Comentaris i veredicte del REPTE DLXXVII (577)

Bé, estimats reptaires, el jutge ja ha llegit tots els relats, n'ha fet els comentaris i té un veredicte clar. Primer de tot, però, agrair la participació dels nou relataires, alguns de ben coneguts i altres gens ni mica, cosa que em fa retrobar vells estils i conèixe'n de nous.

Au, anem al gra:


Represàlies (o Sanguínies)
deòmises

Bon relat, tot i que amb un final un pèl previsible. Descrius amb prou fidelitat la segregació racial dels estats del sud (si tens un mil·lèsima part negra, no vals res, nano!), o, si més no, el que ens han mostrat la literatura i el cinema a casa nostra. Conclous el relat amb un fet escabrós però tristament real, ja que quelcom semblant va passar fa poc temps prop d’alguna ciutat del mig oest.

El conte està ben escrit, com ja m’esperava de tu, i, a més a més, has apostat per una prosa senzilla i sense floritures, i sent qui és el jutge, això fa guanyar punts!

Pel que fa les paraules, res a dir, les quatre passen desapercebudes i això és sinònim que estan ben travades al text.

En definitiva, tal i com he començat, és un bon relat però estic segur que sense la cotilla de les tres-centes paraules, el podries millorar.



Massa breakfast in America
touchyourbottom

Seré sincer: he llegit el relat uns quants cops i hi ha alguna cosa que se m’escapa. Ho sento, però no he sabut entendre’l del tot. Més enllà de l’atmosfera col·locada que descrius, molt americana si recordem la febre hippie, i més enllà del toc divertit amb el número 66, la veritat és que m’he quedat amb cara de ruc per no saber què és el que m’estic perdent.

El conte, tot i que no hi he trobat faltes ni frases sense solta ni volta, el trobo una mica inconnex, i hi ha algunes paraules que em deixen una mica astorat perquè no capto què signifiquen en el context: “i a cada cèl·lula” o “tastar una llibertat”, per exemple.

Pel que fa les paraules, “llibertat” la trobo forçada i “revòlver” també una mica, però, ja et dic, parlo des d’una posició de relativa perplexitat

Em sap greu quedar-me amb aquest mal regust de boca, però no hi puc fer més...



Apolo 11
Màndalf

Quan t’he vist entre els participants m’he dit a mi mateix: a veure quina animalada (en el bon sentit, eh?) ens ha cuinat el Màndalf. I malgrat que no és un dels teus millors reptes (que recordi), té alguns punts bons, com per exemple el naip volant, o la tombarella de mig minut, o també les esbojarrades frases per la posteritat. I tot plegat ambientat en l’esdeveniment per excel·lència de la història espacial.

A nivell de lèxic i gramàtica no hi he trobat fissures, però que consti que tampoc m’esperava trobar-ne, i el diàleg està perfectament travat dins del relat.

Pel que fa les paraules, desconec si es pot “conduir” una nau si no és en argot de Kansas City o Albuquerque; “pilotar” suposo que hauria encaixat millor. Amb “ruta 66” he de reconèixer que m’has clavat un gol per tot l’escaire. I pel que fa a “revòlver”, cap problema, tot i que dur-ne un a la nau potser queda una mica fora de lloc; en tot cas, m’agradaria que algun entès m’expliqués què passa amb les bales quan hi ha gravetat zero...

Com a conclusió, només em queda dir que, com en els “vells” temps, m’has fet passar una bona estona, i això sempre és un valor afegit!



CARRETERA MARE
rnbonet

Estimat, rnbonet, quina alegria veure el teu repte entre els participants. Fidel al teu estil, és impossible no deixar anar una petita rialla mentre llegeixes el conte. Recorda vagament a la pel·lícula Maverick, amb Mel Gibson i Jodie Foster, que tot i que no era una meravella, era prou entretinguda. Ja se sap que si penses en ficar mà a una teta, de ben segur que perdràs la mà de pòquer!

A diferència d’altres reptes antics teus, en aquest hi he trobat menys elements propis del dialecte valencià, tret d’alguna conjugació verbal. Suposo que això és casual, oi?

Quant a les paraules requerides, crec que n’hi ha un parell que estan una mica forçades no pel context en què estan escrites, sinó perquè el curt paràgraf on són diria que és del tot innecessari. Les altres dues, cap problema, però, això sí, cal una butxaca ben gran per dur un Colt 45 a l’americana!

Resumint, un relat prou divertit que m’està posant les coses difícils de cara al veredicte final...



R.K.O.R - Ràdio Filadèlfia.
angie

La mossa també repta! Hosti tu, quina il·lusió! I amb un relat autènticament americà amb el gran Coltrane com a protagonista, tot i estar criant malves. Un robatori, un assassinat... només t’ha faltat definir la marca del cotxe, tal i com ha fet el rnbonet. Un Mustang hauria quedat d’allò més bé!

Tu ets un d’aquells casos, no tan habituals com es podria pensar, de bona poetessa (o això diuen els entesos) que, a més a més, és bona prosista. En aquest conte ens ho demostres amb una prosa concisa i sense floritures, i ja saps que això li agrada al jutge d’aquest repte.

Amb dues de les paraules exigides potser has grinyolat una mica, “conduir a una altra dimensió” i especialment amb la “ruta 66”, però crec que això no li treu valor al relat, o molt poc.

En fi, un conte ben posicionat de cara a la deliberació final, cada cop més complicada...



Pare i fill
manel

També el bon amic de Girona ha escrit un repte? Carai, tu, ara ja sé per què no em tocarà la grossa! Bé, manel, en primer lloc he de dir que estic molt i molt content de retrobar-te per aquí, i, a sobre, amb un relat potent, elèctric i ple de ritme! I és que, com deien els Rolling Stones: It’s only rock and roll but I like it, yes, I do...

Durant la primera lectura del conte he anat una mica perdut, però a partir del moment que dius que el “fill ja s’ha fet gran”, que és just quan canvies el temps verbal, ja he intuït per on anaves. I tot plegat ho has rematat amb la gran frase final stoniana.

Pel que fa a la prosa en sí, cap problema, llisca com una planxa de surf dels Beach Boys sobre una onada de Califòrnia. Les paraules obligades estan molt ben inserides dins del text.

Res, noi, un relat original, ben travat i que podria molt ben ser Born in the USA!



Gratacels
Ann St.

Benvolgut Ann St., tots dos sabem que els nostres estils d’entendre i plasmar l’escriptura estan bastant allunyats un de l’altre. Què vull dir amb tot això? Doncs que el més probable és que se m’hagin escapat els trets més importants i interessants del teu text. Així i tot, intentaré fer un comentari just des del meu punt de vista.

Com és lògic, llavors, he anat lleugerament desorientat durant tot el conte. Hi han ajudat algunes frases de genuïna prosa poètica (“ferides d'una llibertat de vaixell fent-li solcs a l'oceànica sang”, per exemple) que altres trobaran enriquidores, però que a mi em deixen fred. Malgrat tot, s’entén més o menys la història del desamor i si alguna cosa m’agradaria destacar és la darrera frase; crec que sintetitza molt bé el sentiment que pot provocar un abandó.

Crec que parlar de la col·locació de les paraules en un text l’estil del qual se’m fa estrany no seria gaire coherent, així que, si m’ho permets, ho deixaré estar.

I això és tot, només em queda agrair-te la participació, així com l’encert d’ubicar una escena d’aquesta mena en un edifici tan emblemàtica de la que podríem dir que és la capital del món.



LA MEITAT BONA
aleshores

Aleshores, el teu relat, més que relat, m’ha semblat un article d’opinió bastant contundent, opinió, que, per cert, no entraré a valorar perquè per sort només sóc jutge de contes! El que sí que tinc clar és que t’entendries amb el meu avi, que no volia prendre ni una gota de Coca-cola perquè era americana, entre tantes altres coses... Per fortuna seva, no va viure prou per veure altres invasions com Halloween o Black Friday...

Pel que fa al text, no m’ha deixat de sorprendre que, tot i que el títol i la darrera frase parlin de la meitat bona, en la majoria de l’escrit parles més de coses dolentes. Només hi falten en Charlton Heston, l’associació nacional del rifle i el Tea Party!

Dues de les paraules exigides passen desapercebudes, però l’encaix dins del text de “conduir” i “ruta 66” no m’acaba de fer el pes.

En resum, un repte diferent a la resta que té la particularitat de no ser de ficció.



EN JANIS (V. R.)
celesti1462

Un relat dur, que fa pinta de començar de manera alegre amb tot el tema del festival de Woodstock i la fal·lera per una cantant, però que progressivament es va tornant més i més cru, assolint fins i tot un punt angoixant. Rock americà, un moter ianqui que me l’imagino damunt d’una Harley, un Mustang i un al que no li queda gaire per passar a l’altre barri; uns quants bons elements americans!

El conte està ben escrit de dalt a baix, sense filigranes ni altres pretensions. Entre tot el mal ambient, potser cal destacar el personatge del pare adoptiu, que me l’imagino com un tros de pa però que no se’n va acabar de sortir amb el fill adoptat.

Les quatre paraules obligades no es noten per res del món. De fet, la prova és que a la primera lectura ni m’he adonat que hi eren, i això és bon símptoma.

Un bon relat, sens dubte, però que em deixa un dubte: (V.R.)?



I ara el veredicte! La veritat és que si hagués hagut de fer una classificació o designar un podi, ho hauria tingut molt complicat; no hauria sabut quin relat hauria estat més mereixedor que altres del segon lloc. Pel que fa al primer, no he tingut cap dubte un cop els he llegit tots:

Pare i fill, de manel!

Moltes felicitats, nano! A veure què ens proposes pel proper repte!