Comentaris a Rubba repte clàssic DCCXXI

La trobada dels dijous
Rubba Bertanero | 07/02/2016 a les 09:36 [Respondre]
Cada dijous al vespre era la partida de cartes. Ja ni comptaven els anys que feia que ens trobàvem per fer la partida i fer-la petar. Aprofitàvem amb l'excusa del joc, donar una repassada als temes d´interès de la vida social del poble, de la política tant local, com comarcal, com nacional. Sempre hi havia algun tema del que parlar i del que fer-ne broma.

Comentaris
----------------
Aquest “sempre” i la seva “banalitat” augura possibles sorpreses perquè tot és massa correcte.
L’expressió catalana requeria alguna revisió.
Fi dels comentaris

Èrem quatre i tots diferents, l'Albert era fred i calculador, li dèiem el comptable, el Marçal era esbojarrat i impetuós, li deiem el cap calent, el Tomeu era reflexiu i més aviat callat, li dèiem el mussol, i, jo mateix, era el més assenyat i sociable, em deien l'amfitrió, i rebre'ls a casa cada dijous, era per mi un honor.

Combinar caràcters tant diferents no era cosa fàcil, tot i que per sobre de les diferents personalitats podiem dir que ens aveníem força bé. Crec, que basàvem l'èxit de la nostra amistat en el fet d'haver-la construit en base al respecte, la honestedat, el diàleg i la franquesa. I, potser just per això, per aquesta entranyable relació , i per haver mantingut durant anys una perfecta comunicació, era la causa de que ara estès dolgut amb en Marçal.
Comentaris
---------------
No existeix comunitat sense els seus secrets no compartits. La nostra vida es aparença en gran part. (en aquest sentit el no manteniment de cap secret és inversemblant)
Fi dels comentaris

Sentia que el meu company no havia estat franc amb els altres, just feia uns mesos, m'havia assabentat per mitjà d'una carta anònima de la seva relació secreta amb una dona molt coneguda del poble. I em va doldre molt. Més, quant al cap d'uns temps vaig assabentar-me que l'Albert també amagava un altre "affaire" del qual no ens n'havia fet mai cinc cèntims a la trobada dels dijous.

Comentaris
--------------
Tenint en compte el final, aquesta reflexió no és evident: caldria explicar més la personalitat del relator per donar-li validesa. Cal tenir en compte que no és un sinó dos els membres del grup que traeixen la seva amistat. Això té sentit en el context d’un “affaire” amb persones externes al grup, donant per fet que la comunicació d’aquest secret si que seria admissible en el grup d’amics de màxima confiança.
Fi dels comentaris

Adonar-me que els dos companys, quasi diria germans, amagaven secrets que mai havien compartit a la taula dels dijous. A voltes em va fer embogir. Em cremava tant dolor. I em desfeia per dins, no poder-los dir: Sé el teu secret germà, sé el vostre secret germans. Em dolia. I més, quant cap dels dos sabia que estaven compartint la mateixa dona. Aquest era el meu secret. Però, no era pas el secret més gros. El pitjor, el pitjor de tot, i aquest si que em cremava veritablement i del tot per dins, era que la dona que compartien en secret, era la meva dona.

Comentaris
---------------
El protagonista és, doncs, més germà que espòs. Però les partides de cartes i la trobada setmanal, per si soles, no justifiquen aquest èmfasi en la germandat i l’absència d’afirmació del paper d’espòs, malgrat la frase en que es fa un cant a la unió del grup basada en la franquesa . No hi ha entre ells suficients detall, fora de les característiques físiques i de caràcter, ni la dona es una dona singular o que presenti algun problema, no hi ha res anterior que ho justifiqui, tampoc. El nostre home és “sociable”, però això no el fa més procliu a les banyes. També és amfitrió, potser per això és més bona fe i per aquest costat hi ha més base en la trama del relat.
Allò que seria estrany fora que qui li digues el secret fos ella; no que els millors amics es proposin: això és molt més corrent.
No hi ha gelosia, nomes falta de lleialtat entre els amics; estem parlant d’un relat sobre la lleialtat masculina. El secret és inversemblant perquè trenca la proclamada lleialtat i la suposada absència de secrets. Tot i que trencar la lleialtat no és inversemblant entre els humans.
Caldria justificar més la raó de l’existència d’aquest grup tan i tan lleial.
Fi dels comentaris