer l’esforç inhumà de girar el pom de la porta i entrar a l’ habitació amb un somriure que li amagui les llàgrimes.

    “Ja se sent el carret que et porta el dinar, Joan; menja-t’ho tot per posar-te ben fort i poder tornar aviat a casa”, li diu cada migdia amb un to que pretén ser encoratjador i optimista, i ell la mira agraït...Té els ulls plens de sol, encara que no puguin albirar cap signe d’alba...
  • Intervenció obligada (fora de concurs)
    touchyourbottom | 25/06/2016 a les 23:08
    -Has de tocar la trompeta muda.
    -Cal que netegis els tres bàters sense fang.
    -És de menester que entris les escombraries.

    Ella ho feia i era ben possible. S'ho creia i contra això, si no és vol, no hi ha res escrit.

    L'altra l'imposava més i més feina:

    -Has de fer un piercing a l'interstici d'una persiana.
    -Cal que posis l'ordinador al menjador de la veïna fantasma.
    -És de menester que facis un massatge a tots els trespols.

    L'altra complia, ho efectuava.

    És clar que...un dia, com qui no s'ensuma la cosa, un arcàngel que havia estat a l'atur va reaparèixer a la vida de la manada, li va ben xiuxiuejar que tot allò era subjugació i així li va provocar la ràbia. Era un àrcangel caigut? Si ho era, benvingut.



    Tot això va al·legar la criadeta de la senyorassa després d'haver-la assassinada a cops de galleda plena de ciment sec prou gras. Qui l'hi hauria obligat?



    tyb
  • Dehodonira i la pintura
    Mena Guiga | 25/06/2016 a les 23:35
    Sempre li deia, entre enfadada i enfadada, que si el forçava a pintar, odiaria els colors.
    El seu pare, manaire, no li feia cap cas. Abans d'anar a jugar al parc calia que hagués fet un esbós ben treballat i tot seguit passar a fer-ne quelcom més vàlid amb una tècnica pictòrica. La nena havia d'obeir.

    Va fer efecte. Una dècada més tard, la Dehodonira havia esdevingut una famosa galerista. Ningú sabia, no obstant, que vivia de rellogada en el passadís d'un exministre corrupte que sempre trobava com omplir la butxaca foradada on hi lligava un orinalet, no fos que res es perdés del tot. Que aquell ser fastigós fos un ens relacionat amb el pare de l'artista estava força ben amagat.

    La Donira estava obligada a vendre les obres a baix preu a gent d'alt standing pel sol fet de ser persones o VIP o d'upa. Amb tot, guanyava prou eurerons per poder-se permetre (li era permès) roba i teca selecta. Eren les nits i les migdiades les que emboiraven la dona: haver de fer vida en aquella ni-estança amb les parets amb paper desengantxant-se -estampat amb motius de lleons cruspint flors de lis.

    Els seus quadres, un cop fora de la seva vista, es tornaven acromàtics. Qui els mirava -els propietaris i companyia- esdevenien persones amb catarates niagàriques al Tercer Ull...però com que el desconeixien!

    Fins que un dia (d'un mes de trenta jorns) un tal Egidi, comercial d'energies no renovables, va adquirir 'Obligació', una pintura etiquetada d'excelsa i reveladora de no se sabia què: aquesta era la màgia que destil·lava (comentari del crític de torn, ser que tenia alguna cosa a veure amb pare i ministre i esperit poc sant).

    Quan en Gidi va captar el que els colors plasmaven va entendre que era un miserable que havia de marxar a les missions més profundes i demanar perdó a tots els seus ancestres, no pas poca cosa. 'Obligació', a més, el va empènyer a donar tot el que tingués a Panamaland -edèn fiscalós- a oenagés i oenahacs i 'Obligació' finalment el va fer agenollar-se davant l'autora i demanar-li què podia fer per ella.

    La Donira va obligar, amb uns ulls refulgents molt còsmics que es desconeixia, que fes saber a totes les xarxes socials i a totes les xarxes misàntropes el que el seu progenitor i amigatxo confabulaven.

    L'univers esperava fent dentetes aquell petició. Hi ajudaria, així estava escrit. Després la Donira abandonaria el món dels pinzells i es dedicaria al de les lletres. Quelcom molt potent li ho deia, l'hi guiava...una intensa i dolça obligació.


    Mena

    • A l'univers se li esmolaven les dentetes amb aquella petició. (i no 'L'univers...petició')
      Mena Guiga | 25/06/2016 a les 23:51

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.