Detall intervenció

REPTE DCXXXVII Olor antiga / COMENTARIS I VEREDICTE

Intervenció de: brins | 30-08-2016


• Agrícola (o Fragància salutífera)
deòmises

Arribo a casa, després d'un dia ple de blavor mediterrània al seu costat, i la seva flaire persisteix al meu voltant. Ara ja sé identificar-la; es tracta de Trésor de Lâncome. Però el romanent no és d'aquest perfum. Al bell mig del Balcó del Mediterrani tampoc no he pensat en una fragància concreta, sinó en converses en una terrassa ja buida de clients, mentre ella feia un breu recés del rutinari repartiment del correu i jo gargotejava versos que, calladament, traspuaven aquelles estones amenes, deixondides. Quina olor m'encadenava a ella, llavors? Salnitre, aigua fresca de roses, tinta, paper, pega...

El record em barrina dins del cervell, com si es tractés d'una rella que llaura un camp erm, en guaret forçós, que ha rebut les primeres gotes de pluja salutífera i que sent que la vida i la llum de nou bateguen al seu interior. La memòria escup el pòsit d'una soledat que ara ja em destorba perquè topa amb una porta ajustada feblement, per on l'aire circula amb timidesa i complicitat. I les pedres dels mals moments aliens a nosaltres reapareixen, però no malmeten; han quedat a la marjal d'un temps que no tornarà. Necessites respirar, li diria.

Aleno discretament i profunda, com si encara la tingués al meu davant, mirant-me amb ulls àvids de ser esguardats i d'observar cada canvi en el rostre d'aquell qui, després de tant de silenci, alimentant un amor venerable cap a ella, s'arrapa com l'heura al mur de la casa pairal més ferma, al seu cos fràgil i vincladís, que es permet abraçar amb força. I regiraré els fulls on amagava els batecs del cor en versos malgirbats i escamparé l'olor antiga d'uns papers que la coincidència ha volgut que aflorin com si haguessin estat escrits ahir mateix, amb sentiments intactes.

En mirar-me avui, s'han anul•lat el transcurs dels anys, les cruïlles i els revessos de la vida, les absències i les pèrdues; i només xerrem d'aquelles glopades de diàlegs banals, quan les hores duien la fragància tendra d'un amor amagat, que no gosava pronunciar en veu alta els versos que provocaven:

La mel en les teves paraules;
I el meu cor intenta libar-les
Contra la set del silenci.

M'empararàs entre les ales
Del somni per a alliberar-me
Del malson de no escoltar-te?

Caic en els teus ulls lentament.



Arribo a casa, i respiro la plenitud del poema escrit gràcies a les seves pupil•les.


d.


COMENTARI:

Història d’estil suggestiu i plàstic, recreada en contrastos(ferma i fràgil/agrícola-marítim), efectes visuals de llums (la vida i la llum de nou bateguen), ombres i colors (dia ple de blavor), sinestèsies (fragància tendra/salutífera), és a dir efectes que estimulen els sentits, que intensifiquen les emocions, tot embolcallat amb un lèxic culte i literari.

La retòrica d’aquest relat recorre sovint a comparacions, abundant adjectivació, símbols i, sobretot, a les metàfores, múltiples i variades, com se’ns fa ja evident en el propi títol. Aquesta plasticitat està emmarcada en un paisatge, el balcó del Mediterrani, amb una clara vinculació emotiva i alhora com a recreació estètica. Però aquesta presència del paisatge és mínima, només al principi, per situar els fets i donar-los versemblança, deixant de seguida lloc a la introspecció psicològica dels personatges, a la projecció enigmàtica d’un món interior, a voltes desconegut i impenetrable del tot.

El caràcter poètic del conte no és a causa únicament del lirisme, la sensualitat de les imatges o el sentiment tendre i amorós dels personatges, sinó també del ritme de la prosa que en molts casos es transforma en poesia i fins i tot també adopta forma de vers. Per acabar, com si d’una història concèntrica es tractés i mitjançant un paral•lelisme sintàctic (arribo a casa), el relat arriba al punt més intens de plenitud amorosa, després que el protagonista viu intensament el seu escrit recordant els ulls de l’enamorada.




La Gracieta
Mena Guiga


Apareixia la Gracieta, encorbada, vestida fosca. Semblava un espectre amable en aquella sala poc il•luminada de terra de pedra gastada que exhibia bótes alineades a cada flanc. Fortor de fusta prenyada de vi. Matisos d'humitat i, a vegades, barrejant-s'hi, la del sopar que estava preparant.

A la Lídia la fesomia de la Gracieta li recordava la vaca Telma d'en ‘Popeye’, no hi podia fer res. Bé, se'n salvava aquella blavor dels ulls de la dona gastada a còpia de farts de treballar.

-La garrafa, negra; les dues ampolles, rosat- deia amb veu vergonyosa la nena de deu anys.

La minyona s'ajupia sense plegar les cames, ignorant de cap truc per a evitar lesió a l’esquena, ella que netejava, endreçava, carregava, cuinava, cuidava,…
Mentre rajava vi brillant i olorós d'un dels grans recipients i ho vigilava, algun cop un perfum intens hostiava: era la senyora, antiga criada, que havia aconseguit arreplegar un dels homes més rics del poble, que l’amor i un bon savoir faire o laisser faire al llit fa miracles, més procurar descendència. Havia sabut llaurar-se el futur. Deia coses com ara:

-Gracieta, la Belita vindrà tard a sopar. Espera-la, que no tingui el menjar fred. Gràcies.

Llavors l'acaronava o li feia un parell de petons que traspuaven un baf d'un cert amor cert.

Abans de marxar saludava amb un somriure i la nena responia amb un 'adéu' tímidament.

Cada dues setmanes, el divendres, en aquells anys en què al poble no hi havia supermercats ni cellers-botiga, calia tornar a Can Biroranau. El pare bevia vi cada dia, amb porró i a galet, i quan s’acabava hi anava, amagant bé un monederet amb les pessetes justes. Els carrers no acollien trànsit esgarrifós, les voreres estretes no feien patir. Per això la Lídia era enviada a fer l'encàrreg.

Fins que un dia es deixà de vendre la beguda del most del raïm, en aquella casa de rics que tenien vinyes. El progrés creixia, tot s'accelerava. Com seguir la flaire de la rapidesa sense pòsit?

Quedà a l'ànima nostàlgica de la nena l’efluvi del record d’aquella serventa menuda que, ja morta, fora de la sala on acomplia una més de les tasques assignades, destil•lava aroma d'aigua de colònia senzilla i fresca, amb tocs de lleixiu, sabó, midó i altres productes en una existència aqueferada pels altres. La de la Gracieta.


(per això en faig homenatge)


Mena


COMENTARI:

L’homenatge a la minyona Gracieta és amarat de dolçor i l’autora aconsegueix que un personatge humil i gris, a priori, es transformi en dandi i vertebrador, amorosit per una delicada bonesa temperamental. La Gracieta, nom que paradoxalment es contraposa força amb la descripció narrada, no té veu en el relat.
La història barreja un estil indirecte a partir de la figura d’un narrador extern amb l’estil directe en el cas d’alguns personatges, però la protagonista sembla que no tingui dret a expressar-se, només a treballar constantment, i això encara aconsegueix més la deshumanització (fins i tot animalització en el cas de la visió infantil de la Lídia) i grisor del personatge. Una història que té com a escenari una població qualsevol, amb una determinada visió d’un ofici, profundament desencisada i trista, però alhora ben real, marcant el pas del temps amb precisió, com qui observa una fotografia ennegrida del passat.

Però el pòsit de les olors ens retorna al passat, com diu la seva autora. Ens queda enganxat a l’ànima, com les aromes, textures i colors del vi a la bóta i ens permeten recordar i reviure moments importants del passat, maneres de viure que han marcat la història, com la de la Gracieta.



• El meu primer amor
Vicent Terol

Deu ser aquest estat de permanent malenconia, en el que em veig instal•lat tres mesos després del divorci, el que ha fet que em retorne a la ment de nou el record de Sílvia, el meu primer amor. En realitat, durant els quasi trenta anys que han transcorregut des d’allò, mai no l’he pogut apartar de la meua vida: les intenses sensacions d’aquella relació, inseparables de l’olor de 'Tess', el perfum que emprava, m’han acompanyat sempre. Hui m’he vist buscant a 'YouTube' l’anunci d’eixa fragància dels anys huitanta —«El perfume de una generación»— i, després de veure’l, la imatge de Sílvia m’ha colpejat les emocions com una pedra llançada contra un vesper.

Ens trobàvem secretament al Jardí de les Flors i, entre prolongats besos i abraçades damunt la gespa, em quedava embadocat contemplant la blavor dels seus ulls. Foren temps d’ingenuïtat, de cotes de felicitat ja mai més viscudes. Dies llaurats en la memòria, recordats amb nostàlgia en cadascuna de les posteriors relacions, les quals tindrien sempre un punt de certa insatisfacció.

Al meu diari de joventut, escrivia poemes dedicats a Sílvia, a més de narrar els moments més destacats de la nostra aventura amorosa. També recorde les lamentacions posteriors a la ruptura, les frases d’aquella cançó de Los Secretos: «Y mientras en la calle está lloviendo / una tormenta hay en mi corazón». Encara conserve eixa agenda farcida de vivències pretèrites, la qual no he volgut tornar a obrir des que vaig deixar d’escriure-hi en finalitzar l’institut. Equivocadament, vaig pensar que així oblidaria la meua estimada eterna: amb major o menor intensitat, com he dit abans, ella sempre ha estat a la meua ment, als meus sentiments. Tampoc no he sabut desprendre’m del llibret, permanentment amagat en algun
racó com un xicotet tresor.

Hui, després d’evocar l’olor del perfum 'Tess', després de veure l’anunci, he decidit agafar el diari, obrir-lo i reviure aquells dies. Amb les mans tremoloses, l’he tret d’una antiga motxilla i he buscat amb ansietat les meues notes. Passant nerviosament les pàgines, he llegit, he devorat tot allò relacionat amb Sílvia... Les últimes frases sobre ella daten de març de 1987: «M’han dit que una utopia és una cosa que mai no pots aconseguir. Per què perdre més temps plorant per Sílvia? Crec que li caic bé i em somriu, però res més. Sílvia és una utopia».


COMENTARI.

És prou coneguda la creença que l’olfacte és el sentit amb més capacitat de despertar records adormits. I aquests records acostumen a ser de la infantesa, moment del despertar dels sentits, com quan el protagonista coneix la Sílvia.Ens trobem en aquesta història tan quotidiana per a molta gent, per tant, un protagonista amb l’estat d’ànim decaigut a causa de la soledat i la infelicitat amorosa, i d’aquest sentiment se’n desprèn una forta càrrega d’adjectivació enèrgica( intenses, inseparable, farcides, eternes, tremoloses).

L’autor ens fa còmplices de seguida de la seva melangia, de forma immediata basteix un univers amorós propi i personal, però també prou conegut per a qualsevol ésser humà. Se’ns descriu curosament com l’amador per excel•lència, embadalit, escrivint en un diari secret poemes, recordant la lletra de les cançons de joventut, deixant-nos entrar en el locus amoenus personal i alhora col•lectiu: el Jardí de les Flors, talment com ho faria Rodoreda en el seu espai simbòlic.I finalment ens descobreix quin ha estat el gran error comès, no lluitar prou per l’amor vertader, tenir por i abandonar massa aviat la seva comesa. I és així, com arribem a la seva màxima plenitud interpretativa, en un clar ensenyament moral i amb valor quasi de manifest. I tot embolcallat amb l’olor de Tess…
Diuen que una imatge val més que mil paraules, però quantes imatges i vivències valen una olor? Potser l’important no és ser el primer amor sinó ser-ne l’últim i aconseguir plenament la felicitat.




FORA DE CONCURS

Era una deessa boja
Tanganika

Era mitjans juliol i les acàcies d'una placeta mostraven unes capçades esponeroses i flonges com cabells africans quan no els fan patir cap tibantor. Tantíssimes flors d'un to groc safrà cridaven a la vista i a l'ànima. La blavor del cel feia que el contrast esdevingués sublim.

Era l'espai privat d'aquella deessa que, vestida de sedes i blondes delicades, s'asseia en un banc de pedra sota un dels arbres, el més vaporós, com per a conjuminar-hi com anava abillada. Un somriure se li llaurava al rostre tot i esperant un monjo que l'adorava.

Se sentia olor d'aromàtiques, tan intensa com les emocions colgades que no volien esperar més. Els testos grans n'eren curulls i estaven distribuïts d'una manera graciosa, com per a completar un quadre inoblidable. Ella així ho havia demanat al jardiner. Després li havia donat festa, com a la resta de servei.

Allà el capvespre es trobarien. Ella s'hauria aixecat del banc uns quants cops, deliciosament neguitosa, a passar les mans per la menta, la lavanda, la sàlvia i també el julivert. La confusió o barreja de flaires la feia esclafir a riure. Arrencava alguna fulla, se la posava sota el nas i feia perquè no caigués, com si tingués bigoti. Inspirava profundament perquè volia retenir el plaer a la memòria olfactiva. S'entretenia d'aquella manera, semblava encisadorament boja.

Fins que apareixia ell, vestit amb una túnica menys llarga que el desig. Totes les olors desapareixerien, substituïdes per la de les flors d'acàcia folrant el terra, com una catifa màgica, fermentant, omplint el record d'estimar-se a la serena sota brancatges i volta celest.

Aquell amor prohibit havia existit, havia estat real? La Belamina s'ho preguntava cada estiu quan les acàcies eren núvols de cromatisme oriental, mentre passejava pel pati del centre i li venia la sentor d'herbàcies acabades de regar: la desprenien més. I, sobretot, mentre trepitjava milers de flors caigudes, passant-se i havia d'ajupir-se, agafar-ne un grapat i adossar-hi el nas...Sí, llavors era quan creia que res s'havia emmusteït, que ell tornaria i que la fal•làcia era la medicació que, per més que li retoquessin quan s'exaltava, l'enganyava.

TGNK


COMENTARI

Emmarcada en un paisatge idíl•lic de cromatismes blaus i grocs d’estiu, s’insereix aquesta història que barreja la realitat amb la imaginació i alhora l’al•lucinació. Deessa en els seus somnis, la protagonista, de nom desconegut fins al final, és descrita a partir del contrast entre l’harmonia del seu aspecte físic i sensual que porta a pensar en els cànons de la bellesa provinents de la pintura prerafaelita i la malaltia mental que seguint el fil de la història s’intueix. La Belamina es redueix, per sobre de tot però, a una força d’elevada intensitat: l’amor en estat pur. A través de la descripció del seu comportament, i com en el cas del paisatge, s’hi reflecteix la interioritat de la protagonista, la consciència de la qual queda limitada a una sola realitat, mentre el lector posseeix encara més informació, ja que és coneixedor dels dos mons, el del seny i el de la bogeria. El narrador omniscient actua com una mena de psicoanalista que coneix les fantasies i els somnis de la Belamina, és a dir l’engranatge de la seva personalitat, i no és fins al final que ens subministra la informació del seu procés psicològic.

Tota la descripció del paisatge de la primera part del relat actua com un mirall que reflecteix el seu món interior, donant a les acàcies una importància cabdal i simbòlica al principi i al final d’aquesta part. Aquest component referencial està lligat al món emocional de qui el percep i exalta així el to de la subjectivitat. Es tracta d’una visió romàntica d’aquest jardí, a l’estil dels capvespres de Baudelaire, que es relaciona amb l’estat anímic i emocional de la Belamina, no pas amb el seu raciocini.
Finalment, el darrer paràgraf s’inicia amb una pregunta retòrica que ens fa reflexionar sobre l’existència real d’aquest amor i que ens fa adonar que, imaginat o no, s’esborren els límits diferenciadors entre un i altre. La vida queda condensada en la màgica victòria de l’amor, que al cap i a la fi a tots ens apropa a la follia.


No es perdia res
touchyourbottom

La Ferina havia perdut l'olfacte. Cridava, emprenyada:

-Torna, punyeter, que jo et vull! Vine, que et posaré un mocadoret amb aigua del Carme!

També tenia una pedra al ronyó.

-Cada vegada tinc més tecles!

Per acabar-ho d'adobar ja no podia agenollar-se a missa.

-Això sí que em fot!

Llavors potser reia. O plorava. Tot depenia de com estigués, de l'actitud que l'abracés.

Eren coses de l'edat i un xic de l'herència. Així ho entenien fills, néts i besnéts. La Zeferina sempre havia estat forta com un roure -o com dos- i a punt de fer cent anys era normal, normalíssim, que tingués xacres.

Però perdre la flaire, de bon tros, era el que més l'amoïnava.

Per això, l'extensa família de la dona que havia treballat al camp gairebé set vides com les dels gats, volia fer-li un present especial: rememorar olors que la fessin somriure.

Durant una tarda sencera, després d'un àpat de celebració molt emotiu, es van posar tots -com van poder- davant la llar de foc, que l'hivern a fora es menjava la blavor del cel, la tornava gris, i feia que el fred piqués fort. Convenia que l'escalfapanxes i la tendresa del caliu familiar en fossin defensa.

Per a l'anciana, ben instal•lada en un balancí, aquell regal va ser com llaurar exitosament un camp que havia quedat erm. Cada membre explicava, tan bé com sabia o podia, alguna cosa que ajudés a retornar la sensació perduda.

La Pili va evocar quan feien melmelada de codony. En Pere i en Pau, l'olor dels tomàquets verds acabats de collir que calia posar per mides en caixes de camp que l'intermediari s'enduria i pagaria a preu pestilent. La Teia, de la llet de vaca acabada de bullir perquè perdés els microbis. En Gibert, de la cera dels ciris de les misses de Setmana Santa. En Jofre i la Roser, dels crispells de bacallà. La Rita, la de la ratafia que feia el besavi...

Emocionada i amb el sentit somort miraculosament revifat, la Ferina va esclatar amb alhora tremolosa i ferma:

-Em ve al nas i al cor l'oloreta del cos d'un nadó. El meu primer fill, en Tià, que va morir a la guerra. Li ensumava els peuets i els li besava. Li flairava el coll quan feia estona que havia mamat. Les seves rialles i els meus somriures feien olor de felicitat.

Un silenci s'apoderà de tots els cervells. De cop i volta, tots aquells aromes confluïen, pidolaires. Tots van saber que l'endemà adquirien flors en corona, les més fragants, perquè la Zeferina es trobaria amb en Tià.



tyb


COMENTARI:

El relat concentra l’atenció en el personatge d’una vella, la Zeferina, de la qual es destaca des de bon principi el seu problema fonamental: ha perdut l’olfacte. Aquest personatge reflecteix la resignació i la tristesa, però en cap moment des de la desolació o l’asfíxia, sinó des d’una impotència més aviat còmica, sense dramatisme accentuat, buscant la intensitat dramàtica del clarobscur. A continuació, el relat ens amplia els altres personatges, una família emotiva que decideix trobar la solució al seu problema, a través de la teràpia de les olors-records. Però de forma sorprenent i creativa, la solució dictamina el fat inexorable, recuperar el sentit olfactiu significa, lamentablement, la mort. Una història creativa, amb molta habilitat descriptiva de les olors, que et permet destil•lar certes aromes mentre llegeixes i et transporta a mons personals viscuts del passat.
Història que, sense portar a l’extrem el sentimentalisme, evoca una tendresa infinita, amb un llenguatge viu, fresc i fluid, amb la important presència de detalls quotidians que ens fan obtenir una imatge perfilada de la realitat literària i compartir l’escena dels fets, com si fóssim un personatge més i arribar a fer-nos conscients de la nostra pròpia vida.


Deu ser aquest estat de permanent malenconia, en el que em veig instal•lat tres mesos després del divorci, el que ha fet que em retorne a la ment de nou el record de Sílvia, el meu



VEREDICTE

Se’m fa difícil decantar-me per un sol treball, però em deixo seduir per la complexitat estilística del text ’“Agrícola”i el nomeno guanyador del Repte. Felicitats, deòmises!

També vull fer una menció especial al relat fora de concurs de TGNK, Era una deessa boja. M’ha encantat!

Enhorabona a tots!


brins


Respostes

  • Tot un honor...
    Mena Guiga | 30/08/2016 a les 19:42
    ...rebre comentaris tan elaborats i sincers, objectivament i subjectiva, que és com jo trobo bonic d'informar com s'ha 'rebut' el relat: continent i contingut.
    I ho dic pels tres comentaris -que dos d'ells són un regal, sent fora de concurs- i que agraeixo moltíssim.
    Tot un repte, també, haver estat -novament- al costat del deo i aquest cop, a més, amb el Vicent. Dos relatassos, els seus! :)

    I ara l'enhorabona a en Lluís per un text tan perfumat i que el porta a convocar, un cop més, un nou Clàssic on, espero, ens hi trobem, brins i Vicent, i més relataires. A veure!

    Com diria lo reboli: la Trinitat dixit, :) (que, per cert, se'ns ha escapolit de ferums, hehehehe).
  • RE: REPTE DCXXXVII Olor antiga / COMENTARIS I VEREDICTE
    Vicent Terol | 30/08/2016 a les 23:43
    Enhorabona a deòmises, guanyador del Repte DCXXXVII. Bon relat, excel·lent ús del lèxic, com sempre.

    Elaborats comentaris, els de brins. Gràcies pel temps i esforç dedicats.

    Salutacions, Mena. Gràcies per la menció.

    Ah! M'ha agradat molt el relat de touchyourbottom!
  • Ja m'agradaria a mi...
    deòmises | 31/08/2016 a les 17:22
    ...fer tan bons comentaris com els teus, brins, treballats, digerint els textos presentats, amb una sensibilitat especial.

    Enhorabona a la resta de participants, un bon nivell tant concursable com no concursable. I això és d'agrair. A la matinada, nova proposta, ben addictiva...


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.