COMENTARIS I VEREDICTE DEL Repte Clàssic CDLXII (462): La desmemòria

S'ha acabat el termini de presentació de relats en aquesta proposta del Repte (Clàssic), que arriba al número 462. I, malgrat les poques aportacions (comparant d'altres propostes, evidentment), he pogut comprovar la gran qualitat dels tres textos. Dos de ben emotius i un amb un toc d'humor que s'ha agraït per “pair” el mal tràngol de fregar la tristor de tal manera.

No m'allargo més i comento, un per un, els textos.

Operació de desmemòria, d'Englantina.

No és la primera vegada que llegeixo la prosa de l'Englantina i hi trobo, sobretot en aquest cas, una frescor que, un cop acabat el relat, fa que no t'hagis adonat que has estat llegint més d'una frase. I això és una prova que es tracta d'un estil amè (que és costós arribar a assolir, sense caure en la “facilitat”) i que convida a rellegir de nou. No per entendre la trama o el relat, sinó per gaudir-lo una altra vegada.

La trama és senzilla, en aparença, i el desenllaç és d'allò més original i obert. Que deixa a la persona que està llegint-lo amb un somriure dibuixat als llavis perquè imagina què pot succeir en breus segons. I que, fins i tot, pot coincidir amb el que l'Englantina ha imaginat, a partir dels punts suspensius.

M'agraden els detalls domèstics, sobretot les reaccions dels nens, i la “voluntarietat” a l'operació de desmemòria d'en Genís. Potser és el detall més original dels tres relats presentats a concurs.

Un dia i un altre, de Magrão

Dues anotacions amb un dia de diferència. La primera, totalment entre cometes, per indicar-nos que és un text que està essent llegit dins del relat (suposo?) o transcrit. L'altra, l'aclariment de la raó d'aquesta lectura/transcripció. Una trama original, lineal, amb l'emoció dosificada en la primera anotació, encara que traspuï un entusiasme innocent, que és el que pertoca i el més coherent. La segona anotació, amb punts de ràbia, malgrat la brevetat, però amb la inflexió de l'amor cap al marit que ha tingut l'accident. Una postura de comprensió, per damunt de tot. I la trama que la dona abnegada teixeix per no traumatitzar més encara en Manel, el marit.

M'ha agradat la trama, bastida amb dos punts de vista diferents (la gent que em sol llegir, o sol llegir el personatge que comparteix apartament amb mi, sap la meva predilecció per aquests canvis de punt de vista...).

Configuració personalitzada, de nuriagau

Primerament, un aplaudiment per aquest tros de relat, Núria. No només per l'extensió (1333 paraules, segons el comptador d'OpenOffice), sinó per la trama, que és un trencaclosques perfecte, que va aportant, peça a peça, nous detalls sobre allò que ha succeït, allò que compartia la parella abans de l'accident i la vida que “inventa” per salvar (ella) la relació després de l'alta de l'hospital.

En segon lloc, la sensació que ens queda un cop acabat el relat és la de neguit. Neguitegem perquè el futur és incert, i ens aliem amb la protagonista del relat, que gairebé està empatada amb el marit en això del paper principal. Tot i així, també hi ha empatia cap al marit. Amb més extensió (ja parlo de narració més llarga o de novel·la curta) es podria perfilar millor aquesta relació i la fredor creixent. Malgrat tot, és un relat psicològic molt ben aconseguit.

Finalment, agrair-te l'esforç per penjar la teva aportació perquè sé que tens tràfec entre feina i casa i sempre és una grata alegria trobar plasmat en un relat aquest esforç.

Gràcies, Englantina, Magrão i nuriagau per les vostres aportacions, sincerament.

Abans d'emetre una decisió, afegiré que m'abstinc de comentar el relat del senyor d. per motius ben evidents. No per ser fora de concurs, això no! Però hauria de dir que no l'he acabat d'entendre i això quedaria lleig... Per què usar el futur, per exemple? O per què de nou amb la reiteració de la violència o de l'assassinat? Una obsessió...

I, encara que soni a tòpic, em costa decidir entre els tres textos. He de decidir i decideixo que el proper Repte Clàssic, el 463 (CDLXIII) sigui proposat per